Apa, tria

Universitària francesa; estudiant de la Universitat de Manchester.

Fa la tesi sobre les actituds lingüístiques dels catalans. Quedem en un bar del carrer Joaquim Costa, en ple Raval, envoltades de multiculturalitat i d'intel·lectuals amb ulleres de pasta -com una servidora; el local és cool, chic, underground, urban, casual et alii.

Em fa un reguitzell de preguntes i, al final, amb el seu fantàstic català, em demana:

- Falten dues coses. Una, m'hauries de dir una frase, un vers, un tros de cançó... que creguis representatiu de la teva llengua i la teva cultura. I dues, hauries de triar un dibuix, un símbol significatiu que identifiqui el català.

I de sobte no sé respondre. M'ho penso, hi rumio, m'ho repenso, em decideixo, me'n desdic... Prou de pronoms! Ja tinc la resposta, ja tinc frase:

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense.

(Ovidi Montllor dixit)

En (a)cabat, anem a la barra a pagar. La dona del bar, tota catalanoparlant, li sent l'accent estranger a la meva companya i automàticament -per fer un favor, per ser ben educada- li deixa anar:

- El café con leche es uno con treinta.

El que no sap la mestressa del local és que la meva acompanyant no en sap, d'espanyol. Així que em veig fent de traductora:

- Et diu que val un euro amb trenta, el cafè.

I, rere el taulell, la dona s'adona del que ha passat. I rectifica, i segueix la conversa en català. I ens n'anem. I jo vaig pensant que tant de bo aquesta anècdota serveixi perquè aquella dona assimili que és possible que un estranger parli català però no espanyol, i penso que, si no fos perquè Sant Jordi ja ha passat, li regalaria CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix, de Matthew Tree.