La lingüista té el (bon) costum d'anar a nedar cada dia. I cada dia, quan entra al vestidor per posar-se el banyador, no pot evitar fer una anàlisi sociolingüística de la situació.
És un gimnàs freqüentat, sobretot els matins, per moltes dones grans, d'aquelles que pertanyen a la generació de les àvies modernes que fan esport. Entre aquestes, i aquí ve la cosa, no hi falten les del tipus "yo llevo 50 años aquí pero de catalán ni pío". Davant d'aquest fenomen, la majoria d'àvies catalanes tenen la inexplicable mania de canviar a l'espanyol contínuament, esforçant-s'hi, per si de cas les companyes d'aquagym no les entenguessin.
Cada cop que la lingüista ho presencia, no pot evitar pensar quina intervenció podria fer en la conversa aliena per tal de demostrar que la interlocutora castellanoparlant no té cap problema per entendre el català. I ja la teniu intentant fer algun comentari sobre el fred o la calor que fa, o sobre la molta o poca gent que hi ha avui, al gimnàs, caram. O bé preguntant l'hora, o demanant si ja han arreglat els assecadors dels cabells, o si ja han regulat la pressió de les dutxes.
Sovint, ai, no li queda més remei que capbussar-se a l'aigua i relaxar-se...
Però també sap que el món no s'acaba a Barcelona. I que a València ciutat també tenen solucions peculiars, interessants, potser menys convincents... Allò de posar el nom principal en català però tota la informació pràctica en espanyol:
De fet, a Alacant tampoc no s'estan de res, els de l'Ajuntament:
Entrades
