El restaurant

Dissabte a la nit. La lingüista va a sopar. És un restaurant amb molt bones crítiques, feia temps que tenia ganes d'anar-hi. És a la Xara, un llogaret de poc més de 1000 habitants del municipi de Dénia, a la Marina Alta. Es diu Tapes i Vins.

El sopar és boníssim, deliciós. Però la lingüista no ho pot evitar: els comensals parlen valencià, el cambrer parla valencià, el cuiner surt a saludar i parla valencià. Però...

La carta és en espanyol, en anglès, en francès, en italià i en rus! S'ignora el valencià.

L'endemà al matí, tot i que ho necessita, no pot dormir, la lingüista. No para de donar-hi voltes. I, sense adonar-se'n, comença a fer una cosa... I, al cap d'una hora ben bona, o més, envia un correu electrònic:

(cliqueu per ampliar)

No sap si ha fet bé. I, per fi, arriba la resposta:

A poc a poc, farem un país normal.

Oui, bien sûr, je parle français

La lingüista, en una estació de tren de París, per fer temps, compra una revista.

I arriba a la pàgina 26, amb un reportatge sobre Mayotte, una illa que malgrat ser a l'oceà Índic és un departament de la France, un departament d'ultramar, és clar. La qüestió és que la capital d'aquesta regió té una taxa de parts elevadíssima, la més alta de tot França, perquè les dones de la resta d'illes que formen les Comores s'hi desplacen per parir i aconseguir, així, que el seu fill sigui francès. Molt bé.

La periodista explica que les xifres són espantoses [sic]: que si hi ha un 40% de clandestins, que si hi ha 6000 menors rondant sols després que els seus pares hagin estat expulsats, que si el 48% d'adolescents entre 16 i 18 anys són analfabets... i, en la mateixa categoria de grans desgràcies, la periodista cita una altra gran mal d'aquesta regió: 

 ...que el 75% dels habitants no parlen res més que mahorès (que, ves per on, és la seva llengua).

En fi. Segueix llegint. Li crida l'atenció una promoció.

A sota, la lletra petita explica que, si guanyes i (oh mon Dieu!) no ets de París, també t'envien el rellotge en province. Quin detall.

Yes, parlo valenciano

La lingüista entra al Carrefour (en un centre comercial de Benidorm) per comprar quatre coses que li falten. Però no pot evitar fer una mica d'inspecció a la zona de llibres. I descobreix que en tenen uns quants en valenciano i uns quants en Valencian, perquè el públic principal que llegirà literatura catalana està format, tots ho sabem, per madrilenys i per guiris. En canvi, de llibres en valencià sembla que no n'hi ha.

En fi, la lingüista avança tota decidida cap a la secció de verdures, atreta per unes banderetes. Hi deu haver mig mot en valencià? I es fa il·lusions...

I, no sap ben bé per què, de sobte pensa en aquella propaganda que li va caure a les mans fa un temps. Un bar de poble (d'un poble 99% valencianoparlant) anunciava un menú que, entre altres delícies, oferia pa acompanyat d'una cosa anomenada ajo aceite, tot regat amb una beguda el nom de la qual havien tingut la gentilesa d'escriure essent fidels a la població andalusa on té l'origen. Només els faltava dir que feien menús per a fiesteros...

Què tenen en comú, tot aquests cartells? Una pista: comença per auto i acaba per odi.


En fi, sort que la gent no perd la paciència. Com algun habitant de Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà:

SEGONA PART: Fin (valenciano)

Ahir, finalment, la lingüista va decidir anar al cinema. Hi havia coses que feien pensar que, en efecte, Fin (valenciano) devia referir-se a una pel·lícula en valencià:

(cliqueu per ampliar)

I arriba el moment. En comprar l'entrada, un cartell adverteix: versión valenciano. Però la lingüista encara no les té totes.

Ella i els seus acompanyants (no volia viure l'experiència tota sola) compren les entrades, entren a la sala, trien una bona ubicació i... comença la pel·lícula. I els protagonistes enceten el diàleg. 

I la pel·lícula era en valencià. 

Aquí en teniu la prova:

La lingüista us convida a tots a visitar l'entranyable Centro Comercial Portal de la Marina, a Ondara.

Fin (valenciano)

Tot i que tot just és dimarts, la lingüista, no sap per què, ja pensa en divendres a la nit. Anirà al cine? És una opció. Consulta la web del cineclub de Dénia i del cine de Xàbia, però encara no tenen penjades les novetats que es podran veure. I llavors, per no perdre l'esperança i no donar-los per perduts, també consulta els cines del fantàstic centre comercial (patrocinat pel PP) d'Ondara, on viu la lingüista.

Mentre la pàgina web es carrega, va fent altres coses, distreta. Però llavors, de cop, té un ensurt... de pel·lícula! 

No pot ser no pot ser no pot ser. No s'ho creu, clica l'enllaç i... 

... no troba cap informació lingüística, més enllà del tràiler en castellano.

Navega desesperada per l'immens mar googlià, però és incapaç de trobar més detalls d'aquesta raresa. Descobreix, això sí, que el director, Jorge Torregrossa, és d'Alacant. I que la pel·lícula és una adaptació del best-seller homònim del català David Monteagudo.

Ara ve el dilema: Ha d'anar a veure una pel·lícula que no l'atreu gens, només perquè (sembla que) és en valencià? La resposta, ben aviat... 

I tu, què faries?

Divertimento

La lingüista surt de casa que encara és fosc. Passa pel forn. Llegeix. I no sap si és que encara no s'ha despertat del tot. Allò que veu és real?

S'afanya, que si no perdrà el tren. Tot i que és ara que s'ha inaugurat el TGV, aquell dia la lingüista ja passava per les famoses vies per anar cap a París. Fins a Figueres-Vilafant, un tren de mitjana distància i molt bilingüe:

Quan el tren "francès" sortia de Figueres, l'estratègia va ser no donar cap missatge, no fos cas que calgués fer servir el català. No va ser fins que érem a Perpinyà que va començar la xerrameca, en francès, espanyol i anglès. Tot el vagó parlava català. Visca.

Què passarà quan sigui un sol tren el que vagi de Barcelona a París? Quines llengües s'usaran? En quin ordre? S'admeten apostes. Potser reprenen la política lingüística que segueixen a l'Euromed, amb un canvi de dialecte a cada parada.

De fet la lingüista no va a París i prou, sinó cap a Bèlgica, per assistir a un congrés on parlen de temes com aquest:

A les nits surt a sopar. I conclou que els del cava no es deuen haver sabut explicar del tot bé:

Dies més tard, a Barcelona, té més sorpreses quan obre les cartes dels restaurants:

Però la culminació de tot plegat la troba al restaurant Òleum, del MNAC, amb unes vistes excel·lents i uns plats deliciosos. Molt recomanable. Recordem que el MNAC és el Museu NACIONAL d'Art DE CATALUNYA. Doncs fixeu-vos què conté el plat de formatges nacionals que ofereixen al restaurant:

Jo confesso

Sí, confesso. Confesso que quan pujo al ferrocarril abaixo el volum dels auriculars i escolto en què parlen els passatgers del meu voltant, sobretot els joves. I confesso que, massa sovint, això em canvia l'ànim, per bé o per mal.

Confesso també que, fins i tot sopant acompanyada d'homes, sóc jo qui compra la flor al venedor ambulant pakistanès que sempre corre per Gràcia i que em recita totes les frases fetes catalanes hagudes i per haver, i algunes en gallec -que sí, ja ho sé, no hauria de ser res extraordinari.

Confesso també que, quan se suposa que cal concentrar-se per trobar els regals de Nadal més adients, i entro, per exemple, al Bulevard Rosa de Barcelona...

... i veig, per exemple, que hi han posat una mena de ludoteca per deixar-hi les criatures mentre compres...

... confesso que em fio dels cartells en català de la porta i que passo de llarg. Però confesso també que segons després m'assalten tot de preguntes, i confesso que reculo, que m'acosto al vidre de la porta, que paro l'orella fins que comprovo el que em temia: les educadores parlen la llengua veïna als nens. Deu ser que el català ja el tenen massa vist, els nens. Sobretot de 9 a 17h -de moment.

Matarranya

Divendres a la nit. Força hores de cotxe. I per fi arribem.

La intenció és comprovar el mite que a la "Franja" (que ja hem après que potser no és un nom gaire adequat) és el territori on l'ús social de la llengua té més bona salut.

Com?

Simplement, parant l'orella. I sí, el mite es confirma.

Però si el que busqueu són proves escrites, us caldrà molta paciència. Gairebé tot el que veureu indicarà que sou a Aragón y que se habla español. Haureu de buscar molt, tenir instint de detectiu. I llavors arribaran els resultats...

Caminant pel carrer principal de Vall-de-roures:

O una cosa tan innocent com una pissarra de bar que no ofereix pas "tostadas":

 Tafanejant la placa que anuncia que en una casa hi ha un despatx d'arquitectes:

I ara entrem a la botiga turística de torn, a comprar préssecs i formatge i mel i pernil. No ens deixem impressionar per les aparences....

...en efecte, només cal començar a parlar o bé fixar-nos en detalls com aquest, a l'interior del comerç:

O mirar de desxifrar les pintades mig esborrades de les parets de qualsevol carrer:

I a Beseit igual, sigui un allotjament de turisme rural o un portal amb una pintada dels quintos:

Fins i tot algun trosset ben petitet de text, per exemple el títol d'unes jornades (però no pas l'explicació de la programació):

Qui ho patrocina?

O el nom d'algun bolet, si aneu a l'exposició anunciada:

Fins i tot algun ajuntament gosa escriure l'agenda d'activitats en bilingüe:

 I si llegim una guia turística, anem al que no falla: la secció de gastronomia, que sempre hi surt la veritat.

I, per sobre de tot, hi ha un lloc a Vall-de-roures de visita obligada. Entreu-hi, i ja m'ho explicareu:

Turistas en Alicante

 Conviden la lingüista a dinar. És un dels restaurants amb  més tradició i fama de la ciutat. D'aquells que sempre són plens d'homes de negocis arreglant el món entre plat i plat.

Els toca una cambrera amb accent de fora.

- Portarà dos culleres?
- ¿Dos?
- Sí, dos.
- No, que dos qué?
- Dos culleres... (i gesticulació)

I la lingüista i l'acompanyant comencen a mirar al seu voltant. Tots aquells homes amb corbata que omplen taules i més taules, tots aquells cambrers que van amunt i avall, tot aquell entorn... com si parlar espanyol fos l'opció més normal, l'única opció.

- ¿Qué desarán de postre?
- Este d'ací. (senyalant la carta)
- Muy bien.
- I un café sol. Ho portarà junt?
- ¿Cómo?
- El café i les postres, tot junt... (i gesticulació)

I arriben les postres. I amb les postres la sorpresa... La cambrera, com qui no vol la cosa, deixa anar:

- Así que están de vacaciones, ¿no?
















- No. No, no. Per què? Som d'ací. 

La dona no se'n sap avenir. Comenta com n'és d'estrany veure dues persones joves parlant valencià.

- Es que a mi todo me suena igual, el valenciano y el catalán.
- Sí, és que són iguals. És el mateix. Iguals.
- Ya... 

I posa cara de murri, i confessa el seu crim:

- Si les digo la verdad... Había pensado que... ¡Que eran de Cataluña!

I fa un silenci:

- Como ahora quieren la independencia...

I la lingüista i el seu acompanyant posen cara de màxima normalitat. I miren d'explicar-li que és normal parlar valencià. Que és normal parlar valencià a Alacant.

Terra estranya

Dos quarts de set. Sona el despertador. La lingüista es lleva. Corre al menjador, prem el botó del wifi, obre el mòbil, busca l'aplicació de ràdio per Internet i posa RAC1. Esmorza: sobre la taula, no hi té llet ni sucre ni llesques de pa, només leche y azúcar y rebanadas de pan.

Surt de casa, les paraules del locutor s'esvaeixen quan la lingüista surt al replà. Puja al cotxe i segueix les indicacions, de vegades Alacant, de vegades Alicante. Quan fa 38 minuts que condueix, arriba al punt que sap que Catalunya Ràdio se sintonitza. Com que no l'emissió no deu ser del tot oficial, la ràdio del cotxe no detecta l'emissora automàticament, i l'ha de buscar manualment, i li assigna un nom estrany, com HEAT FM. I així la lingüista fa els minuts finals del trajecte acompanyada d'una ràdio en la seva llengua.

En acabat, se'n torna a casa. Agafa l'autopista. Torna a fer la filigrana per sentir uns minuts de ràdio. Però aviat s'acaba. Encara queden quilòmetres, i els aprofita pensant que potser podria anar al teatre, el cap de setmana; podrà triar entre un total de... ah, sí, espera, una única obra en la seva llengua, si hi ha sort. La que facin al Micalet.

Arriba al PEAJE i paga CON TARJETA. Com sempre, a la sortida hi ha un cotxe de la Guàrdia Civil aparcat; no sap per què, però encara no s'ha acostumat a la presència d'aquests éssers estranys.

Com que no pot comprar cap diari perquè tan avall ja no arriben, havent dinat la lingüista pensa: Podria mirar les notícies. Obre el portàtil, paciència. Inicia sessió, paciència. Es connecta a Internet, paciència. Busca el cable HDMI... On l'he deixat? El troba i connecta l'ordinador a la tele. Posa el 3alacarta, opció "en directe". I així arriba a mirar TV3, sempre que el wifi no falli.

I al vespre, ara que ja no pot sintonitzar iCat (l'única emissora que podia sentir des de l'habitació, amb una posició estratègica i molt calculada de l'antena de la minicadena), descobreix casualment que en aquella freqüència ara hi ha Catalunya Informació. I això ja és motiu d'alegria.

I així és un dia al País Valencià. I aquesta és una terra estranya. I avui està pessimista.

Abans podíem...

Entrar a la farmàcia....

...i trobar un xarop etiquetat en català:

Comprar un producte d'aquí etiquetat, sense complexos, en la llengua d'aquí...

I ara:

Les conclusions són evidents. No cal recordar la situació política d'aquella època i la d'ara. Ni la que podem tenir d'aquí ben poc.