Ningú li ho havia advertit. Simplement, li n'havien parlat bé. Algun reportatge als típics programes culturetes de TV3, i alguna crítica prou bona en més d'una revista, com el Time Out Barcelona.
Tot plegat la va agafar desprevinguda i sí, ho va fer, va comprar entrades per al teatre, aprofitant que anunciaven una pròrroga de l'obra.
Va ser arribar al recinte, asseure's a la butaca assignada, obrir el programa de mà i... Ja l'havien enxampada! Una frase de cada manera, allò era un mal presagi. I sí, va resultar ser un gran exemple de code-switching, allò d'anar canviant de llengua constantment. Les escenes eren ara en català, ara en espanyol, segons el cas, amb un bilingüisme pràcticament calculat al milímitre, amb la balança probablement més inclinada a la lengua que entendemos todos. A part, en els diàlegs que teòricament eren en català, ja us podeu imaginar com anava la cosa: cada cosa divertida, cada broma, fins i tot cada esment d'un referent històric o cultural (com ara "Oráculo de Delfos") es deien en español.
I és que eren quatre noies molt guais, molt. I les autores encara més, no en dubteu. (Que, per cert, si algú té ganes d'anar a teatre, que vagi al Romea, a veure Qui té por de Virginia Woolf?, que no se'n penedirà gens.)
Lluny de l'escenari, per sort, encara hi ha gent que intenta normalitzar la situació: