Allò que sempre LI havies volgut dir

Tot i que l'hivern ja se'n va i la calefacció comença a ser més que prescindible, hi ha ensurts que tot just arriben!

Per sort, rectificar és de savis, i ho comprovem només girar el paper:

I, per donar un toc d'actualitat al post, que sempre va bé, que algú em digui exactament a qui substitueix, aquest pronom:

Pregària

Que la vida no deixi mai de sorprendre'm, que sempre em doni feina:

h

Que també a mi encara em passin aquestes coses:

Que el món segueixi sent incoherent (gràcies al nostre amic, el bilingüisme):

Temps

Quan era petita, tota innocent, sempre parlava de quarts.
l
Em vaig anar fent gran i més d'un cop em va passar que em deixaven plantada per un malentès.
l
I me'n vaig adonar. No tothom ho tenia interioritzat. I em vaig convertir en una mena de traductor automàtic d'hores.
l
Més endavant em vaig assabentar que això dels quarts és cosa dels catalans del Principat, que es veu que a les Illes i al País Valencià els agraden més els mitjos, avui en dia.
l
Sigui com sigui, em vaig acostumar a veure això:
l

Per això va ser tan gran la meva sorpresa quan vaig fer aquesta troballa en una oficina de Caixa Manresa:


En fi, que hi ha moltes maneres de veure el pas del temps. I si són cinc anys, la cosa pot ser molt entretinguda, permeteu-m'ho:

La trampa

La lingüista, ja fa cosa de mig any, va voler organitzar un cap de setmana romàntic. A les Termes de Montbrió, guaita! Abans de fer la reserva en ferm, va voler fer un cop d'ull a les instal·lacions del lloc per assabentar-se de tots els serveis que s'hi oferien. Com que l'aspecte gastronòmic és poc o molt important, es va interessar pels restaurants que hi havia en aquell luxós complex hoteler. I, fent un cop d'ull a la pàgina web corresponent, a la lingüista li van venir unes ganes boges de fer un àpat al curiós restaurant anomenat Va mirar:

Amb aquesta perspectiva, la lingüista va fer via cap a Tarragona tota convençuda. Primer, perquè no volia perdre's les meravelles de l'Aquatònic:

I segon, i sobretot, perquè volia comprovar si la seva intuïció era certa. I sí. Aquella nit van fer un molt bon sopar al restaurant Miró.

La clau

Ja feia dies que els duia massa llargs i per això va decidir tallar-se'ls. Necessitava, és clar, una perruqueria. Tot tornant de la piscina, es va parar davant d'un establiment en el qual mai s'havia fixat: la típica perruqueria petitíssima, de barri, familiar, a l'altre extrem de les d'ambient fashion que dominen la ciutat.

l

[No, no era la de la foto...]
l

La lingüista hi va entrar i, innocentment, va preguntar si la podrien atendre malgrat no tenir hora. I va ser que sí, i que de seguida. Ella, és clar, no va poder evitar, per variar, fer un estudi sociolingüístic del lloc. Les perruqueres eren mare i filla. Per allà també hi corria, amb un petit tricicle, la néta, que no devia arribar als 2 anyets. Fins i tot hi havia l'avi, passant l'estona. Com a casa, vaja.

l
Les perruqueres, mare i filla, es parlaven en espanyol; segurament la mare havia vingut de fora, anys enrere. Però, i això és bàsic, totes dues es dirigien a la petita de la casa en català.

l

És a dir: nova generació, adopció del català. Aquesta és la clau per assegurar el futur de la llengua.

Saber imitar

És un d'aquells matins més aviat grisos, més aviat tristos, més aviat enfeinats, atapeïts. Ella, després de fer el cafè, baixa un moment a fer encàrrecs, altrament dits recados. I, en tornar, obre la bústia de casa. I tot canvia.

Hi ha propaganda, és clar. Ella hi fa un cop d'ull, res d'important... Ep! Sí! Caram! Els supermercats LIDL, que sempre envien publicitat en espanyol, de cop ens surten amb aquesta:

Sí, sí, un especial sobre productes catalans. I, és clar, tot en català, com si fóssim un país normal. És més, com si fóssim uns Països Catalans normals, perquè els senyor LIDL no dubta a incloure-hi productes de les Illes i del País Valencià, que si formatge, que si moscatell:

Aquell mateix dia, plena d'optimisme, ella entra a comprar quatre coses al Consum. I noi, una altra grata sorpresa -que el senyor Mercadona bé podria imitar-, i és que la cadena valenciana no té cap problema a l'hora d'etiquetar en català i ho fa, com és natural, "a la manera de València", com diria l'Ovidi (minut 1:37).


En fi, que sí, que de vegades arribem a tocar amb els dits el cel de la normalització.

Les dones del gimnàs

La lingüista té el (bon) costum d'anar a nedar cada dia. I cada dia, quan entra al vestidor per posar-se el banyador, no pot evitar fer una anàlisi sociolingüística de la situació.

És un gimnàs freqüentat, sobretot els matins, per moltes dones grans, d'aquelles que pertanyen a la generació de les àvies modernes que fan esport. Entre aquestes, i aquí ve la cosa, no hi falten les del tipus "yo llevo 50 años aquí pero de catalán ni pío". Davant d'aquest fenomen, la majoria d'àvies catalanes tenen la inexplicable mania de canviar a l'espanyol contínuament, esforçant-s'hi, per si de cas les companyes d'aquagym no les entenguessin.

Cada cop que la lingüista ho presencia, no pot evitar pensar quina intervenció podria fer en la conversa aliena per tal de demostrar que la interlocutora castellanoparlant no té cap problema per entendre el català. I ja la teniu intentant fer algun comentari sobre el fred o la calor que fa, o sobre la molta o poca gent que hi ha avui, al gimnàs, caram. O bé preguntant l'hora, o demanant si ja han arreglat els assecadors dels cabells, o si ja han regulat la pressió de les dutxes.

Sovint, ai, no li queda més remei que capbussar-se a l'aigua i relaxar-se...

3 ciutats, 3 maneres de fer

Hi ha una cosa que a la lingüista li agrada molt. Ho fa força sovint, i per anar bé en companyia.

Que què és?

Perquè, tot passejant, descobreix solucions, davant el bilingüisme, que la convencen força:

Però també sap que el món no s'acaba a Barcelona. I que a València ciutat també tenen solucions peculiars, interessants, potser menys convincents... Allò de posar el nom principal en català però tota la informació pràctica en espanyol:
De fet, a Alacant tampoc no s'estan de res, els de l'Ajuntament:

En fi, maneres diferents d'actuar. Però, en totes tres ciutats, malgrat les diferències, ella sent el mateix:

Dona estrangera

Així és com no m'he sentit durant la meva darrera estada de l'any a Alacant.

Perquè el senyor de la fruiteria em diu: "Háblame en valenciano, ¡que me gusta aprender palabras!"

Perquè el noi de la teteria que em serveix un te de gustos inimaginables està content de poder practicar amb mi un valencià que fa servir poc, i cada cop que se'm dirigeix no pot evitar dibuixar un somriure que delata la il·lusió que li fa.

Perquè descobreixo, prop de casa, un forn on parlen valencià i, a més, que és boníssim!

Perquè a la torroneria faig que els clients que vénen després de mi demanin en valencià.

Perquè tornant, resseguint el mar, dalt l'Euromed, penso tot això, i escolto els Manel, que es veu que seran el grup revelació de l'any que aviat encetarem. Així que aquest és el meu regal per a vosaltres:

La vida laboral

La lingüista, potser perquè parla basc, de tant en tant és contractada pel govern d'Euskadi per fer promocions de turisme a Barcelona. I fer promoció vol dir estar de cara el públic, i estar de cara al públic vol dir que el client sempre té la raó: Si et ve en català, tu en català; si et ve en espanyol, tu en espanyol; si et ve en catanyol, tu en catanyol, ai, no no! Aquesta és la norma de la convergència lingüística.

Però la lingüista no ho ha set mai gaire, de seguir normes d'aquesta mena -ella, que és una mica rebel, ja ho sabeu!

De manera que va optar per fer un experiment: "A veure quantes persones no m'entenen si jo els explico el que fa al cas en català", va dir-se.

Heus aquí les conclusions del miniestudi:

1. Dels centenars de persones que van passar durant 9 dies als 3 centres comercials on treballaven (Illa Diagonal, Pedralbes Centre i El Triangle), la lingüista no va haver de canviar a l'espanyol en cap cas -quan calia, of course, ja procurava parlar fent-se entendre al màxim.
s

2. És més, pràcticament la totalitat de persones que van començar en espanyol, quan ella els responia en català resultava que, ves per on, seguien en aquesta llengua sense ni adonar-se'n.

j

3. Més de la meitat dels clients de l'Illa Diagonal parlen nord-occidental, de debò!! Espectacular.

j

4. A tall de curiositat, la resposta més interessant la van tenir al PP-edralbes Centre: f
f- Bon dia, estem sortejant un viatge al País Basc per a dues persones en un hotel de 4 estrelles i 500 euros per gastar en compres...

Resposta:

- Mientras tengáis a la ETA no contéis conmigo.

No comment.

D'altra banda, sol passar que quan hom treballa mira el rellotge amb molta freqüència, i és per això que la lingüista no vol acabar el post si no és amb aquesta imatge del producte estrella d'aquest Nadal, que es veu que els quarts encara no han desaparegut:

f

A Flandes

La lingüista, com que no en tenia prou amb el fred dels carrers de Barcelona ni amb el dels boscos de la comarca del Lluçanès, va dir-se: "I per què no te'n vas cap al nord del (sub)continent europeu?", i dit i fet. Ja la teniu a l'aeroport de Girona, tan sorprenentment català, a punt per volar cap a Bèlgica.

Ella, un cop contenta amb el fred d'Anvers o el de Bruges, analitza la situació sociolingüística del país, mentre se li glacen inevitablement els dits dels peus... Ja es pot abrigar, ja, que no hi ha res a fer per pal·liar aquest fred que es fica als ossos!

I, passejant per aquells carrers flamencs, parant bé l'orella, la lingüista s'adona d'on són ells i d'on som nosaltres. Ui, nosaltres, que bé parlem pel mòbil però no sortim de la ve baixa:

Mirades

Si n'està, de comprovat! Ser lingüista les 24 hores dóna grans alegries!

De bon matí, surts al carrer i, a la primera cantonada, un aparador redecorat et dóna la primera sorpresa del dia:

I somrius. I, poc després, no pots evitar que els ulls se te'n vagin cap aquest reguitzell de primeres persones! I, no saps per què -però ho intueixes-, entre el sargir i l'escurçar, te'n vas, feliç.

I encara tornes a somriure quan, en alçar la mirada, veus que ja hi has arribat, per fi:

Et vull

Diuen que una vegada es van reunir lingüistes d'arreu del món. Feien un congrés. A les estones lliures, entre conferències i debats, es distreien com podien. El tercer dia, durant la pausa de l'esmorzar, això que modernament s'anomena el coffee break, un dels lingüistes va dir:

- En quina llengua deu ser més bonic dir "T'estimo"?

De seguida, tots van saltar. Que si en alemany, amb l'harmonia de les is: Ich liebe Dich. Que si en italià, amb aquella prosòdia que tenen: Ti amo. Que no, que no, que és en anglès: I love you. I va sortir algú que, tímidament, va citar el català: T'estimo.

I, no se sap ben bé per què, a tots els va encantar aquella sonoritat, aquella dolçor, aquella tendresa amb què el lingüista havia pronunciat aquelles paraules. Ja semblava que tots estaven d'acord.

Aleshores, però, hi va haver una última intervenció:

- No, la manera més bonica no és T'estimo, sinó l'opció insular: T'estim.

I llavors sí, llavors el concurs va tenir guanyador clar i per unanimitat.

En fi, jo no dic res. O sí... De les tres formes del minut 01:04, ja us dic que no trio cap de les dues opcions suara esmentades.

f

Ja ho diuen, que l'amor és un misteri...

g

Tots saben

Sí, dona, sí. Tu, quan vulguis evadir-te, escolta música i deixa't endur. Sí, que relaxa! - va gosar dir algú.

Potser és deformació professional o potser pura obsessió, però quan una servidora sent, per exemple, la cançó que segueix, no pot evitar analitzar-la de dalt a baix. Per això, perquè no és bo sentir-se sol, us proposo un joc:

1. Quina diferència -d'aquelles impactants- hi ha entre els primers "no importa" i els que vénen més endavant?

2. Quin mot ens dóna moltes pistes sobre la zona de procedència del cantant?

3. Quin mot pronuncia no pas d'acord amb la parla espontània sinó tal com recomana l'estàndard?

4. Hi ha un mot que presenta una varietat considerable de pronúncies, quin és i com és pronunciat pel cantant?

5. (Aquesta ja és una pregunta retòrica, no necessita resposta...) Com s'ho fa el cantant per fer una fricativa prepalatal sonora tan perfecta al minut 0o:55? Ai...!

Tu ja m'has entès...

Tots en tenim. Arriben quan menys ens els esperem. De vegades, fins i tot en els moments més inoportuns. Però, noi, són inevitables, què vols fer-hi?!

A continuació, en presentem alguns exemples:

L

SITUACIÓ 1

Lingüista i família pugen a l'avió destinació Brussel·les i, mentre les hostesses fan les indicacions de seguretat pertinents, la star de la llengua pregunta a sa germana:

- Ja t'has cinturat el cordó?

L

SITUACIÓ 2

A casa, a quarts de 10 del vespre, quan la gana ja apreta, algú de la família exclama:

- Encara no està la paula tarada?

L

SITUACIÓ 3

El pare, que veu un bol ple d'escarola damunt el marbre de la cuina, busca la mare per preguntar-li què n'ha de fer. Quan la sent passar, la crida:

- Escarola! Ai, Lluïseta! Què en faig de l'escarola?

Sí, sí, són els anomenats lapsus linguae, oi que tots n'heu tingut?

El mecànic

Aquest cop, la lingüista té la sort de començar el cap de setmana el dijous. Ja fa dies que fa plans: anirem aquí, anirem allà, et vindré a buscar a l'estació i marxarem directament...

I quan arriba el dia, el cotxe comença a treure fum i a vessar aigua, visca, visca! I, desesperada, truca al RACC. Gairebé abans d'haver penjat, ja té el mecànic allà.

Tot trempat, obre el capó i, molt expressivament, deixar anar un "Uf..."

La lingüista, és clar, ja posa cara de circumstàncies. Tanmateix, tots els mals se li'n van quan sent que el mecànic li pregunta:

- D'on ets tu? És que pel parlar...
DDDDDDDDD
Feliç per la pregunta, li explica que és de Prats de Lluçanès, i li amaga que, de fet, és nascuda a Barcelona i és a la ciutat on sempre ha viscut. Resulta que ell és de per allà a la vora, d'Avinyó.
D
La lingüista, orgullosa del seu accent no barceloní, ja ho veu tot diferent, i quan el mecànic li comunica que al final no serà res i que de seguida ho arreglarà, la cosa ja és perfecta!


PD: Després d'aquest fantàstic cap de setmana, la lingüista es troba al llit, enfebrada, amb el grip... (Ai, no, la grip!)

Sons

Surts de pressa i corrents de casa i comproves que aquesta pintada és ben veritat:

I amb el pols accelerat pel fer tard, t'adones que necessites fer un cafè. No fer-te'l, sinó que te'l facin. Per això, aparques la bici i enfiles carrer Urgell amunt. Fins que, a mà dreta, veus un local que -penses- deu servir bons esmorzars:

Ai, ai, ai, què deu ser això d'esmorçar? I fas el cor fort, i no et vols creure que a Barcelona s'estigui perdent la distinció entre essa sorda i essa sonora, no pot ser! Per no oblidar com sona, aquest fonema missing, vas aquí i cliques, a dalt a la dreta, per anar a la taula de sons, i trobes el consol: quan tries un so, tens dibuixets i exemples de paraules i fins i tot vídeos!

Ah, i et fa la impressió que la boca i la veu femenines et sonen... Que no són les de la lingüista aquella que té un blog...?

u

Pícnic al cel

La lingüista rep una trucada. Són del Time Out, ella n'és molt fan, d'aquesta revista. Li diuen que ha guanyat el concurs en què va participar, tot i que ja no ho recorda. El premi és un sopar per a dues persones al telefèric de Montjuïc, sí, sí, allà penjats...LLLLLLLLLLLL

No li fa gaire gràcia, però si li ha tocat, bé hi haurà d'anar. Arriba el dia, tria acompanyant, agafen el cotxe i se n'hi van. En la distribució per cabines, la lingüista i el seu amic valencià van amb una altra parella guanyadors del mateix concurs i amb dos treballadors de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona).

La cabina és força petita, estan estrets, uns a tocar dels altres, i inevitablement es posen a parlar. La treballadora de TMB ho fa en espanyol, la lingüista i el seu amic li responen en català, de manera que la noia, sense cap problema, es passa al català. El seu company de TMB té el mateix perfil lingüístic: L1 espanyol, L2 català. Per últim, l'altra parella de concursants està formada per un noi catalanoparlant i una noia que només parla espanyol.

Amb aquest panorama, les temptacions de la conversa d'anar-se'n a l'espanyol són moltes. La lingüista i el seu company valencià, sense adonar-se'n, van intervenint per fer que es mantingui al català. Després d'una bona estona d'estira-i-arronsa, s'acaba estabilitzant el català. És més, a diferència del que passava al principi de l'àpat, ara tots són capaços de dirigir-se en aquesta llengua a la noia que només parla espanyol, i que ens acaba explicant que és gallega però que ja fa anys que viu aquí, enamorada del noi que l'acompanya, catalanoparlant. Encara tenim una altra sorpresa, aquest noi català que va amb la gallega resulta que és fill de valencians i, al final, en interactuar amb l'acompanyant valencià de la lingüista, acaba abandonant el barceloní per passar-se a aquest altre dialecte.

No em negareu que tot això no ho haurien sabut, que tot aquesta festa no l'haurien tingut, si haguessin optat únicament per la lengua común.

Oral no sempre és millor

Ei, ei, no sigueu malpensats! Que jo parlo de la llengua, del català, eh?

I és que escriure com es parla no sempre és la millor opció. Per exemple, si has de penjar un cartell a la porta d'una església, potser que procuris superar la traducció literal de l'espanyol a lo bèstia, que diuen.

Tampoc queda gaire bé en un cartell d'un Ajuntament, tal con podeu comprovar amb aquesta imatge:

Si es tracta d'un rètol de botiga, potser que abans d'escriure fem un cop d'ull al diccionari, no fos cas que la paraula en qüestió s'escrivís una miqueta diferent de com la pronunciem...


En canvi, en altres ocasions sí que val la pena i té gràcia i té sentit emprar un català més oral, és clar que sí. Simplement cal saber quan. Un exemple, un cartell de les festes del mateix poblet del sud valencià suara esmentat:


Conclusió:

Oral? Sí, és clar, però no sempre.

I ara, tot i que no ve gaire al cas, deixeu que us regali Mishima (en concert, per exemple, dissabte 20 a Barcelona):

El dia que serem txecs

Calla que no arribi un dia que aquí passi el que passa a Txèquia, que no arribi un dia que a Barcelona, València, a Manresa, a Palma o a Tarragona passi el que passa a Praga.

Una servidora de vosaltres acaba de tornar d'una estada a la República anomenada Txeca, el caràcter sec i arrogant i esquerp dels habitants de la qual no comentarem, perquè... no cal.

Passejant-se per places espectaculars i admirant edificis imperials, la lingüista no ha pogut evitar preguntar-se si mai a la seva ciutat podrà passar alguna cosa similar al que ha viscut allà. Posem-ne un exemple:

Una turista (llegiu-hi la lingüista) es troba en un supermercat cèntric de Praga i, atès que tots els productes estan etiquetats només en txec (i eslovac, és clar) i atès que no en sap gens ni duu diccionari i atès que vol aigua sense gas i atès que ja ha provat de comprar-ne de tres o quatre marques i encara no l'ha encertada..., en fi, atès tot això, una turista es dirigeix a un dependent del supermercat i, molt educadament, amb cautela i precaució, abans de preguntar-li quina és l'aigua en qüestió, gosa demanar-li:

- Sorry, do you speak English?

I rep aquesta resposta, que la deixa parada:

- Do you speak Czech?

El trauma encara dura, ui... Sort que és preciós.

L'ascensor

Si tens la sort de poder-te'n anar de vacances amb el teu propi cotxe, no et pots deslliurar del dia que tornes a entrar al pàrquing, descarregues l'equipatge, piques l'ascensor amb la claueta que duus al clauer de les claus del cotxe i, perquè tot plegat sigui més divertidet, decideixes descuidar-te-les-hi (ai!), allà, al pany de l'ascensor...
d

I no te n'adones fins al cap d'un parell de dies, que volies tornar a agafar el cotxe. Aleshores et desesperes, regires tota la casa, et martiritzes intentant reconstruir els fets i, finalment, conclous que a casa no hi són pas, les claus. Cal fer un pensament: vinga, omplim la finca de cartells!

d

I quan puges a l'altre ascensor, on també has enganxat un cartell, comproves que ja hi ha hagut algú que no, no s'hi ha pogut resistir i hi ha volgut dir la seva... Perquè, ostres, què deu ser una gramaticalització?

Poc després, algú fa un segon suggeriment -que algú altre no es pren gaire bé...-; no fos cas que perdéssim els nostres estimats costums bilingüistes!

d

Ben aviat, però, la cosa va un xic més enllà: heus ací algun entranyable veí de l'escala víctima d'un impuls irrefrenable que l'ha fet veure's obligat a... zas! arrencar sense pietat el cartell que una servidora havia posat amb tota la innocència del món, sense pensar en la inclusió d'una versió traduïda del missatge!!

I és que ja ho sabem, ja, que el bilingüisme és fantàstic (¡fantástico!) i que en aquest país tot és tolerància, i que ningú no discrimina...

d

Ja ho sabem!!

Eleccions

Quan són vacances s'han de fer coses especials, oi? I si a més és un aniversari, també: el Do de llengua fa 1 any!

Per això, seguint el suggeriment d'un lector del blog, us proposo que, a través dels comentaris, digueu quin ha estat el post que més us ha agradat: llibertat absoluta, teniu la paraula!

El detallet

Aquesta és una d'aquelles coses de la vida que em fan ben poca gràcia.

La política del detallet, és. Del no sigui dit, del per això que no quedi, de la proporció ridícula.

És la política de fem la carta en espanyol, home, i en anglès si cal, i en francès també! Ara, això sí, siguem bons i mantinguem el particular regionalisme d'algunes receptes, amb els aclariments pertinents:

És la tàctica de vinga, anunciem-nos en (semi)català, que ja emetrem exclusivament en la llengua que toqui:
És també la idea brillant de la FNAC: obro la bústia i en trec la propaganda, tota en espanyol, no fos cas... Ah, calla, espera, que hi ha un requadret en català que promet:

A veure quins -i quants!- són, els magnífics productes en català que ofereixen:

Ui, quatre llibres, visca! Millor que ens n'anem a fer un te per celebrar-ho!