Un accident

Jo ja sé que les tardes del diumenge no són el meu fort, però aquest darrer cap de setmana la cosa va passar de taca d'oli...!

Sortia d'una casa situada a l'Esquerra de l'Eixample per anar a una altra de la Dreta, concretament la meva. Tota feliç -i com faig sempre- vaig cap a l'estació de Bicing més propera: agafo el moneder(u) del bolso, en trec la targeta i la passo pel lector: "Agafi la bicicleta número 27". I, tot i que encara no parlo amb les màquines, penso: "D'acord, fantàstic!", mentre em dirigeixo cap a la número 27.

Jo que pujo al seient i, desobeint la normativa, no em trec els auriculars de l'iPod; tinc una bona excusa, estic analitzant la sonorització de fricatives alveolars (sordes) finals i seguides de vocal que fa en Pau Donés, el del Xarop (minut 00:38):

Bé, un cop situada al carril bici que toca... PAM!!!! Encara no sé com, jo, bolso, iPod i bici sortim propulsats i quedem estesos a terra, al bell mig del carrer Diputació. La caiguda, no ho dubteu, és espectacular i aparatosa. Tots els vianants que passen se m'acosten, els cotxes s'aturen i també em miren:
d

- Estàs bé?

- Què t'ha passat? Vols que truquem a una ambulància?

- Pobreta!! Com et trobes?
ed

I jo, agonitzant enmig de la calçada, no puc ni parlar del mal que em fa tot, i només ploro... Però per dins m'envaeix una sensació immensa d'alegria: tothom, tothom, tothom, abans que jo hagi obert boca, se'm dirigeix en català! Que una llengua es faci servir en una situació d'emergència o perill en una gran ciutat és fonamental i diu molt!

I mentre faig aquestes reflexions sociolingüístiques, dos homes m'arrosseguen fins a la vorera i un tercer crida una ambulància, que no triga a arribar...

La lingüista va a l'aeroport

Aeroport de Barcelona. Terminal B. La lingüista –elitista– fa el trajecte BCN-ALC. Amb la mà dreta, arrossega una maleta de mida justa per a un cap de setmana de tres dies. A la mà esquerra, hi duu els bitllets i el D(N?)I.

Al taulell que toca, factura. En català.

Després, un segurata amb posat seriós al qual ningú –en aquella estona– gosa dirigir-se en cap llengua que no sigui l'espanyola, li indica cap a quina porta ha d'anar per embarcar i ho fa amb un accent que deixa ben clar que el català, tot i les seves característiques físiques, és la seva llengua primera.

A punt d'embarcar, un noi negre –hoste de vol– a qui tothom parla en espanyol indica a la nostra protagonista, en un català impecable, on són els lavabos.

Ja asseguda, mentre repassa papers, la lingüista sent com la companyia Air Europa anuncia pels altaveus els seus propers enlairaments: ho fa exclusivament en català, caram.

I toca pujar a l'avió, d'Ibè/é/eria. Les cames li comencen a tremolar: això no canvia mai. Però després dels missatges –sempre pràcticament inintel·ligibles– en espanyol i anglès pronunciats per les simpàtiques hostesses de vol, tots els passatgers són obsequiats amb la reproducció d'un discurs gravat amb totes les instruccions necessàries per al bon desenvolupament del vol: ara és en català oriental.

I quan arriben a destinació, a l'aeroport alacantí, el procediment és el mateix: els missatges in vivo de les senyoretes i, tot seguit, el missatge enregistrat (in vitro) en català, concretament en valencià.
ggg

Amb estones com aquesta, és quan prenen sentit els mots del primer minut de la cançó...

...alguna cosa em diu que segueixi...

Ni això...

La sempre amabilíssima empresa Durex a mi no em dóna més que disgustos... Bé, no us m'espanteu pas!

Resulta que a Finlàndia, on només el finès és oficial arreu del país, però on també es parlen altres llengües, tenen els preservatius etiquetats en finès, suec, danès i noruec. Per exemple, la comunitat de parlants suec no arriba als 300.000 individus. Els catalanoparlants som uns quants més...

I resulta que a Estònia, on només l'estonià té oficialitat, l'etiqueta inclou, a més d'aquesta llengua, el lituà, el letó, el suec, el finès i el noruec.

I resulta també que Durex també respecta les comunitats lingüístiques (molt molt molt inferiors, quant a nombre de parlants, a la nostra) de Bèlgica, Eslovènia, Hongria, el Quebec, Dinamarca, Croàcia...

Als Països Catalans, en canvi, ens hem d'empassar -no literalment, és clar- els condons/condoms en espanyol i en portuguès. Això sí, Durex té l’amabilitat d’oferir-nos les instruccions d’ús d’aquest enginyós invent no només en espanyol i portuguès, sinó també en anglès, francès, italià i fins i tot grec!

Ara bé, ja sabeu que la lingüista no s’atura. No vulgueu pas sapiguer què vaig haver de fer perquè això m’arribés a les mans... Mireu, mireu:

Elis elis!! ;-)



La cançó d'avui, of course, no podia ser cap altra: quan he vist això, amb traducció i tot, no m'hi he pogut pas resistir!

Us repto (i no pas rapto...)

Qui entengui totes les paraules té premi!





Sí, sí, això és català...!

Què vos passa?

- Va! Afanya't!

- Sí, sí. Ja devem ser a prop...!

Deien travessant Barcelona a cuita-corrents un dissabte a la nit. Aleshores, a ella, que duia sabates de taló, li'n va caure una. Tenien pressa, i allò que estaven a punt de veure no podia esperar, de manera que va arreplegar la sabata com va poder i va continuar carrer amunt. Ell ja havia avançat uns quants metres, mentrestant, i va sentir com li sonava el mòbil: un parell de missatges i una trucada, però no podia entretenir-se a treure'l de la butxaca.

Encara que semblés mentida, a l'altra punta de la ciutat hi havia un cinema que, benèvolament, emetia...

..., una pel·lícula catalana, en català!!

Amb penes i treballs i moltes presses i un xic d'estrès i un pilot de nervis a l'estómac van arribar a on calia, van comprar les entrades, van passar cap a la sala, van treure's les jaquetes, van apagar els mòbils, van asseure's a les butaques corresponents, i van alçar la vista cap a la pantalla, tot parant molt bé l'orella.

k ______

Quan penso això...

...em ve al cap una cançó, tan vàlida allà com aquí:

"Què ens passa, catalans, què ens passa?"

(Deu ser això, molta corbata i molt poca vergonya...)

k

Qüestió d'ètica

Drama en un sol acte

ACOTACIONS

ESCENARI: un local qualsevol (però acollidor) del barri barceloní de Gràcia (perdó, de la Vila de Gràcia...)

ÈPOCA: contemporània (concretament, un vespre de tardor del 2007)

PERSONATGES: un noi (ben vestit, inspira calma i està assegut còmodament i repenjat al respatller de la cadira), una noia (elegant, gesticula molt, amb la mà esquerra es toca compulsivament el braçalet que duu a l'altra mà)

TESTIMONIS ACCIDENTALS: una lingüista elitista (entre d'altres)


ESCENA PRIMERA (I ÚNICA)

El noi i la noia conversen animadament amb un to de veu neutre. Passen els minuts i ella perd la calma i comença a alçar la veu. Ell continua calmat, mira de fer-la entrar en raó. Ella cada cop està més exaltada, es queixa, remuga, renega, critica... De sobte, ell fa una intervenció, tot mirant-la fixament als ulls:

- No te m'enfadis... j

Tot d'una, ella calla. Se li entretalla la veu. Pren la mà d'ell i la reté. Als llavis se li dibuixa un lleu somriure.

FI

ANÀLISI DE L'ESCENA:

El noi ha sabut servir-se d'un recurs de la llengua molt efectiu. Aquest element que dóna tanta expressivitat al que diem s'anomena DATIU ÈTIC. No sé si us hi heu parat a pensar mai, però segur que, en la parla col·loquial, ho feu servir molt sovint, sobretot quan voleu remarcar la vostra vinculació afectiva en el desenvolupament d'una acció.

Així, és molt diferent que una mare digui:

"Me li han suspès les matemàtiques, al meu Joan."

I, si vols convèncer el típic amic triganer, serà molt més eficaç que li adverteixis:
ddddddddddddd "Escolta, no m'arribis tard, eh, demà!"

gg

No sé si amb vosaltres funciona, però jo sóc molt conscient que em serà gairebé impossible enfadar-me amb algú que em digui:

"Ei, va, no te'm posis així..."

l

Els valencians, que són molt sab(er)uts en aquestes coses, mireu com fan ús del datiu ètic (minut 2:37):

PD: Si algun xiquet del sud del país se sent al·ludit, pot considerar -i no s'equivocarà- que la lingüista elitista li dedica aquesta cançó... ;-)

h

Problemes de sexe?

Un amic em va demanar ajuda. Va saber insistir -cosa que no li hauria calgut fer si realment m'hagués necessitat, que no era ben bé el cas. Finalment, jo, tot i que tenia un dia complicadet, li vaig trobar una estona. Revisàvem un text en català antic i, de sobte, ell va deixar anar, tot convençut:

I el rei va garantir *LES costums del poble...

Al cap d'una estona, jo tenia classe, així que me'n vaig anar cap a l'aula que tocava. Poc després que el professor comencés l'explicació, una companya va alçar la mà:

Tinc *UNA dubte sobre aquest tema.

Més tard, anant cap a casa, vaig decidir entrar a un supermercat a comprar quatre coses, i entre prestatgeries vaig sentir que un jove recordava a la seva nòvia què els faltava:

Guapa, hem de comprar *LES llegums que t'agraden, espinacs *TROSSEJADES i alguna cosa *PELS postres també.

Immediatament després, quan em tocava pagar, les caixeres comentaven -sí, en català, que era el Bonpreu:

Ui, *QUIN calor que tinc!

Semblava que el món havia fet una conxorxa en contra meva, i vaig decidir connectar-me a l'iPod per evadir-me un xic. Però quan la cançó va arribar al segon 00:42, vaig tenir un altre ensurt:

Començo a pensar que els catalanoparlants tenim seriosos problemes de sexe...

PD: Una salutació especial als dentistes (i) precaris! ;-)

aa

Conflicte intergeneracional

Dues persones -per anar bé tossudes- i dos punts de vista -per anar bé diametralment oposats-, aquests són els únics ingredients necessaris per poder gaudir d'una fantàstica sessió de conflicte intergeneracional.

Aleshores, la llengua pren molta importància. No és pas si parles català, espanyol, francès, italià o àrab. No. El que entra en joc és el COM, el to, la intensitat, la velocitat... En una conversa, aquestes coses, juntament amb els gestos que fa i la cara que posa i la mirada que et dedica l'interlocutor, tot plegat permet que tu interpretis el que t'està dient l'altre. I aquest terreny esdevé especialment perillós quan la cosa és entre pares i fills.

Allò que diem i allò que es desprèn del llenguatge no verbal -és a dir, tot el que no són mots- poden contradir-se de manera espectacular:

- Sí, sí, jo també hi estic d'acord, em sembla una gran idea - et diu abaixant la mirada, arrugant el front, i amb una veueta que gairebé es perd.


Aquest exemple és molt evident, sí. Però tots sabem que no sempre és tan senzill, i per això sovint ens equivoquem quan fem les nostres magnífiques interpretacions, especialment si els prejudicis ens la juguen...

........................................

Ai, perdó, amb un post titulat així, jo volia parlar del meravellós fenomen que tants i tants pares castellanoparlants canviïn de llengua a l'hora de criar els seus fills i s'hi dirigeixin en català. Ara bé, el que ja sí que desconec és si ho fan per amor al català o bé per compassió envers aquest o bé perquè és la llengua -en principi- vehicular de l'ensenyament o potser perquè ho veuen un avantatge de cara al futur del seus fills... Cap hipòtesi més?

Catanyol

Jo, innocent de mi, vaig entrar a la botiga de telèfons mòbils més concorreguda de la Rambla Catalunya, perquè tinc el -mal- costum de precipitar diàriament el meu telefonet daltabaix de les butxaques, prestatgeries, taules i tauletes, etc.

Anava atrafegada -per variar-, i amb els auriculars posats. Quan vaig veure que m'hi hauria d'estar una bona estona, perquè la cua era llarga i els dependents pocs, vaig optar per desconnectar l'iPod i dedicar-me a escoltar. Perquè alguna cosa em feia intuir que en aquell espai tan reduït i tan ple de persones hi havia material lingüístic per donar i per vendre.

Quan li va arribar el torn, un bon home, un d'aquells catalanoparlants -i catalanopensants- que es detecten a 30 km de distància, va exposar el que passava al seu aparell:

llll

"... y, es claro, des que se me estropeó no lo hecho servir..."

De tantes catalanades que deixava anar, vaig arribar a pensar que ho feia de broma. Però no, ell mantenia un posat ben seriós.

És més, per si la intervenció del client hagués estat poc, el venedor li va respondre que li donaria un mòbil nou:llllll

"Lo sacaré del aparador; voy a buscar las claves, un momento."ssss+

s

Una servidora, senzillament, al·lucinava. Veient que era evident que tots dos eren catalanoparlants i catalanopensants, em va semblar convenient fer allò que faig en aquestes ocasions, és a dir, intervenir en la conversa amb qualsevol pretext -és a dir, dient qualsevol ximpleria- per tal d'esdevenir factor de canvi lingüístic. Per un moment, però, vaig pensar que el que estava sentint era massa bo, massa insòlit, i que no ho podia deixar perdre. Però em feia mal al cor, i em vaig decidir a dir:llll

- Perdona, a quina hora tanqueu? - vaig demanar al dependent.llll

- A dos quarts de nou - em va respondre, amb el mateix accent català que ja li havia endevinat feia estona.lll

I, a partir d'aleshores, client i dependent van continuar la seva conversa en la seva llengua, el català. llll
kkkkkkkkkk

Lògic, oi?

Vols venir a sopar amb mi?

Feia molts dies que m'insistia, massa dies. I ja li havia dit que no moltes vegades, massa vegades. Ell aprofitava qualsevol moment, sempre que tenia ocasió deixava anar la seva frase estel·lar:

Vols venir a sopar amb mi?

I feia bé d'insistir, perquè un dia el bon humor em va fer dir-li que sí. Si hagués sabut el que m'esperava, no hauria pas acceptat aquella proposta, creieu-me.

Per trencar el gel, va voler anar a fer una cerveSa. Jo, tan tranquil·la que estava, vaig patir un semicobriment de cor quan, en un local molt alternatiu i molt modernet del barri de Gràcia, vaig obrir la carta de beures:

Ell, és clar, en veure el meu estat es va espantar, però jo vaig aplicar un mètode infal·lible per retornar-me i poder continuar la tan agradable vetllada que només havia fet que començar. I sabeu com m'ho vaig fer per recuperar-me? Doncs vaig recordar la imatge que havia vist el dia anterior en ple barri del Raval:

(SABEM ALTRE IDIOMES, PERÒ DE LLENGUA tan sols una, LA TEVA)

Quan tot va tornar a estar en ordre, ens vam decidir a anar cap a sopar. El local, aquest cop, era a la zona alta de l'Eixample. Jo, que no havia après la lliçó, vaig tenir la magnífica ocurrència d'agafar un tríptic publicitari que hi havia a l'entrada del restaurant. Quan vaig ser asseguda a taula, per passar l'estona, vaig posar-me a llegir aquell -maleït- tros de paper:

I, exasperada, em preguntava: Què carai té el món en contra dels pronoms febles? Per què els tracten tan malament?

Tampoc no vaig aconseguir entendre PER QUÈ s'havien entestat a separar el PER del QUE, si el que volien dir era PERQUÈ. D'acord, potser m'oferirien un servei que em permetria no haver-me d'esperar, però que de moment ja m'havia fet desesperar...

PD: No, aquella nit no va acabar gaire bé...

hhhhhhhhh

Amb ulls barcelonins (sobre Alacant, encara)

Un bon migdia de dijous, una lingüista barcelonina va cap a l'Estació de Sants i puja al tren que la durà a la ciutat més meridional dels Països Catalans.

Es fa un embolic amb els vagons, però finalment troba el seient que, segons el bitllet, li ha estat assignat. Per passar les hores, accedeix a empassar-se la tenebrosa pel·lícula que el senyor Renfe ha triat per alegrar el viatge als passatgers.

Passa l'estona. Creix la impaciència. La filòloga sent que té fam de primeres persones amb desinència "-e". Per la finestra passen Tarragona, Castelló, València. I, mentrestant, el recurs més explotat és la música:

La durada del viatget augmenta amb més de mitja horeta de trajecte de propina. La nostra protagonista no se'n sap avenir! Sí, és clar, el que es bo es fa esperar...


I per fi, ja a boqueta-nit, la lingüista trepitja -amb cura, amb curiositat- Alacant. Dies enrere havia estat pensant si fer-se passar per parlant del dialecte valencià, atès que sovint el català central encara genera més repulsió entre els enemics de la que és la llengua històrica del País Valencià. Però no, ho té molt clar: no vol renegar dels seus orígens.

Després d'una estada -massa breu pel seu gust- en terres alacantines, la conclusió que treu de tot plegat és senzilla: Alacant, vist per una barcelonina a data de setembre de 2007, és...

... és Alicante. Simplement. Malauradament. Però, ei, només cal sortir un poquiu d'aquesta ciutat -poc agraciada, però amb alguns racons plens d'encant- per descobrir un País Valencià aclaparadorament catalano/valencianoparlant.

N'és un magnífic exemple Bocairent:

Sapigueu, de part de la (vostra) lingüista elitista, que no dóna pas per perdut el sud. Aquests dies ha viscut molts moments i ha conviscut amb moltes persones que l'única cosa que li han transmès ha estat esperança, esperança de futur. I il·lusió!

Alicante? ALACANT!

Quan era petita, Alacant volia dir el lloc on feien aquells torrons forts -que, deixeu-m'ho dit, tant agraden al meu pare, que fa un gran espectacle a l'hora de trossejar-los, amb una mà de morter i un bon ganivet...

Més endavant, vaig aprendre que Alacant formava part d'un tot en el qual jo, i els meus pares, i els meus amics, i els meus mestres, i... també ens incloíem: una entitat que feia similars els habitants -els parlants- d'Alacant, de Perpinyà, de Barcelona, de Ciutadella, de Fraga.

Ara, Alacant és i són moltes coses. Moltes. Una, un dels punts del domini lingüístic català on la situació és més precària; on, com m'han confirmat ja més d'un valencià, s'ha arribat a l'extrem que et miren malament si no parles en espanyol.

I, davant d'aquesta situació, què fa la lingüista elitista? Doncs, què ha de fer? Anar-se-n'hi! Així que d'aquí a pocs minuts seré dalt d'un fantàstic Euromed, i no tornaré a trepitjar -en el bon sentit- el -meu estimat- Principat fins dilluns de bon matí -si és que els bons homes d'Ibè/eria tenen l'amabilitat de voler enlairar-se a l'hora.

A voltes necessites la cançó

quan vols estar despert, alerta i sobri,

anant cap a Alacant —per interior—,

on diuen que has guardat tots els teus codis.

"Alacant -per interior-"

FELIU VENTURA

Reinserció pronominal

Proposo un pla de xoc: ens cal un pla estratègic de reinserció pronominal. Reclamo que s'apliqui amb la celeritat més immediata. Perquè s'estan creant dos subgrups dins del sector dels catalanoparlants:

Subgrup 1: Format per aquells individus que, estranyament, continuen posant els pronoms on toca, inclosos els perillosament perversos "en" i "hi", en "recerca i captura" per la policia (valenciana).

Subgrup 2: Integrat pels personatges que, arrossegats per una mena de moda i influïts per la llengua veïna, no veuen la necessitat dels pronoms, i per això els marginen dia sí dia també.

Jo, fent gala d'una tolerància excepcional, no m'hauria de queixar, ja ho sé. Però és que la cosa ha derivat en un assumpte greu: veureu, he arribat al punt de no entendre el que em diu l'interlocutor o d'interpretar-ho malament per culpa de l'absència de pronom... Us en poso un exemple:

Vaig anar a sopar amb un parell d'amigues. De sobte, tot parlant dels professors que havíem tingut a l'escola i de com es deien i de com eren, una de les col·legues va dir:

- Ara no sé quin era el nom del de geografia...

I l'altra va respondre:

- És que la gent s'oblida, eh?

I jo vaig entendre, segurament perquè tenia un dia d'aquells especialment metafísics, que volia dir que les persones ens solem oblidar dels altres, especialment d'aquells que veiem poc, etc.

Però no. Al cap d'una estona vaig adonar-me que la cosa no anava per aquí i vaig haver de desfer la conversa paral·lela que jo m'havia dissenyat, perquè no era vàlida.

Resulta que la companya volia dir que la gent s'oblida del nom dels professors! Ras i curt! Una cosa bastant menys metafísica, molt més concreta i -ho reconec- més d'acord amb el fil de la conversa...

I vaig passar una llarga estona pensant com de fàcil hauria estat la comprensió si la meva interlocutora hagués gosat col·locar un bon "en" enmig de la seva intervenció...

Encara un altre cas, d'ahir mateix:

- Així que no em vols, oi? - em va dir un noi acabat de conèixer, amic d'un amic, tot parlant de si jo em deixava acompanyar o no a fer un recado (o "encàrrec" per als puristes).

Home, què voleu que us digui, a mi "no et vull" em sembla molt taxatiu i transcendent (ni que ens haguéssim barallat després de quinze anys de relació i ara ens separéssim!), si de cas hauria dit que en aquell moment, allà, per anar a fer allò que havia de fer, "no t'hi volia".

De vegades penso que aquests matisos que expressen els meus estimats pronoms febles ja només són imaginacions meves... Qui sap...

Potser em caldrà plantejar-m'ho seriosament i prendre una decisió atrevida i ferma. I fer-me una samarreta que digui:

O bé adjuntar als meus mails alguna cosa com ara: O potser té raó el "nostre president" (amb el qual ens hem creuat fa pocs minuts -sí, sí, a quarts de tres de la matinada!- a la vora de l'emblemàtica plaça del Rei):




Ai, com ens hem de veure...

Com diria la cançó (adulterada by me):

"Corren, corren pels carrers corren

pronoms que se'ns esborren,

clítics que ja se'n van..."

Crònica d'un dia "meu"

M'he dutxat i pentinat. Anava, com diria ma/la meva mare, neta, cosida i planxada. I cap a l'armari. I he triat posar-me aquesta samarreta per primera vegada...

...i anar-me'n a ciutadejar una estona.

Als meus conciutadans els ha faltat temps per començar a mostrar-me les reaccions que els suscitava la meva vestimenta -perquè després diguin que els habitants de les metròpolis s'ignoren mútuament i no es comuniquen...

El primer ha estat un jove italià que, fent cua per agafar una bicicleta, i sense que jo li hagués dit res, se m'ha adreçat tot content per fer-me saber que estava estudiant català. Jo, és clar, he rebut la bona nova amb un somriure i no recordo quines paraules amables, i el ragazzo encara ha afegit, amb una cantarella italiana d'allò més interessant, que el català li agradava més que el castellà i que tomba i que gira, i que si això que si allò... I anar esperant la bici...

Poc després, fent cua -si, avui va de cues...- a l'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona - Vall d'Hebron, un noi de Tànger que s'anava a apuntar a tercer de català se m'ha posat a parlar amistosament. Tot plegat mentre jo m'exaltava interiorment -i feia esforços per contenir-me- en veure això:

I a la tarda, tot caminant per la ciutat, no puc evitar anar aturant l'iPod cada dos per tres -per tafaneria lingüística. I em fa tan feliç sentir que els nens -i els nois- que surten d'escola -i de l'institut- es parlen en català: un català fresc, col·loquial, juvenil...

De tot plegat, només puc treure'n una conclusió -circumstancial, ja ho sé:

LA (NOSTRA) LLENGUA ÉS BEN VIVA!

Diagnòstic: filologitis aguda crònica

Sí, ja feia mesos que em notava estranya, i ahir em vaig decidir a anar a cal metge. Espantada, li vaig explicar què em passava. A mesura que li ho (l'hi) anava relatant, sentia que el senyor doctor em mirava amb uns ulls cada cop més plens d'una barreja de perplexitat i incredulitat. Desconcertada, vaig fer una pausa, vaig alçar la vista i li vaig dirigir una mirada interrogadora:

- Què tinc, doctor?

La resposta fou immediata:

- Sense cap mena de dubte, pateixes filologitis aguda crònica.

- Com?! -vaig exclamar-. És gaire greu? S'encomana? És hereditari? Té tractament?

Davant d'aquesta bateria de preguntes, el metge va dir-me:

- Ep, ep, ep! Asserena't, que no és res. No pateixis.

He estat cercant informació sobre la malaltia, i es veu que els que la patim ens caracteritzem per analitzar constantment tot quant llenguatge arriba als nostres sentits: una amiga que ens està explicant els problemes amb el nòvio, la nostra àvia parlant-nos d'aquell temps, la lletra d'una cançó, el nou veí que diu que ell va al quart, l'home que ens demana l'hora al bell mig de la Gran Via...

Sempre i en tot moment tenim el xip de lingüista activat, i això fa que enmig de la conversa més entranyable, més seriosa o més delicada els nostres ulls ens delatin quan l'interlocutor es menja un pronom feble; això fa també que els nostres llavis esbossin un somriure de satisfacció quan la persona amb qui parlem fa alguna genialitat lingüística, com ara crear(-nos) un verb ipso facto o fer(-nos) una inesperada concordança de participi...

Però tornem on érem: a cal metge. Els altres pacients, impacients, esperaven el seu torn. Quan el doctor es disposava a allargar-me una recepta ("1 cullerada de grisor, 1 sobret d'apatia, 1/2 pastilla d'indiferència i 1/2 píndola més de displicència, tot en dejú"), jo vaig alçar-me decidida:

- No, doctor, no cal. No em vull curar!

ddd

As a matter of fact, i perquè us en feu una idea, avui algú se m'ha acostat:

- T'haig de dir una cosa molt important.

I jo, lluny de rumiar quina cosa devia ser, he pensat:

«Mira! Ha dit haig en lloc de he!»

aaaaaaaaaaaa

ddddddddddddd

NB: Com diria en Ramon Folch i Camarasa -parlant d'una altra afecció-, al seu Manual del perfecte escriptor mediocre, és una «malaltia crònica, recurrent, d'aquestes que no són mortals, en el doble sentit que ni maten ni es moren».

Aeròbic bilingüe

Ho confesso: darrerament m'he aficionat a anar, un parell de cops per setmana, a les classes d'aeròbic que ofereix el meu gimnàs. Sé de sobres que és una activitat que m'anul·la com a persona: perquè el volum exagerat de la -diguem-ne- música m'eixorda de mala manera i perquè durant uns 3/4 d'hora em limito a no pensar i a imitar pas per pas tot el que fa una altra noia -vaja, una conducta molt poc apropiada com a filosofia de vida...

Però no us preocupeu: tot té una explicació raonable. JO FAIG AERÒBIC PER MOTIUS LINGÜÍSTICS. És tota una experiència, s'ha de viure. I és que, suposo que seguint directrius rebudes de més amunt, la monitora fa la classe practicant l'anomenat bilingüisme esquizofrènic. Perquè us en feu una idea, la cosa sol anar així:

"Som-hi! Y uno, dos, tres, quatre! Esquerra, derecha!
Braç amunt, rodilla con colze! Otra vez! Vinga!"

De fet, no puc evitar relacionar-ho amb el que aquest estiu vaig veure -i encara no he assimilat- a Mequinensa, bonica localitat de la Franja de Ponent:

No comment...



NB: Gràcies a la contribució d'un de vosaltres, en Claudi, us mostro també aquest vídeo d'en Mikimoto al "Persones humanes". Senzillament genial, i perfectament il·lustratiu!

Missing

El primer cop, només en vaig veure un tros, perquè estava tapat per altres papers:

I vaig pensar: "Caram, això deuen ser colons mallorquins, nets i polits, que han vingut a muntar un negoci relacionat amb el món de la neteja", i fins i tot se'm va acudir un eslògan publicitari:

Nosaltres rentam, vosaltres pagau.

Però es veu que la cosa no anava per aquí. Jo, un cop més, havia pecat d'innocent i m'havia negat a creure el pitjor, que en aquest cas era això:

Efectivament, aquí el que passa és que hi ha una sèrie d'elements absolutament missing. No se sap on paren. Potser aquesta bugaderia no només està especialitzada en fer desaparèixer les taques de la roba, sinó que també gosa embarcar-se en el perillós terreny dels símbols tipogràfics.... i per això elimina l'apòstrof que separa els verbs dels seus millors amics, els pronoms febles: la prova indiscutible és el fantàstic *deixans (fins ara deixa'ns).

I com que una mica de confusió vocàlica no fa cap mal i sempre dóna més vida, els amables bugaders ofereixen serveis a les *empresAs.

I un full publicitari d'aquests no seria de debò si no contingués algun castellanisme, i això ells ho sabien molt bé. Per això, parlen de *secar la roba. Ai... Anem a pams: d'una banda, en català diem ASsecar; però això ara és irrellevant, perquè quan parlem de roba que acabem de rentar, fem servir eixugar.

Però no ens exaltem, no. Que la catalana no és pas l'única llengua que rep, aquí: els bugaders han decidit que lavandería no necessitava cap mena d'accent.

Café para todos, que deia aquell.

La tàctica del somriure

No és tan complicat. Que si amb la immigració el català està en perill, que si a Barcelona som nosaltres els forasters...

Jo tinc LA solució: és la tàctica del somriure. Des de sempre he viscut a la suara esmentada ciutat, i mai no he sentit la necessitat de recórrer a l'espanyol. Quan algú no t'entén del tot, o fa que no t'entén, la clau és regalar-li un bon somrís i, si cal, ajudar-te de la gestualitat -sí, el llenguatge no verbal és tot un món per descobrir.

És així com sempre m'he fet entendre, i mai no he tingut cap problema, mai no se m'han queixat, ni m'han mirat malament. Al contrari, sovint m'he trobat que entre l'interlocutor i una servidora s'establia una complicitat especial, un feeling que venia a dir "Ei, gràcies per parlar-me en català, així puc aprendre'n o posar-lo en pràctica; gràcies per no fer com la majoria i donar per fet que segur que m'és impossible entendre't només pel meu aspecte o el meu accent; gràcies per deixar de banda els prejudicis; gràcies per ajudar-me a integrar-me".

És més, l'altre dia vaig anar a una botiga del barri del Born, custodiada per un home pakistanès, amb el qual es va produir aquest diàleg:

- Hola! Una pregunta: quant val aquest bolso? - vaig demanar, somrient.

- Por parlar en catalán, precio especial!

I mireu quina bossa (que bolso no és normatiu) més maca!

Va, no us hi apunteu? Somrieu!

lllllll

lll

El rànquing

Com vaig dir dies enrere, sóc una de les afectades per l'anomenada seducció lingüística. Això, igual que algunes tenen preferències per rossos o morenos, fa que -més o menys involuntàriament- hagi anat confeccionant una mena de rànquing dels parlars, dialectes i llengües que més (m')atrauen.

De vegades no s'és (sóc) del tot imparcial, és clar, perquè el dia a dia sempre hi influeix. Així, durant determinats períodes, la classificació pot ser liderada per qui, de fet, no s'ho mereix.

En un món ideal, això ho tinc clar, la meva llista particular seria permanentment encapçalada pel sector masculí vingut del País Valencià, sens dubte. Entre les coses que els donen més punts hi ha, evidentment, els seus subjuntius, les seves primeres persones del present d'indicatiu (pensE), les seves "t" i les seves "r" -gairebé- sempre pronunciades, els seus possessius... i, a diferència de molts illencs, el fet de no desprendre's del seu accent encara que emigrin cap al Principat.

I és que, no entenc ben bé per què, són nombrosos -tampoc tots...- els mallorquins, menorquins i eivissencs que he conegut a Barcelona i que lluiten per dissimular la seva procedència lingüística, per la qual cosa acaben parlant una mena de català que no és ni d'aquí ni d'allà, que no té cap coherència lingüística, que va directe a l'última posició del rànquing -a punt de baixar a segona divisió.

A continuació, us regalo un parell de frases desacomplexadament escrites per un pensador -i bon amic- valencià, però a condició que les llegiu amb l'entonació original, sense cap vocal neutra, eh! ;-)

Desgraciadament, però, a hores d'ara, un nou desig per una persona sol matar el sentiment que teníem per una altra, com si estiguérem obligats a desitjar i estimar una única persona.

(...)

El que no pot ser és que pensem que la propietat privada i el capitalisme no són naturals ni inherents a l’ésser humà, però que la parella monogàmica sí que és una cosa natural; el que no pot ser és una lluita parcial que qüestione l’ordre econòmic però que mantinga i perpetue els seus motlles de relacionar-nos íntimament.

NB: Que consti que jo no he dit que en subscrigui el contingut...!

PD: Article dedicat a Tito i Andreu (dos valencians, és clar ;-)

HHHH

Publicitat enganyosa (i perillosa)

Eren quarts de cinc de la matinada i jo tornava d'un sopar que -no cal dir-ho- s'havia allargat una miqueta. M'acostava al meu portal tot remenant les butxaques per trobar les claus de casa. Vaig obrir la porta i, abans d'anar cap als ascensors, vaig desviar la mirada cap a les bústies. A terra hi havia un paper mig arrugat i amb la marca d'una sabata que, sense compassió, l'havia trepitjat. Em vaig ajupir per collir-lo i llençar-lo (reciclar-lo), però, mentre feia aquesta operació, alguna cosa -i us asseguro que el vodka amb llima que m'havia pres no hi va tenir res a veure- em va fer perdre l'equilibri:

Estesa a terra, vaig allargar la mà per agafar altre cop el paper. Amb cautela, em vaig fregar els ulls i em vaig disposar a mirar-lo de nou. No era només un problema de fricatives (*necesita per neceSSita). Això era només el principi. Perquè més enllà hi havia un fantàstic *sortit habitual, la versió catalana del normalment anomenat ASSORTIMENT, innovació segurament fruit del geni lingüístic d'algun traductor que, valgui la redundància, no sé pas d'on devia haver sortit. La cirereta del pastís, però, ho superava tot: una fantàstica primera persona del plural del present de subjuntiu del verb tenir que, sense pietat, marginava un dels seus membres i el condemnava a l'aïllament per mitjà d'un apòstrof: *tingue'm; per la qual cosa suposo que la conjugació sencera d'aquest temps deu ser alguna cosa així: *jo tingu'i, *tu tingui's... Vés a saber!

En fi, no me'n sabia avenir, però vaig fer el cor fort i em vaig alçar, pocs minuts abans que de l'ascensor en sortís un veí apressat.

I vaig tenir la fatídica idea de girar aquell tros de paper tan perillós, cosa que no hauria fet si hagués sabut el que m'esperava:



Hi he rumiat molt, però encara no he aconseguit entendre aquest eslògan tan fantàstic: què vol dir "la carn que se'n porta"?

Evidentment, aquella nit em va costar molt conciliar el son...

L’exèrcit dels incorregibles

Ja fa temps que Barcelona està (es)sent envaïda per unes imparables tropes que avancen decidides, a tot drap. Les encapçala un capità tossut, irreverent, incorregible, el general Tenirqué. Els seus inferiors immediats són els guerrers Antineutres. I, ja al darrer rang, hi ha els soldats rasos, que s’encarreguen d’una multiplicitat de tasques.

A causa d’aquesta invasió, els catalanoparlants de la capital i rodalia s’han avesat, com qui no vol la cosa, a articular un seguit de despropòsits lingüístics perfectament capaços d’enervar la meva humil persona.

Perquè us en feu una idea, avui en dia és del tot normal que, si passegeu pels carrers de Barcelona, sentiu converses com ara:

- Quin gelat més bo. Vols? Va, prova’l!

Efectivament, el pronom EN ha estat cruelment desterrat -no se sap ben bé on. És més, alguns conciutadans t’arriben a mirar malament si respons:

- No, gràcies, no EN vull pas.

I fins i tot alguns quedaran estupefactes si els dius:

- Sí, gràcies, m’agradaria TASTAR-lo, el teu gelat.


I si et vas a comprar roba, a més de la música txumba-txumba a tota pastilla, hi ha altres factors que poden provocar-te un bon mal de cap, com ara alguna adolescent que pregunta:

- On estan els provadors? Vull provar-me aquest jersei.




I tu et recordes d’aquell temps en què les coses EREN al seu lloc, d’aquells anys en què, quan anaves amb la teva mare a comprar roba, te l’EMPROVAVES.

Una de les darreres víctimes d’aquest exèrcit implacable ha estat el COM QUE causal, que ha patit l’amputació d’un dels seus membres, amb aquest resultat final:

- Com he estat malalt, m’he perdut dues classes.


En fi, ara que us he fet un esbós de la situació, he de reconèixer que tampoc no cal ser del tot pessimistes: no ho digueu a ningú, però ens hem unit uns quants resistents per crear una xarxa que, amb una bona neutra com a crit de guerra, lluita contra aquesta terrible colonització.

Una salutació des de la Resistència Barcelonina Antixava (RBA)!

Dies feiners

Mai no m'han agradat les nits de diumenge. Bé, no hi tinc res en contra, però no em diuen res. Res de res. De fet, dedico moltes estones cada setmana a pensar com carai passaré aquelles temudes hores que marquen el final del cap de setmana i et proposen, amenaçants:

- Què, senyoreta, fa un altre dilluns?

I jo que els dic:

- Sí, sisplau, però que sigui aviat!!

Oh, sí. M'encanten els dilluns, els dies feiners, anar d'un lloc a l'altre de la ciutat, amunt i avall, sentir la gent parlar, fer estadístiques sobre la llengua materna dels qui comparteixen vagó amb mi al metro, intervenir en converses no perquè hi tingui cap interès comunicatiu sinó per esdevenir factor de canvi lingüístic... i tantes altres coses!

I poder dir:

"No tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar

que no tinc temps per pensar què no tinc..."

EXERCICI

Escolteu la cançó i responeu les qüestions següents:



1 - En quines ocasions tenim un "que" conjunció?

2 - En quines ocasions tenim un "què" pronom interrogatiu?

3 - En quants casos us grinyola la pronúncia del cantant?

Bonpreu (ens) respon

Després de la polèmica arran de l'article Llet amb cereals, vaig fer arribar aquest correu a la cadena de supermercats Bonpreu:

Els nous cereals integrals de la vostra marca tenen algunes faltes d'ortografia...

Ho podeu veure en aquest article:

http://dodellengua.blogspot.com/2007/08/llet-amb-cereals.html

Atentament,

Doncs bé, avui mateix he rebut aquesta resposta:

Benvolguda Anna,

En primer lloc et volem agrair el teu correu del 9 d’agost en el qual ens feies veure els errors ortogràfics de l’etiquetatge dels cereals Bonpreu. Tot i que Bon Preu té una sistemàtica de treball que en teoria ens ha de permetre evitar aquest tipus d’errades, aportacions com la teva ens permeten detectar-les i per tant et volem donar les gràcies perquè ens ho hagis fet saber.

Com saps, Bon Preu desenvolupa el 100% de la comunicació en català i això també afecta la nostra línia de producte. En el procés d’elaboració d’aquesta comunicació disposem de la col·laboració de la oficina d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya que valida el 100% de la informació que emetem cap als nostres clients i la societat catalana en general. Les cartes relacionades amb la targeta client, cartelleria al punt de venda, tríptics informatius, notes de premsa cap als mitjans de comunicació o el 100% de l’etiquetatge dels nostres productes, en són alguns exemples.

A dia d’avui disposem d’un assortit de 900 productes Bonpreu el procés d’elaboració dels quals implica controls de qualitat sobre el producte alimentari, però també una revisió en profunditat de l’etiquetatge, tant pel que fa al contingut com a la part d’informació del mateix. Fins al moment, les incidències d’àmbit ortogràfic han estat mínimes, però el cas que ens afecta demostra que cal revisar aquesta metodologia per evitar errors en el futur.

Pel que fa als cereals, hem pres les mesures oportunes per tal que en el mínim temps possible se’n faci la correcció, tot i que pel cost de la fotomecànica i per l’estoc d’embalatges impresos de que disposem, calculem que anirem al voltant de 7-8 mesos.

Agraint la teva aportació restem a la teva disposició per qualsevol dubte.

Moltes gràcies.

Laura Escarrabill Vilanova

Servei d’Atenció al Client

Bon senyal!

No t'hi fiquis!

M'acostava a un semàfor a punt de posar-se vermell i per això vaig reduir marxes: tercera, segona, embragatge i fre.



Alhora, mirant de reüll el qui em feia de copilot -algú amb remarcables dèries lingüístiques, que consti-, vaig dir:

- Pots ficar el mapa a la guantera?

I a l'esmentat acompanyant li va faltar temps per fer-me notar el seu desacord amb el verb que jo -innocentment- havia emprat. Mentre el llum vermell esdevenia verd, una servidora es va esplaiar puntualitzant amb tots els ets i uts el que va creure convenient.

I és que jo he detectat dues tendències entre els catalanoparlants. D'una banda, hi ha els que pequen d'ultracorrecció, per la qual cosa han foragitat del seu vocabulari el pobrissó verb ficar. De l'altra, trobem els que en fan un ús desmesurat o, el que és el mateix, un abús. En aquest darrer cas, jo he arribat a sentir frases de l'estil:

- Anna, fica't al telèfon, que et demanen.

(Com??? Home, ja sé que amb la natació he guanyat flexibilitat, però d'aquí a esdevenir contorsionista...)

Aclarim-ho, sobretot pensant en els parlants que he descrit primer, els que han marginat injustament el nostre protagonista verbal d'avui: quan posem una cosa dins d'una altra, és l'ocasió de fer servir ficar. Així, diem:

- Va arribar tan gat a casa que li costava ficar la clau al pany.

- Fica't el mòbil a la butxaca, ara.

- Es veu que dormien a la mateixa habitació i poc abans de mitja nit l'Arnau ja se li havia ficat al llit!

I també:

- Ei, no et fiquis amb mi!

- Se li ha ficat al cap que ha d'anar-se'n sol, i ho farà.

Va, deixem que el verb posar se'n vagi una mica de vacances, que ja li hem trobat un substitut perfectament apte en un bon grapat de casos. Començant pel cas d'una coneguda emissora radiofònica de caràcter musical, que hauria de fer que un tal Albert -conductor d'un programa en què els oients demanen les seves cançons preferides- canviés la falca d'autopublicitat que diu així:

- Albert, posa-me-la!!

Ja us puc ben assegurar que la doble lectura quedaria assegurada si em fessin cas. Però, és clar, ells volen deixar clar que aquí només n'hi ha una, d'interpretació, la políticament correcta, la de "posa'm aquesta cançó". Evident. En què dec estar pensant? Com se m'ha acudit que aquí darrere hi pogués haver un -suposadament- enginyós joc de paraules? Ai...!

Em sap greu

Era a la Facultat, repassant la transcripció (fonoortogràfica) d'un informant de Mallorca, que mireu què sentenciava:

«(...) sa TV3 també jo de vegades vaig titllar de corregir es titulars perquè consoliden sa castellanització, jo ho he observat i, no ho sé, per exemple, sents a dir “ho sento molt” i sa forma genuïna i catalana és “em sap greu”, que aquí deim “me sap greu”, i allà sempre hem sentit a dir “ho sento molt”, que és calcat de “lo siento mucho”, vull dir que si amb amb espanyol fos “me sabe grave” per exemple sa TV3 diria “me sap greu”, i és una cosa que no la fan expressament però...»


I quanta raó! A mi, els "ho sento" ja no em fan efecte, tant m'és que m'ho diguin perquè ni la meva oïda ni cap altre dels meus sentits "no ho senten". En canvi, "em sap greu" té tota una altra força, no trobeu?

Encara que cal distingir dues menes de parlants:

El tipus 1, que es dedica a demanar perdó constantment, de manera que, per no cansar l'interlocutor, i per aconseguir un mínim de credibilitat, ha de fer servir totes les variants hagudes i per haver per expressar allò que -suposadament- sent. Fins i tot em sembla que molts arriben a distribuir l'ús d'una o altra expressió segons la gravetat del moment: així, no tenir foc quan te'n demanen pel carrer serà un "Ho sento"; trencar un plat valdrà un "Ho sento molt" / "Em sap greu"; i trencar -per posar un exemple triat a l'atzar- un cor mereixerà -i quin honor!- tot un "Em sap molt de greu, de veritat...".

Heus ací en Homer Simpson penedit...

El tipus 2, que només pronuncia unes paraules de tanta categoria quan l'ocasió ho demana. Aquest és dels meus. És en aquests casos que te'n pots refiar i que pots permetre't el luxe de creure, amb gairebé total seguretat, que sí que li'n sap, de greu.

En qualsevol cas, es faci servir el gir castellanitzat o la forma més intrínsecament i genuïna(ment) catalana, sovint penso que tot depèn del valor que el company de conversa dóna a les seves paraules, tot depèn de si les pronuncia mirant-te als ulls o bé acompanyat d'uns gestos que denoten que allò que diu és un pur tràmit, mecanitzat, trist, obligat i gens -o molt poc- sentit.

Què hi dieu, ho sentiu? Assentiu? Hi consentiu? O bé en dissentiu? Mentre no us en ressentiu, pressento que tampoc no us n'entresentireu... ;-)

Llet amb cereals

Diuen que entre els hits de la literatura matinal hi sol haver el revers del cartró de llet o la informació nutricional del paquet de cereals. Sincerament, no és el meu cas. O no era el meu cas, perquè l'altre dia, voltant pel Bonpreu, vaig tenir la sorpresa de veure un nou producte: els meus cereals predilectes etiquetats en català!! Sí, imagineu-me contenint l'alegria entre passadissos i prestatgeries plenes a vessar... Evidentment, en vaig comprar.

Per això avui, mentre esmorzava, i sense poder-ho evitar, he començat a mirar fixament i una darrere l'altra les lletres impreses a la capsa -o, el que és el mateix, he començat a llegir-la. De manera imprudent, se m'ha acudit que alhora que llegia podia emprendre una segona activitat simultània, en aquest cas començar a servir-me la llet...

...llet que ha anat tota fora del bol, és clar, quan un seguit de despropòsits ortogràfics -estratègicament col·locats a la mateixa frase!!- han provocat que una servidora s'atabalés de mala manera, perdés el control, comencés a renegar contra l'accent que faltava i la dièresi que sobrava i -finalment i inexorablement i com no podia ser d'altra manera- vessés la llet per sobre la taula...

Quan els qui conviuen amb mi han entrat a la cuina i han divisat el que semblava un camp de batalla amb una única i exaltada soldada supervivent, s'han mirat i, telepàticament, s'han dit els uns als altres: "Uf, està fora de si... Això no pot continuar...!".

Un bon amic

Hola,

Us presento un amic meu. Temps enrere tenia força èxit, no només entre les dones, sinó entre els individus de tots dos sexes. De fet, tenia un sex appeal que no se l'acabava. Era molt popular i li agradava que el fessin servir -que l'utilitzessin, que es diu ara. Jo, la veritat, encara ara el trobo irresistible.

No sé exactament quan va néixer, però el van inscriure al registre cap allà el 1795. Anys després va tenir un accident molt greu, i les seqüeles encara li duren, pobre. Resulta que li van escapçar una part del seu ésser -es veu que va ser víctima d'una contracció. El seu pare era un home molt sorollós, una autèntica metralladora, no callava mai. La seva mare, en canvi, sembla que tenia una estreta vinculació amb la família dels simis, concretament amb els micos.

En fi, el meu amic es diu SOMICAR i, com us deia, és fruit d'una contracció de SONAMICAR: SONAR (el pare) + MICA (la mare). Té un cosí amb qui s'avé molt, en PLORAMIQUES.

Com us deia, avui "SOMICAR" ja no està gaire de moda, però en Roger Mas (minut 2:32) ha tingut la valentia de rescatar-lo de l'oblit...

PD: És boníssima la compostura tota seriosa del cantant en interpretar -versionar- allò de "Ni una sola paraula, ni gestos ni mirades apassionades..." ;-)

Com n'hem de dir?

El meu xicot? El meu noi? El meu company (sentimental)? El meu amic (especial)? La meva parella? El meu enamorat? El meu amable amant amat?

No, no, no... Siguem realistes. La gran majoria acabem caient en el -fins ara i de moment- castellanisme "nòvio", absolutament adaptat a la nostra fonètica. Atès que en català el terme nuvi té un significat ple de reminiscències matrimonials que -segons sembla- fan tantíssima por, i atès que el mot (antic) novii és ja avui un reducte dialectal, em sembla que ha arribat l'hora que prenguem una decisió ferma.

A partir d'ara, queda prohibit fer la boca petita o mostrar cap senyal de vacil·lació en pronunciar frases de l'estil de:

"Us presento el meu nòvio, es diu Tià i és de Manacor. Me'n vaig enamorar pel seu parlar..."

o

"Em sap greu, no puc venir a la vostra festa perquè he quedat amb la meva nòvia per anar a sopar a París i ja fem tard a l'aeroport."

Bé, un cop resolt això, ataquem una segona -i última- qüestió, la de les construccions com ara sortir amb, estar amb... Pel que fa a la primera, certament és prou il·lògic parlar de "sortir", ja que, per anar bé i conèixer una mica una persona, també cal, de tant en tant, entrar, passar per una mateixa porta i conviure, poc o molt. La segona opció, simplement no l'he acabada d'entendre mai del tot: què se suposa que vol dir, això d'estar amb algú? Deu ser, segur, en un sentit increïblement metafísic...

Jo, aquí, només us puc confessar que hi ha un verb que trobo encisador:

FESTEJAR

Jo festejo

Tu festeges

Ell festeja

Nosaltres festegem

...

No trobeu que és fantàstic, com si d'una festa permanent es tractés? Què hi pot haver de més preciós que -i atenció que citaré textualment el diccionari-...

... fer festes a algú?

... obsequiar algú amb festes, afalacs, etc, per enamorar-lo?

... parlar privadament, estar junts, els enamorats?

... parlar privadament dues persones com si fossin enamorats?

En fi, ara sec, sóc al terrat d'una casa ubicada a la comarca de Lluçanès, amb "A Scratch In My Skin" sonant gràcies a l'iTunes, i és de nit, i si alço la vista veig aquell nombre precís d'estrelles que aconsegueixen fer-t'ho relativitzar gairebé tot, i sé que més d'un em diria que tot plegat seria més fàcil si no ens entestéssim a voler etiquetar totes les coses... Però, com a lingüista, només puc dir que la funció designadora és una de les més entranyables i característiques de totes les llengües, tot i que és ben cert que el nom no fa la cosa...

La bici, compte!

Ja m'imagino que l'il·luminat -i més aquests dies- ecociutadà que, davant de l'obstacle que obstrueix la perfecta adherència de les rodes a l'asfalt, va decidir fer aquesta pintada actuava carregat de bona fe i amb una forta convicció de civisme. Segur. Ara, si el que volia era evitar trompades de ciclistes, amb mi no se n'ha acabat de sortir...

Primer, he pensat: «A veure, comptem: una bicicleta, dues bicicletes, tres bicicletes...».

Després, he rectificat: «Calla! Deu voler dir que la bici compta, que és important! Ja ho crec!».

Però, finalment, he vist la llum: «No... no deu pas voler dir que anem amb comptE, oi? Ai, ai! El fre...! La roda de davant...! Nooooo...! Paaaam!».

Sí, m'he estimbat. En efecte, la vocal neutra està causant estralls a Barcelona... i en la integritat física de la meva persona.

Faldilles

Si passeges els teus vint anys pel Raval -i no només pel Raval- i duus faldilles més o menys extremades i escots més o menys pronunciats, és força probable que siguis objecte de mirades múltiples i diverses, per dir-ho d'alguna manera. I aquestes mirades, en un 87% dels casos -així ho certifiquen nombroses estadístiques-, aniran acompanyades d'algun missatge de caràcter verbal.

El dia que aquell comentari, aquella floreta, aquella mostra d'atreviment, me la dirigeixin en català, prometo que m'acostaré a l'emissor ben decidida i...

-ei, no malpenseu!-

... i li ho (l'hi) agrairé de tot cor. M'haurà alegrat la tarda, us ho ben asseguro!