Si vols anar de Barcelona a Gandia amb tren, no et queda més remei que fer transbord a València, baixar de l’Euromed i pujar al regional. Si és dissabte, passaràs uns ¾ d’hora a l’estació de València Nord, amb opció de sortir a fer un volt pel centre de la ciutat.
Quan sigui hora, aniràs cap a la via.
Pot ser que vagis una mica perdut i que una noia et guiï: “Per ací, el tren de Gandia és este”, “Gràcies”, li diràs. T’asseuràs a prop seu i, just abans que el tren arrenqui, sentiràs que crida unes seves amigues: “Ei, xiques! Ja esteu ací? No vos hav- había visto!”. I alçaràs la mirada del llibre de contes de la Rodoreda per fixar-te en tots els detalls de la situació: les dues noies al·ludides s’acostaran i seuran amb la que les ha cridades. I, un cop juntes, conversaran. Les dues noies al·ludides, en valencià. L’altra, que ha canviat de codi en cridar-les, seguirà –sorprenentment– en espanyol.
I pensaràs que sempre hi ha coses que costen d’entendre.
Entrades
35 comentaris:
Si has d'esperar 3/4 d'hora a l'estació de València és indispensable sortir fora, que allà fa molta calor !! ( tot i que depenent de l'hora a fora també, però amb sort passa una mica d'aire)
Això del canvi d'idioma jo ho veig molt sovint a València, gent que entre ells parlen en valencià i quan s'asssenten a un bar demanen en espanyol i ja canvien. Coses de pensar que la nostra llengua només serveix per anar per casa.
mmm... Això és com quan vols anar de Tarragona a Figueres i has de fer transbord a Sants estació...
La meva germana surt amb un noi de València. Tots dos parlen català a casa, prò entre ells parlen en castellà perquè es van conèixer que tots dos eren a Granada i fins al cap d'unes quantes setmanes no van saber que l'una era catalana i l'altre valencià. De vegades, quan t'acostumes a parlar amb algú en una llengua, costa canviar el xip! Jo conec una noia amb qui sempre parlo una frase en català i una en castellà! No és controlat... Començo a parlar-hi en castellà, perquè tinc el xip posat, prò a mitja conversa canviem i comencem a parlar en català. Potser a aquesta noia li passava el mateix, que per a aquestes dues amigues es posa el xip del castellà perquè sempre hi ha parlat en aquesta llengua!
Somriures, maca!
CARQUINYOL: És cert, quina calor que hi feia!!
NÚR: Sí, això de la llengua de coneixença és cert, però és que no era el cas! Perquè les dues noies a qui va cridar li parlaven en valencià tota l'estona, i ella -incomprensiblement- en espanyol! És a dir, amb aquestes amigues no té cap sentit el canvi de codi, perquè elles són catalanoparlants! Ai... somriures!
potser li feia vergonya parlar en català davant de tanta gent en una zona majoritàriament castellanoparlant...
De debò que ha passat això? Hosti... Me'n faig creus. És tan incomprensible! Qui sap...
Una hipòtesi. Potser aquesta noia ha après el valencià recentment, i fins ara havien conversat en valencià les amigues i ella en castellà perquè no l'entenia, i ara, per costum, ja li costa de canviar el xip (tot i que a mi canviar aquest xip no em costa gens ni mica. Potser sóc estrany).
Perdó, quan dic "l'entenia" vull dir "el sabia parlar". Coses que passen quan escrius ràpid i sense revisar... Si pots, canvia-m'ho :P
Les situacions relacionades amb la llengua en aquest país són surrealistes, certament. Felicitats pel blog!
No hi ha res més impressionant que els problemes d'ecologia lingüística en un entorn multilingüístic. El model que tenim en ment és un en el qual hi ha relacions unívoques entre interlocutors i codis. Podem identificar, en aquest model, els interlocutors com a catalanòfons, francòfons o sinòfons. O els podem identificar com a díglotes, tríglotes, etc., fins i tot amb una jerarquització de llengües a nivell individual i social. Però aquests models s'esquerden en un tres i no res. Les relacions són més complexes que això. Quants matrimonis barcelonins de l'era del franquisme parlaven a un fill en castellà i a un altre en català? Uns quants. Lo millor era veure que la tria lingüística, de vegades, era inversemblant. Hom pensaria que els fills pujats en castellà eren els de l'època més fotuda del franquisme, i no sempre era així. Similarment, no es compleix la propietat transitiva en moltes relacions lingüístiques. A parla amb B en català, i amb C en castellà, però C i B parlen en català entre ells, mentre que A sovint recrimina C de no parlar català quan porta tants anys visquent a Catalunya.
En Biel la clava: surrealistes. La situació sociolingüística catalana és superior (sur-) a la realitat.
que no sabeu que el castellà està en perill [que fins i tot cal que quatre "intel·lectuals" isquen a defensar-lo]??? :)
Agafeu-vos fort, dissabte vaig conèixer a una valenciana que deia que se sentia enganyada amb els catalans. Ella vivia a un poblet d'Alacant on tothom parla valencià, va arribar a Barcelona i resulta que tothom parlava castellà.
La noia treballa a UGT i va dir-me que parlava amb castellà amb molts companys de feina, perquè diu que no l'entenen.
Després de sentir el que deia vaig estar 3/4 d'hora renyant-la de valent.
ITXASO: Ostres, a València ciutat? Amb amigues catalanoparlants? Ui…
SHEIKAH: I jo també me’n faig creus! Gràcies per la hipòtesi!
PD: Quant hi ha tants comentaris ja no sóc a temps de fer canvis, però s’entén perfectament, el teu comentari! ;-)
BIEL BARNILS: Surrealistes, i tant! M’alegro molt que t’agradi el blog! Ç;-)
DÍDAC LÓPEZ: És tot plegat un embolic de factors diversos, i cada dia se’n veuen de noves!
GERMAN: :-)
CLAUDI: Ostres, ben fet que vas fer! Anima-la a fer servir la llengua comuna, home! ;-)
I encara gràcies que anaves a Gandia, perquè si vols anar fins a Dénia no pots, el tren no hi arriba...
Potser la xica que es passa al castellà és castellanoparlant i ha parlat en valencià només per cridar les amigues. Vés a saber... Al País Valencià la qüestió lingüística està plena de paradoxes, com quan vas a una casa de menjars de València ciutat i demanes un arròs al forn i no t'entenen, has de dir "arroz al horno".
PS: Almenys t'ha tocat el tren nou.
Salut!
Quin curios!
No sabia que en el dialecte occidental del català deien "ací" i no "aquí"!
"Ací" també es diu en gascó de Baiona!
Al País Valencià (i a tots els PPCC) tenim flora i fauna lingüística per triar... Què hi farem!
BLAI: De fet, anar anar, anava a Ondara, al costat de Dénia! I sí, el tema trens és una mica limitat..., tot i que alguns trens nous són ben guapos! Això de la noia no ho sé, perquè amb mi va parlar perfectament en valencià, i al cap d’una estona es va trobar un amic amb el qual també va parlar valencià... sí, sí, molt paradoxal, tot plegat!!
FIONDIL: Exacte, en valencià, així com en tortosí, el díctic locatiu de primer grau és “ací”; la forma del gascó deu ser “aicí”, oi?
ANDREU: Certament, només cal fer una passejada per València ciutat, per exemple, per comprovar-ho! ;-)
No, en gascó de Baiona es diu "ací" (Ací Gasconha), en gascó normalitzat es diu "aquí".
En llengadociá es diu "aicí".
Perdó, crec que "aquí" vol dir "ahí" en occità.
Molt bé, em sembla que és el primer cop que hi participo, en aquest bloc, encara que m’he llegit més d’un escrit teu, elitista, quan m’ha vagat. T’he de confessar que, sovint, comparteixo frustracions teves i, per això, m’he decidit a fer-hi un petit comentari.
Ara mateix m’he n’acaba de passar una com un cabàs que lliga amb això que dieu: una publicista molt in i fashion (perdoneu aquest vocabulari tan pollós) em suggeria de canviar baula (d’una cadena de rellotge) per ‘eslabón’ escrit en cursiva per fer que tothom entengui el missatge. Em descuidava el context: es tracta d’una anunci de Festina. Jo sí que no n’he entès ni un borrall de les explicacions o excuses que m’oferia: que si, és clar, ella mai no l’havia sentida anomenar, aquesta paraula (criteri universal d’una dona que en sap un niu de llengua, de seguit te n’adones pels comentaris que fa), que si s’ha d’escriure de manera planera perquè a ningú no li faci estrany el text (cosa que vol dir que ha de ser una còpia literal, encara que sigui incorrecta, del castellà), entre d’altres. Si volia el podia fotre directament en castellà, l’anunci, i fora maldecaps. El català ja ho té, això: és una llengua que va néixer per fer la guitza. En resum, val més engegar-ho tot a rodar.
Una nota: trobo que dir eslabón, en castellà, sona una mica darwinià i pedant i, en canvi, el terme baula, com que deriva de balda, és més fàcil de pair.
Tornem al tema de la publicista in: la meva resposta és que no hi havia més opcions, si no volien fer el préssec. En teoria, aquest anunci és per a la gent ‘catalanoparlant’ o per als qui el volen entendre, no calia que menysprear, d'entrada, el client potencial, molt més llest que ella, això segur.
Tinc més teca del mateix estil, gràcies al contacte amb el gremi dels creatius o destructius, com vulgueu dir-ne:
-‘Està plovent’ (?): és clar sense gerundi plouria d’una altra manera, oi? Quan plou, plou i prou; o, si de cas, fa un ruixat, un ram, cau un aiguat, fa xim-xim, etc. Ells/es s’estimen més el verb estar + gerundi per ‘dissenyar’ la imatge mental. És clar que si el personal té el cap tan buit com el seu...
- ‘Has provat l’aigua...?’ Ara resulta que amb la beguda has de fer experiments! Jo em pensava que l’havies de tastar...
- 'Això suposa un increment’. Perfecte, això sí que és saber-ne! Suposar=fer conjectures, és a dir, no pot substituir 'implicar', 'representar', 'tenir com a conseqüència', etc. Ara bé, com que fins i tot el Diec 'nova generació, ho recull, visca la Pepa que s’ha mort l’onclo. Valdria més no badar boca pel que fa a ‘increment’. És més english i prou i com que tot déu és tan modern...
- 'Devaluava per la muntanya en un trineu...' No em direu que no són una canalla amb inventiva, els publicistes! Tenen tan poc criteri que no saben que les muntanyes no perden valor, llevat, és clar, que Accesa hi intervingui. El verb davallar deu ser massa de pagès. Un altre tema que sobta aquí és la preposició ‘en’. Resulta que els qui devaluaven anaven 'en'/dins un trineu; i jo em demano on exactament, dins els barrots, com els corcs? Els dels manuals d’estil ja poden cantar que amb els mitjans (els meus publicistes en diuen, medis. Ric per no plorar: sigues verd carallot!) de locomoció cal fer servir ‘amb’.
-I finalment, per no atabalar-vos més us en diré quatre del verb ‘conèixer’. Guaiteu quin bé de déu d'amics que es fan pel món: conec les regles de la gramàtica (encantades resgles!), en coneix molt d'aquest tema, etc, El verb 'saber' als collons. Ja ningú no sap per on va o potser sóc jo, la torrada, que només sap que no sap res, però això ja vol dir que en sap més que els qui no saben ni tan sols això.
Perdoneu la llargària del memorial de greuges.
Una abraçada a la lingüista elitista.
perdoneu. Errada: me n'acaba de passar una...Volia escriure: me n'ha acabat de passar una...
FIONDIL: És clar, és clar, jo el que t’he dit era en llenguadocià. I saps com ho pronuncien a la Vall d’Aran?
ANÒNIM ha dit...
Bé, primer de tot, m’alegro que t’hagis decidit a dir-hi la teva! Això de la publicista és digne d’anàlisi, eh... Els casos del verb “estar” + gerundi i de “provar” en lloc de “tastar” són dels fenòmens que més avancen últimament, igual que els altres casos que exposes, sovint per influència del llenguatge periodístic. Però hem de seguir insistint en el model de llengua en què creiem, no? Ànims!! I una abraçada per a tu també! Espero veure’t per aquí sovint! ;-)
D'un prefilòleg: Ei! Com va la vida? Et volia fer una pregunta, com t'ho pots fer per no desesperar-te quan veus que cada cop els teus amics fan servir menys els pronoms febles, que ja no distingeixen la mort de l'amor (fonèticament) i que, conseqüentment, al final ja no saps si t'entenen quan fas anar els pronoms febles perquè ells ja fa temps que els han eliminat del seu "sistema lingüístic"?
Apa, bon estiu i que aquest blog duri molt!
Espero que no t'agafi un atac de cor quan ho vegis, és al requadre del final de la tercera pàgina
http://www10.gencat.net/dursi/pdf/un/pau_hart07jp.pdf
ANÒNIM: Ui, això t'ho has de prendre amb filosofia, i sobretot tu segueix fent servir pronoms i de tot, segur que poc o molt se'ls encomanarà! Pel que em dius, els teus amics deuen ser de la capital, oi?
ANÒNIM: No m'ho puc creure, no m'ho puc creure!!!! Però on s'és vist??? Madureça??? Uf...
Déu n'hi do, en un text de les PAAU, altrament dites selectivitat.
Això ens mena a una altra pregunta: qui ha seleccionat els seleccionadors?
Quina poca madureça
Oh, a Ondara! Al costat de Pedreguer, el meu poble. Quina casualitat.
CONAN70: Això del text de la PAAU té tota la pinta de ser un afegitó d'última hora que no va passar ni la trista correcció del Word...!
BLAI: Sí, al costat! A Pedreguer hi vull tornar, perquè només hi he estat un cop...!
Xe, potser si telefonares algun dels valencians que coneixes doncs els tres quarts d'hora d'espera hagueren estat diferents i potser t'hagueren descobert algun racó interessant al costat de l'estació...
I per anar a Ondara és molt millor el bus que el tren... Què se t'ha perdut a tu per Ondara? Si hagueres telefonat a algun d'aquestos valencians que coneixes doncs a lo millor et podries haver menjat un bon arrós en crosta a Dénia i que visca la Marina!
Jo, a banda de saludar-te després de tant de temps, volia xerrar-te de l'anterior post: malgrat estar amb tu en que estem adoptant la forma castellana de l'Estem en detriment del Som m'agradaria obrir una perspectiva de caire filosòfic a tindre en compte.
Com assenyala el grup alcoianocatalà Ix al seu darrer disc, Ser i Estar "fa referència a dues maneres de percebre el temps que canvien totalment la manera de relacionar-se amb nosaltres mateixos i els demés.
Quan un És pesa el passat i el futur, quan un Està no pesa res més que el present.
En la mesura que un actue per dependència amb eixa Imatge de si mateix, en la mesura que eixa identitat siga més rígida i inamovible, menys flexibilitat es té per a interactuar amb el medi.
De manera que podem trobar gent que li interessa més "ser actor" que actuar.
El que es cerca es tindre una identitat, una imatge fixa d'un mateix enfront de la incertesa que suposa simplement Estar.
Tots sempre Som i Estem a la vegada, no existeixen estats purs, són tan sols dues tendències que apunten a diferents formes de vida que tenen diferents conseqüències envers la realitat."
Després d'aquest rotllo m'acomiade de tu amb un bes ben dolç...
Fins la propera!
En la meva gramatica aranesa, escrita per Aitor Carrera, apareixen les següents formes per a l'adverbi de proximitat: ací, aquí, aciu, aquiu. Quina varietat!
ANÒNIM: M'ha agradat molt aquesta digressió filosòfica sobre els verbs "ser" i "estar"! M'imagino qui ets, però no n'estic del tot segura... En qualsevol cas, un bes ben dolç també per a tu! ;-)
ASIER G.: Gran Gramàtica, per cert, la de l'Aitor!
No acabo d'entendre aquesta creença popular que no es pot parlar un altre idioma que el en el qual es va conèixer la persona... Si es vol, es pot.
BL.: Ni jo, ni jo... Per cert, veig que has canviat el nom, però intueixo que segueixes sent qui em penso! ;-)
No puc ser BL bonica, perquè jo mai acabo, jo acabe...
ANÒNIM: És que el missatge anterior anava dirigit a la BL., que abans es feia dir BLANDINE, si no m'equivoco. Tu, en canvi, deus ser més aviat en T., oi? ;-)
PD: La teva dolçor meridional és inconfusible...
La veritat és que no sé perquè em surt bl. ara, però bé, molt sovint signo així els meus mails per tant, així es quedarà... però sí, sóc jo la Blandine. ;-)
T'aconsellaria la lectura de "Retrat d'un assassí d'ocells" o el darrer de Cabré o "El roig i el negre" o qualsevol llibre de Valentí Puig... Això dels contes de Rodoreda ja està una mica rebregat,eh que si? Jes
Publica un comentari a l'entrada