Jo confesso

Sí, confesso. Confesso que quan pujo al ferrocarril abaixo el volum dels auriculars i escolto en què parlen els passatgers del meu voltant, sobretot els joves. I confesso que, massa sovint, això em canvia l'ànim, per bé o per mal.

Confesso també que, fins i tot sopant acompanyada d'homes, sóc jo qui compra la flor al venedor ambulant pakistanès que sempre corre per Gràcia i que em recita totes les frases fetes catalanes hagudes i per haver, i algunes en gallec -que sí, ja ho sé, no hauria de ser res extraordinari.

Confesso també que, quan se suposa que cal concentrar-se per trobar els regals de Nadal més adients, i entro, per exemple, al Bulevard Rosa de Barcelona...

... i veig, per exemple, que hi han posat una mena de ludoteca per deixar-hi les criatures mentre compres...

... confesso que em fio dels cartells en català de la porta i que passo de llarg. Però confesso també que segons després m'assalten tot de preguntes, i confesso que reculo, que m'acosto al vidre de la porta, que paro l'orella fins que comprovo el que em temia: les educadores parlen la llengua veïna als nens. Deu ser que el català ja el tenen massa vist, els nens. Sobretot de 9 a 17h -de moment.