divendres, 22 de gener del 2010

A les rebaixes

Sí, sí, ja hi he anat, a les rebaixes! I he passat per l’amabilíssim “¿Cuántas llevas?” “En porto cincdels emprovadors, que si per un cop t’ho diuen en català, sempre s’obliden d’una cosa: “Quantes -- portes?”, et demanen, i, és clar, tu no entens què els passa, a les portes! Total, tot plegat per parlar de les peces (allò que en espanyol en diuen prendas) de roba:
.

I és que això dels pronoms febles no hi ha qui ho entengui, diuen. A alguns, els en falten. I això és el que algú de Bocairent va voler remarcar:
.

I a d'altres, en canvi, els en sobren...



Uns per massa i els altres per poc. Aquesta és la manera que el món quedi compensat, diuen.

O potser la solució és la que proposa el molt honorable (espero que aviat ex-) president de la Generalitat:

dijous, 7 de gener del 2010

I love Múrcia...

Al País Valencià encara no hi ha(n) Ikees. Així, quan t'has de moblar una habitació, tens l'entreteniment d'anar fins a Múrcia. Si a Alacant ciutat pateixes quan surts al carrer (Ai, ara faré servir aquesta paraula, que és ben igual que en espanyol, a veure si m'entenen) i acabes parlant gairebé amb senyals, quan travesses la frontera murciana et sents, de cop, alliberat.

Ja ets a Espanya! Visca! Ja tens la seguretat d'interrelacionar-te amb qui vulguis amb comprensió garantida, ja tens el dret de parlar en espanyol sense sentir-te traïdor, ja no has de militar fins a l'esgotament en una ciutat de gent que no sap ni quina llengua parles.

És tan divertit, això de recuperar la seguretat lingüística (sí, la mateixa que quan ets als pobles de la Marina Alta, o als del Lluçanès, o la de quan camines per Barcelona); és tan agraït, això de parlar i que t'entenguin; és tan fantàstic, en definitiva, això de notar que ets en un país normal(itzat); és tan bo, tot plegat, que de cop tot et sembla bé.
Però, ben pensat, vols dir que te n'hi aniries a viure, en un conjunt residencial d'allà baix...?