Un holandès a la Marina Alta

Avís

XXXX = nom d'un restaurant situat en un municipi a la vora de Dénia, a la Marina Alta, País Valencià. Cada X correspon a una lletra diferent.

S'han fet quarts de deu. La gana ja es deixa notar. I per què no anem al restaurant XXXX? Ah, doncs sí, anem-hi.

El XXXX és un restaurant que li agrada molt, a la lingüista. El seu acompanyant li comenta que anys enrere hi va tenir una discussió, amb l'amo, el senyor XXX, que és holandès, i d'holandesos a la Marina n'hi ha molts, igual que de britànics i d'alemanys. I és una terra on molts estrangers es fan (es feien) el xalet per jubilar-s'hi. I aquests estrangers, és clar, normalment han vingut a Spain-sangría-paella-toros. 

L'amo del XXXX al principi es veu que es va apuntar a un curs de valencià, però un bon dia no sabem ben bé qui li va comentar no sabem ben bé què sobre la necessitat d'aprendre la llengua del país, i el senyor XXXX, amo del restaurant XXXX, es va enfadar. Tant, que des de llavors odia la llengua.

El seu restaurant estranger és dels pocs restaurants estrangers molt freqüentat per no estrangers, com ara la lingüista i el seu acompanyant. Aquesta nit, fent un cop d'ull ràpid a les taules, es compleix la predicció: un 60% de comensals estrangers (anglesos, holandesos, alemanys, madrilenys) i un 40% de clients del país. 

Quan la lingüista i el seu acompanyant arriben, el cambrer estranger que fa tants tants anys que hi és els deixa anar, a la mínima, un Me habláis en castellano que no té cap matís interrogatiu, sinó exhortatiu. Es veu que només va anar a classe d'espanyol el dia que ensenyaven l'imperatiu. Doncs no, no li hablarem pas en castellano, senyor cambrer.

Quan el senyor XXXX, amo del restaurant XXXX, els pregunta com va l'àpat, la lingüista, en comptes de comentar-li que que bona la sopa de ceba, li deixa anar, amb un somriure:

- Ik spreek een beetje Nederlands. Ik heb gewonnen in België drie maanden.

(Parlo una mica d'holandès. He viscut a Bèlgica tres mesos.)

La lingüista, aneu a saber per què, s'espera que el senyor XXXX, amo del restaurant XXXX, faci la reflexió més simple: 

PREMISSA 1: Jo, senyor XXXX, fa anys i panys que visc aquí, he muntat la família aquí, i el negoci!, tinc un restaurant ple de clients valencianoparlants, cada vespre en saludo desenes i en acabat passo les seves targetes de crèdit pel lector i a final de mes resulta que em guanyo la vida amb els diners d'aquesta gent.

PREMISSA 2: Jo, senyor XXXX, fa anys i panys que ignoro la llengua del poble on visc i que em dóna vida (per dir-ho ras i curt).

PREMISSA 3: I ara aquesta noieta descarada que sempre parla valencià quan ve al meu restaurant XXXX es veu que per tres mesos de res ha après la meva llengua i encara li fa il·lusió venir a dir-m'ho.

CONCLUSIÓ: Vols dir que no hauria de dignar-me, potser, a aprendre valencià?

Però ja se sap que la vida no seria gran cosa sense les sorpreses que ens alegren l'estona. I la lingüista està a punt de tenir-ne una, i de les bones. Perquè el senyor XXXX no fa la reflexió esperada, ni de lluny. La seva conclusió la resumeix tranquil·lament quan respon:

- Ah! Nu jij spreekt Catalaans te mee en ik spreek Nederlands met je.

(Ah! Doncs així ara tu em parles en català i jo et parlo en holandès.)

I sí sí, al cap d'uns minuts el senyor XXXX s'acosta a la taula de la lingüista i, en perfecte holandès, ignorant que tot el que sap la lingüista és el que pot haver après en deu setmanes de classe, li deixa anar quatre frases. I ella, veient que el senyor XXXX duu la carta de postres a les mans, interpreta les quatre frases i diu que sí, que hi faran un cop d'ull.

I, minuts després, estupefacta, clava cullerada en aquell parfait de torró amb espuma de no sé què que li acaben de servir, i de cop li vénen totes les ganes del món d'anar-se'n a passejar per la voreta de la mar, que és a tocar. 

Abans, però, treu la targeta i marca el PIN.