Jo, innocent de mi, vaig entrar a la botiga de telèfons mòbils més concorreguda de la Rambla Catalunya, perquè tinc el -mal- costum de precipitar diàriament el meu telefonet daltabaix de les butxaques, prestatgeries, taules i tauletes, etc.

Anava atrafegada -per variar-, i amb els auriculars posats. Quan vaig veure que m'hi hauria d'estar una bona estona, perquè la cua era llarga i els dependents pocs, vaig optar per desconnectar l'iPod i dedicar-me a escoltar. Perquè alguna cosa em feia intuir que en aquell espai tan reduït i tan ple de persones hi havia material lingüístic per donar i per vendre.
Quan li va arribar el torn, un bon home, un d'aquells catalanoparlants -i catalanopensants- que es detecten a 30 km de distància, va exposar el que passava al seu aparell:
llll"... y, es claro, des que se me estropeó no lo hecho servir..."
De tantes catalanades que deixava anar, vaig arribar a pensar que ho feia de broma. Però no, ell mantenia un posat ben seriós.
És més, per si la intervenció del client hagués estat poc, el venedor li va respondre que li donaria un mòbil nou:llllll
"Lo sacaré del aparador; voy a buscar las claves, un momento."ssss+
s
Una servidora, senzillament, al·lucinava. Veient que era evident que tots dos eren catalanoparlants i catalanopensants, em va semblar convenient fer allò que faig en aquestes ocasions, és a dir, intervenir en la conversa amb qualsevol pretext -és a dir, dient qualsevol ximpleria- per tal d'esdevenir factor de canvi lingüístic. Per un moment, però, vaig pensar que el que estava sentint era massa bo, massa insòlit, i que no ho podia deixar perdre. Però em feia mal al cor, i em vaig decidir a dir:llll
- Perdona, a quina hora tanqueu? - vaig demanar al dependent.llll
- A dos quarts de nou - em va respondre, amb el mateix accent català que ja li havia endevinat feia estona.lll
I, a partir d'aleshores, client i dependent van continuar la seva conversa en la seva llengua, el català. llll
kkkkkkkkkk
Lògic, oi?