Hi ha un concepte consistent a compartir les despeses d'un viatge amb cotxe. Com sol passar, això en francès té un nom amb molt de glamur: covoiturage.
La lingüista, que ha d'anar a Elx, posa un anunci al web pertinent per trobar companys de viatge. En algun punt d'Andorra, la dona d'extraradi veu l'anunci i reserva una plaça. La lingüista accepta la reserva. I de seguida rep una trucada de la nova companya de viatge. Mig minut després de començar la conversa, ressona, a través de les línies telefòniques que comuniquen Andorra i l'Eixample, un "Me hablas en castellano, porque no entiendo nada de catalán". No és una pregunta, ni una petició, ni un suggeriment. És una exigència.
Minuts més tard, per whatsapp, passa això:
Imaginem el raonament d'una dona probablement monolingüe com aquesta: "Le he dicho Gracias. Me contesta con unas caritas y dos palabras: de + res. ¿Podría ser como de + nada? Esto sería una respuesta probable cuando alguien dice Gracias. A ver, intentaré verificar esta hipótesis pensando si alguna vez en mi vida, en Andorra, o en Barcelona donde tengo familia, he oído yo la palabra res." EI, EI, EI. No desvariegeu! Aquesta és tan sols l'única opció que la lingüista, tan innocent, podia imaginar. Però ja sabem que els misteris de la ment monolingüe són inextricables.
PD: La lingüista, impactada per la bona educació de la passatgera d'extraradi, va intentar esbrinar-ne l'historial lingüístic. Era de la vora de Madrid, anava fins a Elx i allà la recollia el seu xicot per anar a Múrcia. Durant el viatge, amenitzat per converses de whatsapp privades amb el xicot a base de talls de veu reproduïts amb l'altaveu del telèfon, la lingüista va percebre l'esglai de la dona d'extraradi (que confessa que beu cocacola fins i tot per esmorzar) quan el dependent d'una gasolinera li va dir que el paquet de patates que havia comprat valia "Dos noranta".