.
Com que tocava a Santiago, la lingüista va decidir dir quatre mots en gallec, per començar:
.
"Boa tarde, son Anna Pineda, da Universidade... Gostaríame muito poder presentar a comunicación en galego, pero os meus coñecementos son reducidos. Así pois, falarei en castelán."
.
En acabar, la presidenta de la sessió, gallega, se li acosta:
.
"Ay, con lo que has dicho al principio me has llegado al corazón, de verdad... Es que siempre lo digo, tenemos tanto que aprender de vosotros: el respeto por las lenguas, esa sensibilidad..."
I jo faig que sí, i somric, però no ho acabo de veure igual. De fet, li explico la impressió que m'ha fet Santiago, les coses que hi he vist i que, em sembla, difícilment podré veure al meu país:
Al carrer, la llengua per defecte és el gallec.
Molts restaurants tenen les pissarres i les cartes només en gallec, els cambrers de les zones més turístiques atenen només en gallec, saltant només a l'espanyol si els demanes traduccions del nom d'alguns plats, i segueixen en gallec a continuació, i tant els és que siguis de Barcelona o d'allà mateix. Quin tros de terra tan normal!
Quin plaer, sentir-te a l'estranger, endinsar-te al repte d'una nova llengua desconeguda, conèixer un país de debò...!
Passarien, aquestes coses, aquí? Ni a Vic, diria.