Sabuts!

Truquen. Són els de Correus. Correos, volia dir. Em porten un sobre, amb allò que fa tant que espero. La impaciència per obrir el paquet, però, passa de sobte a un segon pla. Hi ha una cosa millor, de les que m'encanten.

És que aquests de Correos y Telégrafos són lingüísticament modèlics, eh. Perquè ningú no es queixi, escriuen algunes coses (no gaires, tampoc) en diverses llengües estatals. Vegem-ho.

Primer, és clar, l'espanyol, la de tots. Després en basc, molt bé. En tercer lloc ve el català. Ui, no, espera't, que després torna a sortir!

Fixeu-vos-hi, en la segona versió del català ja no diem "Al comprar..." sinó "Amb la compra", i tant, tothom sap que aquest és un tret que diferencia el català del Principat del del País Valencià.
Els lingüistes de correus, que en saben molt, també opten pel demostratiu "este", que bé, però, és clar, els de Tortosa, que també fan servir aquesta forma, quina de les dues versions han de llegir? Pobres, ells parlen català, no valencià, oi? Però... Quins dilemes!

Ah, i una altra cosa que ni els filòlegs no saben: resulta que en valencià diuen "2 cèntims de euro", a diferència de la forma principatina "2 cèntims d'euro".


Caram, de tot se n'aprèn.

El noi sud-americà que fa de caixer al supermercat del costat de casa

Al noi sud-americà que fa de caixer (tot i que de vegades també pesa la fruita) al supermercat del costat de casa, no el discrimino.

Vull dir que sempre li parlo en català. Procuro, a més, que la resta de clients que són a la cua o que han passat davant meu em sentin, sobretot aquells que se'ls veu d'una hora lluny que són catalanoparlants i que s'entesten a fer tornar el noi sud-americà un inculte.

Com que no duc mai la targeta de client a sobre, li dic el número de telèfon. Nou, tres ... divuit. Sempre dubta, amb el divuit. Em mira, i jo li certifico: u, vuit. És la nostra petita rutina.

Bé, ho era, fins avui. Mentre em cobrava, he sentit que repassava en veu alta "disset, divuit, dinou..." i, amb un somriure, m'ha demanat:

- Entonces, ¿28 es...?

- Vint-i-vuit.

- Ya, lo de di- solo es de 10 a 20, ¿no?

- Sí, disset, divuit i dinou. Di- de deu, diez.

- Gracias, gracias.

- De res, adéu!

La França rosa

I, quan van passar la frontera, el nen mirava fixament el paisatge i posava una cara de desil·lusió espectacular. Què tens?, li demanà el pare. És que al meu llibre de geografia França era rosa..., respongué, resignat.

---

Tristos fets els de l'altre dia, en aquell luxós creuer envaït per onades gegants a la costa catalana. Entre els testimonis, diversos turistes francesos. A TV3 els fan parlar: un, tot francès, i ben traduïdet a sobre; però l'altra, una nord-catalana d'uns 50 anys, exhibeix, satisfeta i amb naturalitat, la que és la seva llengua.

---

Al tren de València a Barcelona, pugen dos matrimonis, parlant francès. Pocs minuts després, resulta que de francesos allà només hi ha un home, tots els altres són valencians. De tant en tant li parlen en francès, sí, però altres vegades opten pel bilingüisme passiu, és a dir, cadascú la seva llengua i tots tranquils. I, entre valencià i francès, encara no ho havia vist mai. Magnífic...