A les Espanyes (o no)

Una servidora de vosaltres acaba de tornar d'una fugaç però intensa estada a les Espanyes. Bé, concretem, la destinació (que no destí) ha estat una poblet del sud navarrès, d'aquells que tenen un magnífic “quartel” de la Guàrdia Civil (civil?) que et dóna la benvinguda.

Durant les interminables hores del viatge d'anada -que miro d'alleujar estrenant una pila de cançons en aragonès a l'iPod- aprofito per practicar la que haurà de ser la meva llengua durant uns dies: “Se cepilla los dientes mientras estudia la exposición de ciencias sociales” .

I arribo. Perquè he estat convidada a fer unes quantes xerrades a alumnes que, com un idioma estranger més, estudien basc.

He de donar-los conversa en èuscar i, al cap d'una estona, preguntar-los d'on els sembla que sóc, jo. I sorprendre'ls dient que ni de Biscaia ni de Guipúscoa, sinó de Barcelona. Així veuen que aprendre basc no és pas cap missió impossible. Tot seguit, els parlo del català.

Vaig preparada amb Power Points i mapes, per si un cas. Però ara us tradueixo el diàleg que es repeteix amb tots els grups:

- I on es parla el català? -demano.

- A Barcelona! -diu un, de seguida.

- Només a Barcelona? -remarco.

- A Catalunya -puntualitza el veí de taula. jjjjjjjjjjjjj

- I ja està?

- A València -afegeix, amb veu tímida, un tercer noi. jjjjjjjjjjjjj

- Sí, molt bé, al País Valencià. I prou? kkkkkkkkkkkkk

- A Mallorca! -crida una noieta des de la darrera fila.

- A les illes Balears, i tant. I sabeu a on més?

- A França? -pregunta una altra.

- Sí, sí. Igual que el basc, el català es parla en una zona de l'Estat francès. I encara hi ha un altre lloc, sabeu on és l'illa de Sardenya? Doncs allà hi ha un poblet petit on també es parla català!

I els vaig assenyalant cada zona al mapa, passant també per la Franja de Ponent i el Carxe (Múrcia). Quedo impressionada, francament.

I el tinc silenciat, però percebo que algú em truca: és el meu nou Nokia, d'aquests extraplans, ultralleugers i d'última generació, vaja. Però sabeu el millor? Que sí, que els finlandesos s'han decidit, que TOTS els seus mòbils ja són en català.

Tantsemendonisme

Què és:

Malaltia contagiosa endèmica dels Països Catalans.


Principals focus de propagació:

Barcelona, València, Palma.


Persones amb major risc de contagi:

Sector de població jove (nascuda ja en era postfranquista) del tipus "Hola-què-tal-sóc-ciutadà-del-món-així-que-defensaré-totes-les-causes-menys-la-del-meu-país-perquè-clar-ser-bilingüe-és-molt-guai-i-fa-modernet..."


Primers símptomes:

- Indiferència davant de coses com aquesta.

- Trobar normalíssim fer servir directament l'espanyol quan som al Zara: "¿Perdona, tienes una talla M?" (No fos cas que la dependenta entengués el català!!)

- Creure que, home, ben mirat, potser tenen raó els de Ciutadans-Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (o com coi és diguin); i que quina sort que el PP hagi creat el http://www.sidiguim.com/...


Efectes a llarg termini:

- Autoodi.

- Interrupció de la transmissió intergeneracional del català (perquè, pobrets fills meus, els faré un favor i els parlaré en espanyol, que així tindran més oportunitats).

- Intents repetits (i sovint frustrats) d'esborrar-se l'accent propi.

Tractament:

Opció 1: Dues setmanes d'internament i intensa meditació al monestir de Poblet amb l'única companyia d'unes quantes lectures sobre política lingüística.

Opció 2: Converses diverses amb interlocutors assenyats i realistes.

Opció 3 (poc recomanable): Vivència d'algun cas de violació flagrant dels drets lingüístics que desperti l'individu del seu somni de bilingüisme; retorn a la realitat; període de repòs-recuperació-i-assimilació dels fets.

hh

Seqüeles:

Dificultats importants per saber riure, o si més no somriure, amb això... gggggggggggggggggnnngggggggggnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn
(el millor, de l'inici al minut 04:00)


(el millor, entre els minuts 02:15 i 03:15)


(el millor, entre els minuts 6:10 i 7:30)

És important

Sóc a l'aeroport d'Alacant, fent temps esperant per embarcar-me. A la vora meu hi ha un mostrador d'Iberia, amb una senyoreta. S'hi acosta un jove d'uns 25 anys, tot elegant i amb un català (valencià) impecable:

- Perdone, voldria consultar els horaris per als vols a Barce-...

- ¡No te entiendo!

- Sí, els hora-...

- ¡Que no te entiendo! ¡Háblame en español!

El noi gira cua, i no triga a sentir un comentari irrespectuós de la senyoreta que l'ha "atès". Hi torna:

- Escolte, té el full de reclamacions, per favor?

- No te lo voy a dar.

- Però si m'estàs entenent... Vullc el full de reclama-...

- ¡Que no te lo voy a dar!pllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
- Sóc advocat, aixina que sé que tinc dret a...

- ¡Aquí hay mucha gente con carrera!p llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll

El noi al·lucina: ella l'està entenent de sobres, i té un company de feina al costat que mira de convèncer-la que el que ha de fer és parar de discutir i donar el full de reclamacions al client que l'hi està demanant. Ella s'hi nega, argumentant que, de fet, (encara) no és client.

El gairebéclient decideix que prendrà mesures. Se'n va, tot recordant l'anècdota que ha viscut aquell matí al Corte Inglés, quan ha preguntat a una dependenta: kkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkk - hhhhh

- Perdona, teniu còpies de claus?

I li ha respost:

- Lo siento, la marca Claus no la tenemos.

`p
I jo sento un avís per megafonia, que el vol d'Iberia 1399 amb destinació Barcelona està a punt de sortir. M'he d'afanyar. Enfilo les escales mecàniques, i per dins encara sento les veus que fa només un parell d'hores es manifestaven pels carrers d'Alacant:

"Escolta, PP, Alacant vol TV3!"

"Volem TV3, Canal 9 no val res!"

I, sobretot: "Alacant és important, Alacant és important!"

La lingüista, a eixe bon xiquet de l'aeroport, li diria estes paraules:

¿Y usted le dice "carrer"?

Una servidora va rabent -però sense rebre!- carrer Princesa amunt quan, de cop i volta, un bon home, d'aparença turista clara, m'interromp la marxa:

- ¡Perdone, señorita! ¿Cómo puedo llegar a las Ramblas?

I ja tenim la situació servida. És molt probable que aquest senyor no sàpiga català, però també és evidentíssim que l'espanyol és la seva llengua materna, la qual cosa el converteix en perfectament capaç d'entendre la meva resposta, acompanyada, és clar, de molta gesticulació:

- Miri, és molt fàcil. Aquell carrer -assenyalant-l'hi amb el dit- i tiri recte, recte, i ja veurà les Rambles. ggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggg-- Aha, aha. Aquella calle, gracias. ¿Y usted le dice "carrer"?

- Sí, sí, però és una altra llengua: el català, la llengua d'aquí.

L'home posa cara de "primera notícia", però a continuació, ben rialler i interessat, em demana:

- Dígame usted, ¿cómo se dice hombre y mujer?

- Home i dona.

- ¡Home i dona! -repeteix. Pues... ¡Gracias, dona!

I m'allarga la mà, per fer una encaixada.

Ell segueix amb la seva colla cap a la plaça Sant Jaume. Jo tombo Via Laietana amunt, tot pensant com n'és de curiós que un estranger que ni sap que el català existeix m'hagi entès i que, en canvi, gent que fa anys i panys que viu aquí encara gosin dir que no entenen res...

Calla...!

De vegades, cal saber callar. Sí.

A l'hora de la veritat, però, no és pas gota senzill.

Perquè sovint diem coses que no toquen o que ni tan sols pensem, i tallem contínuament el nostre interlocutor, i no deixem parlar, no escoltem; anem a la nostra, vaja.

I prescindim del silenci. I mira que hi ha cops que sense dir ni una paraula podem donar a entendre tantes coses...!

Bé, ho confesso, això que dic només -o en part- és una excusa per regalar-vos una joieta que arriba de l'Empordà, el nou videoclip dels Sanjosex: les imatges parlen soles, i si ja hi afegim la música i la lletra, amb les es i les os gironines (que permeten rimes del tipus per ella / parella, minut 1:40 - 1:44), la combinació esdevé, senzillament, excel·lent!

Començar

Una bona manera de començar l'any és aquesta:

Llevar-se, anar cap a l'estació de trens més propera, i fer una excursió cap a Sant Pol de Mar. Riure amb el bilingüisme de la Renfe: Próxima estación / Propera parada (o era al revés?).

Passejar pels carrers i carrerons d'aquesta bonica localitat costanera, passar per davant del Restaurant Sant Pau, de la Ruscalleda, fer un cop d'ull a la carta i, és clar, limitar-se a sucar pa amb l'olor, que diuen...

I, prosseguint el passeig, espantar-se una mica-bastant-molt en veure això:bbbbbbbbbbb

Però, en passar davant d'una botiga, alegrar-se de comprovar que els refranys segueixen vius:

A continuació, de tornada a la gran ciutat, anar a fer un mos en algun dels establiments Viena, excel·lents pel que fa a la sensibilitat lingüística (i al menjar): eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee

Finalment, per rematar el nostre inici d'any, és recomanable d'anar a fer un te a ca l'Otman, al carrer Cirera del barri del Born, on podreu sentir tant com vulgueu un català amb accent àrab deliciós... mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm
Fa o no fa?

Balanç nadalenc

Aquests dies, qui més qui menys mira enrere i fa balanç. Aquests han estat els meus reptes de Nadal: KK

LKKKKKKKKKKKKKKKKGG NNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNN
1- Comprar torró a Alacant (i d'Alacant) i que m'atenguin en català. ACONSEGUIT / REEIXITL

.JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

2- Sentir, a les fires i botigues de Barcelona, més nadales que villancics. SEMIFALLIT
L

3- Veure la cara d'estupefacció d'una dependenta (sud-americana) quan, després d'embolicar-me un regal i posar-m'hi l'etiqueta "Deseo que te guste", la hi / l'hi faig canviar per una que sigui en català. Ella, tot i que ho fa encantada, sentencia, sense entendre gaire la meva petició: "La otra era más bonita". ACONSEGUIT / REEIXIT

K
4- Comprovar que Codorniu manté amb dues enes l'eslògan "Anna, el nom del cava". ACONSEGUIT / REEIXIT

5- Poder celebrar que aquest blog, en el seu primer Nadal, té lectors de pràcticament tots els territoris de parla catalana (en falten de la Franja (NO! M'acaben de fer saber que de la Franja també n'hi ha!!), del Carxe, de la Catalunya Nord i de l'Alguer), i que també en té d'altres països d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Amèrica del Sud. ACONSEGUIT / REEIXIT
K

6- Apreciar algun senyal de recuperació del Tió, en detriment del senyor amb vestit vermell i barba blanca. FALLIT

K
7- Certificar que en català el Nadal encara és bo -no pas feliç- i singular. ACONSEGUIT / REEIXIT
KKKMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKK
8- Constatar que la frase que segueix, per bé o per mal, continua sent molt certa. ACONSEGUIT / REEIXIT

Un desig per l'any que ve? Ho tinc molt clar! Que, quan una servidora torni al País Valencià, les parets no hagin de dir més això...

Per acabar, música. Ja sé que és de fa uns quants anys, però la puc dedicar igualment, oi? Si més no, el trosset que va del 00:51 al 01:35...

És Nadal al meu cor / quan somrius content de veure'm / quan la nit es fa més freda /quan t'abraces al meu cos. / I les llums de colors / m'il·luminen nit i dia / les encens amb el somriure / quan em parles amb el cor.

BON NADAL!!

Cal?

Digueu-me maniàtica, però dia sí dia també ensopego amb cartells que, resumint, trobo que qui els ha fet hi ha perdut temps, espai i recursos. Us n'he preparat una selecció.

En una de les biblioteques de la Universitat d'Alacant, ens demanen que callem:

En un portal d'un bloc (i no blog) de pisos de l'Eixample barceloní, avisen que:

Als passadissos de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, anuncien:

I, com a paradigma d'aquesta ximpleria, al bell mig del campus universitari alacantí hi ha això:

Sembla que ens agraden els cartells grans i amb molts colorets... I, llavors, de què serveix reclamar?

Intent d'àpat

El matí va passar de pressa. Estava tan enfeinada que, sense adonar-me'n, se m'havien fet quarts de tres. Vaig decidir plegar per una estona i abandonar l'habitació:

La nevera era buida, el rebost feia llàstima. Per acabar-ho d'adobar, era un dia festiu. La decisió només podia ser una: treure el nas a la botiga de menjars preparats de la vora de casa, un típic negoci familiar molt arrencat.


Mentre esperava el meu torn, vaig agafar un tríptic que detallava tots els plats que tenien. I bé, us reconec que em temptava molt l'amanida de coses esparracades, és a dir, d'esparrecs, però al final, tot i que mai no he estat, set ni sigut gaire partidària de les drogues, em vaig decidir per les pastis, els tripis (uns quants de verdures, uns quants de marisc):


De segon, de seguida vaig tenir clar que volia això del turbo al forn, que vaig suposar que seria un peix cuinat a velocitat estratosfèrica -amb alguna mena de turbocompressor, vaja.


Al cap d'una estona, quan vaig haver llegit tota la carta, em vaig començar a marejar: trobava a faltar tants accents, tantes lletres... Pel que m'han dit, vaig caure desmaiada. En aquelles hores, tothom ho va atribuir a la gana, és clar.

Veient aquest panorama, no paro de pensar que el nostre país deu estar ple de lingüistes que, ells sí, s'estan morint de gana, esperant (im)pacientment que algú els doni algun text per corregir...

Fes-me un petó

Un tarda d'estiu, jo tenia una cita. Tot anava molt bé, fins que a ell no se li va acudir res més que demanar:

- Dóna'm un petó...

En sentir allò, em vaig quedar astorada: «Com ho he de fer, jo, ara, per DONAR-li un petó?». Vaig pensar que potser era molt materialista, ell, i tenia ganes de tenir una cosa que jo veia impossible de donar-li...

- És que jo..., jo els petons sempre els he fet, no sabria pas com donar-te'n cap, saps?


En català, ens FEM abraçades, petons i moixaines diverses...

O, cap al País Valencià, pots sentir que et diguin: "Pega'm un petó!", i ho hauràs de fer...!

Tot això, segur, ho sap molt bé la Pilar:

Un accident

Jo ja sé que les tardes del diumenge no són el meu fort, però aquest darrer cap de setmana la cosa va passar de taca d'oli...!

Sortia d'una casa situada a l'Esquerra de l'Eixample per anar a una altra de la Dreta, concretament la meva. Tota feliç -i com faig sempre- vaig cap a l'estació de Bicing més propera: agafo el moneder(u) del bolso, en trec la targeta i la passo pel lector: "Agafi la bicicleta número 27". I, tot i que encara no parlo amb les màquines, penso: "D'acord, fantàstic!", mentre em dirigeixo cap a la número 27.

Jo que pujo al seient i, desobeint la normativa, no em trec els auriculars de l'iPod; tinc una bona excusa, estic analitzant la sonorització de fricatives alveolars (sordes) finals i seguides de vocal que fa en Pau Donés, el del Xarop (minut 00:38):

Bé, un cop situada al carril bici que toca... PAM!!!! Encara no sé com, jo, bolso, iPod i bici sortim propulsats i quedem estesos a terra, al bell mig del carrer Diputació. La caiguda, no ho dubteu, és espectacular i aparatosa. Tots els vianants que passen se m'acosten, els cotxes s'aturen i també em miren:
d

- Estàs bé?

- Què t'ha passat? Vols que truquem a una ambulància?

- Pobreta!! Com et trobes?
ed

I jo, agonitzant enmig de la calçada, no puc ni parlar del mal que em fa tot, i només ploro... Però per dins m'envaeix una sensació immensa d'alegria: tothom, tothom, tothom, abans que jo hagi obert boca, se'm dirigeix en català! Que una llengua es faci servir en una situació d'emergència o perill en una gran ciutat és fonamental i diu molt!

I mentre faig aquestes reflexions sociolingüístiques, dos homes m'arrosseguen fins a la vorera i un tercer crida una ambulància, que no triga a arribar...

La lingüista va a l'aeroport

Aeroport de Barcelona. Terminal B. La lingüista –elitista– fa el trajecte BCN-ALC. Amb la mà dreta, arrossega una maleta de mida justa per a un cap de setmana de tres dies. A la mà esquerra, hi duu els bitllets i el D(N?)I.

Al taulell que toca, factura. En català.

Després, un segurata amb posat seriós al qual ningú –en aquella estona– gosa dirigir-se en cap llengua que no sigui l'espanyola, li indica cap a quina porta ha d'anar per embarcar i ho fa amb un accent que deixa ben clar que el català, tot i les seves característiques físiques, és la seva llengua primera.

A punt d'embarcar, un noi negre –hoste de vol– a qui tothom parla en espanyol indica a la nostra protagonista, en un català impecable, on són els lavabos.

Ja asseguda, mentre repassa papers, la lingüista sent com la companyia Air Europa anuncia pels altaveus els seus propers enlairaments: ho fa exclusivament en català, caram.

I toca pujar a l'avió, d'Ibè/é/eria. Les cames li comencen a tremolar: això no canvia mai. Però després dels missatges –sempre pràcticament inintel·ligibles– en espanyol i anglès pronunciats per les simpàtiques hostesses de vol, tots els passatgers són obsequiats amb la reproducció d'un discurs gravat amb totes les instruccions necessàries per al bon desenvolupament del vol: ara és en català oriental.

I quan arriben a destinació, a l'aeroport alacantí, el procediment és el mateix: els missatges in vivo de les senyoretes i, tot seguit, el missatge enregistrat (in vitro) en català, concretament en valencià.
ggg

Amb estones com aquesta, és quan prenen sentit els mots del primer minut de la cançó...

...alguna cosa em diu que segueixi...

Ni això...

La sempre amabilíssima empresa Durex a mi no em dóna més que disgustos... Bé, no us m'espanteu pas!

Resulta que a Finlàndia, on només el finès és oficial arreu del país, però on també es parlen altres llengües, tenen els preservatius etiquetats en finès, suec, danès i noruec. Per exemple, la comunitat de parlants suec no arriba als 300.000 individus. Els catalanoparlants som uns quants més...

I resulta que a Estònia, on només l'estonià té oficialitat, l'etiqueta inclou, a més d'aquesta llengua, el lituà, el letó, el suec, el finès i el noruec.

I resulta també que Durex també respecta les comunitats lingüístiques (molt molt molt inferiors, quant a nombre de parlants, a la nostra) de Bèlgica, Eslovènia, Hongria, el Quebec, Dinamarca, Croàcia...

Als Països Catalans, en canvi, ens hem d'empassar -no literalment, és clar- els condons/condoms en espanyol i en portuguès. Això sí, Durex té l’amabilitat d’oferir-nos les instruccions d’ús d’aquest enginyós invent no només en espanyol i portuguès, sinó també en anglès, francès, italià i fins i tot grec!

Ara bé, ja sabeu que la lingüista no s’atura. No vulgueu pas sapiguer què vaig haver de fer perquè això m’arribés a les mans... Mireu, mireu:

Elis elis!! ;-)



La cançó d'avui, of course, no podia ser cap altra: quan he vist això, amb traducció i tot, no m'hi he pogut pas resistir!

Us repto (i no pas rapto...)

Qui entengui totes les paraules té premi!





Sí, sí, això és català...!

Què vos passa?

- Va! Afanya't!

- Sí, sí. Ja devem ser a prop...!

Deien travessant Barcelona a cuita-corrents un dissabte a la nit. Aleshores, a ella, que duia sabates de taló, li'n va caure una. Tenien pressa, i allò que estaven a punt de veure no podia esperar, de manera que va arreplegar la sabata com va poder i va continuar carrer amunt. Ell ja havia avançat uns quants metres, mentrestant, i va sentir com li sonava el mòbil: un parell de missatges i una trucada, però no podia entretenir-se a treure'l de la butxaca.

Encara que semblés mentida, a l'altra punta de la ciutat hi havia un cinema que, benèvolament, emetia...

..., una pel·lícula catalana, en català!!

Amb penes i treballs i moltes presses i un xic d'estrès i un pilot de nervis a l'estómac van arribar a on calia, van comprar les entrades, van passar cap a la sala, van treure's les jaquetes, van apagar els mòbils, van asseure's a les butaques corresponents, i van alçar la vista cap a la pantalla, tot parant molt bé l'orella.

k ______

Quan penso això...

...em ve al cap una cançó, tan vàlida allà com aquí:

"Què ens passa, catalans, què ens passa?"

(Deu ser això, molta corbata i molt poca vergonya...)

k

Qüestió d'ètica

Drama en un sol acte

ACOTACIONS

ESCENARI: un local qualsevol (però acollidor) del barri barceloní de Gràcia (perdó, de la Vila de Gràcia...)

ÈPOCA: contemporània (concretament, un vespre de tardor del 2007)

PERSONATGES: un noi (ben vestit, inspira calma i està assegut còmodament i repenjat al respatller de la cadira), una noia (elegant, gesticula molt, amb la mà esquerra es toca compulsivament el braçalet que duu a l'altra mà)

TESTIMONIS ACCIDENTALS: una lingüista elitista (entre d'altres)


ESCENA PRIMERA (I ÚNICA)

El noi i la noia conversen animadament amb un to de veu neutre. Passen els minuts i ella perd la calma i comença a alçar la veu. Ell continua calmat, mira de fer-la entrar en raó. Ella cada cop està més exaltada, es queixa, remuga, renega, critica... De sobte, ell fa una intervenció, tot mirant-la fixament als ulls:

- No te m'enfadis... j

Tot d'una, ella calla. Se li entretalla la veu. Pren la mà d'ell i la reté. Als llavis se li dibuixa un lleu somriure.

FI

ANÀLISI DE L'ESCENA:

El noi ha sabut servir-se d'un recurs de la llengua molt efectiu. Aquest element que dóna tanta expressivitat al que diem s'anomena DATIU ÈTIC. No sé si us hi heu parat a pensar mai, però segur que, en la parla col·loquial, ho feu servir molt sovint, sobretot quan voleu remarcar la vostra vinculació afectiva en el desenvolupament d'una acció.

Així, és molt diferent que una mare digui:

"Me li han suspès les matemàtiques, al meu Joan."

I, si vols convèncer el típic amic triganer, serà molt més eficaç que li adverteixis:
ddddddddddddd "Escolta, no m'arribis tard, eh, demà!"

gg

No sé si amb vosaltres funciona, però jo sóc molt conscient que em serà gairebé impossible enfadar-me amb algú que em digui:

"Ei, va, no te'm posis així..."

l

Els valencians, que són molt sab(er)uts en aquestes coses, mireu com fan ús del datiu ètic (minut 2:37):

PD: Si algun xiquet del sud del país se sent al·ludit, pot considerar -i no s'equivocarà- que la lingüista elitista li dedica aquesta cançó... ;-)

h

Problemes de sexe?

Un amic em va demanar ajuda. Va saber insistir -cosa que no li hauria calgut fer si realment m'hagués necessitat, que no era ben bé el cas. Finalment, jo, tot i que tenia un dia complicadet, li vaig trobar una estona. Revisàvem un text en català antic i, de sobte, ell va deixar anar, tot convençut:

I el rei va garantir *LES costums del poble...

Al cap d'una estona, jo tenia classe, així que me'n vaig anar cap a l'aula que tocava. Poc després que el professor comencés l'explicació, una companya va alçar la mà:

Tinc *UNA dubte sobre aquest tema.

Més tard, anant cap a casa, vaig decidir entrar a un supermercat a comprar quatre coses, i entre prestatgeries vaig sentir que un jove recordava a la seva nòvia què els faltava:

Guapa, hem de comprar *LES llegums que t'agraden, espinacs *TROSSEJADES i alguna cosa *PELS postres també.

Immediatament després, quan em tocava pagar, les caixeres comentaven -sí, en català, que era el Bonpreu:

Ui, *QUIN calor que tinc!

Semblava que el món havia fet una conxorxa en contra meva, i vaig decidir connectar-me a l'iPod per evadir-me un xic. Però quan la cançó va arribar al segon 00:42, vaig tenir un altre ensurt:

Començo a pensar que els catalanoparlants tenim seriosos problemes de sexe...

PD: Una salutació especial als dentistes (i) precaris! ;-)

aa

Conflicte intergeneracional

Dues persones -per anar bé tossudes- i dos punts de vista -per anar bé diametralment oposats-, aquests són els únics ingredients necessaris per poder gaudir d'una fantàstica sessió de conflicte intergeneracional.

Aleshores, la llengua pren molta importància. No és pas si parles català, espanyol, francès, italià o àrab. No. El que entra en joc és el COM, el to, la intensitat, la velocitat... En una conversa, aquestes coses, juntament amb els gestos que fa i la cara que posa i la mirada que et dedica l'interlocutor, tot plegat permet que tu interpretis el que t'està dient l'altre. I aquest terreny esdevé especialment perillós quan la cosa és entre pares i fills.

Allò que diem i allò que es desprèn del llenguatge no verbal -és a dir, tot el que no són mots- poden contradir-se de manera espectacular:

- Sí, sí, jo també hi estic d'acord, em sembla una gran idea - et diu abaixant la mirada, arrugant el front, i amb una veueta que gairebé es perd.


Aquest exemple és molt evident, sí. Però tots sabem que no sempre és tan senzill, i per això sovint ens equivoquem quan fem les nostres magnífiques interpretacions, especialment si els prejudicis ens la juguen...

........................................

Ai, perdó, amb un post titulat així, jo volia parlar del meravellós fenomen que tants i tants pares castellanoparlants canviïn de llengua a l'hora de criar els seus fills i s'hi dirigeixin en català. Ara bé, el que ja sí que desconec és si ho fan per amor al català o bé per compassió envers aquest o bé perquè és la llengua -en principi- vehicular de l'ensenyament o potser perquè ho veuen un avantatge de cara al futur del seus fills... Cap hipòtesi més?

Catanyol

Jo, innocent de mi, vaig entrar a la botiga de telèfons mòbils més concorreguda de la Rambla Catalunya, perquè tinc el -mal- costum de precipitar diàriament el meu telefonet daltabaix de les butxaques, prestatgeries, taules i tauletes, etc.

Anava atrafegada -per variar-, i amb els auriculars posats. Quan vaig veure que m'hi hauria d'estar una bona estona, perquè la cua era llarga i els dependents pocs, vaig optar per desconnectar l'iPod i dedicar-me a escoltar. Perquè alguna cosa em feia intuir que en aquell espai tan reduït i tan ple de persones hi havia material lingüístic per donar i per vendre.

Quan li va arribar el torn, un bon home, un d'aquells catalanoparlants -i catalanopensants- que es detecten a 30 km de distància, va exposar el que passava al seu aparell:

llll

"... y, es claro, des que se me estropeó no lo hecho servir..."

De tantes catalanades que deixava anar, vaig arribar a pensar que ho feia de broma. Però no, ell mantenia un posat ben seriós.

És més, per si la intervenció del client hagués estat poc, el venedor li va respondre que li donaria un mòbil nou:llllll

"Lo sacaré del aparador; voy a buscar las claves, un momento."ssss+

s

Una servidora, senzillament, al·lucinava. Veient que era evident que tots dos eren catalanoparlants i catalanopensants, em va semblar convenient fer allò que faig en aquestes ocasions, és a dir, intervenir en la conversa amb qualsevol pretext -és a dir, dient qualsevol ximpleria- per tal d'esdevenir factor de canvi lingüístic. Per un moment, però, vaig pensar que el que estava sentint era massa bo, massa insòlit, i que no ho podia deixar perdre. Però em feia mal al cor, i em vaig decidir a dir:llll

- Perdona, a quina hora tanqueu? - vaig demanar al dependent.llll

- A dos quarts de nou - em va respondre, amb el mateix accent català que ja li havia endevinat feia estona.lll

I, a partir d'aleshores, client i dependent van continuar la seva conversa en la seva llengua, el català. llll
kkkkkkkkkk

Lògic, oi?

Vols venir a sopar amb mi?

Feia molts dies que m'insistia, massa dies. I ja li havia dit que no moltes vegades, massa vegades. Ell aprofitava qualsevol moment, sempre que tenia ocasió deixava anar la seva frase estel·lar:

Vols venir a sopar amb mi?

I feia bé d'insistir, perquè un dia el bon humor em va fer dir-li que sí. Si hagués sabut el que m'esperava, no hauria pas acceptat aquella proposta, creieu-me.

Per trencar el gel, va voler anar a fer una cerveSa. Jo, tan tranquil·la que estava, vaig patir un semicobriment de cor quan, en un local molt alternatiu i molt modernet del barri de Gràcia, vaig obrir la carta de beures:

Ell, és clar, en veure el meu estat es va espantar, però jo vaig aplicar un mètode infal·lible per retornar-me i poder continuar la tan agradable vetllada que només havia fet que començar. I sabeu com m'ho vaig fer per recuperar-me? Doncs vaig recordar la imatge que havia vist el dia anterior en ple barri del Raval:

(SABEM ALTRE IDIOMES, PERÒ DE LLENGUA tan sols una, LA TEVA)

Quan tot va tornar a estar en ordre, ens vam decidir a anar cap a sopar. El local, aquest cop, era a la zona alta de l'Eixample. Jo, que no havia après la lliçó, vaig tenir la magnífica ocurrència d'agafar un tríptic publicitari que hi havia a l'entrada del restaurant. Quan vaig ser asseguda a taula, per passar l'estona, vaig posar-me a llegir aquell -maleït- tros de paper:

I, exasperada, em preguntava: Què carai té el món en contra dels pronoms febles? Per què els tracten tan malament?

Tampoc no vaig aconseguir entendre PER QUÈ s'havien entestat a separar el PER del QUE, si el que volien dir era PERQUÈ. D'acord, potser m'oferirien un servei que em permetria no haver-me d'esperar, però que de moment ja m'havia fet desesperar...

PD: No, aquella nit no va acabar gaire bé...

hhhhhhhhh

Amb ulls barcelonins (sobre Alacant, encara)

Un bon migdia de dijous, una lingüista barcelonina va cap a l'Estació de Sants i puja al tren que la durà a la ciutat més meridional dels Països Catalans.

Es fa un embolic amb els vagons, però finalment troba el seient que, segons el bitllet, li ha estat assignat. Per passar les hores, accedeix a empassar-se la tenebrosa pel·lícula que el senyor Renfe ha triat per alegrar el viatge als passatgers.

Passa l'estona. Creix la impaciència. La filòloga sent que té fam de primeres persones amb desinència "-e". Per la finestra passen Tarragona, Castelló, València. I, mentrestant, el recurs més explotat és la música:

La durada del viatget augmenta amb més de mitja horeta de trajecte de propina. La nostra protagonista no se'n sap avenir! Sí, és clar, el que es bo es fa esperar...


I per fi, ja a boqueta-nit, la lingüista trepitja -amb cura, amb curiositat- Alacant. Dies enrere havia estat pensant si fer-se passar per parlant del dialecte valencià, atès que sovint el català central encara genera més repulsió entre els enemics de la que és la llengua històrica del País Valencià. Però no, ho té molt clar: no vol renegar dels seus orígens.

Després d'una estada -massa breu pel seu gust- en terres alacantines, la conclusió que treu de tot plegat és senzilla: Alacant, vist per una barcelonina a data de setembre de 2007, és...

... és Alicante. Simplement. Malauradament. Però, ei, només cal sortir un poquiu d'aquesta ciutat -poc agraciada, però amb alguns racons plens d'encant- per descobrir un País Valencià aclaparadorament catalano/valencianoparlant.

N'és un magnífic exemple Bocairent:

Sapigueu, de part de la (vostra) lingüista elitista, que no dóna pas per perdut el sud. Aquests dies ha viscut molts moments i ha conviscut amb moltes persones que l'única cosa que li han transmès ha estat esperança, esperança de futur. I il·lusió!

Alicante? ALACANT!

Quan era petita, Alacant volia dir el lloc on feien aquells torrons forts -que, deixeu-m'ho dit, tant agraden al meu pare, que fa un gran espectacle a l'hora de trossejar-los, amb una mà de morter i un bon ganivet...

Més endavant, vaig aprendre que Alacant formava part d'un tot en el qual jo, i els meus pares, i els meus amics, i els meus mestres, i... també ens incloíem: una entitat que feia similars els habitants -els parlants- d'Alacant, de Perpinyà, de Barcelona, de Ciutadella, de Fraga.

Ara, Alacant és i són moltes coses. Moltes. Una, un dels punts del domini lingüístic català on la situació és més precària; on, com m'han confirmat ja més d'un valencià, s'ha arribat a l'extrem que et miren malament si no parles en espanyol.

I, davant d'aquesta situació, què fa la lingüista elitista? Doncs, què ha de fer? Anar-se-n'hi! Així que d'aquí a pocs minuts seré dalt d'un fantàstic Euromed, i no tornaré a trepitjar -en el bon sentit- el -meu estimat- Principat fins dilluns de bon matí -si és que els bons homes d'Ibè/eria tenen l'amabilitat de voler enlairar-se a l'hora.

A voltes necessites la cançó

quan vols estar despert, alerta i sobri,

anant cap a Alacant —per interior—,

on diuen que has guardat tots els teus codis.

"Alacant -per interior-"

FELIU VENTURA

Reinserció pronominal

Proposo un pla de xoc: ens cal un pla estratègic de reinserció pronominal. Reclamo que s'apliqui amb la celeritat més immediata. Perquè s'estan creant dos subgrups dins del sector dels catalanoparlants:

Subgrup 1: Format per aquells individus que, estranyament, continuen posant els pronoms on toca, inclosos els perillosament perversos "en" i "hi", en "recerca i captura" per la policia (valenciana).

Subgrup 2: Integrat pels personatges que, arrossegats per una mena de moda i influïts per la llengua veïna, no veuen la necessitat dels pronoms, i per això els marginen dia sí dia també.

Jo, fent gala d'una tolerància excepcional, no m'hauria de queixar, ja ho sé. Però és que la cosa ha derivat en un assumpte greu: veureu, he arribat al punt de no entendre el que em diu l'interlocutor o d'interpretar-ho malament per culpa de l'absència de pronom... Us en poso un exemple:

Vaig anar a sopar amb un parell d'amigues. De sobte, tot parlant dels professors que havíem tingut a l'escola i de com es deien i de com eren, una de les col·legues va dir:

- Ara no sé quin era el nom del de geografia...

I l'altra va respondre:

- És que la gent s'oblida, eh?

I jo vaig entendre, segurament perquè tenia un dia d'aquells especialment metafísics, que volia dir que les persones ens solem oblidar dels altres, especialment d'aquells que veiem poc, etc.

Però no. Al cap d'una estona vaig adonar-me que la cosa no anava per aquí i vaig haver de desfer la conversa paral·lela que jo m'havia dissenyat, perquè no era vàlida.

Resulta que la companya volia dir que la gent s'oblida del nom dels professors! Ras i curt! Una cosa bastant menys metafísica, molt més concreta i -ho reconec- més d'acord amb el fil de la conversa...

I vaig passar una llarga estona pensant com de fàcil hauria estat la comprensió si la meva interlocutora hagués gosat col·locar un bon "en" enmig de la seva intervenció...

Encara un altre cas, d'ahir mateix:

- Així que no em vols, oi? - em va dir un noi acabat de conèixer, amic d'un amic, tot parlant de si jo em deixava acompanyar o no a fer un recado (o "encàrrec" per als puristes).

Home, què voleu que us digui, a mi "no et vull" em sembla molt taxatiu i transcendent (ni que ens haguéssim barallat després de quinze anys de relació i ara ens separéssim!), si de cas hauria dit que en aquell moment, allà, per anar a fer allò que havia de fer, "no t'hi volia".

De vegades penso que aquests matisos que expressen els meus estimats pronoms febles ja només són imaginacions meves... Qui sap...

Potser em caldrà plantejar-m'ho seriosament i prendre una decisió atrevida i ferma. I fer-me una samarreta que digui:

O bé adjuntar als meus mails alguna cosa com ara: O potser té raó el "nostre president" (amb el qual ens hem creuat fa pocs minuts -sí, sí, a quarts de tres de la matinada!- a la vora de l'emblemàtica plaça del Rei):




Ai, com ens hem de veure...

Com diria la cançó (adulterada by me):

"Corren, corren pels carrers corren

pronoms que se'ns esborren,

clítics que ja se'n van..."

Crònica d'un dia "meu"

M'he dutxat i pentinat. Anava, com diria ma/la meva mare, neta, cosida i planxada. I cap a l'armari. I he triat posar-me aquesta samarreta per primera vegada...

...i anar-me'n a ciutadejar una estona.

Als meus conciutadans els ha faltat temps per començar a mostrar-me les reaccions que els suscitava la meva vestimenta -perquè després diguin que els habitants de les metròpolis s'ignoren mútuament i no es comuniquen...

El primer ha estat un jove italià que, fent cua per agafar una bicicleta, i sense que jo li hagués dit res, se m'ha adreçat tot content per fer-me saber que estava estudiant català. Jo, és clar, he rebut la bona nova amb un somriure i no recordo quines paraules amables, i el ragazzo encara ha afegit, amb una cantarella italiana d'allò més interessant, que el català li agradava més que el castellà i que tomba i que gira, i que si això que si allò... I anar esperant la bici...

Poc després, fent cua -si, avui va de cues...- a l'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona - Vall d'Hebron, un noi de Tànger que s'anava a apuntar a tercer de català se m'ha posat a parlar amistosament. Tot plegat mentre jo m'exaltava interiorment -i feia esforços per contenir-me- en veure això:

I a la tarda, tot caminant per la ciutat, no puc evitar anar aturant l'iPod cada dos per tres -per tafaneria lingüística. I em fa tan feliç sentir que els nens -i els nois- que surten d'escola -i de l'institut- es parlen en català: un català fresc, col·loquial, juvenil...

De tot plegat, només puc treure'n una conclusió -circumstancial, ja ho sé:

LA (NOSTRA) LLENGUA ÉS BEN VIVA!

Diagnòstic: filologitis aguda crònica

Sí, ja feia mesos que em notava estranya, i ahir em vaig decidir a anar a cal metge. Espantada, li vaig explicar què em passava. A mesura que li ho (l'hi) anava relatant, sentia que el senyor doctor em mirava amb uns ulls cada cop més plens d'una barreja de perplexitat i incredulitat. Desconcertada, vaig fer una pausa, vaig alçar la vista i li vaig dirigir una mirada interrogadora:

- Què tinc, doctor?

La resposta fou immediata:

- Sense cap mena de dubte, pateixes filologitis aguda crònica.

- Com?! -vaig exclamar-. És gaire greu? S'encomana? És hereditari? Té tractament?

Davant d'aquesta bateria de preguntes, el metge va dir-me:

- Ep, ep, ep! Asserena't, que no és res. No pateixis.

He estat cercant informació sobre la malaltia, i es veu que els que la patim ens caracteritzem per analitzar constantment tot quant llenguatge arriba als nostres sentits: una amiga que ens està explicant els problemes amb el nòvio, la nostra àvia parlant-nos d'aquell temps, la lletra d'una cançó, el nou veí que diu que ell va al quart, l'home que ens demana l'hora al bell mig de la Gran Via...

Sempre i en tot moment tenim el xip de lingüista activat, i això fa que enmig de la conversa més entranyable, més seriosa o més delicada els nostres ulls ens delatin quan l'interlocutor es menja un pronom feble; això fa també que els nostres llavis esbossin un somriure de satisfacció quan la persona amb qui parlem fa alguna genialitat lingüística, com ara crear(-nos) un verb ipso facto o fer(-nos) una inesperada concordança de participi...

Però tornem on érem: a cal metge. Els altres pacients, impacients, esperaven el seu torn. Quan el doctor es disposava a allargar-me una recepta ("1 cullerada de grisor, 1 sobret d'apatia, 1/2 pastilla d'indiferència i 1/2 píndola més de displicència, tot en dejú"), jo vaig alçar-me decidida:

- No, doctor, no cal. No em vull curar!

ddd

As a matter of fact, i perquè us en feu una idea, avui algú se m'ha acostat:

- T'haig de dir una cosa molt important.

I jo, lluny de rumiar quina cosa devia ser, he pensat:

«Mira! Ha dit haig en lloc de he!»

aaaaaaaaaaaa

ddddddddddddd

NB: Com diria en Ramon Folch i Camarasa -parlant d'una altra afecció-, al seu Manual del perfecte escriptor mediocre, és una «malaltia crònica, recurrent, d'aquestes que no són mortals, en el doble sentit que ni maten ni es moren».

Aeròbic bilingüe

Ho confesso: darrerament m'he aficionat a anar, un parell de cops per setmana, a les classes d'aeròbic que ofereix el meu gimnàs. Sé de sobres que és una activitat que m'anul·la com a persona: perquè el volum exagerat de la -diguem-ne- música m'eixorda de mala manera i perquè durant uns 3/4 d'hora em limito a no pensar i a imitar pas per pas tot el que fa una altra noia -vaja, una conducta molt poc apropiada com a filosofia de vida...

Però no us preocupeu: tot té una explicació raonable. JO FAIG AERÒBIC PER MOTIUS LINGÜÍSTICS. És tota una experiència, s'ha de viure. I és que, suposo que seguint directrius rebudes de més amunt, la monitora fa la classe practicant l'anomenat bilingüisme esquizofrènic. Perquè us en feu una idea, la cosa sol anar així:

"Som-hi! Y uno, dos, tres, quatre! Esquerra, derecha!
Braç amunt, rodilla con colze! Otra vez! Vinga!"

De fet, no puc evitar relacionar-ho amb el que aquest estiu vaig veure -i encara no he assimilat- a Mequinensa, bonica localitat de la Franja de Ponent:

No comment...



NB: Gràcies a la contribució d'un de vosaltres, en Claudi, us mostro també aquest vídeo d'en Mikimoto al "Persones humanes". Senzillament genial, i perfectament il·lustratiu!

Missing

El primer cop, només en vaig veure un tros, perquè estava tapat per altres papers:

I vaig pensar: "Caram, això deuen ser colons mallorquins, nets i polits, que han vingut a muntar un negoci relacionat amb el món de la neteja", i fins i tot se'm va acudir un eslògan publicitari:

Nosaltres rentam, vosaltres pagau.

Però es veu que la cosa no anava per aquí. Jo, un cop més, havia pecat d'innocent i m'havia negat a creure el pitjor, que en aquest cas era això:

Efectivament, aquí el que passa és que hi ha una sèrie d'elements absolutament missing. No se sap on paren. Potser aquesta bugaderia no només està especialitzada en fer desaparèixer les taques de la roba, sinó que també gosa embarcar-se en el perillós terreny dels símbols tipogràfics.... i per això elimina l'apòstrof que separa els verbs dels seus millors amics, els pronoms febles: la prova indiscutible és el fantàstic *deixans (fins ara deixa'ns).

I com que una mica de confusió vocàlica no fa cap mal i sempre dóna més vida, els amables bugaders ofereixen serveis a les *empresAs.

I un full publicitari d'aquests no seria de debò si no contingués algun castellanisme, i això ells ho sabien molt bé. Per això, parlen de *secar la roba. Ai... Anem a pams: d'una banda, en català diem ASsecar; però això ara és irrellevant, perquè quan parlem de roba que acabem de rentar, fem servir eixugar.

Però no ens exaltem, no. Que la catalana no és pas l'única llengua que rep, aquí: els bugaders han decidit que lavandería no necessitava cap mena d'accent.

Café para todos, que deia aquell.

La tàctica del somriure

No és tan complicat. Que si amb la immigració el català està en perill, que si a Barcelona som nosaltres els forasters...

Jo tinc LA solució: és la tàctica del somriure. Des de sempre he viscut a la suara esmentada ciutat, i mai no he sentit la necessitat de recórrer a l'espanyol. Quan algú no t'entén del tot, o fa que no t'entén, la clau és regalar-li un bon somrís i, si cal, ajudar-te de la gestualitat -sí, el llenguatge no verbal és tot un món per descobrir.

És així com sempre m'he fet entendre, i mai no he tingut cap problema, mai no se m'han queixat, ni m'han mirat malament. Al contrari, sovint m'he trobat que entre l'interlocutor i una servidora s'establia una complicitat especial, un feeling que venia a dir "Ei, gràcies per parlar-me en català, així puc aprendre'n o posar-lo en pràctica; gràcies per no fer com la majoria i donar per fet que segur que m'és impossible entendre't només pel meu aspecte o el meu accent; gràcies per deixar de banda els prejudicis; gràcies per ajudar-me a integrar-me".

És més, l'altre dia vaig anar a una botiga del barri del Born, custodiada per un home pakistanès, amb el qual es va produir aquest diàleg:

- Hola! Una pregunta: quant val aquest bolso? - vaig demanar, somrient.

- Por parlar en catalán, precio especial!

I mireu quina bossa (que bolso no és normatiu) més maca!

Va, no us hi apunteu? Somrieu!

lllllll

lll

El rànquing

Com vaig dir dies enrere, sóc una de les afectades per l'anomenada seducció lingüística. Això, igual que algunes tenen preferències per rossos o morenos, fa que -més o menys involuntàriament- hagi anat confeccionant una mena de rànquing dels parlars, dialectes i llengües que més (m')atrauen.

De vegades no s'és (sóc) del tot imparcial, és clar, perquè el dia a dia sempre hi influeix. Així, durant determinats períodes, la classificació pot ser liderada per qui, de fet, no s'ho mereix.

En un món ideal, això ho tinc clar, la meva llista particular seria permanentment encapçalada pel sector masculí vingut del País Valencià, sens dubte. Entre les coses que els donen més punts hi ha, evidentment, els seus subjuntius, les seves primeres persones del present d'indicatiu (pensE), les seves "t" i les seves "r" -gairebé- sempre pronunciades, els seus possessius... i, a diferència de molts illencs, el fet de no desprendre's del seu accent encara que emigrin cap al Principat.

I és que, no entenc ben bé per què, són nombrosos -tampoc tots...- els mallorquins, menorquins i eivissencs que he conegut a Barcelona i que lluiten per dissimular la seva procedència lingüística, per la qual cosa acaben parlant una mena de català que no és ni d'aquí ni d'allà, que no té cap coherència lingüística, que va directe a l'última posició del rànquing -a punt de baixar a segona divisió.

A continuació, us regalo un parell de frases desacomplexadament escrites per un pensador -i bon amic- valencià, però a condició que les llegiu amb l'entonació original, sense cap vocal neutra, eh! ;-)

Desgraciadament, però, a hores d'ara, un nou desig per una persona sol matar el sentiment que teníem per una altra, com si estiguérem obligats a desitjar i estimar una única persona.

(...)

El que no pot ser és que pensem que la propietat privada i el capitalisme no són naturals ni inherents a l’ésser humà, però que la parella monogàmica sí que és una cosa natural; el que no pot ser és una lluita parcial que qüestione l’ordre econòmic però que mantinga i perpetue els seus motlles de relacionar-nos íntimament.

NB: Que consti que jo no he dit que en subscrigui el contingut...!

PD: Article dedicat a Tito i Andreu (dos valencians, és clar ;-)

HHHH

Publicitat enganyosa (i perillosa)

Eren quarts de cinc de la matinada i jo tornava d'un sopar que -no cal dir-ho- s'havia allargat una miqueta. M'acostava al meu portal tot remenant les butxaques per trobar les claus de casa. Vaig obrir la porta i, abans d'anar cap als ascensors, vaig desviar la mirada cap a les bústies. A terra hi havia un paper mig arrugat i amb la marca d'una sabata que, sense compassió, l'havia trepitjat. Em vaig ajupir per collir-lo i llençar-lo (reciclar-lo), però, mentre feia aquesta operació, alguna cosa -i us asseguro que el vodka amb llima que m'havia pres no hi va tenir res a veure- em va fer perdre l'equilibri:

Estesa a terra, vaig allargar la mà per agafar altre cop el paper. Amb cautela, em vaig fregar els ulls i em vaig disposar a mirar-lo de nou. No era només un problema de fricatives (*necesita per neceSSita). Això era només el principi. Perquè més enllà hi havia un fantàstic *sortit habitual, la versió catalana del normalment anomenat ASSORTIMENT, innovació segurament fruit del geni lingüístic d'algun traductor que, valgui la redundància, no sé pas d'on devia haver sortit. La cirereta del pastís, però, ho superava tot: una fantàstica primera persona del plural del present de subjuntiu del verb tenir que, sense pietat, marginava un dels seus membres i el condemnava a l'aïllament per mitjà d'un apòstrof: *tingue'm; per la qual cosa suposo que la conjugació sencera d'aquest temps deu ser alguna cosa així: *jo tingu'i, *tu tingui's... Vés a saber!

En fi, no me'n sabia avenir, però vaig fer el cor fort i em vaig alçar, pocs minuts abans que de l'ascensor en sortís un veí apressat.

I vaig tenir la fatídica idea de girar aquell tros de paper tan perillós, cosa que no hauria fet si hagués sabut el que m'esperava:



Hi he rumiat molt, però encara no he aconseguit entendre aquest eslògan tan fantàstic: què vol dir "la carn que se'n porta"?

Evidentment, aquella nit em va costar molt conciliar el son...