dimarts, 6 d’agost del 2013

Bearn

Qui més qui menys té un petit paradís, un paradís particular. El de la lingüista és, de ben segur, el Bearn, a la Gascunya.
I per què? Pels paisatges espectaculars? Pels espectacles dels Pirineus? Per l'encant dels poblets? Pels formatges de pastor que es desfan a la boca? Pels vins daurats de Juranson? O... pel mapa lingüístic que barreja occità, basc i, és clar, el nostre estimat francès? 
Primera parada. La Bastida de Clarença, una localitat de parla originàriament gascona però que, amb el temps, acabà adoptant el basc i, més tard, és clar, el francès. 
La lingüista i companyia seuen en una terrassa i, amb la cambrera, comenten la jugada. Els explica que ara el basc està en auge, que l'alcalde el parla i que els nens van a la ikastola. Però que el patuès -el gascó, vols dir, oi?- domina més entre la gent gran, com els seus pares. I que ella l'entén, el patuès -el gascó, vols dir, oi?-, però no el parla.
I van a l'oficina de turisme, i demanen que els aclareixin la qüestió de les fronteres lingüístiques. Quants visitants deuen fer-los aquesta mena de preguntes?
L'endemà, s'animen a fer l'excursió dels llacs de la vall d'Aussau...
...i, després de caminar més de 6 hores, necessiten un petit refrigeri. Es deixen aconsellar i van a l'Auberge du Caviste, en un poblet de la zona:
I, amb el plat a davant, quin entreteniment pot ser millor que agafar el diari, que té un nom ben simptomàtic, i buscar on és Wally? Ai, perdó, on és la llengua del país, el gascó.
Ni rastre. Llavors, quan la lingüista s'acosta a la barra per deixar-hi el diari, veu el llibret de festes d'algun poble de l'entorn i té una intuïció. En efecte, Wally s'ha amagat allà dins, sovint camuflat entre cometes:
I, asseguda en aquella terrassa enfocada als Pirineus, la lingüista sent la necessitat irrefrenable d'entrar a dins i fer quatre preguntes al propietari de l'establiment, que xerra amb alguna clienta.
I, just quan passa la porta, sent que el propietari s'acomiada d'una clienta: Adishatz! 
Ja està, és el moment. I la lingüista li pregunta, en bon francès, si no tenen cap diari en gascó. L'home posa cara de no saber de què va la cosa.

- Però que no es parla, aquí, el gascó?
- No, no no no.
- Ah, no? Però si abans he sentit com us acomiadàveu amb una clienta dient Adishatz.
- Ah! Però allò era bearnès!

Segur que en aquell instant la cara de la lingüista va ser un poema com pocs cops a la vida. I l'home explica que la gent del poble, sobretot la gent gran, sí que parla bearnès, i que ell, que és de fora, n'ha après unes quantes expressions. Però que, veus, aquest noiet d'aquí -i assenyala un noi jove assegut a la barra que va fent glopets de cervesa-, aquest noi és d'aquí i no el parla gens. I tots contents. C'est comme ça. Veus que bé?
I passen les hores i la lingüista es lleva a Bescat. I veuen un cartell que anuncia formatge pur brebis a casa de Lous Peyras. I, és clar, en compren. La lingüista procura posar en pràctica l'occità que recorda, barrejant-hi si cal una mica de català. La dona no hi posa cap pega, és evident que ho entén tot, és clar, però no en deixa anar ni una, tret que la lingüista li pregunti explícitament com es diu això o allò en gascó, ai perdó, en bearnés, ai perdó, en patuès.
Només al final, la dona respon Adishatz i ho acompanya amb un riure trapella i nerviós, com si contestar en patuès a un visitant fos un gran atreviment.

En fi, darrera parada: Arudi. A l'oficina de turisme, costa veure alguna parauleta escrita en gascó...
Veient el tríptic d'una de les caves de Juranson, la lingüista s'emociona i s'aventura a preguntar si n'hi ha alguna que faci visites en gascó:
El noi que l'atén no sap respondre, i diu que un moment, que ho va a consultar. I la dona de darrere, llavors, salta, ofesa, dient que no no no. El noi, veient la cara de decepció de la lingüista, explica que la seva àvia només parla bearnès, i que ell a escola de tant en tant cantava alguna cançó però que ara res de res, i que a França no és com a Espanya, tot això de les cultures regionals. I, de fons, la dona va remugant que ells aquí no tenen pas ce genre de choses. Doncs, com que aquesta mena de coses no les tenen, la lingüista es conforma amb un fullet sobre els óssos als Pirineus, contenta de descobrir quina llengua els dóna nom:

dissabte, 3 d’agost del 2013

La nova moda

Si sortim a fer un volt per Barcelona, especialment per barris com Gràcia, amb tant d'encant i amb una proporció de hipsters força més elevada que a la resta de la ciutat, descobrirem una nova moda. És el que podríem anomenar el "bilingüisme guai".

Ho trobarem en una botiga/restaurant de menjar mexicà:
Ampliació:

En una boutique de moda de joves dissenyadors:
O en una cafeteria:


Fins i tot l'Ajuntament de Barcelona s'hi apunta:


Una tendència, en definitiva, a la qual des d'aquí augurem un futur ben ben llarg...

Esperem, però, que també sapiguem mantenir el bilingüisme català-anglès allà on cal de debò, és a dir, de cara al turisme. De moment, a Barcelona almenys, al costat del provincianisme d'alguns...

...altres, per sort, actuen diferent: