Carta del dia

Aquí

Perquè potser aquestes coses encara serveixen una mica...

Carta al director

Cada quinze dies vaig i torno de València amb l’Euromed. És un tren que surt de Barcelona i arriba fins a la capital valenciana. Als vagons, tant se sent el català com l’espanyol. Gairebé sempre la proporció és al 50%, tot i que algun dia el català és majoritari i algun altre ho és l’espanyol. Durant el trajecte, els de Renfe ofereixen sempre una pel·lícula i un documental. Els és igual, però, quina és la realitat lingüística del tren. Els és igual que el trajecte comenci i acabi en territoris de parla catalana. Els és igual que el català sigui llengua oficial. I ho demostren cada vegada, quan engeguen el DVD i tots els passatgers veiem com incansablement seleccionen l’espanyol per a la pel·lícula, prescindint del fet que la versió en català estigui disponible gairebé sempre. Fins i tot quan passen alguna pel·lícula directament rodada en català, la decisió és la mateixa. Ah, i per acabar-ho d’arrodonir, els subtítols també són sempre en espanyol. Suposo que els castellanoparlants no veurien bé que les pel·lícules del tren sempre fossin en català. Suposo que haurien d’entendre que la solució inversa tampoc és fantàstica. I, en fi, suposo també que al segle XXI deu existir un sistema d’àudio que permet a cada passatger triar la llengua en què vol gaudir de la pel·lícula. Suposo, però, que sóc molt il·lusa.

Cuiners desqueferats

Aquella pasta farcida d'un contrast d'ingredients increïble acompanyada d'aquella salsa exquisida, aquelles postres extraordinàries... m'hi fan anar. Sempre que faig nit a València, no tinc alternativa. És el millor italià...

Per als que hi estigueu interessats, és en un carreró ben bé al costat del Micalet, la torre de la catedral.

El millor de tot és que, a més de cuiners, en aquest restaurant també són traductors i filòlegs. Saben molt bé quin és, el nom del monument que tenen al costat, tal com indica aquest rètol:

Ho saben tan bé, que han decidit anar uns quants segles, esbrinar que es tracta del diminutiu de Miquel, que en espanyol és Miguel, i concloure que una bona traducció seria Miguelete. Sí, sí.

.

Aquesta proposta tan original, però, sembla que no l'adopten ni els castellanoparlants de la ciutat, com podem comprovar:

Però, això, als del restaurant els és igual. No s'estan de res. El Micalet és el Miguelete, i el carrer Brodadors és la calle Bordadores. I anar fent.