S'intueix

Plaça de la Virreina, Gràcia.

La lingüista té pressa per arribar a casa i, quan comprova que l'estació del Bicing de la plaça és buida, li cau el món a sobre: Tornar a casa a peu és ben bé mitja horeta, i amb bici només serien 5 o 6 minuts...!

És gairebé mitjanit. S'espera uns instants però, impacient com és, enfila carrer avall, quin remei.

De sobte, a la llunyania divisa una bici que s'acosta i, a poc a poc, comprova que és del Bicing. Sense dubtar-ho, quan li passa per davant, crida:

- Perdona!

I la noia de la bici frena.

- Que vas a aparcar-la aquí a Virreina?

- Ah, pensava deixar-la en Fontana, pero me da... m'és igual fer-ho aquí. Dónde està l'estació?

- Mira, allà, un tros més amunt.

I totes dues, una a peu i l'altra amb bici, fan via cap a l'estació, tot comentant la jugada:

- Ai, gràcies, eh! M'has salvat!

- Sí, no te preocupes. Ja sé el que és no encontrar bici quan la necessites...

Des del primer moment, aquella ciclista anònima dibuixa un somriure. Es nota que no fa gaire que corria per la ciutat. La lingüista suposa que el que aquella noia sent és satisfacció perquè se li han dirigit en català i, sobretot, perquè en sentir-la i comprovar que no té un accent genuí, no han canviat de llengua, a diferència del que solen fer els catalanoparlants.

En fi, es deu sentir, simplement, respectada, acollida, integrada.

Això no s'ha acabat!

Un dia segueix l'altre i no te n'adones, els mesos passen! Penses que ja no tens temps, que potser ha perdut el sentit. Tens dubtes... Però, de sobte, un espurna torna a encendre la flama mig apagada.

D'espurnes, en aquest país nostre, n'hi ha moltes. Per exemple, caminant per un carrer qualsevol de l'Eixample, fixes la mirada un instant, passes de llarg però, de seguida, analitzes el que acabes de veure i, irremeiablement, fas marxa enrere -hi has de fer una foto!:

O a Xàbia, a la Marina Alta, passejant per l'arenal, en un ambient de turisme exclusiu -tant, que exclou el valencià-, comprens que, en el fons, les essssssències són les que són:


I, en fi, d'una punta a l'altra del país, t'adones que l'altre, de país, és com és. I penses en aquella samarreta que vas veure en un aparador: