Pícnic al cel

La lingüista rep una trucada. Són del Time Out, ella n'és molt fan, d'aquesta revista. Li diuen que ha guanyat el concurs en què va participar, tot i que ja no ho recorda. El premi és un sopar per a dues persones al telefèric de Montjuïc, sí, sí, allà penjats...LLLLLLLLLLLL

No li fa gaire gràcia, però si li ha tocat, bé hi haurà d'anar. Arriba el dia, tria acompanyant, agafen el cotxe i se n'hi van. En la distribució per cabines, la lingüista i el seu amic valencià van amb una altra parella guanyadors del mateix concurs i amb dos treballadors de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona).

La cabina és força petita, estan estrets, uns a tocar dels altres, i inevitablement es posen a parlar. La treballadora de TMB ho fa en espanyol, la lingüista i el seu amic li responen en català, de manera que la noia, sense cap problema, es passa al català. El seu company de TMB té el mateix perfil lingüístic: L1 espanyol, L2 català. Per últim, l'altra parella de concursants està formada per un noi catalanoparlant i una noia que només parla espanyol.

Amb aquest panorama, les temptacions de la conversa d'anar-se'n a l'espanyol són moltes. La lingüista i el seu company valencià, sense adonar-se'n, van intervenint per fer que es mantingui al català. Després d'una bona estona d'estira-i-arronsa, s'acaba estabilitzant el català. És més, a diferència del que passava al principi de l'àpat, ara tots són capaços de dirigir-se en aquesta llengua a la noia que només parla espanyol, i que ens acaba explicant que és gallega però que ja fa anys que viu aquí, enamorada del noi que l'acompanya, catalanoparlant. Encara tenim una altra sorpresa, aquest noi català que va amb la gallega resulta que és fill de valencians i, al final, en interactuar amb l'acompanyant valencià de la lingüista, acaba abandonant el barceloní per passar-se a aquest altre dialecte.

No em negareu que tot això no ho haurien sabut, que tot aquesta festa no l'haurien tingut, si haguessin optat únicament per la lengua común.

Oral no sempre és millor

Ei, ei, no sigueu malpensats! Que jo parlo de la llengua, del català, eh?

I és que escriure com es parla no sempre és la millor opció. Per exemple, si has de penjar un cartell a la porta d'una església, potser que procuris superar la traducció literal de l'espanyol a lo bèstia, que diuen.

Tampoc queda gaire bé en un cartell d'un Ajuntament, tal con podeu comprovar amb aquesta imatge:

Si es tracta d'un rètol de botiga, potser que abans d'escriure fem un cop d'ull al diccionari, no fos cas que la paraula en qüestió s'escrivís una miqueta diferent de com la pronunciem...


En canvi, en altres ocasions sí que val la pena i té gràcia i té sentit emprar un català més oral, és clar que sí. Simplement cal saber quan. Un exemple, un cartell de les festes del mateix poblet del sud valencià suara esmentat:


Conclusió:

Oral? Sí, és clar, però no sempre.

I ara, tot i que no ve gaire al cas, deixeu que us regali Mishima (en concert, per exemple, dissabte 20 a Barcelona):

El dia que serem txecs

Calla que no arribi un dia que aquí passi el que passa a Txèquia, que no arribi un dia que a Barcelona, València, a Manresa, a Palma o a Tarragona passi el que passa a Praga.

Una servidora de vosaltres acaba de tornar d'una estada a la República anomenada Txeca, el caràcter sec i arrogant i esquerp dels habitants de la qual no comentarem, perquè... no cal.

Passejant-se per places espectaculars i admirant edificis imperials, la lingüista no ha pogut evitar preguntar-se si mai a la seva ciutat podrà passar alguna cosa similar al que ha viscut allà. Posem-ne un exemple:

Una turista (llegiu-hi la lingüista) es troba en un supermercat cèntric de Praga i, atès que tots els productes estan etiquetats només en txec (i eslovac, és clar) i atès que no en sap gens ni duu diccionari i atès que vol aigua sense gas i atès que ja ha provat de comprar-ne de tres o quatre marques i encara no l'ha encertada..., en fi, atès tot això, una turista es dirigeix a un dependent del supermercat i, molt educadament, amb cautela i precaució, abans de preguntar-li quina és l'aigua en qüestió, gosa demanar-li:

- Sorry, do you speak English?

I rep aquesta resposta, que la deixa parada:

- Do you speak Czech?

El trauma encara dura, ui... Sort que és preciós.