dijous, 3 de maig del 2012

Parlam pas occitan, es patoés!


Tot tornant de Flandes amb el cotxe, després de dues hores de caravana per travessar l'àrea de París, la lingüista s'encamina cap a la chambre d'hôtes que té reservada per fer nit. És a prop de Llemotges, en un nucli de quatre cases que forma part del poblet de Solenhac. Ai, perdó, Solignac. La casa es diu Le Cheyrol.




Arriba, és molt tard, i l'acullen molt bé. Bon soir, bon soir. Li ofereixen una infusió i bona conversa a la vora del foc, però 9 hores de cotxe l'obliguen a rebutjar-ho. La lingüista necessita dormir. A l'habitació hi té una llibreria, li han dit, per si vol llegir. Es dutxa, arregla quatre coses. Va d'un cantó a l'altre de la cambra. I llavors, gairebé sense voler, ho veu. S'hi acosta. Què és allò? Sí, entre les desenes de llibres que té a la seva disposició, en troba un en occità. 


Allò ho canvia tot. La lingüista comença a maquinar què els dirà l'endemà als hostes quan baixi a esmorzar.

I arriba l'hora, ja sent olor de cafè acabat de fer. Baixa. El matrimoni, es nota, té ganes de parlar. Expliquen que la setmana anterior van anar a Cadaqués i que tan bonic. Parlen d'això i d'allò. I llavors, quan menys s'ho esperen, la lingüista els diu:

- J'ai vu dans la chambre un livre en occitan. Est-ce qu'ici on parle la langue?

L'home queda parat. Tots dos triguen a reaccionar. No, no, no, ningú parla la llengua, diuen. La lingüista hi insisteix, amb naturalitat. Llavors la dona deixa anar que el seu marit sí que la parla:

- Oui, toi tu parles le patois!

I sí, ell explica que és carnisser i que com que vivia al camp li va arribar la llengua, però que al poble mateix ningú ningú ningú parla llemosí. La lingüista no s'ho acaba de creure, que en un poble tan petit com Solenhac les coses siguin així. I li pregunta si no deu ser que la gent gran que la saben no ho diuen. Igual que ell no ho deia. I ell assegura que no.

Llavors la lingüista li pregunta quin historial lingüístic té, què parlava amb els pares, i amb els avis. Diu que mig i mig. Ah, caram. Diu que fa molt que no parla la llengua. La lingüista li explica que per a una catalanoparlant com ella l'occità és molt fàcil d'entendre, i que de fet ella va estudiar-ne una mica fa un temps i el mig parla.

I de sobte la dona s'anima, i com si allò fos un circ li etziba a l'home:

- Parle patois! Oui, oui, parle patois!

- Il faut pas dire patois, c'est une langue, l'occitan -intervé la lingüista.

I l'home comença a suar, potser per l'ànec que està coent a la cassola. I fa l'esforç, parla en occità, i la lingüista també. I tornen al francès de seguida, perquè la dona va fent incisos:

- Oui, je suis comme vous, je ne comprends rien!

I la lingüista i el seu acompanyant li aclareixen que ells sí que ho entenen, que ho entenen tot.

Però la conversa segueix en francès. La lingüista pregunta si no hi ha cap calandreta, les escoles que recuperen la llengua. Diuen que no, que en altres zones com la Bretanya sí, però que allà al Llemosí no. La lingüista els diu que no cal pas anar tan lluny, que a Occitània mateix hi ha moltíssimes calandretes. I que cada dos anys es fa una manifestació per l'occità. I que fa poc va estar a Pau i va sentir-hi parlar la llengua.

Però tot això l'home no ho acaba de veure clar. Diu que ell  no parla pas occità, que parla patuès, o en tot cas llemosí. Però no acaba d'estar-ne segur, tampoc.

Passa l'estona i canvia el tema de conversa. L'home explica orgullós que està estudiant espanyol perquè el poble està agermanat amb... Riba-roja! La lingüista s'afanya a dir-li que no cal que s'hi esforci, que l'únic que ha de fer és parlar-los en occità, que parlen català!

I parlen d'altres coses. I de vegades, quan la lingüista no entén algun mot del francès, li demana que l'hi digui en occità. I l'home no se'n sap avenir: Com pot ser que l'occità sigui útil?, es deu preguntar

Es fa tard. La lingüista ha de reprendre el viatge cap a casa. Puja a l'habitació, obre l'ordinador i copia al llapis tota la música en occità que té. I va a veure l'home. Li dóna les gràcies per l'acollida, li remarca que li ha agradat molt sentir parlar la llengua. Li pregunta si té ordinador, que li vol copiar música en occità. L'home no les té totes. Diu que de l'ordinador se'n cuida la dona. Al final hi accedeix. Pel que sembla, l'home no coneix cap dels nombrosos grups que canten en occità. La lingüista li reprodueix una cançó mítica cantada per un cantautor occità mític, i l'home diu que li sona. 

Diu que gràcies, que moltes gràcies. Que que bé. S'acomiaden. Qui sap si no tornarà a obrir aquella carpeta de l'ordinador.

La lingüista marxa, amb l'esperança d'haver trencat algun prejudici. O més d'un.




17 comentaris:

賈尼 ha dit...

Ailàs! En una anecdoteta corta as resumit totis los problèmas d'Occitània.

L'home del sac ha dit...

Ens pots dir qui és aquest cantautor mític i així també el puc escoltar?

Joan de Peiroton ha dit...

Voldria dir que el mot "patois" o "patués" dit per un occitan no té gens la connotació despreciativa que li volen donar els parisencs. Em sona estranya l'oposició que fas entre patués i llengua. A més a més, la gent d'aquí fa sovint una distinció clara entre el patués (la llengua que parlen) i l'occità considerat com qualcom ben distint. Vaig sentir fins i tot l'asserció sosprenent de part d'un vell tolosan que em va dir en occità: parli pas occitan, parli lengadocian. Estrany, oi?

Joan de Peiroton ha dit...

Voldria dir que el mot "patois" o "patués" dit per un occitan no té gens la connotació despreciativa que li volen donar els parisencs. Em sona estranya l'oposició que fas entre patués i llengua. A més a més, la gent d'aquí fa sovint una distinció clara entre el patués (la llengua que parlen) i l'occità considerat com qualcom ben distint. Vaig sentir fins i tot l'asserció sosprenent de part d'un vell tolosan que em va dir en occità: parli pas occitan, parli lengadocian. Estrany, oi?

Joan de Peiroton ha dit...

Voldria dir que el mot "patois" o "patués" dit per un occitan no té gens la connotació despreciativa que li volen donar els parisencs. Em sona estranya l'oposició que fas entre patués i llengua. A més a més, la gent d'aquí fa sovint una distinció clara entre el patués (la llengua que parlen) i l'occità considerat com qualcom ben distint. Vaig sentir fins i tot l'asserció sosprenent de part d'un vell tolosan que em va dir en occità: parli pas occitan, parli lengadocian. Estrany, oi?

Maime dau Lemosin ha dit...

Per informacion a la lingüista, n'i a ben una calandreta a Lemòtges. E tot plen de cors associatiu d'occitan. Mas la lenga es clandestina en Lemosin. E mai lo monde pensen pas que lor patois sia de l'occitan. L'occitan es mai au sud, a Tolosa.

Pertant dins Solenhac, n'i a una placa en occitan (grafia patoisa) en l'onor de Jasep Mazabrau, poeta en lenga occitana, qu'escriguet "la Briança", chanson famosa dins lo pais sus la ribiera de queu nom.

Anònim ha dit...

Anna, aquest "va estar a Pau" no m'ha sonat gaire bé. Seria millor dir "va ser a Pau", oi?... Em sembla que hauràs de tornar al Lluçanès tu...

una lingüista ha dit...

賈尼: Malauradament, sí.


L'HOME DEL SAC: I tant, és Claudi Martí. Altres grups: Nadau, Maurèsca, Lou Dalfin...


JOAN DEU PEIROTON: És curiós que et soni estrany, potser és que ja està completament integrat en el vostre imaginari. No ho sé, sempre que he llegit o parlat sobre sociolingüística de "França" m'han explicat que etiquetar determinades llengües com a "patuès" no va ser una cosa innocent... Potser amb el temps la cosa ha adquirit una certa normalitat És interessant la teva aportació. Això mateix que dius que et va dir un vell de Tolosa també ho he sentit jo, aplicat al provençal, al gascó... La polèmica dels dialectes i la unitat lingüística.



MAIME DAU LEMOSIN: Doncs mira, els de la casa rural no sabien ni que n'hi havia. Moltes gràcies per fer-m'ho saber! Sí, em va quedar molt clar això de la distinció entre llemosí i occità. No sabia aquest detall de Solenhac, gràcies.


ANÒNIM: No, depèn del sentit, "estar" en aquest cas no és pas incorrecte: indica romandre en una posició o estat amb una idea de durada (un període de temps concret), implícit (en el meu cas em referia a "l'estiu passat" o explícit, per exemple: "Estarem a València tot el mes". També cal dir que molts usos de "ser" / "estar" presenten variació segons el territori. Altres casos, en canvi, són clarament incorrectes, com "Acabo d'arribar: ja estic a Pau" CAL DIR "Ja sóc a Pau".

D'altra banda, això no treu que tingui moltes ganes de venir una temporada al Lluçanès!

Claudi ha dit...

M'ha encantat aquest post. Aquesta és una situació clàssica de "vergonha". Que es llegeixi l'article de la viquipèdia sobre la vergonha i segur que s'hi veurà reflectit, com en un mirall.

Anònim ha dit...

En Bèlgica sí que 'patois' es una paraula depreciativa per dir dialecte. Aquí també el Való es perd.

El problema de 'petites' llengües oprimides sempre es la estandardització. Lemosin sí que es Occità: http://fr.wikipedia.org/wiki/Fichier:Los_dialectes_de_l%27occitan.jpg

Al final del segle 19 90% de la gent parlava Occità en Occitània. I ara?
"Parler français, soyez propres" van dir. http://nhaclemosin.wordpress.com/2009/02/03/centre-socio-culturel-et-discrimination-linguistique/

Christophe

Marcel ha dit...

Fantàstica, aquesta actitud, d'anar per tot arreu com una catalana, sense complexos, tal com fan els d'altres països. Si tothom fes el mateix molta més gent sabria què és Catalunya i que s'hi parla català. La gent es queixa molt que si no és oficial a Europa, criticant Espanya, però molta part de la culpa ve dels mateixos catalans, que per "simplificar" menteixen i enganyen inconscientment dient que vénen d'Espanya. Fa falta mooooolta més consciència, això em sembla que a les escoles no ho ensenyen gaire. A mi m'ho van ensenyar a casa meva :).

pep ha dit...

en relació al que diu el Joan: la meva família francesa està "dividida" entre els que diuen patois (la gent més gran) i els que en diuen Languedocien (els més joves; sense que els repugni el mot "occità"),
També a molts llocs d´Itàlia anomenen "dialetto" la llengua local. Jo he viscut a Parma i allí tothom estimava el parmigià (sí, el formatge també ;-)), però en deien dialetto, i de l´italià, lingua. Dialecte de què?, preguntareu. Doncs alguns no ho tenen clar; paradoxalment, crec que hi influeix el fet d´haver estat una mena d´Estat independent: això provoca que no acabin de situar el seu parlar dins el que seria la llengua Emiliana.
A Gènova es comença a estendre el concepte lingua genovese (allà hi ha fins i tot una antiga tradició literària)
Al Nord-est, ja fa temps que tenen clar que el friulà és una llengua..

una lingüista ha dit...

CLAUDI: Malauradament, tens raó...


CHRISTOPHE: Sí, fa poc vaig tenir l'ocasió de parlar amb una família a Valònia i van dir "Ah, sí, l'avi parla való, però ara parlem francès". És clar que el llemosí és l'occità, però falta que la gent del país en prengui consciència.
Les dades de l'ús de l'occità són esfereïdores, sobretot si comparem fa unes quantes dècades i ara...


MARUBERI: Sí, és cert. En fi, predicar amb l'exemple, que diuen, oi?


PEP: Gràcies per il·lustrar-nos amb exemples de l'òrbita "italiana". Tinc ganes de poder conèixer més de prop la realitat lingüística d'aquelles terres.

pep ha dit...

Doncs si t´interessa el tema, hi ha un blog en català sobre una d´aquestes llengües, el genovès.
És un blog molt interessant i amè, i.. ok ok, és el meu, sap greu haver fet spam..

una lingüista ha dit...

PEP: Moltes gràcies! El genovès, ara ja sabré de què va la cosa quan viatgi cap allà... fa temps que en tinc ganes!

Kefes ha dit...

Es al·lucinant lo facil que s'enten:

http://www.jornalet.com/

una lingüista ha dit...

KEFES: Oi que sí?