La meva primera vegada

Va ser en un entorn universitari. Ens vam conèixer dinant. Ell tenia 19 anys. Era moreno, molt. Vivia a la comarca de la Marina Baixa, però era saharià i, de fet, feia conferències explicant la situació de la seva terra. 

Tot va anar molt de pressa, i encara ara, quan hi penso, m'adono de tot el que hauria volgut fer i dir i no vaig fer ni dir. Suposo que em vaig deixar trair pels nervis i l'emoció del moment. Em consola pensar que ja arribaran més ocasions.

Sí, us parlo de la meva primera vegada. De la meva primera conversa seriosa (seriosa?) amb un blavero. 

No la reproduiré pas. Només us en regalo unes quantes perles:

- Després de més de tres quarts d'hora de conversa:, m'assegura que quan mira TV3 no entén res. Li responc que que estrany, que bé parla amb mi, que jo sóc de Barcelona i que mal que em pesi el meu parlar s'assembla prou al tevetresí.

- Em diu que la llengua aquí (País Valencià, ell parla de "comunitat valenciana") i allà (Catalunya) ha evolucionat diferent, i que si ens posem a buscar orígens comuns anem a petar al llatí. Li parlo de l'absoluta i innegable intercomprensió entre els parlants, dels fets històrics, li recomano que agafi el cotxe algun dia i faci camí nord enllà. I li explico que em sap molt de greu però que si parlem d'evolució les fronteres no coincideixen amb les de les "comunitats autònomes" com ell voldria, sinó que els parlars de Castelló ("comunitat valenciana") i Tortosa (ui, Catalunya!) van ben junts, i que el seu parlar (de la "comunitat valenciana") s'assembla molt al parlar de Lleida (ui, Catalunya!) i en canvi el meu no s'hi assembla tant. 

- Li dic que el nom no fa la cosa, que si vol en diguem "llengua x", o "valencià", o el que vulgui. Em diu que, llavors, d'acord.

- M'assegura que no hi ha cap conflicte polític, al nostre país. Li dic que venint d'on ve ja té mèrit, ja, dir això. Al cap d'uns minuts, ell mateix parla del "conflicte polític que tenim". Ah mira, tu mateix et respons.

- I la sorpresa final: aquest jove saharià valencianoparlant i estudiant de Dret m'acaba dient que és independentista (de la seva "comunitat", eh). I que la culpa de tot és dels espanyols. Vaja, ja som al cap del carrer. Li recordo que té un discurs igualet igualet que el de molts espanyolistes.

Entendreu que encara ara me'n faig creus...

PD: Als valencians, una bona notícia. Tornem a tenir teatre de qualitat en la nostra llengua a València: mireu aquí.

Així sí

Sentir-se agredit però no respondre, pensar que "mira, tant és, ara no em ficaré en cap discussió desagradable", que una flor no fa estiu i que no ve d'aquí, que això de queixar-se ja ho faran els altres. Així, no.

Sentir-se agredit i reflexionar, pensar que la cosa no pot quedar així, que almenys cal que ens fem sentir, que tampoc costa tant fer un petit gest i que tot suma. Així, sí.


(Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

PD: Era l'hotel Eurostars Lucentum 4* d'Alacant ciutat.

Un país curiós

Sí, no podem negar-ho, tenim un país ben curiós.

Tenim una llengua normativitzada, i tant. Ara bé, posem per cas que som al País Valencià, només suposem-ho: qui se suposa que difondrà massivament la normativa si els mitjans de comunicació són pràcticament inexistents o bé tenen l'obsessió de fer tot el que es pugui i més en espanyol? Doncs bé, en aquesta mena de casos, cal que sigui el mateix propietari d'una cafeteria qui prengui la iniciativa i expliqui als clients que en comptes de menos cal dir menys, i d'una manera ben didàctica: 

Sense sortir de la zona valenciana, entre decret i decret per provar que valencià i català són simplement paraules si-nò-ni-mes, hi ha qui gosa dir les coses pel seu nom. Per promocionar cursos i donar a entendre que el títol serà vàlid fora de les terres valencianes, cal arriscar-se i explicitar allò que ningú diu:

I una darrera anècdota, aquesta molt més mundana. Tornem al Principat: què creieu que hi ha, rere aquesta catalanització d'últim minut? 

(a) el propietari s'ha adonat que era hora de normalitzar el cartell

(b) una subvenció

(c) n. ho s., n. c.