dijous, 23 de juliol del 2009

No, it isn't.

Per molt que alguns ho vulguin, no ho és, de diferent. El que podria semblar d'aquí és en realitat d'allà, i podria ser al revés.
A Altea, a més de donar nom a un Seat, els agraden les originalitats ortogràfiques i també segons quines banderes; vaja, cap novetat, si veniu de Barcelona:
Al port de València, al seu torn, són molt partidaris del bilingüisme inútil, deportiva amunt, deportiva avall. I quants amics que farien, per aquí al nord!

Ah, per cert, sabíeu que ara entre el jovent valencià (valencià?) està de moda anar a sopar per aquesta zona? I n'hi havia un que no ho entenia, sort que un tal Borja li va fer un aclariment:

- Vamos a la Dársena. ¡Claro! Dar-sena, ¿no lo ves?

Ai, sí. I al centre de la ciutat, les esses i les ces trencades estan com aquí, igual igualet:

O sigui que, resumint, no.

Em sap greu, Calp, però no teniu raó...

No hi ha frontera. Tan sols valen dues frases, la primera i una de les darreres d'aquesta cançó: "Reinventem aquest paradís [...] I nosaltres de la mà."

dilluns, 20 de juliol del 2009

Criteri, quin criteri?

Passejant-me per Girona, vaig sentir-me irremeiablement atreta per una oficina de Bancaixa -ai, perdó, que ara es fan dir Bancaja, que deu ser que sona millor.
s
Per començar, l'expressió "a lo gran", tan moderna i tan estàndard, em va fer plantejar en què devia estar pensant el traductor de torn.
s
Després, en llegir la lletra petita del cartell, vaig descobrir que el traductor era un ferm defensor de la unitat de la llengua. Perquè, si no, com s'explica la tria lingüística que va fer en 4 tristes línies?

I tant, ell, amb tota la convicció, va optar per la forma d'imperatiu del verb "obrir" segons la morfologia valenciana / balear -és a dir, "obri tu" en comptes de "obre tu"-, així com per la forma valenciana de la 2a persona singular del verb "ser" -"eres" en lloc de "ets"- i finalment va optar també per la versió més aviat oriental del demostratiu -"aquest joc"- combinada amb la més valenciana -"esta oficina".

dilluns, 6 de juliol del 2009

Una espurna

Quan, per coses de la vida, passes un dia i un altre a Alacant i ets a la ratlla de patir una depressió sociolingüística aguda i la son et pesa massa i ets al campus de la Universitat...

...demanes:

- Un cafè -somrient, educadament, amb la neutra a tot gas i una e d'obertura màxima.

- ¿Eres de Alicante?

- No, de Barcelona.

- Te lo he notado enseguida -diu, content, el cambrer. I t'autointerrogues sobre el teu delatador accent oriental.- ¿Estás haciendo algun curso aquí en la Universidad?

- No, és que de tant en tant vinc, perquè... -i li expliques un tros de vida.

- A mi siem-, sempre m'ha agrad-, agradat Barcelona. Un dia vull viure a-, allí.

- Ah, molt bé, molt bon lloc!

- La setmana passada vaig fer l'examen del mitjà de valencià...

- Ah, sí? I com va anar?

- Mmm... Trobe que no hauré aprovat. Però, de totes maneres... A mi m'agrada més el català, sí. La pronunciació i tot això. Pense que és més dolç i...

- Ah, veus, a mi em passa al revés!

dijous, 2 de juliol del 2009

A Joan Solà

Tots hem sentit a parlar de Pompeu Fabra. Segur. Fins i tot una universitat duu el seu nom. També en tenim diccionaris i gramàtiques. I sabem molt bé qui va ser.

Però probablement no tothom sap que avui, any 2009, tenim entre nosaltres un altre Fabra. Un geni, un impecable filòleg, un il·lustre lingüista. I humil, molt.

Abans d'ahir, el Parlament de Catalunya el va convidar a parlar, a dirigir-se a tots els nostres diputats que deixen passar el dia a dia sense fer gaire res de bo.

Immens, senyor Solà, immens:

http://www.vilaweb.tv/?video=5734