La lingüista està enfada, molt enfadada, indignada, irada, aïrada.
Que per què?
Li ha tocat fer de padrina d'una confirmanda, és a dir, d'una noia que havia de rebre el sagrament de la confirmació -que, per als qui no estigueu al cas, és el que va després de la comunió i abans del casament. Bé, ara això és igual.
La lingüista, a quarts de vuit del vespre, tota arreglada, ha arribat a la parròquia, al bell mig de Sarrià. Un Porsche que baixa, un Ferrari que puja, i davant de l'església centenars de persones lluint modelets prêt-à-porter, d'aquells que, per pagar-los, una servidora necessitaria unes quantes mensualitats. Bé, això també és igual. La lingüista, passejant-se entre aquella jet-set, ja es tem el pitjor.
Un cartell ben gros exposa els horaris de "misa en catalán" i "misa en castellano". Tohom entra, i comença la cerimònia. En espanyol. Ah no, espera, que ara es passa al català. I au, una frase de cada manera. Que fantàstic!
Dels més de setanta nens que es confirmen, la lingüista és padrina de gairebé l'última. S'aixequen totes dues del banc, i pel passadís s'acosten a l'altar, des d'on l'arquebisbe fa estona que diu a cada confirmand que reciba el sagramento de... La lingüista ho té clar i, quan arriba davant del senyor Sistach, arquebisbe de Barcelona, li diu, en presència dels més de 400 assistents tocats i posats que omplen l'església, les següents paraules:
- En català, sisplau. La confirmanda es diu Laura.
El senyor arquebisbe posa cara de circumstàncies. No li surt la fórmula del sagrament en català. Ai, carai, quines coses. Així que, com pot, la fa mig en cada llengua. Al mateix temps, un diaca corre cap a la sagristia a buscar el llibre que cal, per si de cas a algú altre se li acut de demanar el mateix. En total, acaben sent tres els que ho demanen. Entre la resta hi ha castellanoparlants, d'acord, res a dir. Però també és ple d'Adrians, de Jordis, d'Alberts, de Joans, de Lluïsos..., tots fills d'aquest alta burgesia barcelonina a qui tan agrada callar, callar i abaixar el cap.
La lingüista, fugint de tota aquella farsa, puja a un autobús, que la porta al seu estimat Eixample. Seu i, vora la finestra, hi veu una pintada, d'aquelles amb lletres ben clares, que diu així: "Soy de Barcelona y hablo español, inglés y francés. El catalán es una lengua fea, de pueblo hortera". Ole.
I arriba a casa i posa TV3, la seva, i hi fan una pel·lícula en espanyol. Ole, ole.
I uf.
Ui, sort que aquests de la fruiteria tradueixen...
S'acaba la jornada. Em convencen per anar a fer el got, altrament dit "prendre alguna cosa". I em sorprèn gratament el cartell 
Entrades
