Alicante? ALACANT!

Quan era petita, Alacant volia dir el lloc on feien aquells torrons forts -que, deixeu-m'ho dit, tant agraden al meu pare, que fa un gran espectacle a l'hora de trossejar-los, amb una mà de morter i un bon ganivet...

Més endavant, vaig aprendre que Alacant formava part d'un tot en el qual jo, i els meus pares, i els meus amics, i els meus mestres, i... també ens incloíem: una entitat que feia similars els habitants -els parlants- d'Alacant, de Perpinyà, de Barcelona, de Ciutadella, de Fraga.

Ara, Alacant és i són moltes coses. Moltes. Una, un dels punts del domini lingüístic català on la situació és més precària; on, com m'han confirmat ja més d'un valencià, s'ha arribat a l'extrem que et miren malament si no parles en espanyol.

I, davant d'aquesta situació, què fa la lingüista elitista? Doncs, què ha de fer? Anar-se-n'hi! Així que d'aquí a pocs minuts seré dalt d'un fantàstic Euromed, i no tornaré a trepitjar -en el bon sentit- el -meu estimat- Principat fins dilluns de bon matí -si és que els bons homes d'Ibè/eria tenen l'amabilitat de voler enlairar-se a l'hora.

A voltes necessites la cançó

quan vols estar despert, alerta i sobri,

anant cap a Alacant —per interior—,

on diuen que has guardat tots els teus codis.

"Alacant -per interior-"

FELIU VENTURA

Reinserció pronominal

Proposo un pla de xoc: ens cal un pla estratègic de reinserció pronominal. Reclamo que s'apliqui amb la celeritat més immediata. Perquè s'estan creant dos subgrups dins del sector dels catalanoparlants:

Subgrup 1: Format per aquells individus que, estranyament, continuen posant els pronoms on toca, inclosos els perillosament perversos "en" i "hi", en "recerca i captura" per la policia (valenciana).

Subgrup 2: Integrat pels personatges que, arrossegats per una mena de moda i influïts per la llengua veïna, no veuen la necessitat dels pronoms, i per això els marginen dia sí dia també.

Jo, fent gala d'una tolerància excepcional, no m'hauria de queixar, ja ho sé. Però és que la cosa ha derivat en un assumpte greu: veureu, he arribat al punt de no entendre el que em diu l'interlocutor o d'interpretar-ho malament per culpa de l'absència de pronom... Us en poso un exemple:

Vaig anar a sopar amb un parell d'amigues. De sobte, tot parlant dels professors que havíem tingut a l'escola i de com es deien i de com eren, una de les col·legues va dir:

- Ara no sé quin era el nom del de geografia...

I l'altra va respondre:

- És que la gent s'oblida, eh?

I jo vaig entendre, segurament perquè tenia un dia d'aquells especialment metafísics, que volia dir que les persones ens solem oblidar dels altres, especialment d'aquells que veiem poc, etc.

Però no. Al cap d'una estona vaig adonar-me que la cosa no anava per aquí i vaig haver de desfer la conversa paral·lela que jo m'havia dissenyat, perquè no era vàlida.

Resulta que la companya volia dir que la gent s'oblida del nom dels professors! Ras i curt! Una cosa bastant menys metafísica, molt més concreta i -ho reconec- més d'acord amb el fil de la conversa...

I vaig passar una llarga estona pensant com de fàcil hauria estat la comprensió si la meva interlocutora hagués gosat col·locar un bon "en" enmig de la seva intervenció...

Encara un altre cas, d'ahir mateix:

- Així que no em vols, oi? - em va dir un noi acabat de conèixer, amic d'un amic, tot parlant de si jo em deixava acompanyar o no a fer un recado (o "encàrrec" per als puristes).

Home, què voleu que us digui, a mi "no et vull" em sembla molt taxatiu i transcendent (ni que ens haguéssim barallat després de quinze anys de relació i ara ens separéssim!), si de cas hauria dit que en aquell moment, allà, per anar a fer allò que havia de fer, "no t'hi volia".

De vegades penso que aquests matisos que expressen els meus estimats pronoms febles ja només són imaginacions meves... Qui sap...

Potser em caldrà plantejar-m'ho seriosament i prendre una decisió atrevida i ferma. I fer-me una samarreta que digui:

O bé adjuntar als meus mails alguna cosa com ara: O potser té raó el "nostre president" (amb el qual ens hem creuat fa pocs minuts -sí, sí, a quarts de tres de la matinada!- a la vora de l'emblemàtica plaça del Rei):




Ai, com ens hem de veure...

Com diria la cançó (adulterada by me):

"Corren, corren pels carrers corren

pronoms que se'ns esborren,

clítics que ja se'n van..."

Crònica d'un dia "meu"

M'he dutxat i pentinat. Anava, com diria ma/la meva mare, neta, cosida i planxada. I cap a l'armari. I he triat posar-me aquesta samarreta per primera vegada...

...i anar-me'n a ciutadejar una estona.

Als meus conciutadans els ha faltat temps per començar a mostrar-me les reaccions que els suscitava la meva vestimenta -perquè després diguin que els habitants de les metròpolis s'ignoren mútuament i no es comuniquen...

El primer ha estat un jove italià que, fent cua per agafar una bicicleta, i sense que jo li hagués dit res, se m'ha adreçat tot content per fer-me saber que estava estudiant català. Jo, és clar, he rebut la bona nova amb un somriure i no recordo quines paraules amables, i el ragazzo encara ha afegit, amb una cantarella italiana d'allò més interessant, que el català li agradava més que el castellà i que tomba i que gira, i que si això que si allò... I anar esperant la bici...

Poc després, fent cua -si, avui va de cues...- a l'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona - Vall d'Hebron, un noi de Tànger que s'anava a apuntar a tercer de català se m'ha posat a parlar amistosament. Tot plegat mentre jo m'exaltava interiorment -i feia esforços per contenir-me- en veure això:

I a la tarda, tot caminant per la ciutat, no puc evitar anar aturant l'iPod cada dos per tres -per tafaneria lingüística. I em fa tan feliç sentir que els nens -i els nois- que surten d'escola -i de l'institut- es parlen en català: un català fresc, col·loquial, juvenil...

De tot plegat, només puc treure'n una conclusió -circumstancial, ja ho sé:

LA (NOSTRA) LLENGUA ÉS BEN VIVA!

Diagnòstic: filologitis aguda crònica

Sí, ja feia mesos que em notava estranya, i ahir em vaig decidir a anar a cal metge. Espantada, li vaig explicar què em passava. A mesura que li ho (l'hi) anava relatant, sentia que el senyor doctor em mirava amb uns ulls cada cop més plens d'una barreja de perplexitat i incredulitat. Desconcertada, vaig fer una pausa, vaig alçar la vista i li vaig dirigir una mirada interrogadora:

- Què tinc, doctor?

La resposta fou immediata:

- Sense cap mena de dubte, pateixes filologitis aguda crònica.

- Com?! -vaig exclamar-. És gaire greu? S'encomana? És hereditari? Té tractament?

Davant d'aquesta bateria de preguntes, el metge va dir-me:

- Ep, ep, ep! Asserena't, que no és res. No pateixis.

He estat cercant informació sobre la malaltia, i es veu que els que la patim ens caracteritzem per analitzar constantment tot quant llenguatge arriba als nostres sentits: una amiga que ens està explicant els problemes amb el nòvio, la nostra àvia parlant-nos d'aquell temps, la lletra d'una cançó, el nou veí que diu que ell va al quart, l'home que ens demana l'hora al bell mig de la Gran Via...

Sempre i en tot moment tenim el xip de lingüista activat, i això fa que enmig de la conversa més entranyable, més seriosa o més delicada els nostres ulls ens delatin quan l'interlocutor es menja un pronom feble; això fa també que els nostres llavis esbossin un somriure de satisfacció quan la persona amb qui parlem fa alguna genialitat lingüística, com ara crear(-nos) un verb ipso facto o fer(-nos) una inesperada concordança de participi...

Però tornem on érem: a cal metge. Els altres pacients, impacients, esperaven el seu torn. Quan el doctor es disposava a allargar-me una recepta ("1 cullerada de grisor, 1 sobret d'apatia, 1/2 pastilla d'indiferència i 1/2 píndola més de displicència, tot en dejú"), jo vaig alçar-me decidida:

- No, doctor, no cal. No em vull curar!

ddd

As a matter of fact, i perquè us en feu una idea, avui algú se m'ha acostat:

- T'haig de dir una cosa molt important.

I jo, lluny de rumiar quina cosa devia ser, he pensat:

«Mira! Ha dit haig en lloc de he!»

aaaaaaaaaaaa

ddddddddddddd

NB: Com diria en Ramon Folch i Camarasa -parlant d'una altra afecció-, al seu Manual del perfecte escriptor mediocre, és una «malaltia crònica, recurrent, d'aquestes que no són mortals, en el doble sentit que ni maten ni es moren».

Aeròbic bilingüe

Ho confesso: darrerament m'he aficionat a anar, un parell de cops per setmana, a les classes d'aeròbic que ofereix el meu gimnàs. Sé de sobres que és una activitat que m'anul·la com a persona: perquè el volum exagerat de la -diguem-ne- música m'eixorda de mala manera i perquè durant uns 3/4 d'hora em limito a no pensar i a imitar pas per pas tot el que fa una altra noia -vaja, una conducta molt poc apropiada com a filosofia de vida...

Però no us preocupeu: tot té una explicació raonable. JO FAIG AERÒBIC PER MOTIUS LINGÜÍSTICS. És tota una experiència, s'ha de viure. I és que, suposo que seguint directrius rebudes de més amunt, la monitora fa la classe practicant l'anomenat bilingüisme esquizofrènic. Perquè us en feu una idea, la cosa sol anar així:

"Som-hi! Y uno, dos, tres, quatre! Esquerra, derecha!
Braç amunt, rodilla con colze! Otra vez! Vinga!"

De fet, no puc evitar relacionar-ho amb el que aquest estiu vaig veure -i encara no he assimilat- a Mequinensa, bonica localitat de la Franja de Ponent:

No comment...



NB: Gràcies a la contribució d'un de vosaltres, en Claudi, us mostro també aquest vídeo d'en Mikimoto al "Persones humanes". Senzillament genial, i perfectament il·lustratiu!

Missing

El primer cop, només en vaig veure un tros, perquè estava tapat per altres papers:

I vaig pensar: "Caram, això deuen ser colons mallorquins, nets i polits, que han vingut a muntar un negoci relacionat amb el món de la neteja", i fins i tot se'm va acudir un eslògan publicitari:

Nosaltres rentam, vosaltres pagau.

Però es veu que la cosa no anava per aquí. Jo, un cop més, havia pecat d'innocent i m'havia negat a creure el pitjor, que en aquest cas era això:

Efectivament, aquí el que passa és que hi ha una sèrie d'elements absolutament missing. No se sap on paren. Potser aquesta bugaderia no només està especialitzada en fer desaparèixer les taques de la roba, sinó que també gosa embarcar-se en el perillós terreny dels símbols tipogràfics.... i per això elimina l'apòstrof que separa els verbs dels seus millors amics, els pronoms febles: la prova indiscutible és el fantàstic *deixans (fins ara deixa'ns).

I com que una mica de confusió vocàlica no fa cap mal i sempre dóna més vida, els amables bugaders ofereixen serveis a les *empresAs.

I un full publicitari d'aquests no seria de debò si no contingués algun castellanisme, i això ells ho sabien molt bé. Per això, parlen de *secar la roba. Ai... Anem a pams: d'una banda, en català diem ASsecar; però això ara és irrellevant, perquè quan parlem de roba que acabem de rentar, fem servir eixugar.

Però no ens exaltem, no. Que la catalana no és pas l'única llengua que rep, aquí: els bugaders han decidit que lavandería no necessitava cap mena d'accent.

Café para todos, que deia aquell.

La tàctica del somriure

No és tan complicat. Que si amb la immigració el català està en perill, que si a Barcelona som nosaltres els forasters...

Jo tinc LA solució: és la tàctica del somriure. Des de sempre he viscut a la suara esmentada ciutat, i mai no he sentit la necessitat de recórrer a l'espanyol. Quan algú no t'entén del tot, o fa que no t'entén, la clau és regalar-li un bon somrís i, si cal, ajudar-te de la gestualitat -sí, el llenguatge no verbal és tot un món per descobrir.

És així com sempre m'he fet entendre, i mai no he tingut cap problema, mai no se m'han queixat, ni m'han mirat malament. Al contrari, sovint m'he trobat que entre l'interlocutor i una servidora s'establia una complicitat especial, un feeling que venia a dir "Ei, gràcies per parlar-me en català, així puc aprendre'n o posar-lo en pràctica; gràcies per no fer com la majoria i donar per fet que segur que m'és impossible entendre't només pel meu aspecte o el meu accent; gràcies per deixar de banda els prejudicis; gràcies per ajudar-me a integrar-me".

És més, l'altre dia vaig anar a una botiga del barri del Born, custodiada per un home pakistanès, amb el qual es va produir aquest diàleg:

- Hola! Una pregunta: quant val aquest bolso? - vaig demanar, somrient.

- Por parlar en catalán, precio especial!

I mireu quina bossa (que bolso no és normatiu) més maca!

Va, no us hi apunteu? Somrieu!

lllllll

lll

El rànquing

Com vaig dir dies enrere, sóc una de les afectades per l'anomenada seducció lingüística. Això, igual que algunes tenen preferències per rossos o morenos, fa que -més o menys involuntàriament- hagi anat confeccionant una mena de rànquing dels parlars, dialectes i llengües que més (m')atrauen.

De vegades no s'és (sóc) del tot imparcial, és clar, perquè el dia a dia sempre hi influeix. Així, durant determinats períodes, la classificació pot ser liderada per qui, de fet, no s'ho mereix.

En un món ideal, això ho tinc clar, la meva llista particular seria permanentment encapçalada pel sector masculí vingut del País Valencià, sens dubte. Entre les coses que els donen més punts hi ha, evidentment, els seus subjuntius, les seves primeres persones del present d'indicatiu (pensE), les seves "t" i les seves "r" -gairebé- sempre pronunciades, els seus possessius... i, a diferència de molts illencs, el fet de no desprendre's del seu accent encara que emigrin cap al Principat.

I és que, no entenc ben bé per què, són nombrosos -tampoc tots...- els mallorquins, menorquins i eivissencs que he conegut a Barcelona i que lluiten per dissimular la seva procedència lingüística, per la qual cosa acaben parlant una mena de català que no és ni d'aquí ni d'allà, que no té cap coherència lingüística, que va directe a l'última posició del rànquing -a punt de baixar a segona divisió.

A continuació, us regalo un parell de frases desacomplexadament escrites per un pensador -i bon amic- valencià, però a condició que les llegiu amb l'entonació original, sense cap vocal neutra, eh! ;-)

Desgraciadament, però, a hores d'ara, un nou desig per una persona sol matar el sentiment que teníem per una altra, com si estiguérem obligats a desitjar i estimar una única persona.

(...)

El que no pot ser és que pensem que la propietat privada i el capitalisme no són naturals ni inherents a l’ésser humà, però que la parella monogàmica sí que és una cosa natural; el que no pot ser és una lluita parcial que qüestione l’ordre econòmic però que mantinga i perpetue els seus motlles de relacionar-nos íntimament.

NB: Que consti que jo no he dit que en subscrigui el contingut...!

PD: Article dedicat a Tito i Andreu (dos valencians, és clar ;-)

HHHH

Publicitat enganyosa (i perillosa)

Eren quarts de cinc de la matinada i jo tornava d'un sopar que -no cal dir-ho- s'havia allargat una miqueta. M'acostava al meu portal tot remenant les butxaques per trobar les claus de casa. Vaig obrir la porta i, abans d'anar cap als ascensors, vaig desviar la mirada cap a les bústies. A terra hi havia un paper mig arrugat i amb la marca d'una sabata que, sense compassió, l'havia trepitjat. Em vaig ajupir per collir-lo i llençar-lo (reciclar-lo), però, mentre feia aquesta operació, alguna cosa -i us asseguro que el vodka amb llima que m'havia pres no hi va tenir res a veure- em va fer perdre l'equilibri:

Estesa a terra, vaig allargar la mà per agafar altre cop el paper. Amb cautela, em vaig fregar els ulls i em vaig disposar a mirar-lo de nou. No era només un problema de fricatives (*necesita per neceSSita). Això era només el principi. Perquè més enllà hi havia un fantàstic *sortit habitual, la versió catalana del normalment anomenat ASSORTIMENT, innovació segurament fruit del geni lingüístic d'algun traductor que, valgui la redundància, no sé pas d'on devia haver sortit. La cirereta del pastís, però, ho superava tot: una fantàstica primera persona del plural del present de subjuntiu del verb tenir que, sense pietat, marginava un dels seus membres i el condemnava a l'aïllament per mitjà d'un apòstrof: *tingue'm; per la qual cosa suposo que la conjugació sencera d'aquest temps deu ser alguna cosa així: *jo tingu'i, *tu tingui's... Vés a saber!

En fi, no me'n sabia avenir, però vaig fer el cor fort i em vaig alçar, pocs minuts abans que de l'ascensor en sortís un veí apressat.

I vaig tenir la fatídica idea de girar aquell tros de paper tan perillós, cosa que no hauria fet si hagués sabut el que m'esperava:



Hi he rumiat molt, però encara no he aconseguit entendre aquest eslògan tan fantàstic: què vol dir "la carn que se'n porta"?

Evidentment, aquella nit em va costar molt conciliar el son...