- Portarà dos culleres?
- ¿Dos?
- Sí, dos.
- No, que dos qué?
- Dos culleres... (i gesticulació)
I la lingüista i l'acompanyant comencen a mirar al seu voltant. Tots aquells homes amb corbata que omplen taules i més taules, tots aquells cambrers que van amunt i avall, tot aquell entorn... com si parlar espanyol fos l'opció més normal, l'única opció.
- ¿Qué desarán de postre?
- Este d'ací. (senyalant la carta)
- Muy bien.
- I un café sol. Ho portarà junt?
- ¿Cómo?
- El café i les postres, tot junt... (i gesticulació)
I arriben les postres. I amb les postres la sorpresa... La cambrera, com qui no vol la cosa, deixa anar:
- Así que están de vacaciones, ¿no?
- No. No, no. Per què? Som d'ací.
La dona no se'n sap avenir. Comenta com n'és d'estrany veure dues persones joves parlant valencià.
- Es que a mi todo me suena igual, el valenciano y el catalán.
- Sí, és que són iguals. És el mateix. Iguals.
- Ya...
I posa cara de murri, i confessa el seu crim:
- Si les digo la verdad... Había pensado que... ¡Que eran de Cataluña!
I fa un silenci:
- Como ahora quieren la independencia...
I la lingüista i el seu acompanyant posen cara de màxima normalitat. I miren d'explicar-li que és normal parlar valencià. Que és normal parlar valencià a Alacant.
Entrades
11 comentaris:
Una parella parlant valencià a Alacant? No em negaràs que no hi semblaveu turistes.
Santa paciència que s'ha de tenir per voler viure en valencià.
Ànims!
Què dur que ha de ser ser voler ser valencià/català a Alacant...
Ànims!
I no obstant això, qui pot viure en valencià a Alacant i no ho fa és perquè no sap que sí que es pot fer. Aquelles persones que ho fem cada dia, des de sempre, perquè hi vivim, perquè som d'ací o perquè ens hi hem empeltat sabem que podem fer-ho i ho fem. La primera vegada, la cambrera ho veurà estrany: l'endemà ja no. La primera vegada li hauràs d'explicar què és un tallat o mitja torrada amb tomaca, amb oli i formatge, però l'endemà ja no. O potser serà un motiu de conversa.
Perquè ja fa molt de temps que vam descobrir que el valencià s'entén i que qui no vol entendre'ns no és per la llengua sinó per una actitud de menyspreu que ens exigeix que no siguen dignes ni de demanar-los un tallat per a l'esmorzar.
I després estan aquelles persones que descobreixes que parlen valencià i que mai no ho hauries sabut si els hagueres parlat en castellà d'entrada: a ferreteries, forns, restaurants, barets de l'entrepà, mercat, a la porta de l'escola mentre esperes arreplegar les filles, al taxi, en la reunió de veïns, el passant de notari, el policia local que et diu que no pots passar per un carrer tallat que és el teu, etc.
A Alacant es pot viure en valencià. Hi vivim en valencià. Amb entrebancs, d'acord. Però, què penseu, que en altres lloc nuguen els gossos amb llonganisses?
Eixe és el camí, i tant! És potser més dur, però a tot arreu hi ha problemes. I no per això ens hem de deixar desanimar!
Una manera, ben sencilla de fer, es saludant sempre en Valencià.
A partir de com et contesten i de la teva necessitat de fer-te entendre continuaras la conversa (o no).
JPMERCH: Home, tant com turistes... Vull pensar que no.
CLAUDI: De vegades, sí. Per sort, tenim molts moments que ho compensen tot.
L'HOME DEL SAC: Una mica, però tot depèn de com t'ho prenguis, de com ho enfoquis tot plegat.
JOSEP: Moltes gràcies pel teu escrit, que comparteixo plenament. Sobretot l'alegria de descobrir valencianoparlants que haurien passat desapercebuts.
ANDREU SENTÍ I PONS: Exacte, a tot arreu hi ha problemes, però, com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible.
KEFES: Sí, és una estratègia. I encara que responguin en espanyol, normalment es pot continuar la conversa sense problemes.
Coneixes això?:
http://www.youtube.com/watch?v=KWh1vnm_AKI
PITXIRI: No em funciona l'enllaç, almenys des del mòbil, però m'imagino què és: el documental sobre el valencià a Alacant? ;-)
És, és. Jo, en sentir la veu de l'àvia que canta al final, m'aborrone.
PITXIRI: Conec els que l'han fet! Sí, és emocionant.
Publica un comentari a l'entrada