Fora! (?)

Ja ho va dir el mestre Fabra, però la idea no va agradar... Si mirem al voltant nostre, sí que ha triomfat entre els italians. I en occità, també.

I, francament, és qüestió d'economia... Però, és clar, de vegades sembla que preferim ser fidel als orígens, oi?

Jo encara no tinc del tot clar cap a quin bàndol acostar-me, però l'altre dia vaig mirar de transgredir les normes en un examen i -ho reconec- la proposta no va ser gaire ben rebuda:

Bé, que consti que ho he provat... Ja se sap, que hi ha coses que no tenen solució. O potser sóc jo que, com diu la cançó, no tinc solució...

Mama, vull ser metge

Jo sempre havia dit a una meva amiga -futura metgessa- que, algun dia, la volia acompanyar a una classe de Medicina, com més estrafolària millor:

s

- Ei, que sigui alguna cosa ben estranya i complicada, com ara Teoria anatòmica relativa als microorganismes subcutanis ubicats a les glàndules...

ds

I, després de molt insistir, va arribar el dia. Jo, tota feliç, vaig pujar als Ferrocarrils, cap a l'Autònoma. Després de voltar i perdre'm per aquell campus immens -on la proporció de bars i llocs per no fer res supera, de molt, el nombre d'aules...- vaig trobar la meva amiga.

ss

I ens vam dirigir cap a l'aula que tocava. Vaig al·lucinar, és clar, en veure la quantitat d'alumnes que hi havia, i vaig recordar el caire gairebé familiar de les classes de Lingüística descriptiva, Història dels mots, Intercomprensió i aprenentatge simultani de les llengües romàniques o Teoria sintàctica...

Va entrar la professora. Jo sempre havia associat la Facultat de Medicina amb serietat, solvència, rigor. I la cosa es presentava interessant: parlaríem de conceptes bàsics de l'oncologia radioteràpica!

Però, amb la primera diapostiva del Power Point, ja vaig veure que patiríem:

Era catalanoparlant, la professora.

I tots els alumnes es miraven, preguntant-se si és que aquella bona dona no tenia corrector de Word...

Paradís

Vinc de passar uns dies al PARADÍS. Un paradís fiscal, i paisatgístic. I també lingüístic.

Algun cop he somiat en un país en català. I es veu que això ja existeix, que hi ha un país on l'única llengua oficial és aquesta. Això, és clar, no implica pas que no s'hi parlin altres llengües. Al contrari: al carrer sentiràs portuguès, també; i segurament francès, i molt probablement espanyol. Però, sobretot, català.

Així que només has de ficar-te al cotxe, saludar la senyoreta que parla des de l'interior del GPS, omplir el dipòsit de benzina i fer camí.

I, un cop creuada la frontera, trobes que, ben mirat, no hi falta cap bandera:

I, tot caminant pel centre neuràlgic del país, entre perfumeries, farmàcies, botigues de roba i d'electrònica, comproves que els cartells, els avisos, els anuncis... són en català. I que quan entres a qualsevol establiment, t'atenenen en català. I que quan vas a sopar de restaurant, et duen la carta en català.

És un català, en general, amb accent nord-occidental. En alguns parlants, notes que tenen una altra llengua materna, però no hi fa res, perquè han après la llengua que és oficial al país. Un país, un estat que bé ha actuat i està actuant per aconseguir (mantenir) aquesta realitat lingüística:

Servei que endega campanyes com aquesta:

Què, en prenem exemple? Ens hi annexionem? Ens exiliem...?

(D'altra banda, moltes gràcies!)

A les Espanyes (o no)

Una servidora de vosaltres acaba de tornar d'una fugaç però intensa estada a les Espanyes. Bé, concretem, la destinació (que no destí) ha estat una poblet del sud navarrès, d'aquells que tenen un magnífic “quartel” de la Guàrdia Civil (civil?) que et dóna la benvinguda.

Durant les interminables hores del viatge d'anada -que miro d'alleujar estrenant una pila de cançons en aragonès a l'iPod- aprofito per practicar la que haurà de ser la meva llengua durant uns dies: “Se cepilla los dientes mientras estudia la exposición de ciencias sociales” .

I arribo. Perquè he estat convidada a fer unes quantes xerrades a alumnes que, com un idioma estranger més, estudien basc.

He de donar-los conversa en èuscar i, al cap d'una estona, preguntar-los d'on els sembla que sóc, jo. I sorprendre'ls dient que ni de Biscaia ni de Guipúscoa, sinó de Barcelona. Així veuen que aprendre basc no és pas cap missió impossible. Tot seguit, els parlo del català.

Vaig preparada amb Power Points i mapes, per si un cas. Però ara us tradueixo el diàleg que es repeteix amb tots els grups:

- I on es parla el català? -demano.

- A Barcelona! -diu un, de seguida.

- Només a Barcelona? -remarco.

- A Catalunya -puntualitza el veí de taula. jjjjjjjjjjjjj

- I ja està?

- A València -afegeix, amb veu tímida, un tercer noi. jjjjjjjjjjjjj

- Sí, molt bé, al País Valencià. I prou? kkkkkkkkkkkkk

- A Mallorca! -crida una noieta des de la darrera fila.

- A les illes Balears, i tant. I sabeu a on més?

- A França? -pregunta una altra.

- Sí, sí. Igual que el basc, el català es parla en una zona de l'Estat francès. I encara hi ha un altre lloc, sabeu on és l'illa de Sardenya? Doncs allà hi ha un poblet petit on també es parla català!

I els vaig assenyalant cada zona al mapa, passant també per la Franja de Ponent i el Carxe (Múrcia). Quedo impressionada, francament.

I el tinc silenciat, però percebo que algú em truca: és el meu nou Nokia, d'aquests extraplans, ultralleugers i d'última generació, vaja. Però sabeu el millor? Que sí, que els finlandesos s'han decidit, que TOTS els seus mòbils ja són en català.