Parlam pas occitan, es patoés!

Tot tornant de Flandes amb el cotxe, després de dues hores de caravana per travessar l'àrea de París, la lingüista s'encamina cap a la chambre d'hôtes que té reservada per fer nit. És a prop de Llemotges, en un nucli de quatre cases que forma part del poblet de Solenhac. Ai, perdó, Solignac. La casa es diu Le Cheyrol.

Arriba, és molt tard, i l'acullen molt bé. Bon soir, bon soir. Li ofereixen una infusió i bona conversa a la vora del foc, però 9 hores de cotxe l'obliguen a rebutjar-ho. La lingüista necessita dormir. A l'habitació hi té una llibreria, li han dit, per si vol llegir. Es dutxa, arregla quatre coses. Va d'un cantó a l'altre de la cambra. I llavors, gairebé sense voler, ho veu. S'hi acosta. Què és allò? Sí, entre les desenes de llibres que té a la seva disposició, en troba un en occità. 

Allò ho canvia tot. La lingüista comença a maquinar què els dirà l'endemà als hostes quan baixi a esmorzar.

I arriba l'hora, ja sent olor de cafè acabat de fer. Baixa. El matrimoni, es nota, té ganes de parlar. Expliquen que la setmana anterior van anar a Cadaqués i que tan bonic. Parlen d'això i d'allò. I llavors, quan menys s'ho esperen, la lingüista els diu:

- J'ai vu dans la chambre un livre en occitan. Est-ce qu'ici on parle la langue?

L'home queda parat. Tots dos triguen a reaccionar. No, no, no, ningú parla la llengua, diuen. La lingüista hi insisteix, amb naturalitat. Llavors la dona deixa anar que el seu marit sí que la parla:

- Oui, toi tu parles le patois!

I sí, ell explica que és carnisser i que com que vivia al camp li va arribar la llengua, però que al poble mateix ningú ningú ningú parla llemosí. La lingüista no s'ho acaba de creure, que en un poble tan petit com Solenhac les coses siguin així. I li pregunta si no deu ser que la gent gran que la saben no ho diuen. Igual que ell no ho deia. I ell assegura que no.

Llavors la lingüista li pregunta quin historial lingüístic té, què parlava amb els pares, i amb els avis. Diu que mig i mig. Ah, caram. Diu que fa molt que no parla la llengua. La lingüista li explica que per a una catalanoparlant com ella l'occità és molt fàcil d'entendre, i que de fet ella va estudiar-ne una mica fa un temps i el mig parla.

I de sobte la dona s'anima, i com si allò fos un circ li etziba a l'home:

- Parle patois! Oui, oui, parle patois!

- Il faut pas dire patois, c'est une langue, l'occitan -intervé la lingüista.

I l'home comença a suar, potser per l'ànec que està coent a la cassola. I fa l'esforç, parla en occità, i la lingüista també. I tornen al francès de seguida, perquè la dona va fent incisos:

- Oui, je suis comme vous, je ne comprends rien!

I la lingüista i el seu acompanyant li aclareixen que ells sí que ho entenen, que ho entenen tot.

Però la conversa segueix en francès. La lingüista pregunta si no hi ha cap calandreta, les escoles que recuperen la llengua. Diuen que no, que en altres zones com la Bretanya sí, però que allà al Llemosí no. La lingüista els diu que no cal pas anar tan lluny, que a Occitània mateix hi ha moltíssimes calandretes. I que cada dos anys es fa una manifestació per l'occità. I que fa poc va estar a Pau i va sentir-hi parlar la llengua.

Però tot això l'home no ho acaba de veure clar. Diu que ell  no parla pas occità, que parla patuès, o en tot cas llemosí. Però no acaba d'estar-ne segur, tampoc.

Passa l'estona i canvia el tema de conversa. L'home explica orgullós que està estudiant espanyol perquè el poble està agermanat amb... Riba-roja! La lingüista s'afanya a dir-li que no cal que s'hi esforci, que l'únic que ha de fer és parlar-los en occità, que parlen català!

I parlen d'altres coses. I de vegades, quan la lingüista no entén algun mot del francès, li demana que l'hi digui en occità. I l'home no se'n sap avenir: Com pot ser que l'occità sigui útil?, es deu preguntar

Es fa tard. La lingüista ha de reprendre el viatge cap a casa. Puja a l'habitació, obre l'ordinador i copia al llapis tota la música en occità que té. I va a veure l'home. Li dóna les gràcies per l'acollida, li remarca que li ha agradat molt sentir parlar la llengua. Li pregunta si té ordinador, que li vol copiar música en occità. L'home no les té totes. Diu que de l'ordinador se'n cuida la dona. Al final hi accedeix. Pel que sembla, l'home no coneix cap dels nombrosos grups que canten en occità. La lingüista li reprodueix una cançó mítica cantada per un cantautor occità mític, i l'home diu que li sona. 

Diu que gràcies, que moltes gràcies. Que que bé. S'acomiaden. Qui sap si no tornarà a obrir aquella carpeta de l'ordinador.

La lingüista marxa, amb l'esperança d'haver trencat algun prejudici. O més d'un.