Temps

Quan era petita, tota innocent, sempre parlava de quarts.
l
Em vaig anar fent gran i més d'un cop em va passar que em deixaven plantada per un malentès.
l
I me'n vaig adonar. No tothom ho tenia interioritzat. I em vaig convertir en una mena de traductor automàtic d'hores.
l
Més endavant em vaig assabentar que això dels quarts és cosa dels catalans del Principat, que es veu que a les Illes i al País Valencià els agraden més els mitjos, avui en dia.
l
Sigui com sigui, em vaig acostumar a veure això:
l

Per això va ser tan gran la meva sorpresa quan vaig fer aquesta troballa en una oficina de Caixa Manresa:


En fi, que hi ha moltes maneres de veure el pas del temps. I si són cinc anys, la cosa pot ser molt entretinguda, permeteu-m'ho:

La trampa

La lingüista, ja fa cosa de mig any, va voler organitzar un cap de setmana romàntic. A les Termes de Montbrió, guaita! Abans de fer la reserva en ferm, va voler fer un cop d'ull a les instal·lacions del lloc per assabentar-se de tots els serveis que s'hi oferien. Com que l'aspecte gastronòmic és poc o molt important, es va interessar pels restaurants que hi havia en aquell luxós complex hoteler. I, fent un cop d'ull a la pàgina web corresponent, a la lingüista li van venir unes ganes boges de fer un àpat al curiós restaurant anomenat Va mirar:

Amb aquesta perspectiva, la lingüista va fer via cap a Tarragona tota convençuda. Primer, perquè no volia perdre's les meravelles de l'Aquatònic:

I segon, i sobretot, perquè volia comprovar si la seva intuïció era certa. I sí. Aquella nit van fer un molt bon sopar al restaurant Miró.

La clau

Ja feia dies que els duia massa llargs i per això va decidir tallar-se'ls. Necessitava, és clar, una perruqueria. Tot tornant de la piscina, es va parar davant d'un establiment en el qual mai s'havia fixat: la típica perruqueria petitíssima, de barri, familiar, a l'altre extrem de les d'ambient fashion que dominen la ciutat.

l

[No, no era la de la foto...]
l

La lingüista hi va entrar i, innocentment, va preguntar si la podrien atendre malgrat no tenir hora. I va ser que sí, i que de seguida. Ella, és clar, no va poder evitar, per variar, fer un estudi sociolingüístic del lloc. Les perruqueres eren mare i filla. Per allà també hi corria, amb un petit tricicle, la néta, que no devia arribar als 2 anyets. Fins i tot hi havia l'avi, passant l'estona. Com a casa, vaja.

l
Les perruqueres, mare i filla, es parlaven en espanyol; segurament la mare havia vingut de fora, anys enrere. Però, i això és bàsic, totes dues es dirigien a la petita de la casa en català.

l

És a dir: nova generació, adopció del català. Aquesta és la clau per assegurar el futur de la llengua.

Saber imitar

És un d'aquells matins més aviat grisos, més aviat tristos, més aviat enfeinats, atapeïts. Ella, després de fer el cafè, baixa un moment a fer encàrrecs, altrament dits recados. I, en tornar, obre la bústia de casa. I tot canvia.

Hi ha propaganda, és clar. Ella hi fa un cop d'ull, res d'important... Ep! Sí! Caram! Els supermercats LIDL, que sempre envien publicitat en espanyol, de cop ens surten amb aquesta:

Sí, sí, un especial sobre productes catalans. I, és clar, tot en català, com si fóssim un país normal. És més, com si fóssim uns Països Catalans normals, perquè els senyor LIDL no dubta a incloure-hi productes de les Illes i del País Valencià, que si formatge, que si moscatell:

Aquell mateix dia, plena d'optimisme, ella entra a comprar quatre coses al Consum. I noi, una altra grata sorpresa -que el senyor Mercadona bé podria imitar-, i és que la cadena valenciana no té cap problema a l'hora d'etiquetar en català i ho fa, com és natural, "a la manera de València", com diria l'Ovidi (minut 1:37).


En fi, que sí, que de vegades arribem a tocar amb els dits el cel de la normalització.