dimecres, 24 d’octubre del 2007

Qüestió d'ètica

Drama en un sol acte

ACOTACIONS

ESCENARI: un local qualsevol (però acollidor) del barri barceloní de Gràcia (perdó, de la Vila de Gràcia...)

ÈPOCA: contemporània (concretament, un vespre de tardor del 2007)

PERSONATGES: un noi (ben vestit, inspira calma i està assegut còmodament i repenjat al respatller de la cadira), una noia (elegant, gesticula molt, amb la mà esquerra es toca compulsivament el braçalet que duu a l'altra mà)

TESTIMONIS ACCIDENTALS: una lingüista elitista (entre d'altres)


ESCENA PRIMERA (I ÚNICA)

El noi i la noia conversen animadament amb un to de veu neutre. Passen els minuts i ella perd la calma i comença a alçar la veu. Ell continua calmat, mira de fer-la entrar en raó. Ella cada cop està més exaltada, es queixa, remuga, renega, critica... De sobte, ell fa una intervenció, tot mirant-la fixament als ulls:
- No te m'enfadis... j
Tot d'una, ella calla. Se li entretalla la veu. Pren la mà d'ell i la reté. Als llavis se li dibuixa un lleu somriure.

FI

ANÀLISI DE L'ESCENA:

El noi ha sabut servir-se d'un recurs de la llengua molt efectiu. Aquest element que dóna tanta expressivitat al que diem s'anomena DATIU ÈTIC. No sé si us hi heu parat a pensar mai, però segur que, en la parla col·loquial, ho feu servir molt sovint, sobretot quan voleu remarcar la vostra vinculació afectiva en el desenvolupament d'una acció.
Així, és molt diferent que una mare digui:
"Me li han suspès les matemàtiques, al meu Joan."

I, si vols convèncer el típic amic triganer, serà molt més eficaç que li adverteixis:
ddddddddddddd "Escolta, no m'arribis tard, eh, demà!"
gg
No sé si amb vosaltres funciona, però jo sóc molt conscient que em serà gairebé impossible enfadar-me amb algú que em digui:
"Ei, va, no te'm posis així..."
l
Els valencians, que són molt sab(er)uts en aquestes coses, mireu com fan ús del datiu ètic (minut 2:37):

PD: Si algun xiquet del sud del país se sent al·ludit, pot considerar -i no s'equivocarà- que la lingüista elitista li dedica aquesta cançó... ;-)

h

divendres, 19 d’octubre del 2007

Problemes de sexe?

Un amic em va demanar ajuda. Va saber insistir -cosa que no li hauria calgut fer si realment m'hagués necessitat, que no era ben bé el cas. Finalment, jo, tot i que tenia un dia complicadet, li vaig trobar una estona. Revisàvem un text en català antic i, de sobte, ell va deixar anar, tot convençut:

I el rei va garantir *LES costums del poble...

Al cap d'una estona, jo tenia classe, així que me'n vaig anar cap a l'aula que tocava. Poc després que el professor comencés l'explicació, una companya va alçar la mà:

Tinc *UNA dubte sobre aquest tema.

Més tard, anant cap a casa, vaig decidir entrar a un supermercat a comprar quatre coses, i entre prestatgeries vaig sentir que un jove recordava a la seva nòvia què els faltava:

Guapa, hem de comprar *LES llegums que t'agraden, espinacs *TROSSEJADES i alguna cosa *PELS postres també.


Immediatament després, quan em tocava pagar, les caixeres comentaven -sí, en català, que era el Bonpreu:

Ui, *QUIN calor que tinc!

Semblava que el món havia fet una conxorxa en contra meva, i vaig decidir connectar-me a l'iPod per evadir-me un xic. Però quan la cançó va arribar al segon 00:42, vaig tenir un altre ensurt:


Començo a pensar que els catalanoparlants tenim seriosos problemes de sexe...


PD: Una salutació especial als dentistes (i) precaris! ;-)

aa

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Conflicte intergeneracional

Dues persones -per anar bé tossudes- i dos punts de vista -per anar bé diametralment oposats-, aquests són els únics ingredients necessaris per poder gaudir d'una fantàstica sessió de conflicte intergeneracional.

Aleshores, la llengua pren molta importància. No és pas si parles català, espanyol, francès, italià o àrab. No. El que entra en joc és el COM, el to, la intensitat, la velocitat... En una conversa, aquestes coses, juntament amb els gestos que fa i la cara que posa i la mirada que et dedica l'interlocutor, tot plegat permet que tu interpretis el que t'està dient l'altre. I aquest terreny esdevé especialment perillós quan la cosa és entre pares i fills.

Allò que diem i allò que es desprèn del llenguatge no verbal -és a dir, tot el que no són mots- poden contradir-se de manera espectacular:

- Sí, sí, jo també hi estic d'acord, em sembla una gran idea - et diu abaixant la mirada, arrugant el front, i amb una veueta que gairebé es perd.


Aquest exemple és molt evident, sí. Però tots sabem que no sempre és tan senzill, i per això sovint ens equivoquem quan fem les nostres magnífiques interpretacions, especialment si els prejudicis ens la juguen...

........................................

Ai, perdó, amb un post titulat així, jo volia parlar del meravellós fenomen que tants i tants pares castellanoparlants canviïn de llengua a l'hora de criar els seus fills i s'hi dirigeixin en català. Ara bé, el que ja sí que desconec és si ho fan per amor al català o bé per compassió envers aquest o bé perquè és la llengua -en principi- vehicular de l'ensenyament o potser perquè ho veuen un avantatge de cara al futur del seus fills... Cap hipòtesi més?

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Catanyol

Jo, innocent de mi, vaig entrar a la botiga de telèfons mòbils més concorreguda de la Rambla Catalunya, perquè tinc el -mal- costum de precipitar diàriament el meu telefonet daltabaix de les butxaques, prestatgeries, taules i tauletes, etc.


Anava atrafegada -per variar-, i amb els auriculars posats. Quan vaig veure que m'hi hauria d'estar una bona estona, perquè la cua era llarga i els dependents pocs, vaig optar per desconnectar l'iPod i dedicar-me a escoltar. Perquè alguna cosa em feia intuir que en aquell espai tan reduït i tan ple de persones hi havia material lingüístic per donar i per vendre.

Quan li va arribar el torn, un bon home, un d'aquells catalanoparlants -i catalanopensants- que es detecten a 30 km de distància, va exposar el que passava al seu aparell:
llll
"... y, es claro, des que se me estropeó no lo hecho servir..."

De tantes catalanades que deixava anar, vaig arribar a pensar que ho feia de broma. Però no, ell mantenia un posat ben seriós.
És més, per si la intervenció del client hagués estat poc, el venedor li va respondre que li donaria un mòbil nou:llllll
"Lo sacaré del aparador; voy a buscar las claves, un momento."ssss+
s
Una servidora, senzillament, al·lucinava. Veient que era evident que tots dos eren catalanoparlants i catalanopensants, em va semblar convenient fer allò que faig en aquestes ocasions, és a dir, intervenir en la conversa amb qualsevol pretext -és a dir, dient qualsevol ximpleria- per tal d'esdevenir factor de canvi lingüístic. Per un moment, però, vaig pensar que el que estava sentint era massa bo, massa insòlit, i que no ho podia deixar perdre. Però em feia mal al cor, i em vaig decidir a dir:llll
- Perdona, a quina hora tanqueu? - vaig demanar al dependent.llll
- A dos quarts de nou - em va respondre, amb el mateix accent català que ja li havia endevinat feia estona.lll
I, a partir d'aleshores, client i dependent van continuar la seva conversa en la seva llengua, el català. llll
kkkkkkkkkk
Lògic, oi?


divendres, 5 d’octubre del 2007

Vols venir a sopar amb mi?

Feia molts dies que m'insistia, massa dies. I ja li havia dit que no moltes vegades, massa vegades. Ell aprofitava qualsevol moment, sempre que tenia ocasió deixava anar la seva frase estel·lar:
Vols venir a sopar amb mi?
I feia bé d'insistir, perquè un dia el bon humor em va fer dir-li que sí. Si hagués sabut el que m'esperava, no hauria pas acceptat aquella proposta, creieu-me.
Per trencar el gel, va voler anar a fer una cerveSa. Jo, tan tranquil·la que estava, vaig patir un semicobriment de cor quan, en un local molt alternatiu i molt modernet del barri de Gràcia, vaig obrir la carta de beures:

Ell, és clar, en veure el meu estat es va espantar, però jo vaig aplicar un mètode infal·lible per retornar-me i poder continuar la tan agradable vetllada que només havia fet que començar. I sabeu com m'ho vaig fer per recuperar-me? Doncs vaig recordar la imatge que havia vist el dia anterior en ple barri del Raval:


(SABEM ALTRE IDIOMES, PERÒ DE LLENGUA tan sols una, LA TEVA)


Quan tot va tornar a estar en ordre, ens vam decidir a anar cap a sopar. El local, aquest cop, era a la zona alta de l'Eixample. Jo, que no havia après la lliçó, vaig tenir la magnífica ocurrència d'agafar un tríptic publicitari que hi havia a l'entrada del restaurant. Quan vaig ser asseguda a taula, per passar l'estona, vaig posar-me a llegir aquell -maleït- tros de paper:

I, exasperada, em preguntava: Què carai té el món en contra dels pronoms febles? Per què els tracten tan malament?

Tampoc no vaig aconseguir entendre PER QUÈ s'havien entestat a separar el PER del QUE, si el que volien dir era PERQUÈ. D'acord, potser m'oferirien un servei que em permetria no haver-me d'esperar, però que de moment ja m'havia fet desesperar...

PD: No, aquella nit no va acabar gaire bé...

hhhhhhhhh

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Amb ulls barcelonins (sobre Alacant, encara)

Un bon migdia de dijous, una lingüista barcelonina va cap a l'Estació de Sants i puja al tren que la durà a la ciutat més meridional dels Països Catalans.
Es fa un embolic amb els vagons, però finalment troba el seient que, segons el bitllet, li ha estat assignat. Per passar les hores, accedeix a empassar-se la tenebrosa pel·lícula que el senyor Renfe ha triat per alegrar el viatge als passatgers.

Passa l'estona. Creix la impaciència. La filòloga sent que té fam de primeres persones amb desinència "-e". Per la finestra passen Tarragona, Castelló, València. I, mentrestant, el recurs més explotat és la música:



La durada del viatget augmenta amb més de mitja horeta de trajecte de propina. La nostra protagonista no se'n sap avenir! Sí, és clar, el que es bo es fa esperar...


I per fi, ja a boqueta-nit, la lingüista trepitja -amb cura, amb curiositat- Alacant. Dies enrere havia estat pensant si fer-se passar per parlant del dialecte valencià, atès que sovint el català central encara genera més repulsió entre els enemics de la que és la llengua històrica del País Valencià. Però no, ho té molt clar: no vol renegar dels seus orígens.


Després d'una estada -massa breu pel seu gust- en terres alacantines, la conclusió que treu de tot plegat és senzilla: Alacant, vist per una barcelonina a data de setembre de 2007, és...






... és Alicante. Simplement. Malauradament. Però, ei, només cal sortir un poquiu d'aquesta ciutat -poc agraciada, però amb alguns racons plens d'encant- per descobrir un País Valencià aclaparadorament catalano/valencianoparlant.


N'és un magnífic exemple Bocairent:



Sapigueu, de part de la (vostra) lingüista elitista, que no dóna pas per perdut el sud. Aquests dies ha viscut molts moments i ha conviscut amb moltes persones que l'única cosa que li han transmès ha estat esperança, esperança de futur. I il·lusió!