El meu xicot? El meu noi? El meu company (sentimental)? El meu amic (especial)? La meva parella? El meu enamorat? El meu amable amant amat?
No, no, no... Siguem realistes. La gran majoria acabem caient en el -fins ara i de moment- castellanisme "nòvio", absolutament adaptat a la nostra fonètica. Atès que en català el terme nuvi té un significat ple de reminiscències matrimonials que -segons sembla- fan tantíssima por, i atès que el mot (antic) novii és ja avui un reducte dialectal, em sembla que ha arribat l'hora que prenguem una decisió ferma.
No, no, no... Siguem realistes. La gran majoria acabem caient en el -fins ara i de moment- castellanisme "nòvio", absolutament adaptat a la nostra fonètica. Atès que en català el terme nuvi té un significat ple de reminiscències matrimonials que -segons sembla- fan tantíssima por, i atès que el mot (antic) novii és ja avui un reducte dialectal, em sembla que ha arribat l'hora que prenguem una decisió ferma.
A partir d'ara, queda prohibit fer la boca petita o mostrar cap senyal de vacil·lació en pronunciar frases de l'estil de:
"Us presento el meu nòvio, es diu Tià i és de Manacor. Me'n vaig enamorar pel seu parlar..."o"Em sap greu, no puc venir a la vostra festa perquè he quedat amb la meva nòvia per anar a sopar a París i ja fem tard a l'aeroport."
Bé, un cop resolt això, ataquem una segona -i última- qüestió, la de les construccions com ara sortir amb, estar amb... Pel que fa a la primera, certament és prou il·lògic parlar de "sortir", ja que, per anar bé i conèixer una mica una persona, també cal, de tant en tant, entrar, passar per una mateixa porta i conviure, poc o molt. La segona opció, simplement no l'he acabada d'entendre mai del tot: què se suposa que vol dir, això d'estar amb algú? Deu ser, segur, en un sentit increïblement metafísic...
Jo, aquí, només us puc confessar que hi ha un verb que trobo encisador:
FESTEJAR
Jo festejo
Tu festeges
Ell festeja
Nosaltres festegem
...
No trobeu que és fantàstic, com si d'una festa permanent es tractés? Què hi pot haver de més preciós que -i atenció que citaré textualment el diccionari-...
... fer festes a algú?
... obsequiar algú amb festes, afalacs, etc, per enamorar-lo?
... parlar privadament, estar junts, els enamorats?
... parlar privadament dues persones com si fossin enamorats?
En fi, ara sec, sóc al terrat d'una casa ubicada a la comarca de Lluçanès, amb "A Scratch In My Skin" sonant gràcies a l'iTunes, i és de nit, i si alço la vista veig aquell nombre precís d'estrelles que aconsegueixen fer-t'ho relativitzar gairebé tot, i sé que més d'un em diria que tot plegat seria més fàcil si no ens entestéssim a voler etiquetar totes les coses... Però, com a lingüista, només puc dir que la funció designadora és una de les més entranyables i característiques de totes les llengües, tot i que és ben cert que el nom no fa la cosa...