dimarts, 13 de setembre del 2011

On sou, llengües pirinenques?

Poc o molt, totes perviuen. Però no els agrada mostrar-se als desconeguts, s'amaguen. Si parem atenció, però, en podrem veure algun rastre, per exemple un apòstrof en un rètol enorme o quatre frases en un cartell diminut enganxat en un aparador perdut de Biescas:






Sí, és l'aragonès.

Pugem al cotxe i au, nord enllà, cap a Occitània. Atenció... Sí! Ja comença a veure's alguna cosa:

Arribem a la capital, a Pau. Rere una cabina telefònica abandonada hi trobarem una pista, i en un bloc de pisos d'un carrer abandonat, una altra:



Fins i tot podrem comprar algun llibre i una mica de música si tenim la sort de topar, com qui no vol la cosa, amb això:




(Als interessats en aquesta mena de troballes, es recomana fer cerques al Google abans d'emprendre el viatge, així com anar previnguts de mapes i GPS diversos per arribar als llocs més insospitats.)

I si resulta que tenim la gran fortuna de fer la visita coincidint amb el festival Hestiv'Òc, la cosa ja serà massa. Si fins i tot l'ajuntament de Pau en fa publicitat a la façana!

Ara, no ens emocionéssim pas, tampoc: tota la programació s'anuncia en francès i ho patrocina una associació anomenada "Accents du Sud", que ja sabem tots quina bandera mana:



dissabte, 13 d’agost del 2011

Aranès a la vall més espanyolitzada

Venint de la zona "francesa" de la Gascunya, arribar a la Vall d'Aran sembla que hagi de ser el paradís de l'occità, anomenat allà aranès.


Però no, no és cap secret que aquesta vall és la més espanyolitzada dels Pirineus catalans. La invasió de turistes provinents d'Espanya ha estat l'excusa perfecta per deixar l'occità en un segon o tercer o quart pla, i per gairebé suprimir el català.
.
En quin altre poble pirinenc s'anuncia la programació de la festa major íntegrament en espanyol?
I voleu dir que els madrilenys que vénen a lluir jerseis de marca tenen gaire interès a sentir els acordions?



Que l'espanyol mana queda ben clar quan busquem on és l'oficina de turisme. Fixeu-vos en l'adhesiu de queixa del col·lectiu occitanista:
.

També queda clar si hi entrem per agafar-ne uns quants fullets. Ens expliquen que la Vall d'Aran no és pas a Catalunya, sinó a España:
.

I que, fins i tot en el fullet en català, la defineixen com la esencia de los Pirineos (españoles):
.


Aquest ideari lingüístic també el comparteixen els comerciants de Vielha. Escriuen quatre paraules en occità, per donar-hi el toc folklòric, i au, les informacions importants en espanyol:
.

En fi, que les fotos no s'acaben, però tot ho resumeix aquesta:
.

Això sí, qui vulgui anar a comprovar-ho, abans de reservar hotel, que faci un cop d'ull aquí!

divendres, 15 de juliol del 2011

Manual de supervivència al País Valencià

Quan una barcelonina de l'Eixample massa ben acostumada se'n va a viure al País Valencià, ha de tenir en compte una sèrie de coses. Per exemple:

- En engegar la ràdio del cotxe no sentirà ni Rac1, ni iCat, ni Catalunya Ràdio. Si vol sentir alguna frase en la seva llengua, haurà de sintonitzar Ràdio 9, i entre programa i programa (amb totes les entrevistes en espanyol) haurà d'empassar-se una sintonia d'una veu femenina que canta "Comunitaaaaaaaaaaaaat Valenciaaaaaanaaaa" (sí, això i res més, el missatge és clar).

- En qualsevol programa de Canal 9 o de l'esmentada Ràdio 9, la mitjana de repeticions dels mots "Comunitat Valenciana" és de 2 per minut, com a mínim (altre cop, el missatge és el que és).

- Quan contempli la processó de les festes d'un poble típic del país (90% valencianoparlants, 90% vot al PP), haurà d'entendre que les dames porten una bandera però la reina, la més important, en porta una altra:





- I haurà d'entendre també que a la desfilada festiva no només hi van l'alcalde i companyia, sinó una bona representació de la guàrdia civil, tricorni inclòs:





Que sí, de debò, que això és democràcia, que això és Europa, que això és el segle XXI.

dilluns, 30 de maig del 2011

Una altra

Avui no hi haurà humor, ni ironia, ni picardia.

La lingüista anava en cotxe d'Alacant a Dénia (un trajecte de poc més d'una hora) i, durant uns pocs minuts en què ha aconseguit mig sintonitzar Catalunya Ràdio, s'ha assabentat, entre interferència i interferència, de la notícia:

El conseller d'educació del País Valencià ha assegurat que pensa eliminar totes les línies en valencià de les escoles i els instituts. Unes línies que actualment tenen tanta demanda que molts alumnes no hi poden accedir.

Qui en vulgui saber més, que cliqui aquí.

dijous, 19 de maig del 2011

Des de Suïssa


A cada territori TOT és en la llengua del territori. Molt lògic, molt neutral, molt suís. Cada rètol, cada classe a l'escola, cada teclat d'ordinador, cada programa de televisió, cada producte del supermercat.

Si un tren, durant el trajecte, creua una, dues, tres o les vegades que sigui qualsevol frontera lingüística, el revisor canvia de llengua una, dues, tres o les vegades que sigui.

A més, a cada territori els nens tenen l'oportunitat d'aprendre les llengües dels territoris veïns, i de veure els canals de televisió veïns, i de comprar llibres de les literatures veïnes.

I amb l'Estat, cadascú hi parla en la seva llengua. I el que convé que sigui multilingüe, ho és:


Sabent això, sabent com funciona Suïssa, us podeu imaginar la cara que han fet els alumnes de la Universitat de Basilea quan una servidora els intentava explicar el cas del català, amb les televisions prohibides, els buits lingüístics (àmbit judicial, etiquetatge, cinema), els odis a la llengua, les tensions entre territoris, la diglòssia... En fi, molt molt molt entretingut.

dilluns, 2 de maig del 2011

Demanar perdó

Em pensava que ja no quedaven persones en aquest país capaces de demanar perdó amb tant convenciment per parlar en la seva llengua. Mireu només mig minut d'aquest vídeo (entre els minuts 21.38 i 22.12):


dilluns, 18 d’abril del 2011

Com

A mi que m'expliquin com s'han de dir les coses, en aquest país. Que m'ho expliquin perquè no torni a plorar d'impotència quan agafo el cotxe i deixo enrere València.

Si saben llegir, aquesta gent, em sembla que el missatge és ben fàcil d'entendre.






(Dissabte passat es podien fer moltes coses: un bon dinar, un dia de platja, una sortida de pícnic o una tarda de cinema. També es podia anar a demanar que els nens del País Valencià puguin veure el Club Súper 3, i que tota la població tingui una televisió digna en la seva llengua.)

Tot plegat es resumeix així: el poble anar dient, que dalt de tot (literalment) sempre hi ha els mateixos.

En fi:


dijous, 14 d’abril del 2011

Una altra Vall de Boí

Que la Vall de Boí és preciosa ja ho sabíem:


I que és terra de contrastos (i forts) ho veurem tot seguit.

Allà l'Snoopy és independentista i als cotxes més que nadons hi duen dimoniets:





Ara bé, el més impactant de tot, entre tanta església idíl·lica i tanta muntanya paradisíaca, és la Romanic Shop que s'anuncia a Taüll:


Segurament coincidireu amb mi que val més caminar poble amunt i anar a prendre una tassa de xocolata desfeta al bar de la plaça. O, més ben dit, un xocolate, com diuen allà, igual que al País Valencià:

dijous, 7 d’abril del 2011

Canvi de casa (però el mateix país)


Fent cua a la caixa del Bonpreu, la lingüista s'entreté fent un cop d'ull a les diverses revistes de cuina, viatges i oci que hi ha exposades. Hi veu el Descobrir Catalunya, que, tal com deixa entreveure el grafisme de la portada, cada cop és més Descobrir i, per sort, menys Catalunya. Sí, menys Catalunya i més "el teu país".
No deuen gosar posar-hi nom, al país, però veient la portada, que si l'or blanc de Formentera, que si el caràcter de l'Alcoià... Em sembla que ja sabem de què va.

Això és normalitat.



PS: El suport wordpress del web del diari Ara (http://blogspersonals.ara.cat/dodellengua/) ha portat massa maldecaps a la lingüista (entre els últims la desaparició de totes les fotografies penjades), per això torna a casa.


dissabte, 27 de novembre del 2010

NOTÍCIA D'ÚLTIMA HORA

He de confessar que ja fa dies que ho sé, però no m'han deixat dir-vos-ho fins ARA.

A partir d'aquesta mitjanit, el Do de llengua! passa a formar part del diari Ara. Si ho voleu, i espero que sigui així, podreu seguir llegint la vostra lingüista aquí: http://blogspersonals.ara.cat/dodellengua/

divendres, 12 de novembre del 2010

Aquell patir


La dona sud-americana que fa cua davant teu a la Biblioteca Vila de Gràcia fa estona que bufa. Té pressa i li ha tocat esperar-se per culpa (culpa?) d'un jubilat que té ganes d'informar-se ben detalladament dels cursos d'informàtica.

Quan per fi li toca a ella, demana a la bibliotecària on pot trobar no sé quin llibre d'aprenentatge del català, perquè el que té en préstec l'ha de tornar i en necessita un altre per estudiar per l'examen que s'acosta. Té un nivell més que notable. Manté tota la conversa en català, però la bibliotecària parla tan tan fluix que hi ha una frase que ni la dona sud-americana ni jo que sóc ben a prop no entenem. Davant el ¿Perdoni, què ha dit? de la dona sud-americana, la bibliotecària amb ulleres de pasta i molt moderna i estupenda li repeteix la frase en castellà, que ja se sap que és més clar. La dona sud-americana respon en català, dóna les gràcies i se'n va. I jo patint.

____



La peixatera del Bonpreu, que és d'algun lloc d'Espanya i que hi posa voluntat, va més enllà del "Què vol? Molt bé" i comença a explicar-te la diferència entre haver-te de preparar el peix per al forn o per al vapor, i et proposa receptes i et revela algun truc... però està insegura, s'interromp, vol trobar la paraula, s'atabala... I tu pateixes. I es justifica i passa a l'espanyol, perquè quedi clar què volia dir. I de què ha servit, tan patir?

dimarts, 2 de novembre del 2010

La vall

La (sub)versió catalana del Periódico de tant en tant ens porta sorpreses. Ja sabem que els traductors automàtics són millorables, i també ens imaginem que els correctors que ho repassen (perquè algú ho fa, oi?) no atrapen la feina.
Aquest cop, però, la sorpresa la trobem en la versió espanyola. I la culpa la té aquesta obsessió de "Home, farem el diari en la llengua important, però, va, quedarem bé i mantindrem els topònims i alguna altra coseta en la llengua local, que així no se'ns queixaran tant."
Doncs feu-vos-ho mirar, senyors socialistes. Que això grinyola...

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Avui és un dia molt trist

Avui és un dia profundament trist. La llengua i el país estan de dol.



Joan Solà era moltes coses, però per a mi en va ser sobretot una: mestre de sintaxi. Per això, de tots els records possibles, us obsequio amb la seva darrera lliçó.


Com diria la cançó, avui és un dia gris:



dilluns, 18 d’octubre del 2010

Fins i tot els murcians

Moltes empreses catalanes (cal començar la llista eterna?) no ho fan, però a Múrcia, en canvi, ho tenen clar:

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Al gimnàs

Al gimnàs. Es canvien per anar a suar. Són tres. Jovenetes. Deuen tenir uns 18 o 19 anys. (I ho dic jo, que en tinc 23! En fi...) Una explica les desventures amb el seu darrer "amic":

- Pues sí, aquella noche me envió un mensaje y... -noia A.
- Però quina hora era? Segur que anava borratxo! -noia B.
- Eren les 6 més o menys -noia A a noia B-. Y claro, yo no le respondí -noia A a noia C.
- Y al día siguiente te llamó, ¿no? -noia C a noia A-. Ai, un moment, em deixes el raspall? -noia C a noia B.

La lingüista, distreta amb aquesta demostració de bilingüisme personalitzat entre tres parlants que comparteixen totes dues llengües, se'n va cap al lavabo. En surt una dona que li comunica, enfadada:

- Les cadenes estan fatal, eh.

I la mateixa dona, al cap de mig segons, afegeix, dirigint-se ara a la dona de la neteja:

- Las cadenas están fatal, eh -clar, és que si no no ho hauria pas entès.

Ja ho veieu, al gimnàs no s'hi fa només esport...

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Bilingüisme vienès

A Viena, un nou concepte de bilingüisme. Se suposo que qui no entén l'alemany entendrà l'anglès, clar. I que l'italià és llengua universal (fiocco?).

Anyway, ja sabeu com hauria estat el mateix cartell a les nostres terres, oi? Ja us ho diré: Tiramisú / Tiramisú, i anar fent.


dilluns, 27 de setembre del 2010

Que un club nocturn de "llatins" tingui l'eslògan en català...
Ja, una flor no fa estiu, però podria ser així, el nostre país.

divendres, 17 de setembre del 2010

Andorra la Bella

De tant en tant una escapada a l'anomenat país dels Pirineus no fa cap mal, ben al contrari!

És la màgia de sentir català amb accent portuguès, on més pot passar?

És la il·lusió de descobrir que el senyor que regenta el bar d'aquella placeta té un parlar nord-occidental impecable, i amb molt de gust li pagues 3 euros per una Coca-Cola.

És la gràcia de saber-se amb un estat al darrere.

És la ironia de sentir que per Ràdio Andorra anuncien una conferència programada per algun banc sobre la lluita contra el blanqueig de diners, sí senyor.

És l'experiència de passar per davant del Ministeri d'Educació i Cultura i trobar, dos carrers més enllà, el d'Afers Exteriors i Relacions Institucionals. Com un petit país de joguina.

Però sobretot, sobretot, és la sensació inexplicable que hom experimenta quan sent que la megafonia del Zara... és en català!

Ah, amb permís dels jacuzzis exteriors de Caldea...

En fi, un país que no té preu.

dilluns, 30 d’agost del 2010

Divertimentos d'estiu

Ja ho diuen, que som bilingües:


Ah, si algú necessita reforç, que s'apunti el número:

dimecres, 21 de juliol del 2010

Raons, raons

Hi ha pàgines que tinc el gust de visitar molt molt (massa?) sovint. La de Renfe, tan espanyola com sempre, després d'un període de temps etern (perquè tothom sap que aquestes coses són lentes!), ja és multilingüe. Sí, per fi en català, i per duplicat! Podem triar entre clicar Benvingut (C) i Benvingut (V), ho endevineu?


Té gràcia, fa dies que m'hi passejo, saltant d'una versió a l'altra, i encara no hi he trobat cap diferència!
.
Mentrestant, en un aparador qualsevol d'un carrer de l'Eixample barceloní, algú opta per una solució salomònica que m'encanta!



Vacances lingüístiques mai!

dilluns, 12 de juliol del 2010

Sense volguer...

Sí, sense volguer, ha estat. Jo he entrat en aquella botiga del centre atreta per una samarreta de tirants de l'aparador exactament del mateix color que la que perseguia des de fa dies per combinar amb aquella faldilla estampada...

Remenant entre penjadors, fent malabars entre l'iPod, les Rayban i el mòbil que just llavors pitava per una alarma, ho he sentit:

- Que fuerte... ¿Te lo puedes creer? Gana su país y la tía se pone así... Y empieza a decir no sé qué...

- Es que hay gente que es gilipollas, joder!

- Ya ves, una hija puta. -la lingüista no sap si escriure'l junt, aquest preat insult de l'espanyol.


I llavors una clienta inoportuna esternuda, i una servidora no s'assabenta de com acaba l'animada conversa entre les dues dependentes tocades i posades que entre faldilles massa curtes i sabates massa incòmodes se senten les mestresses del món, i alliçonen, i anar fent.

dilluns, 5 de juliol del 2010

Contradiccions

Contradicció és, diria jo, que passejant per l'Eixample trobis que t'anuncien segons què en català:



I contradicció és també, diria jo, que en un poblet del País Valencià, de la terra de les nespres, t'anunciïn segons què en castellà:

Per sort, ja fa temps que vaig aprendre que en aquest país nostre hi abunden, les contradiccions.

divendres, 18 de juny del 2010

Avall que fa BAIXada

I quan per fi s'acaben els dies de voler i no poder, que sí, que la calma sempre torna i fa estada, i sents que has de sortir un dimarts de juny qualsevol, a respirar nit, a enyorar, a caminar pel teu carrer nou i el teu nou carrer, et descobreixes celebrant, interiorment, que la feina no se t'acaba :

dimecres, 12 de maig del 2010

Tot ben repartit

Camines pel centre de Barcelona, més aviat tirant cap a la part alta, i et reparteixen això:



Demanes informació d'un pis (perquè, sí, ha arribat l'hora), i et responen en català, encara que no n'han estudiat:


Poses la ràdio i, en un anunci de la franja de màxima audiència, el Corte Inglés, sí, el Corte Inglés, explica que a l'espai cultural de no sé quin dels seus centres hi anirà "Joel Joan, l'actor català, per presentar el seu nou llibre Un bon cop de falç, una antologia de les cançons i poemes dels Països Catalans". Sí, sí, amb totes les lletres.

I llavors, enmig de l'èxtasi, et truquen d'una agència immobiliària que fa dies que et va al darrere (per allò del pis) i, quan els preguntes no sé què, el noi et diu que solamente habla castellano, caram, noi, doncs treballes a Barcelona. I, com que les bones notícies no vénen mai soles, ni les no tan bones, t'assabentes que també tallaran Catalunya Ràdio, al País Valencià, però aquesta notícia no surt, és més important la Diagonal.

diumenge, 25 d’abril del 2010

dijous, 22 d’abril del 2010

Carta al director

Cada quinze dies vaig i torno de València amb l’Euromed. És un tren que surt de Barcelona i arriba fins a la capital valenciana. Als vagons, tant se sent el català com l’espanyol. Gairebé sempre la proporció és al 50%, tot i que algun dia el català és majoritari i algun altre ho és l’espanyol. Durant el trajecte, els de Renfe ofereixen sempre una pel·lícula i un documental. Els és igual, però, quina és la realitat lingüística del tren. Els és igual que el trajecte comenci i acabi en territoris de parla catalana. Els és igual que el català sigui llengua oficial. I ho demostren cada vegada, quan engeguen el DVD i tots els passatgers veiem com incansablement seleccionen l’espanyol per a la pel·lícula, prescindint del fet que la versió en català estigui disponible gairebé sempre. Fins i tot quan passen alguna pel·lícula directament rodada en català, la decisió és la mateixa. Ah, i per acabar-ho d’arrodonir, els subtítols també són sempre en espanyol. Suposo que els castellanoparlants no veurien bé que les pel·lícules del tren sempre fossin en català. Suposo que haurien d’entendre que la solució inversa tampoc és fantàstica. I, en fi, suposo també que al segle XXI deu existir un sistema d’àudio que permet a cada passatger triar la llengua en què vol gaudir de la pel·lícula. Suposo, però, que sóc molt il·lusa.

divendres, 9 d’abril del 2010

Cuiners desqueferats

Aquella pasta farcida d'un contrast d'ingredients increïble acompanyada d'aquella salsa exquisida, aquelles postres extraordinàries... m'hi fan anar. Sempre que faig nit a València, no tinc alternativa. És el millor italià...

Per als que hi estigueu interessats, és en un carreró ben bé al costat del Micalet, la torre de la catedral.

El millor de tot és que, a més de cuiners, en aquest restaurant també són traductors i filòlegs. Saben molt bé quin és, el nom del monument que tenen al costat, tal com indica aquest rètol:

Ho saben tan bé, que han decidit anar uns quants segles, esbrinar que es tracta del diminutiu de Miquel, que en espanyol és Miguel, i concloure que una bona traducció seria Miguelete. Sí, sí.
.
Aquesta proposta tan original, però, sembla que no l'adopten ni els castellanoparlants de la ciutat, com podem comprovar:

Però, això, als del restaurant els és igual. No s'estan de res. El Micalet és el Miguelete, i el carrer Brodadors és la calle Bordadores. I anar fent.