dilluns, 30 de juliol del 2007

Com n'hem de dir?

El meu xicot? El meu noi? El meu company (sentimental)? El meu amic (especial)? La meva parella? El meu enamorat? El meu amable amant amat?

No, no, no... Siguem realistes. La gran majoria acabem caient en el -fins ara i de moment- castellanisme "nòvio", absolutament adaptat a la nostra fonètica. Atès que en català el terme nuvi té un significat ple de reminiscències matrimonials que -segons sembla- fan tantíssima por, i atès que el mot (antic) novii és ja avui un reducte dialectal, em sembla que ha arribat l'hora que prenguem una decisió ferma.



A partir d'ara, queda prohibit fer la boca petita o mostrar cap senyal de vacil·lació en pronunciar frases de l'estil de:

"Us presento el meu nòvio, es diu Tià i és de Manacor. Me'n vaig enamorar pel seu parlar..."
o
"Em sap greu, no puc venir a la vostra festa perquè he quedat amb la meva nòvia per anar a sopar a París i ja fem tard a l'aeroport."
Bé, un cop resolt això, ataquem una segona -i última- qüestió, la de les construccions com ara sortir amb, estar amb... Pel que fa a la primera, certament és prou il·lògic parlar de "sortir", ja que, per anar bé i conèixer una mica una persona, també cal, de tant en tant, entrar, passar per una mateixa porta i conviure, poc o molt. La segona opció, simplement no l'he acabada d'entendre mai del tot: què se suposa que vol dir, això d'estar amb algú? Deu ser, segur, en un sentit increïblement metafísic...

Jo, aquí, només us puc confessar que hi ha un verb que trobo encisador:
FESTEJAR
Jo festejo
Tu festeges
Ell festeja
Nosaltres festegem
...

No trobeu que és fantàstic, com si d'una festa permanent es tractés? Què hi pot haver de més preciós que -i atenció que citaré textualment el diccionari-...

... fer festes a algú?
... obsequiar algú amb festes, afalacs, etc, per enamorar-lo?
... parlar privadament, estar junts, els enamorats?
... parlar privadament dues persones com si fossin enamorats?


En fi, ara sec, sóc al terrat d'una casa ubicada a la comarca de Lluçanès, amb "A Scratch In My Skin" sonant gràcies a l'iTunes, i és de nit, i si alço la vista veig aquell nombre precís d'estrelles que aconsegueixen fer-t'ho relativitzar gairebé tot, i sé que més d'un em diria que tot plegat seria més fàcil si no ens entestéssim a voler etiquetar totes les coses... Però, com a lingüista, només puc dir que la funció designadora és una de les més entranyables i característiques de totes les llengües, tot i que és ben cert que el nom no fa la cosa...

dijous, 26 de juliol del 2007

La bici, compte!

Ja m'imagino que l'il·luminat -i més aquests dies- ecociutadà que, davant de l'obstacle que obstrueix la perfecta adherència de les rodes a l'asfalt, va decidir fer aquesta pintada actuava carregat de bona fe i amb una forta convicció de civisme. Segur. Ara, si el que volia era evitar trompades de ciclistes, amb mi no se n'ha acabat de sortir...



Primer, he pensat: «A veure, comptem: una bicicleta, dues bicicletes, tres bicicletes...».

Després, he rectificat: «Calla! Deu voler dir que la bici compta, que és important! Ja ho crec!».

Però, finalment, he vist la llum: «No... no deu pas voler dir que anem amb comptE, oi? Ai, ai! El fre...! La roda de davant...! Nooooo...! Paaaam!».


Sí, m'he estimbat. En efecte, la vocal neutra està causant estralls a Barcelona... i en la integritat física de la meva persona.

dimarts, 24 de juliol del 2007

Faldilles

Si passeges els teus vint anys pel Raval -i no només pel Raval- i duus faldilles més o menys extremades i escots més o menys pronunciats, és força probable que siguis objecte de mirades múltiples i diverses, per dir-ho d'alguna manera. I aquestes mirades, en un 87% dels casos -així ho certifiquen nombroses estadístiques-, aniran acompanyades d'algun missatge de caràcter verbal.


El dia que aquell comentari, aquella floreta, aquella mostra d'atreviment, me la dirigeixin en català, prometo que m'acostaré a l'emissor ben decidida i...

-ei, no malpenseu!-

... i li ho (l'hi) agrairé de tot cor. M'haurà alegrat la tarda, us ho ben asseguro!

diumenge, 22 de juliol del 2007

Pis en venda

Quan una tarda de diumenge treus les claus de la butxaca, tries la que toca, la fiques al pany alhora que treus les ulleres de sol de l'estoig, obres la porta, surts al carrer i... el primer que veus davant del portal és aquest cartell, què fas?



Jo... m'hi acosto. Jo... me n'asseguro. Jo... somric. Jo... torno a somriure.

Ergo, una de dues: o no som un país normal(itzat) o no sóc una parlant normal(itzada).

dijous, 19 de juliol del 2007

La parida del llenguatge no discriminatori

Jo cada dia al·lucino una mica més amb això del llenguatge no sexista -o, més ben dit, amb la interpretació que en fan alguns...


En molts textos -orals i escrits- de l'àmbit acadèmic i també en els discursos d'alguns polítics amb molta -diguem-ne- iniciativa, és cada cop major l'abús de la flexió de gènere. Se'm fan eterns els discursos de: "Benvinguts conciutadans i benvingudes conciutadanes (...) totes i tots nosaltres (...) els i les catalanes reunits i reunides...".

Però on anirem a parar? Quina manera de marejar el personal! Aquesta voluntat de ser políticament correcte, o hipercorrecte -perquè, de fet, no deixa de ser un cas més d'ultracorrecció innecessària-, aquesta actitud, deia, tan de moda entre la nostra sempre entranyable classe política, ha esdevingut insostenible -també per al medi ambient, per la quantitat de tinta, paper i temps que es malbarata.

Des de sempre, el gènere masculí ha estat el no marcat, el que engloba tots dos sexes. Quan diem "L'home s'està carregant el planeta" -sí, ja ho veieu, avui estic particularment inspirada per la iniciativa, sembla- és evident que ens estem referint al conjunt de la humanitat, és evident que ni el masculí ni el singular no signifiquen aquí que estiguem parlant d'un sol baró.


Personalment, em sembla que, al capdavall, aquesta psicosi obsessiva per flexionar constantment noms, adjectius i tot quant la morfologia toleri acaba sent un símptoma de manca de normalitat envers l'existència d'homes, per una banda, i de dones, per l'altra. En tot cas, si algú hi pateix molt i es veu immers en un gran sentiment de culpa a l'hora de fer discursets, que procuri utilitzar aquelles expressions que es refereixen a tot un col·lectiu, i.e. "l'alumnat" (i no "els alumnes i les alumnes"). És, ara ja, una qüestió de dignitat, d'estètica, de correcció i de sentit comú.


I és que, si seguim per aquest camí, hauré d'acabar donant la raó a més d'un col·lega tot dient que "Tothom i totdon té dret i dreta a anar a passar el i la cap de setmana a Viladecavalls i Viladeugues". No m'ho feu, això, sisplau.

dimecres, 18 de juliol del 2007

Ikea




Encara sort que han escrit la paraula "siesta", perquè en català no en tenim pas cap d'equivalent...






Au, me'n vaig a fer la migdiada, que m'ha vingut soneta!

dimarts, 17 de juliol del 2007

Deslingüitzar-se

De vegades, fins i tot els qui suposadament més hauríem de dominar la llengua ens quedem sense paraules. Se'ns fa un nus a la gola, se'ns neguen els ulls i se'ns acceleren els batecs del cor. I no som capaços de verbalitzar el que ens està passant.

És curiós... Tanta làbia per parlar de gramàtica, tanta seguretat quan ens pregunten com es pronuncia tal o tal paraula... i tot d'una la capacitat lingüística que ens caracteritza es fon. Quedem bloquejats pels records, i només gosem servir-nos de la mirada per fer saber als altres com ens trobem, perquè no tenim més recursos.



I optem per treure'ns les sabates, estirar-nos al llit, apujar el volum de l'iPod i -tenint present la imatge paradisíaca del dia que vam veure sortir el sol a Menorca- decidim de traslladar-nos al nostre món lingüísticament tan perfecte, on tot quadra, on a cada so hi correspon un únic símbol fonètic, on les paraules s'escriuen només d'una manera, on no hi ha crítiques ni diatribes que ens puguin ferir, on -sobretot- no dubtem, on tenim clar el que és correcte i el que cal fer a cada moment.

Però la llista de cançons del reproductor, tard o d'hora, sempre s'acaba. O els germans piquen a la porta de l'habitació, o ens criden per anar a sopar, o ens truca un amiga... I amb un fil de veu encara tremolosa procurem fer com si res, esbossem un somriure de compromís i, fent el cor fort, tornem a la realitat imperfecta, mirant que els diccionaris no quedin gaire lluny, perquè al capdavall són de les poques coses que ens donen SEGURETAT.


D'això, jo en dic deslingüitzar-se a velocitat estratosfèrica.

dilluns, 16 de juliol del 2007

"Sisplau"

La foto és d'una porta ubicada al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona:



Potser us demaneu a què treu cap la gran paràfrasi de:

"Us agrairíem que féssiu el favor de tancar la porta."

Tranquils, que té una fantàstica explicació. Resulta que, un bon dia, a la secretària de torn no se li va acudir res més que elaborar un innocent cartell que deia:

"Tanqueu la porta, sisplau."

Llavors alguns professors del Departament van boicotejar l'escrit tot corregint-lo. La nova versió era aquesta:

"Tanqueu la porta, si us plau".

I, és clar, tot plegat va esdevenir allò que en solem dir un peix que es mossega la cua. I la solució salomònica que entre uns i altres es van empescar és la que veieu a la fotografia. Brillant..., oi?

Més enllà de l'anècdota, el que és evident és que la forma òptima és "sisplau", atès que, si ho escrivíssim separat, toparíem sovint amb una discordança de nombre i persona: "Si us plau (a vós), vine (tu)", "Si us plau (a vós), entri (vostè)". Perquè, és clar, les formes "si et plau", "si li plau", etc. han quedat del tot fora de lloc. Vaja, que "sisplau" és una expressió que s'ha fossilitzat, i per això s'ha d'escriure tot junt, d'acord, a més, amb la pronúncia de la major part dels parlants.

diumenge, 15 de juliol del 2007

Sentir-se atret...


...lingüísticament.

L'altre dia, al curset d'anglès, ens feien discutir sobre what initially attracts one person to another; sí, ja coneixem tots la imaginació pedagògica d'aquest tipus de llibres... En fi, com sempre que toca tocar -valgui la redundància- aquest tema, em vaig quedar absolutament alone. Els companys esmentaven, la majoria, l'aspecte físic. Bé, d'acord. Però jo aniria més enllà.

He de dir que, evidentment, només parlo a partir de la meva experiència. I he arribat a la conclusió que em sento atreta LINGÜÍSTICAMENT. Així ha estat en la majoria de casos que m'han seduït. I no parlo pas exclusivament de la seducció amorosa, sensual o sexual. No, és quelcom que em succeeix quotidianament: l'accent del qui tens al costat al bus, les expressions de la teva veïna, la sintaxi rebuscada d'aquell que seu un parell de files enrere a la facultat, el deix estranger del dependent de la fruiteria...

Vull dir que moltes vegades és després de sentir algú parlar que paro el que estic fent, faig un parèntesi en el meu estat d'atribolament quotidià i li dedico tota la meva atenció: That's what initially attracts me to someone...

dijous, 12 de juliol del 2007

Les neutres dels Whiskyn's

Enmig del la degradació lingüística que dia rere dia hem d'afrontar els barcelonins, és una delícia deixar-se seduir per aquells que encara fan les vocals neutres comme il faut. En teniu un exemple esplèndid a continuació:

dimecres, 11 de juliol del 2007

Declaració de principis


(Una meva carta de presentació)


PROCURO ser jo.


SÓC catalanoparlant, i poliglota.


NO SÓC feminista, ni tampoc masclista.


EM DECLARO independentista. Més endavant, caldrà posicionar-se entre dretes i esquerres.


TINC consciència ecologista.


PENSO que la normativa de les llengües no ha de putejar els parlants, sinó que -en la mesura que sigui possible- ha de mirar d'adequar-s'hi.


M'EXALTEN la incompetència i la manca de rigor.


EM FASCINEN algunes maneres de parlar.