Raons, raons

Hi ha pàgines que tinc el gust de visitar molt molt (massa?) sovint. La de Renfe, tan espanyola com sempre, després d'un període de temps etern (perquè tothom sap que aquestes coses són lentes!), ja és multilingüe. Sí, per fi en català, i per duplicat! Podem triar entre clicar Benvingut (C) i Benvingut (V), ho endevineu?

Té gràcia, fa dies que m'hi passejo, saltant d'una versió a l'altra, i encara no hi he trobat cap diferència!

.

Mentrestant, en un aparador qualsevol d'un carrer de l'Eixample barceloní, algú opta per una solució salomònica que m'encanta!

Vacances lingüístiques mai!

Sense volguer...

Sí, sense volguer, ha estat. Jo he entrat en aquella botiga del centre atreta per una samarreta de tirants de l'aparador exactament del mateix color que la que perseguia des de fa dies per combinar amb aquella faldilla estampada...

Remenant entre penjadors, fent malabars entre l'iPod, les Rayban i el mòbil que just llavors pitava per una alarma, ho he sentit:

- Que fuerte... ¿Te lo puedes creer? Gana su país y la tía se pone así... Y empieza a decir no sé qué...

- Es que hay gente que es gilipollas, joder!

- Ya ves, una hija puta. -la lingüista no sap si escriure'l junt, aquest preat insult de l'espanyol.


I llavors una clienta inoportuna esternuda, i una servidora no s'assabenta de com acaba l'animada conversa entre les dues dependentes tocades i posades que entre faldilles massa curtes i sabates massa incòmodes se senten les mestresses del món, i alliçonen, i anar fent.

Contradiccions

Contradicció és, diria jo, que passejant per l'Eixample trobis que t'anuncien segons què en català:

I contradicció és també, diria jo, que en un poblet del País Valencià, de la terra de les nespres, t'anunciïn segons què en castellà:

Per sort, ja fa temps que vaig aprendre que en aquest país nostre hi abunden, les contradiccions.

Avall que fa BAIXada

I quan per fi s'acaben els dies de voler i no poder, que sí, que la calma sempre torna i fa estada, i sents que has de sortir un dimarts de juny qualsevol, a respirar nit, a enyorar, a caminar pel teu carrer nou i el teu nou carrer, et descobreixes celebrant, interiorment, que la feina no se t'acaba :

Perquè em perdoneu uns quants dies d'absència...

Tot ben repartit

Camines pel centre de Barcelona, més aviat tirant cap a la part alta, i et reparteixen això:



Demanes informació d'un pis (perquè, sí, ha arribat l'hora), i et responen en català, encara que no n'han estudiat:


Poses la ràdio i, en un anunci de la franja de màxima audiència, el Corte Inglés, sí, el Corte Inglés, explica que a l'espai cultural de no sé quin dels seus centres hi anirà "Joel Joan, l'actor català, per presentar el seu nou llibre Un bon cop de falç, una antologia de les cançons i poemes dels Països Catalans". Sí, sí, amb totes les lletres.

I llavors, enmig de l'èxtasi, et truquen d'una agència immobiliària que fa dies que et va al darrere (per allò del pis) i, quan els preguntes no sé què, el noi et diu que solamente habla castellano, caram, noi, doncs treballes a Barcelona. I, com que les bones notícies no vénen mai soles, ni les no tan bones, t'assabentes que també tallaran Catalunya Ràdio, al País Valencià, però aquesta notícia no surt, és més important la Diagonal.

Carta del dia

Aquí

Perquè potser aquestes coses encara serveixen una mica...

Carta al director

Cada quinze dies vaig i torno de València amb l’Euromed. És un tren que surt de Barcelona i arriba fins a la capital valenciana. Als vagons, tant se sent el català com l’espanyol. Gairebé sempre la proporció és al 50%, tot i que algun dia el català és majoritari i algun altre ho és l’espanyol. Durant el trajecte, els de Renfe ofereixen sempre una pel·lícula i un documental. Els és igual, però, quina és la realitat lingüística del tren. Els és igual que el trajecte comenci i acabi en territoris de parla catalana. Els és igual que el català sigui llengua oficial. I ho demostren cada vegada, quan engeguen el DVD i tots els passatgers veiem com incansablement seleccionen l’espanyol per a la pel·lícula, prescindint del fet que la versió en català estigui disponible gairebé sempre. Fins i tot quan passen alguna pel·lícula directament rodada en català, la decisió és la mateixa. Ah, i per acabar-ho d’arrodonir, els subtítols també són sempre en espanyol. Suposo que els castellanoparlants no veurien bé que les pel·lícules del tren sempre fossin en català. Suposo que haurien d’entendre que la solució inversa tampoc és fantàstica. I, en fi, suposo també que al segle XXI deu existir un sistema d’àudio que permet a cada passatger triar la llengua en què vol gaudir de la pel·lícula. Suposo, però, que sóc molt il·lusa.

Cuiners desqueferats

Aquella pasta farcida d'un contrast d'ingredients increïble acompanyada d'aquella salsa exquisida, aquelles postres extraordinàries... m'hi fan anar. Sempre que faig nit a València, no tinc alternativa. És el millor italià...

Per als que hi estigueu interessats, és en un carreró ben bé al costat del Micalet, la torre de la catedral.

El millor de tot és que, a més de cuiners, en aquest restaurant també són traductors i filòlegs. Saben molt bé quin és, el nom del monument que tenen al costat, tal com indica aquest rètol:

Ho saben tan bé, que han decidit anar uns quants segles, esbrinar que es tracta del diminutiu de Miquel, que en espanyol és Miguel, i concloure que una bona traducció seria Miguelete. Sí, sí.

.

Aquesta proposta tan original, però, sembla que no l'adopten ni els castellanoparlants de la ciutat, com podem comprovar:

Però, això, als del restaurant els és igual. No s'estan de res. El Micalet és el Miguelete, i el carrer Brodadors és la calle Bordadores. I anar fent.

Sabuts!

Truquen. Són els de Correus. Correos, volia dir. Em porten un sobre, amb allò que fa tant que espero. La impaciència per obrir el paquet, però, passa de sobte a un segon pla. Hi ha una cosa millor, de les que m'encanten.

És que aquests de Correos y Telégrafos són lingüísticament modèlics, eh. Perquè ningú no es queixi, escriuen algunes coses (no gaires, tampoc) en diverses llengües estatals. Vegem-ho.

Primer, és clar, l'espanyol, la de tots. Després en basc, molt bé. En tercer lloc ve el català. Ui, no, espera't, que després torna a sortir!

Fixeu-vos-hi, en la segona versió del català ja no diem "Al comprar..." sinó "Amb la compra", i tant, tothom sap que aquest és un tret que diferencia el català del Principat del del País Valencià.
Els lingüistes de correus, que en saben molt, també opten pel demostratiu "este", que bé, però, és clar, els de Tortosa, que també fan servir aquesta forma, quina de les dues versions han de llegir? Pobres, ells parlen català, no valencià, oi? Però... Quins dilemes!

Ah, i una altra cosa que ni els filòlegs no saben: resulta que en valencià diuen "2 cèntims de euro", a diferència de la forma principatina "2 cèntims d'euro".


Caram, de tot se n'aprèn.

El noi sud-americà que fa de caixer al supermercat del costat de casa

Al noi sud-americà que fa de caixer (tot i que de vegades també pesa la fruita) al supermercat del costat de casa, no el discrimino.

Vull dir que sempre li parlo en català. Procuro, a més, que la resta de clients que són a la cua o que han passat davant meu em sentin, sobretot aquells que se'ls veu d'una hora lluny que són catalanoparlants i que s'entesten a fer tornar el noi sud-americà un inculte.

Com que no duc mai la targeta de client a sobre, li dic el número de telèfon. Nou, tres ... divuit. Sempre dubta, amb el divuit. Em mira, i jo li certifico: u, vuit. És la nostra petita rutina.

Bé, ho era, fins avui. Mentre em cobrava, he sentit que repassava en veu alta "disset, divuit, dinou..." i, amb un somriure, m'ha demanat:

- Entonces, ¿28 es...?

- Vint-i-vuit.

- Ya, lo de di- solo es de 10 a 20, ¿no?

- Sí, disset, divuit i dinou. Di- de deu, diez.

- Gracias, gracias.

- De res, adéu!

La França rosa

I, quan van passar la frontera, el nen mirava fixament el paisatge i posava una cara de desil·lusió espectacular. Què tens?, li demanà el pare. És que al meu llibre de geografia França era rosa..., respongué, resignat.

---

Tristos fets els de l'altre dia, en aquell luxós creuer envaït per onades gegants a la costa catalana. Entre els testimonis, diversos turistes francesos. A TV3 els fan parlar: un, tot francès, i ben traduïdet a sobre; però l'altra, una nord-catalana d'uns 50 anys, exhibeix, satisfeta i amb naturalitat, la que és la seva llengua.

---

Al tren de València a Barcelona, pugen dos matrimonis, parlant francès. Pocs minuts després, resulta que de francesos allà només hi ha un home, tots els altres són valencians. De tant en tant li parlen en francès, sí, però altres vegades opten pel bilingüisme passiu, és a dir, cadascú la seva llengua i tots tranquils. I, entre valencià i francès, encara no ho havia vist mai. Magnífic...

Galícia: tota una altra cosa

Als congressos, ja se sap, s'hi va a parlar, cadascú hi vol dir la seva, presentar les conclusions de la investigació pròpia, etc.
.
Com que tocava a Santiago, la lingüista va decidir dir quatre mots en gallec, per començar:
.
"Boa tarde, son Anna Pineda, da Universidade... Gostaríame muito poder presentar a comunicación en galego, pero os meus coñecementos son reducidos. Así pois, falarei en castelán."
.
En acabar, la presidenta de la sessió, gallega, se li acosta:
.
"Ay, con lo que has dicho al principio me has llegado al corazón, de verdad... Es que siempre lo digo, tenemos tanto que aprender de vosotros: el respeto por las lenguas, esa sensibilidad..."

I jo faig que sí, i somric, però no ho acabo de veure igual. De fet, li explico la impressió que m'ha fet Santiago, les coses que hi he vist i que, em sembla, difícilment podré veure al meu país:

Al carrer, la llengua per defecte és el gallec.

Molts restaurants tenen les pissarres i les cartes només en gallec, els cambrers de les zones més turístiques atenen només en gallec, saltant només a l'espanyol si els demanes traduccions del nom d'alguns plats, i segueixen en gallec a continuació, i tant els és que siguis de Barcelona o d'allà mateix. Quin tros de terra tan normal!

Quin plaer, sentir-te a l'estranger, endinsar-te al repte d'una nova llengua desconeguda, conèixer un país de debò...!

Passarien, aquestes coses, aquí? Ni a Vic, diria.

Aquí? Que no, que no n'hi ha

La lingüista es lleva. Se li ha acabat el pa, baixa a comprar-ne. Encara mig adormida, no s'atreveix a baixar tants pisos per les escales, crida l'ascensor i, quan arriba, hi entra:

Primer, i situada a l'alçada dels ulls, la llengua important, la que tothom entén, la que, mira, escriurem bé. Després, en segon terme, una cosa que pretén ser català, directe del traductor automàtic, que per "CORTARÁ", sense accent, ha traduït "TALLÉS", però és igual, no calia revisar-ho. Total, voleu dir que s'ho llegirà algú? I, per què no, innovarem aportant noves construccions com ara "DES JA". Qui dèieu que eren, els ciutadans de segona?

.

Al forn hi ha cua. Quan li toca, li diuen que la barra que se sol quedar, la de cereals, sortirà del forn al cap de 10 minuts. La lingüista s'espera. I torna a casa, amb ascensor:

Algun veí no se n'ha pogut estar, no és estrany! Havent dinat, la lingüista torna a sortir de casa, que ha quedat per fer un cafè. No ho pot evitar, torna a cridar l'ascensor, hi ha novetats:

Per curiositat, mira l'altre ascensor. També hi ha hagut reaccions:

Però no, eh, no. Aquí, de conflicte lingüístic, no n'hi ha cap.

Des de Galícia

Aterrem a Santiago.
.

Al primer taxi que veiem a l'aeroport, hi pugem. Simpàtic, el taxista. Un home que entre frase i frase fa una rialla. I li demanem com es diu això i això altre en gallec.

I, sense adonar-nos-en, arrenca un discurset, el senyor taxista: que ara a l'escola ensenyen una cosa que no és autèntica, que allà s'ha parlat gallec tota la vida, que mai dels mais ha estat prohibit... I que, fixeu-vos, que a Catalunya, que és Espanya!, han posat 250.000 euros de multes per no retolar en català, i és Espanya! I que, pobra gent, que ve aquí a Galícia i veu els cartells en gallec, què ha de llegir? I que si va a Catalunya o al País Basc, el mateix. Que quin desastre!

.
I la lingüista gosa dir:
.
- Sí, però si un va a França també s'ho troba tot en francès.
.

I el taxista resulta que hi va viure vint anys, a França. Que treballava en una fàbrica on tenia almenys 20 companys bretons i que, ells sí que en saben, parlaven tots francès, sí sí sí. I riu. La Grande France! I riu.

.

I vaja, desesperadament procurem canviar de tema, perquè l'home ja ho sabia des de bon principi, que érem catalans, i tot i així, com que ho troba de sentit comú, ens ha etzibat tot allò.

I, per sort, en un dels carrers empedrats de Santiago, hem divisat el nostre hotel.

I li hem dit adéu, al taxista cofoi. Al taxista franquista -que, ves per on, rima.

A les rebaixes

Sí, sí, ja hi he anat, a les rebaixes! I he passat per l’amabilíssim “¿Cuántas llevas?” “En porto cinc” dels emprovadors, que si per un cop t’ho diuen en català, sempre s’obliden d’una cosa: “Quantes -- portes?”, et demanen, i, és clar, tu no entens què els passa, a les portes! Total, tot plegat per parlar de les peces (allò que en espanyol en diuen prendas) de roba:

.

I és que això dels pronoms febles no hi ha qui ho entengui, diuen. A alguns, els en falten. I això és el que algú de Bocairent va voler remarcar:
.

I a d'altres, en canvi, els en sobren...

Uns per massa i els altres per poc. Aquesta és la manera que el món quedi compensat, diuen.

O potser la solució és la que proposa el molt honorable (espero que aviat ex-) president de la Generalitat:

I love Múrcia...

Al País Valencià encara no hi ha(n) Ikees. Així, quan t'has de moblar una habitació, tens l'entreteniment d'anar fins a Múrcia. Si a Alacant ciutat pateixes quan surts al carrer (Ai, ara faré servir aquesta paraula, que és ben igual que en espanyol, a veure si m'entenen) i acabes parlant gairebé amb senyals, quan travesses la frontera murciana et sents, de cop, alliberat.

Ja ets a Espanya! Visca! Ja tens la seguretat d'interrelacionar-te amb qui vulguis amb comprensió garantida, ja tens el dret de parlar en espanyol sense sentir-te traïdor, ja no has de militar fins a l'esgotament en una ciutat de gent que no sap ni quina llengua parles.

És tan divertit, això de recuperar la seguretat lingüística (sí, la mateixa que quan ets als pobles de la Marina Alta, o als del Lluçanès, o la de quan camines per Barcelona); és tan agraït, això de parlar i que t'entenguin; és tan fantàstic, en definitiva, això de notar que ets en un país normal(itzat); és tan bo, tot plegat, que de cop tot et sembla bé.

Però, ben pensat, vols dir que te n'hi aniries a viure, en un conjunt residencial d'allà baix...?

Jo, quan sigui gran...

Si un dissabte de tardor, d'excursió per la Marina Alta, et pares a llegir el típic cartell d'informació de la zona i ho fas en la versió valenciana... ...tranquil, no pateixis pas, que per sort tindràs l'espanyola al costat, per si de cas necessites desxifrar alguna cosa:

Si, quan el sol s'ha post i la gana comença a fer-se present, un gentil cavaller es disposa a convidar-te a sopar en un dels restaurants de més fama de Dénia, no dubtis que, llegint la carta, trobaràs algun vestigi de la llengua del país, quasi enterrada pel gremi turístic:

I sí, en tornar a Barcelona, surts diumenge de bon matí a comprar el pa, veuràs que també a la capital més d'un té ganes de convertir el que parles en una decoració folklòrica:

Però, de cop, quan surtis a comprar un regal de Nadal per al teu nebot, t'adonaràs que la batalla no l'han guanyada, encara. Els nens se'ls atreu en català, i les botigues de joguines, a l'hora d'anunciar-se, ho saben:

Saps en quin país vius?

Ja ho saps, en quin país vius? T'ho imagines una mica, suposo... Ho sospites, poc o molt, oi?

Sí, comencem-ho a acceptar. Vius en un país on la llengua ens és tan igual que qualsevol cambrer del millor barri de la capital modifica el sistema ortogràfic, i no passa res!

Vius en un país on tenim debilitats estúpides, o potser hipòcrites, però sense les quals no podríem viure... Si no, no seria el nostre país!

Havent sopat

Al bell mig de la Marina Alta. Acabem de sopar i se’ns fan quarts d’una. Fet el cafè, la mistela abunda. De cop, ell mira l’hora i diu:

- Va, ara, anem-hi. Qui ve?

Serem sis, distribuïm els cotxes:

- Vosaltres dues us encarregueu de vigilar la rotonda de dalt, nosaltres serem a la part de baix de la carretera, i ell ho farà -diu algú.

- D’acord.

Una mica de nervis: la policia, a la nit, ronda.

I recordem l’altre dia, quan entràvem a Ondara i un lluminós cartell en espanyol per davant i per darrere ens donava la benvinguda al poble:

- Què, però com se’ls ha acudit? Quina part de la població queda representada, així?

- És el que té el PP –havia dit, desanimada, la lingüista.

I, tot pensant això, vam anar a fer el que havíem de fer.

Els Amics de les Arts

Perquè els descobriments m'agrada compartir-los... amb vosaltres:

S'intueix

Plaça de la Virreina, Gràcia.

La lingüista té pressa per arribar a casa i, quan comprova que l'estació del Bicing de la plaça és buida, li cau el món a sobre: Tornar a casa a peu és ben bé mitja horeta, i amb bici només serien 5 o 6 minuts...!

És gairebé mitjanit. S'espera uns instants però, impacient com és, enfila carrer avall, quin remei.

De sobte, a la llunyania divisa una bici que s'acosta i, a poc a poc, comprova que és del Bicing. Sense dubtar-ho, quan li passa per davant, crida:

- Perdona!

I la noia de la bici frena.

- Que vas a aparcar-la aquí a Virreina?

- Ah, pensava deixar-la en Fontana, pero me da... m'és igual fer-ho aquí. Dónde està l'estació?

- Mira, allà, un tros més amunt.

I totes dues, una a peu i l'altra amb bici, fan via cap a l'estació, tot comentant la jugada:

- Ai, gràcies, eh! M'has salvat!

- Sí, no te preocupes. Ja sé el que és no encontrar bici quan la necessites...

Des del primer moment, aquella ciclista anònima dibuixa un somriure. Es nota que no fa gaire que corria per la ciutat. La lingüista suposa que el que aquella noia sent és satisfacció perquè se li han dirigit en català i, sobretot, perquè en sentir-la i comprovar que no té un accent genuí, no han canviat de llengua, a diferència del que solen fer els catalanoparlants.

En fi, es deu sentir, simplement, respectada, acollida, integrada.

Això no s'ha acabat!

Un dia segueix l'altre i no te n'adones, els mesos passen! Penses que ja no tens temps, que potser ha perdut el sentit. Tens dubtes... Però, de sobte, un espurna torna a encendre la flama mig apagada.

D'espurnes, en aquest país nostre, n'hi ha moltes. Per exemple, caminant per un carrer qualsevol de l'Eixample, fixes la mirada un instant, passes de llarg però, de seguida, analitzes el que acabes de veure i, irremeiablement, fas marxa enrere -hi has de fer una foto!:

O a Xàbia, a la Marina Alta, passejant per l'arenal, en un ambient de turisme exclusiu -tant, que exclou el valencià-, comprens que, en el fons, les essssssències són les que són:


I, en fi, d'una punta a l'altra del país, t'adones que l'altre, de país, és com és. I penses en aquella samarreta que vas veure en un aparador:

Un dia estrany

Ens vam llevar tard. Volies cafè i la Nespresso feia el boig. Vam baixar al bar, que ens donessin esmorzar. Tot era bonic, jo el volia de formatge, però tu, sempre tan complicat, el preferies de truita...

Assaborint el darrer glop del cafè amb llet, em vas proposar d'anar a fer un tomb. Volies tornar a passejar per aquell parc de l'altra punta de la ciutat. Vam pujar al metro. I m'estiraves el braç cada cop que m'entretenia mirant les parets...

I se'ns va fer de nit. Vam tornar a casa i, davant la nevera buida, vas despenjar el telèfon. Quan et vaig preguntar quines amanides tenien, no podies reaccionar... Va ser un dia estrany.

A judici

Com que era Festa Major (sí, de Barcelona), les postres podien ser llamineres:

Inevitablement, va haver de passar. La lingüista va sentir la irrefrenable necessitat de girar la capsa i analitzar el que hi va trobar. Primer va veure-hi l'espanyol, l'anglès, el francès i l'alemany, d'acord. Ara bé, això només ocupava la meitat superior de l'espai. A sota hi havia quatre llengües més, entre les quals -va pensar la lingüista- hi hauria la catalana.

Doncs no, aquest peculiar envàs presentava la informació només en quatre llengües, les més importants, tan importants que cadascuna apareixia per duplicat!

Ella, incapaç d'entendre aquell desaprofitament d'espai, va voler saber d'on eren, els que havien fet això.

Del Vendrell i de Xixona, que bé! N'hi havia per denunciar-ho. Però, per fer-ho bé, calia posar-se en contacte amb un advocat. "Ara, ja que m'hi poso -va pensar la lingüista- que no quedi, que en seguin dos!"

Com saber si ets a Catalunya

- Opció 1: Si, en una gasolinera, mentre omples el dipòsit, alces la mirada i veus això:





- Opció 2: Si, passejant per un carrer, et pares davant un aparador que t'informa d'això:

Posem-nos d'acord

Teníem gana, ja era tard. Vora el Segre, deixant enrere la Seu Vella, corríem tot Lleida.

I per fi ens vam asseure en un petit restaurant, i miràvem la carta, i recordàvem vells temps...
d
I ens sorpreníem.

Història d'un amor d'estiu

La primera vegada que ens vam veure (tot va començar Pirineus enllà) la cosa pintava més aviat negra...


Sí, d'acord, tu mostraves un cert interès, de vegades afeblit, descolorit:

Tanmateix, amb el temps vaig veure que t'hi volies implicar, que t'importava:


I vaig recordar el que m'havies dit un dia:
Amb tot, no em volia fer il·lusions. Per això vaig actuar amb escepticisme...



... i em vaig anar acostant fins que em vas fer somriure:
I, per fi, m'ho vas dir ben clar:
I em vas convidar a tastar aquelles delícies:I jo, a canvi, vaig tastar la teva cervesa: