Dona estrangera

Així és com no m'he sentit durant la meva darrera estada de l'any a Alacant.

Perquè el senyor de la fruiteria em diu: "Háblame en valenciano, ¡que me gusta aprender palabras!"

Perquè el noi de la teteria que em serveix un te de gustos inimaginables està content de poder practicar amb mi un valencià que fa servir poc, i cada cop que se'm dirigeix no pot evitar dibuixar un somriure que delata la il·lusió que li fa.

Perquè descobreixo, prop de casa, un forn on parlen valencià i, a més, que és boníssim!

Perquè a la torroneria faig que els clients que vénen després de mi demanin en valencià.

Perquè tornant, resseguint el mar, dalt l'Euromed, penso tot això, i escolto els Manel, que es veu que seran el grup revelació de l'any que aviat encetarem. Així que aquest és el meu regal per a vosaltres:

La vida laboral

La lingüista, potser perquè parla basc, de tant en tant és contractada pel govern d'Euskadi per fer promocions de turisme a Barcelona. I fer promoció vol dir estar de cara el públic, i estar de cara al públic vol dir que el client sempre té la raó: Si et ve en català, tu en català; si et ve en espanyol, tu en espanyol; si et ve en catanyol, tu en catanyol, ai, no no! Aquesta és la norma de la convergència lingüística.

Però la lingüista no ho ha set mai gaire, de seguir normes d'aquesta mena -ella, que és una mica rebel, ja ho sabeu!

De manera que va optar per fer un experiment: "A veure quantes persones no m'entenen si jo els explico el que fa al cas en català", va dir-se.

Heus aquí les conclusions del miniestudi:

1. Dels centenars de persones que van passar durant 9 dies als 3 centres comercials on treballaven (Illa Diagonal, Pedralbes Centre i El Triangle), la lingüista no va haver de canviar a l'espanyol en cap cas -quan calia, of course, ja procurava parlar fent-se entendre al màxim.
s

2. És més, pràcticament la totalitat de persones que van començar en espanyol, quan ella els responia en català resultava que, ves per on, seguien en aquesta llengua sense ni adonar-se'n.

j

3. Més de la meitat dels clients de l'Illa Diagonal parlen nord-occidental, de debò!! Espectacular.

j

4. A tall de curiositat, la resposta més interessant la van tenir al PP-edralbes Centre: f
f- Bon dia, estem sortejant un viatge al País Basc per a dues persones en un hotel de 4 estrelles i 500 euros per gastar en compres...

Resposta:

- Mientras tengáis a la ETA no contéis conmigo.

No comment.

D'altra banda, sol passar que quan hom treballa mira el rellotge amb molta freqüència, i és per això que la lingüista no vol acabar el post si no és amb aquesta imatge del producte estrella d'aquest Nadal, que es veu que els quarts encara no han desaparegut:

f

A Flandes

La lingüista, com que no en tenia prou amb el fred dels carrers de Barcelona ni amb el dels boscos de la comarca del Lluçanès, va dir-se: "I per què no te'n vas cap al nord del (sub)continent europeu?", i dit i fet. Ja la teniu a l'aeroport de Girona, tan sorprenentment català, a punt per volar cap a Bèlgica.

Ella, un cop contenta amb el fred d'Anvers o el de Bruges, analitza la situació sociolingüística del país, mentre se li glacen inevitablement els dits dels peus... Ja es pot abrigar, ja, que no hi ha res a fer per pal·liar aquest fred que es fica als ossos!

I, passejant per aquells carrers flamencs, parant bé l'orella, la lingüista s'adona d'on són ells i d'on som nosaltres. Ui, nosaltres, que bé parlem pel mòbil però no sortim de la ve baixa:

Mirades

Si n'està, de comprovat! Ser lingüista les 24 hores dóna grans alegries!

De bon matí, surts al carrer i, a la primera cantonada, un aparador redecorat et dóna la primera sorpresa del dia:

I somrius. I, poc després, no pots evitar que els ulls se te'n vagin cap aquest reguitzell de primeres persones! I, no saps per què -però ho intueixes-, entre el sargir i l'escurçar, te'n vas, feliç.

I encara tornes a somriure quan, en alçar la mirada, veus que ja hi has arribat, per fi:

Et vull

Diuen que una vegada es van reunir lingüistes d'arreu del món. Feien un congrés. A les estones lliures, entre conferències i debats, es distreien com podien. El tercer dia, durant la pausa de l'esmorzar, això que modernament s'anomena el coffee break, un dels lingüistes va dir:

- En quina llengua deu ser més bonic dir "T'estimo"?

De seguida, tots van saltar. Que si en alemany, amb l'harmonia de les is: Ich liebe Dich. Que si en italià, amb aquella prosòdia que tenen: Ti amo. Que no, que no, que és en anglès: I love you. I va sortir algú que, tímidament, va citar el català: T'estimo.

I, no se sap ben bé per què, a tots els va encantar aquella sonoritat, aquella dolçor, aquella tendresa amb què el lingüista havia pronunciat aquelles paraules. Ja semblava que tots estaven d'acord.

Aleshores, però, hi va haver una última intervenció:

- No, la manera més bonica no és T'estimo, sinó l'opció insular: T'estim.

I llavors sí, llavors el concurs va tenir guanyador clar i per unanimitat.

En fi, jo no dic res. O sí... De les tres formes del minut 01:04, ja us dic que no trio cap de les dues opcions suara esmentades.

f

Ja ho diuen, que l'amor és un misteri...

g

Tots saben

Sí, dona, sí. Tu, quan vulguis evadir-te, escolta música i deixa't endur. Sí, que relaxa! - va gosar dir algú.

Potser és deformació professional o potser pura obsessió, però quan una servidora sent, per exemple, la cançó que segueix, no pot evitar analitzar-la de dalt a baix. Per això, perquè no és bo sentir-se sol, us proposo un joc:

1. Quina diferència -d'aquelles impactants- hi ha entre els primers "no importa" i els que vénen més endavant?

2. Quin mot ens dóna moltes pistes sobre la zona de procedència del cantant?

3. Quin mot pronuncia no pas d'acord amb la parla espontània sinó tal com recomana l'estàndard?

4. Hi ha un mot que presenta una varietat considerable de pronúncies, quin és i com és pronunciat pel cantant?

5. (Aquesta ja és una pregunta retòrica, no necessita resposta...) Com s'ho fa el cantant per fer una fricativa prepalatal sonora tan perfecta al minut 0o:55? Ai...!

Tu ja m'has entès...

Tots en tenim. Arriben quan menys ens els esperem. De vegades, fins i tot en els moments més inoportuns. Però, noi, són inevitables, què vols fer-hi?!

A continuació, en presentem alguns exemples:

L

SITUACIÓ 1

Lingüista i família pugen a l'avió destinació Brussel·les i, mentre les hostesses fan les indicacions de seguretat pertinents, la star de la llengua pregunta a sa germana:

- Ja t'has cinturat el cordó?

L

SITUACIÓ 2

A casa, a quarts de 10 del vespre, quan la gana ja apreta, algú de la família exclama:

- Encara no està la paula tarada?

L

SITUACIÓ 3

El pare, que veu un bol ple d'escarola damunt el marbre de la cuina, busca la mare per preguntar-li què n'ha de fer. Quan la sent passar, la crida:

- Escarola! Ai, Lluïseta! Què en faig de l'escarola?

Sí, sí, són els anomenats lapsus linguae, oi que tots n'heu tingut?

El mecànic

Aquest cop, la lingüista té la sort de començar el cap de setmana el dijous. Ja fa dies que fa plans: anirem aquí, anirem allà, et vindré a buscar a l'estació i marxarem directament...

I quan arriba el dia, el cotxe comença a treure fum i a vessar aigua, visca, visca! I, desesperada, truca al RACC. Gairebé abans d'haver penjat, ja té el mecànic allà.

Tot trempat, obre el capó i, molt expressivament, deixar anar un "Uf..."

La lingüista, és clar, ja posa cara de circumstàncies. Tanmateix, tots els mals se li'n van quan sent que el mecànic li pregunta:

- D'on ets tu? És que pel parlar...
DDDDDDDDD
Feliç per la pregunta, li explica que és de Prats de Lluçanès, i li amaga que, de fet, és nascuda a Barcelona i és a la ciutat on sempre ha viscut. Resulta que ell és de per allà a la vora, d'Avinyó.
D
La lingüista, orgullosa del seu accent no barceloní, ja ho veu tot diferent, i quan el mecànic li comunica que al final no serà res i que de seguida ho arreglarà, la cosa ja és perfecta!


PD: Després d'aquest fantàstic cap de setmana, la lingüista es troba al llit, enfebrada, amb el grip... (Ai, no, la grip!)

Sons

Surts de pressa i corrents de casa i comproves que aquesta pintada és ben veritat:

I amb el pols accelerat pel fer tard, t'adones que necessites fer un cafè. No fer-te'l, sinó que te'l facin. Per això, aparques la bici i enfiles carrer Urgell amunt. Fins que, a mà dreta, veus un local que -penses- deu servir bons esmorzars:

Ai, ai, ai, què deu ser això d'esmorçar? I fas el cor fort, i no et vols creure que a Barcelona s'estigui perdent la distinció entre essa sorda i essa sonora, no pot ser! Per no oblidar com sona, aquest fonema missing, vas aquí i cliques, a dalt a la dreta, per anar a la taula de sons, i trobes el consol: quan tries un so, tens dibuixets i exemples de paraules i fins i tot vídeos!

Ah, i et fa la impressió que la boca i la veu femenines et sonen... Que no són les de la lingüista aquella que té un blog...?

u

Pícnic al cel

La lingüista rep una trucada. Són del Time Out, ella n'és molt fan, d'aquesta revista. Li diuen que ha guanyat el concurs en què va participar, tot i que ja no ho recorda. El premi és un sopar per a dues persones al telefèric de Montjuïc, sí, sí, allà penjats...LLLLLLLLLLLL

No li fa gaire gràcia, però si li ha tocat, bé hi haurà d'anar. Arriba el dia, tria acompanyant, agafen el cotxe i se n'hi van. En la distribució per cabines, la lingüista i el seu amic valencià van amb una altra parella guanyadors del mateix concurs i amb dos treballadors de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona).

La cabina és força petita, estan estrets, uns a tocar dels altres, i inevitablement es posen a parlar. La treballadora de TMB ho fa en espanyol, la lingüista i el seu amic li responen en català, de manera que la noia, sense cap problema, es passa al català. El seu company de TMB té el mateix perfil lingüístic: L1 espanyol, L2 català. Per últim, l'altra parella de concursants està formada per un noi catalanoparlant i una noia que només parla espanyol.

Amb aquest panorama, les temptacions de la conversa d'anar-se'n a l'espanyol són moltes. La lingüista i el seu company valencià, sense adonar-se'n, van intervenint per fer que es mantingui al català. Després d'una bona estona d'estira-i-arronsa, s'acaba estabilitzant el català. És més, a diferència del que passava al principi de l'àpat, ara tots són capaços de dirigir-se en aquesta llengua a la noia que només parla espanyol, i que ens acaba explicant que és gallega però que ja fa anys que viu aquí, enamorada del noi que l'acompanya, catalanoparlant. Encara tenim una altra sorpresa, aquest noi català que va amb la gallega resulta que és fill de valencians i, al final, en interactuar amb l'acompanyant valencià de la lingüista, acaba abandonant el barceloní per passar-se a aquest altre dialecte.

No em negareu que tot això no ho haurien sabut, que tot aquesta festa no l'haurien tingut, si haguessin optat únicament per la lengua común.

Oral no sempre és millor

Ei, ei, no sigueu malpensats! Que jo parlo de la llengua, del català, eh?

I és que escriure com es parla no sempre és la millor opció. Per exemple, si has de penjar un cartell a la porta d'una església, potser que procuris superar la traducció literal de l'espanyol a lo bèstia, que diuen.

Tampoc queda gaire bé en un cartell d'un Ajuntament, tal con podeu comprovar amb aquesta imatge:

Si es tracta d'un rètol de botiga, potser que abans d'escriure fem un cop d'ull al diccionari, no fos cas que la paraula en qüestió s'escrivís una miqueta diferent de com la pronunciem...


En canvi, en altres ocasions sí que val la pena i té gràcia i té sentit emprar un català més oral, és clar que sí. Simplement cal saber quan. Un exemple, un cartell de les festes del mateix poblet del sud valencià suara esmentat:


Conclusió:

Oral? Sí, és clar, però no sempre.

I ara, tot i que no ve gaire al cas, deixeu que us regali Mishima (en concert, per exemple, dissabte 20 a Barcelona):

El dia que serem txecs

Calla que no arribi un dia que aquí passi el que passa a Txèquia, que no arribi un dia que a Barcelona, València, a Manresa, a Palma o a Tarragona passi el que passa a Praga.

Una servidora de vosaltres acaba de tornar d'una estada a la República anomenada Txeca, el caràcter sec i arrogant i esquerp dels habitants de la qual no comentarem, perquè... no cal.

Passejant-se per places espectaculars i admirant edificis imperials, la lingüista no ha pogut evitar preguntar-se si mai a la seva ciutat podrà passar alguna cosa similar al que ha viscut allà. Posem-ne un exemple:

Una turista (llegiu-hi la lingüista) es troba en un supermercat cèntric de Praga i, atès que tots els productes estan etiquetats només en txec (i eslovac, és clar) i atès que no en sap gens ni duu diccionari i atès que vol aigua sense gas i atès que ja ha provat de comprar-ne de tres o quatre marques i encara no l'ha encertada..., en fi, atès tot això, una turista es dirigeix a un dependent del supermercat i, molt educadament, amb cautela i precaució, abans de preguntar-li quina és l'aigua en qüestió, gosa demanar-li:

- Sorry, do you speak English?

I rep aquesta resposta, que la deixa parada:

- Do you speak Czech?

El trauma encara dura, ui... Sort que és preciós.

L'ascensor

Si tens la sort de poder-te'n anar de vacances amb el teu propi cotxe, no et pots deslliurar del dia que tornes a entrar al pàrquing, descarregues l'equipatge, piques l'ascensor amb la claueta que duus al clauer de les claus del cotxe i, perquè tot plegat sigui més divertidet, decideixes descuidar-te-les-hi (ai!), allà, al pany de l'ascensor...
d

I no te n'adones fins al cap d'un parell de dies, que volies tornar a agafar el cotxe. Aleshores et desesperes, regires tota la casa, et martiritzes intentant reconstruir els fets i, finalment, conclous que a casa no hi són pas, les claus. Cal fer un pensament: vinga, omplim la finca de cartells!

d

I quan puges a l'altre ascensor, on també has enganxat un cartell, comproves que ja hi ha hagut algú que no, no s'hi ha pogut resistir i hi ha volgut dir la seva... Perquè, ostres, què deu ser una gramaticalització?

Poc després, algú fa un segon suggeriment -que algú altre no es pren gaire bé...-; no fos cas que perdéssim els nostres estimats costums bilingüistes!

d

Ben aviat, però, la cosa va un xic més enllà: heus ací algun entranyable veí de l'escala víctima d'un impuls irrefrenable que l'ha fet veure's obligat a... zas! arrencar sense pietat el cartell que una servidora havia posat amb tota la innocència del món, sense pensar en la inclusió d'una versió traduïda del missatge!!

I és que ja ho sabem, ja, que el bilingüisme és fantàstic (¡fantástico!) i que en aquest país tot és tolerància, i que ningú no discrimina...

d

Ja ho sabem!!

Eleccions

Quan són vacances s'han de fer coses especials, oi? I si a més és un aniversari, també: el Do de llengua fa 1 any!

Per això, seguint el suggeriment d'un lector del blog, us proposo que, a través dels comentaris, digueu quin ha estat el post que més us ha agradat: llibertat absoluta, teniu la paraula!

El detallet

Aquesta és una d'aquelles coses de la vida que em fan ben poca gràcia.

La política del detallet, és. Del no sigui dit, del per això que no quedi, de la proporció ridícula.

És la política de fem la carta en espanyol, home, i en anglès si cal, i en francès també! Ara, això sí, siguem bons i mantinguem el particular regionalisme d'algunes receptes, amb els aclariments pertinents:

És la tàctica de vinga, anunciem-nos en (semi)català, que ja emetrem exclusivament en la llengua que toqui:
És també la idea brillant de la FNAC: obro la bústia i en trec la propaganda, tota en espanyol, no fos cas... Ah, calla, espera, que hi ha un requadret en català que promet:

A veure quins -i quants!- són, els magnífics productes en català que ofereixen:

Ui, quatre llibres, visca! Millor que ens n'anem a fer un te per celebrar-ho!

Un dia a València

Sortint de l'estació......trobes cartells com aquest:I adhesius com aquest, per sort mig arrencat:La bandera blavera és, subtilment, a tot arreu, com qui no vol la cosa:

Però no tot és negatiu, per molt que uns pocs s'hi entestin. I és que arreu t'entenen, amb les neutres que et delaten: "I d'on eres? (...) Ah, de Barcelona, he estat allí tres o quatre voltes últimament!"

I es va fent hora de tornar a casa i vas cap a l'estació i puges a l'Euromed, i a mig camí la Renfe, tan tan tan amable, sents que et diu, pels altaveus:

"Atención, señores viajeros...

(i penses: ai caram, què deu passar?)

...les informamos de que España gana 2 a 0" (essent semifinals, tan sols!)

(i dius: d'acord, gràcies, s'agraeix...)

I et preguntes si no hauria o hagués valgut més quedar-te a València a prendre't un còctel en aquell pub de nom tan original...

El tren de Gandia

Si vols anar de Barcelona a Gandia amb tren, no et queda més remei que fer transbord a València, baixar de l’Euromed i pujar al regional. Si és dissabte, passaràs uns ¾ d’hora a l’estació de València Nord, amb opció de sortir a fer un volt pel centre de la ciutat.

Quan sigui hora, aniràs cap a la via.

Pot ser que vagis una mica perdut i que una noia et guiï: “Per ací, el tren de Gandia és este”, “Gràcies”, li diràs. T’asseuràs a prop seu i, just abans que el tren arrenqui, sentiràs que crida unes seves amigues: “Ei, xiques! Ja esteu ací? No vos hav- había visto!”. I alçaràs la mirada del llibre de contes de la Rodoreda per fixar-te en tots els detalls de la situació: les dues noies al·ludides s’acostaran i seuran amb la que les ha cridades. I, un cop juntes, conversaran. Les dues noies al·ludides, en valencià. L’altra, que ha canviat de codi en cridar-les, seguirà –sorprenentment– en espanyol.

I pensaràs que sempre hi ha coses que costen d’entendre.

Sou aquí

Sembla imparable, però, el seu avanç... És una autèntica colonització. No te n'adones, i au, ja ho has dit: "Estic aquí", "Ara estem al carrer". Pobre ser, per què l'hi fem, això...?

Sigui a la platja alacantina:

O al metro barceloní:
I als carrers de l'Eixample:

Arreu, arreu!

Doncs aquí

Si vas a Manresa, resulta que el mot paella és d'origen espanyol, jo que em pensava que en deien sartén... Si vas a Gràcia, es veu que no hi tenen obertures...


Si et connectes a Internet, acabes navegant de veritat...És que potser val més quedar-se a les obagues de l'Eixample:

(Exercici: A partir de l'accent, determineu l'origen geogràfic del cantant.)

En un instant

Com que encara tenim un país mig normalet, algunes emissores no escatimen la música en català.

I per això avui, quan era dalt l'autobús, apressada com sempre, connectada als auriculars, se m'ha parat una mica el món: una cançó m'ha fet esgarrifar, fins al darrer segon. Potser perquè estava distreta i m'ha agafat per sorpresa, no ho sé ben bé. He començat a relacionar el que deien les lyrics amb uns fets reals i molt desgraciats i sí, Berga per aquí, Corpus per allà...

Que sí, que n'han fet una cançó, aquesta:

Uf, va dir ella

La lingüista està enfada, molt enfadada, indignada, irada, aïrada.

Que per què?

Li ha tocat fer de padrina d'una confirmanda, és a dir, d'una noia que havia de rebre el sagrament de la confirmació -que, per als qui no estigueu al cas, és el que va després de la comunió i abans del casament. Bé, ara això és igual.

La lingüista, a quarts de vuit del vespre, tota arreglada, ha arribat a la parròquia, al bell mig de Sarrià. Un Porsche que baixa, un Ferrari que puja, i davant de l'església centenars de persones lluint modelets prêt-à-porter, d'aquells que, per pagar-los, una servidora necessitaria unes quantes mensualitats. Bé, això també és igual. La lingüista, passejant-se entre aquella jet-set, ja es tem el pitjor.

Un cartell ben gros exposa els horaris de "misa en catalán" i "misa en castellano". Tohom entra, i comença la cerimònia. En espanyol. Ah no, espera, que ara es passa al català. I au, una frase de cada manera. Que fantàstic!

Dels més de setanta nens que es confirmen, la lingüista és padrina de gairebé l'última. S'aixequen totes dues del banc, i pel passadís s'acosten a l'altar, des d'on l'arquebisbe fa estona que diu a cada confirmand que reciba el sagramento de... La lingüista ho té clar i, quan arriba davant del senyor Sistach, arquebisbe de Barcelona, li diu, en presència dels més de 400 assistents tocats i posats que omplen l'església, les següents paraules:

- En català, sisplau. La confirmanda es diu Laura.

El senyor arquebisbe posa cara de circumstàncies. No li surt la fórmula del sagrament en català. Ai, carai, quines coses. Així que, com pot, la fa mig en cada llengua. Al mateix temps, un diaca corre cap a la sagristia a buscar el llibre que cal, per si de cas a algú altre se li acut de demanar el mateix. En total, acaben sent tres els que ho demanen. Entre la resta hi ha castellanoparlants, d'acord, res a dir. Però també és ple d'Adrians, de Jordis, d'Alberts, de Joans, de Lluïsos..., tots fills d'aquest alta burgesia barcelonina a qui tan agrada callar, callar i abaixar el cap.

La lingüista, fugint de tota aquella farsa, puja a un autobús, que la porta al seu estimat Eixample. Seu i, vora la finestra, hi veu una pintada, d'aquelles amb lletres ben clares, que diu així: "Soy de Barcelona y hablo español, inglés y francés. El catalán es una lengua fea, de pueblo hortera". Ole.

I arriba a casa i posa TV3, la seva, i hi fan una pel·lícula en espanyol. Ole, ole.

I uf.

A vosaltres

A vosaltres, als que us va interessar el darrer post:

Jo no n'he fet cap tesi, però sí un estudi prou aprofundit, i me l'han publicat. El podeu consultar en línia aquí.

Es titula

LA SOCIOSIGNIFICACIÓ DE LES LLENGÜES EN COMUNITATS BILINGÜES.

UNA ANÀLISI A TRES BANDES: OCCITÀNIA, EL PAÍS BASC I EL PRINCIPAT DE CATALUNYA

Se'm va acudir de parlar amb persones d'aquests tres racons del món i fer-los aquestes preguntes:

* Quina és la teva llengua materna?
* Com has après el basc / el català / l’occità? (en el cas que la L1 sigui la majoritària)
* Què significa per a tu el castellà / el francès? I el basc / el català / l’occità?
* Què penses, sents i fas quan un desconegut fa servir el castellà / el francès per dirigir-se’t?
* Mires de canviar de codi?
* En quin codi et dirigeixes a una persona desconeguda?
* Consideres que a l’hora de comunicar-se ha de prevaler sempre el criteri de la practicitat o bé que les motivacions ideològiques també hi poden fer el seu paper?
* Com definiries la teva identitat?
* Consideres que la teva visió del món és espanyola / francesa?

Bé, per als qui en vulgueu fer un tastet, o mirar-vos-ho de cap a peus, tot vostre!

Apa, tria

Universitària francesa; estudiant de la Universitat de Manchester.

Fa la tesi sobre les actituds lingüístiques dels catalans. Quedem en un bar del carrer Joaquim Costa, en ple Raval, envoltades de multiculturalitat i d'intel·lectuals amb ulleres de pasta -com una servidora; el local és cool, chic, underground, urban, casual et alii.

Em fa un reguitzell de preguntes i, al final, amb el seu fantàstic català, em demana:

- Falten dues coses. Una, m'hauries de dir una frase, un vers, un tros de cançó... que creguis representatiu de la teva llengua i la teva cultura. I dues, hauries de triar un dibuix, un símbol significatiu que identifiqui el català.

I de sobte no sé respondre. M'ho penso, hi rumio, m'ho repenso, em decideixo, me'n desdic... Prou de pronoms! Ja tinc la resposta, ja tinc frase:

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense.

(Ovidi Montllor dixit)

En (a)cabat, anem a la barra a pagar. La dona del bar, tota catalanoparlant, li sent l'accent estranger a la meva companya i automàticament -per fer un favor, per ser ben educada- li deixa anar:

- El café con leche es uno con treinta.

El que no sap la mestressa del local és que la meva acompanyant no en sap, d'espanyol. Així que em veig fent de traductora:

- Et diu que val un euro amb trenta, el cafè.

I, rere el taulell, la dona s'adona del que ha passat. I rectifica, i segueix la conversa en català. I ens n'anem. I jo vaig pensant que tant de bo aquesta anècdota serveixi perquè aquella dona assimili que és possible que un estranger parli català però no espanyol, i penso que, si no fos perquè Sant Jordi ja ha passat, li regalaria CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix, de Matthew Tree.

Dia a dia a dia

Surto de casa de bon matí. Ui, corre, que fas tard!
k
Mira, els de la pastisseria, segueixen sent antiaccents, però han escrit "orxata" bé, sense hac:

Arribo a puestu. Pujo a l'ascensor, caram quina mena de bilingüisme més poc simètric:

És hora de dinar. Guaita, els del restaurant de la cantonada, per fi s'han decidit a escriure el menú en català!!

Ui, sort que aquests de la fruiteria tradueixen...S'acaba la jornada. Em convencen per anar a fer el got, altrament dit "prendre alguna cosa". I em sorprèn gratament el cartell anglès-català del local:
Heus aquí el meu dia a dia (a dia...):

Pizzes

Potser és que aquestes coses només em passen a mi, qui sap...!

Resulta que l'altre dia se'm va acudir de sortir a sopar a fora: a Gràcia, concretament, em van dur. Com sol passar, el cambrer va repartir aleatòriament entre els clients de la taula unes quantes cartes en català i unes quantes en espanyol.

A mi -si en sóc, d'afortunada!- em va tocar la que era en català, és clar! Els meus acompanyants em deien que els pizzes d'aquell lloc eren impressionants, que no podia no demanar-ne. "D'acord", vaig pensar, sense oposar resistència.

Però us he de confessar que, per culpa d'aquest batibull de pronoms febles, encara ara miro d'entendre com carai funcionava la modificació d'ingredients... Com ho veieu?

Ser-ne

Ser-ne vol dir arribar tardíssim a la Facultat i tenir un examen i que t'aturin uns xicots amb càmeres i micros que et pregunten:

- Perdona, ¿te podemos hacer una pequeña entrevista?

I, és clar, per molt tard que facis no et saps estar de dir que sí, que és clar que et poden fer preguntes, perquè penses que així faràs augmentar la quota d'entrevistats que hauran respost en català tot i ser preguntats en espanyol...

.
Ser-ne vol dir estar fent cua al supermercat i veure com la bona dona del davant, tan catalanoparlant, es dirigeix a la caixera en espanyol, i interrompre'ls la conversa amb la primera pregunta que et ve al cap:

- Perdona, a quina hora tanqueu?

I així la dona del teu davant, i amb sort algun altre client de la cua, s'adona que la caixera no és analfabeta i entén el català i molt sovint fins i tot el parla, i tots plegats canvien de llengua...

.

Ser-ne vol dir que tot anant pel carrer et preguntin "¿Dónde está la calle Gerona?" i, per molt carregat que vagis, parar-te, deixar totes les bosses a terra, i donar la resposta en català, acompanyada de gestualitat i molta simpatia, que no sigui dit...

.

Ser-ne, si és en ciutats com Alacant, vol dir haver d'oferir el millor dels somriures, ser tothora més que amable, i interactuar amb botiguers i cambrers sempre alegrement, tot plegat perquè no et puguin retreure que no t'entenen. I és igual si tens un mal dia, perquè has de posar bona cara...

.

De tot això se'n diu ser-ne, de militant. Però, quan veig que en català es fan coses com aquestes, se'm confirma que tot plegat val la pena, i que tinc moltes ganes que sigui estiu, encara que reconec que el fragment 2:22 - 2:45 té raó...

Independentista

És allò de tenir el meu propi espai. De funcionar amb els meus horaris. De no haver de respondre sempre. És allò de tenir un xic més de llibertat –ep, amb seny!

Però d’on no n’hi ha no en raja, ja se sap. És qüestió de temps... Almenys, m’agrada pensar que, quan em decideixi i pugui i -sobretot- vulgui, el fet de ser catalanoparlant em garantirà un pis biohabitable i amb feng-shui... Ei, veieu com de vegades el nostre fantàstic bilingüisme ens discrimina positivament? Què més volem?

A mi, mentrestant, em temo que... que se'm confirmen els anhels d'independència!

Fonètica per a principiants?

Cada matí, a quarts de 9, jo i la bici, perdó, la bici i jo passem rabents per la cruïlla de passeig de Gràcia amb Consell de Cent.

d
Cada vespre, a quarts de 10, hi tornem a passar. I sempre tenim -bé, d'acord, tinc- la curiositat de saber què carai hi fa, tan sovint, aquella munió de guiris a la porta d'aquell edifici que fa cantonada...
s

Per això, avui m'he decidit a entrar-hi, amb l'esperança que la meva morenor no delataria els meus orígens locals... I bé, es veu que és un Youth Hostel d'aquests tan modernets i cèntrics, mira que bé! Ja me n'anava tranquil·la i amb la curiositat satisfeta, quan he vist que entraven una colla de joves nòrdics de pell blanca i cabells rossos: el noi del taulell, després d'assignar-los habitació i explicar-los el funcionament del centre, els ha recomanat que, si volien un bon mapa de la ciutat, agafessin una de les moltes guies que tenia per allà sobre per repartir.

Jo, és clar, no he volgut ser menys, i me n'he endut una, de guia. La primera impressió, ja us ho dic ara, ha estat molt bona! Mireu què els diuen, als nostres venerats i joves turistes:

Ara, el millor encara estava per venir! Resulta que la guia inclou un "diccionari fonètic" anglès-català! No sé si el més interessant són les traduccions o bé el tema de les frases o bé l'autenticitat que tenen o bé...
Ui, que n'hi ha més, i millors! Ja ho diuen, ja, que la vida és dolça quan em xiuxiueges en català... Bé, és una col·lecció d'antologia:

Oi?