dijous, 30 octubre de 2014

Dinamarca, Suècia... i Espanya

Qui no està enganxat a una sèrie, avui dia?

Suècia i Dinamarca en coprodueixen una, que com veieu compleix tots els tòpics de l'ambientació nòrdica:



Tot passa al voltant d'un pont que uneix tots dos països. Els personatges de Dinamarca parlen danès i els de Suècia, suec. Sembla, doncs, que el nivell d'intercomprensió entre ambdues llengües és força elevat (per a més precisions, vegeu la reflexió de Joan Lluís-Luís).

Potser, innocents com una servidora, penseu que, per intercomprensió, la que tenim entre el que es parla a Barcelona i el que es parla a València.

Doncs no, us equivoqueu! Aquí no ens limitem al bilingüisme, aquí som més que ningú i tenim, fins i tot, bidialectalisme, i amb totes les lletres! Per això, si anem a la cafeteria del tren que comunica Catalunya i el País Valencià, comprovarem com ens agrada gastar tinta:


Al nord, en canvi, sembla que els va més la cosa lògica. Als crèdits, doncs, no escriuen dos cops aquelles paraules que, en suec i en danès, són iguals, com musik o scenograf. Només repeteixen, evidentment, les que són diferents:




Alguns tenen clar que, aquí, un personatge català i un de valencià no s'entendrien. De fet, sense anar més lluny, per dinar un menjaria pa de llavors i l'altre, de pipes.





dimecres, 1 octubre de 2014

"No, no es pot"

...va dir la dependenta (o propietària) de la Llibreria Públics de Dénia.


Ho va dir, concretament, quan la lingüista, tota innocent, i a punt de comprar mitja dotzena de novel·les per passar l'estiu, li va insinuar:

- L'organització és una mica confusa... Com és que no poseu al costat el mateix títol en valencià i en castellà, perquè sigui fàcil triar?

- No, no es pot!

I, davant la cara d'estupefacció de la lingüista, va venir l'explicació:

- És que tenim els llibres ordenats per editorial, i és clar, no podem barrejar valencià i castellà perquè poden ser dues editorials diferents...

"Ja, és clar" -va pensar la lingüista.

Però, aleshores, a la taula de novetats, on es barrejaven mil editorials diferents, per què no hi podia haver llibres en català?



I en aquesta altra taula, on la llibreria presentava una selecció de llibres?



Calia, doncs, a Dénia, comprar Jaume Cabré en castellà? Ignorar la magnífica traducció al català de l'Això és tot de Salter?


Ah caram, però quan els convenia, amb el típic llibre folklòric, això de presentar les dues llengües juntes semblava que sí que es podia fer...


Curiós, si més no. La lingüista, però, fidel, va anar fins al raconet -gran, però raconet- de la llibreria on hi havia els prestatges en català. Això sí, a l'hora de pagar, la dependenta (o la propietària) va tenir l'amabilitat de recordar-li que els dos llibres que havia agafat d'Alice Munro, per a cadascun dels quals pagava més de 15 euros, els donaven molt bé de preu a l'entrada de la botiga. 
En espanyol, és clar.
Gràcies- va dir ella. I va pensar que potser no s'incloïa en la mena de públics que busca aquesta llibreria de Dénia.


dilluns, 14 juliol de 2014

AP7

Un diumenge de juliol. Per l'AP7. Toca parar.

Si ets catalanoparlant, com la lingüista, i tens gana, com la lingüista, val més que et posis les ulleres.
 En fi. Queda clar, oi, a quina llengua hem de donar prioritat?

Per sort, quan arriba a casa, la lingüista troba que al portal de la cantonada algun veí motivat ha deixat una nota dirigida a la resta d'habitants del bloc. I s'alegra de veure la tria lingüística que ha fet:

La lingüista, encara que se li morin, ja ho ha fet...

dijous, 3 juliol de 2014

La monolingüe d'extraradi que anava d'Andorra a Múrcia

Hi ha un concepte consistent a compartir les despeses d'un viatge amb cotxe. Com sol passar, això en francès té un nom amb molt de glamur: covoiturage
La lingüista, que ha d'anar a Elx, posa un anunci al web pertinent per trobar companys de viatge. En algun punt d'Andorra, la dona d'extraradi veu l'anunci i reserva una plaça. La lingüista accepta la reserva. I de seguida rep una trucada de la nova companya de viatge. Mig minut després de començar la conversa, ressona, a través de les línies telefòniques que comuniquen Andorra i l'Eixample, un "Me hablas en castellano, porque no entiendo nada de catalán". No és una pregunta, ni una petició, ni un suggeriment. És una exigència. 
Minuts més tard, per whatsapp, passa això:


Imaginem el raonament d'una dona probablement monolingüe com aquesta: "Le he dicho Gracias. Me contesta con unas caritas y dos palabras: de + res. ¿Podría ser como de + nada? Esto sería una respuesta probable cuando alguien dice Gracias. A ver, intentaré verificar esta hipótesis pensando si alguna vez en mi vida, en Andorra, o en Barcelona donde tengo familia, he oído yo la palabra res." EI, EI, EI. No desvariegeu! Aquesta és tan sols l'única opció que la lingüista, tan innocent, podia imaginar. Però ja sabem que els misteris de la ment monolingüe són inextricables.

PD: La lingüista, impactada per la bona educació de la passatgera d'extraradi, va intentar esbrinar-ne l'historial lingüístic. Era de la vora de Madrid, anava fins a Elx i allà la recollia el seu xicot per anar a Múrcia. Durant el viatge, amenitzat per converses de whatsapp privades amb el xicot a base de talls de veu reproduïts amb l'altaveu del telèfon, la lingüista va percebre l'esglai de la dona d'extraradi (que confessa que beu cocacola fins i tot per esmorzar) quan el dependent d'una gasolinera li va dir que el paquet de patates que havia comprat valia "Dos noranta".

dimecres, 18 desembre de 2013

L'estudi de mercat

A la lingüista li proposen si vol participar en un estudi de mercat. Serà sobre "cofres regal", com Smartbox o La vida es bella. A canvi, rebrà un d'aquests cofres valorat en 49,95 euros (no pas 50).
Hi accedeix.
A l'hora indicada, es presenta al lloc on l'han citada. L'empresa que fa l'estudi treballa en un típic pis de l'Eixample barceloní.
-Hola!
-Hola!
-Véns per l'estudi?
-Sí.

I la lingüista enfila el passadís:
-Benvinguts. Tots a punt? Bé, aquí teniu unes quantes begudes, serviu-vos el que vulgueu. I sapigueu també que sortint de la sala a mà esquerra hi ha el bany. 
I tots els assistents diuen que gràcies.
-Muy bien. Ahora empezaremos presentándonos un poquito.
De sobte, la companya del costat, una dona d'uns 40 anys, comença la presentació:
-Yo me llamo Maria Lluïsa, soy arqueóloga...
La lingüista s'ofereix per ser la següent. I es presenta, en català. Amb això, aconsegueix que en Jordi, que seu al seu costat, també ho faci sense canviar de llengua. Però després ve en Blai, que opta per l'espanyol, igual que el Joan.
I l'entrevistadora va fent les preguntes.

-¿Cuál de estos diseños os gusta más? 
- A mi aquest d'aquí.
- Muy bien, este de aquí. ¿Por qué?

L'entrevistadora recondueix constantment la conversa a l'espanyol. De tant en tant, para i comenta a la seva companya: Escolta, després d'aquestes preguntes els hem d'ensenyar aquelles imatges, oi? I segueix, dirigint-se a nosaltres: Bien, ahora veremos otros diseños.

Tots els presents, màgicament, obliden la seva llengua i canvien a l'espanyol, cadascú dissimulant l'accent com pot. La lingüista, però, no cedeix i, de manera ben natural, va responent en català. Els altres, probablement, no ho entenen. Hi ha una certa tensió, potser? 
I així durant dues hores. 
- Molt bé, doncs hem acabat -fa l'entrevistadora. Ara us donarem el cofre a cadascú. Què, Maria Lluïsa, com ha anat?
- Bé, molt entretingut. -Ui! Ha recuperat el català!
- Sí, el que passa que jo de dissenys no hi entenc gaire... -diu en Blai.

Agafen tots junts l'ascensor. I la lingüista diu adéu a la Maria Lluïsa, a en Blai, a en Jordi, a en Joan. I li responen que bones festes.


Vol que el català sigui una llengua viva?
En cas afirmatiu, per què no el parla?


dimarts, 6 agost de 2013

Bearn

Qui més qui menys té un petit paradís, un paradís particular. El de la lingüista és, de ben segur, el Bearn, a la Gascunya.
I per què? Pels paisatges espectaculars? Pels espectacles dels Pirineus? Per l'encant dels poblets? Pels formatges de pastor que es desfan a la boca? Pels vins daurats de Juranson? O... pel mapa lingüístic que barreja occità, basc i, és clar, el nostre estimat francès? 
Primera parada. La Bastida de Clarença, una localitat de parla originàriament gascona però que, amb el temps, acabà adoptant el basc i, més tard, és clar, el francès. 
La lingüista i companyia seuen en una terrassa i, amb la cambrera, comenten la jugada. Els explica que ara el basc està en auge, que l'alcalde el parla i que els nens van a la ikastola. Però que el patuès -el gascó, vols dir, oi?- domina més entre la gent gran, com els seus pares. I que ella l'entén, el patuès -el gascó, vols dir, oi?-, però no el parla.
I van a l'oficina de turisme, i demanen que els aclareixin la qüestió de les fronteres lingüístiques. Quants visitants deuen fer-los aquesta mena de preguntes?
L'endemà, s'animen a fer l'excursió dels llacs de la vall d'Aussau...
...i, després de caminar més de 6 hores, necessiten un petit refrigeri. Es deixen aconsellar i van a l'Auberge du Caviste, en un poblet de la zona:
I, amb el plat a davant, quin entreteniment pot ser millor que agafar el diari, que té un nom ben simptomàtic, i buscar on és Wally? Ai, perdó, on és la llengua del país, el gascó.
Ni rastre. Llavors, quan la lingüista s'acosta a la barra per deixar-hi el diari, veu el llibret de festes d'algun poble de l'entorn i té una intuïció. En efecte, Wally s'ha amagat allà dins, sovint camuflat entre cometes:
I, asseguda en aquella terrassa enfocada als Pirineus, la lingüista sent la necessitat irrefrenable d'entrar a dins i fer quatre preguntes al propietari de l'establiment, que xerra amb alguna clienta.
I, just quan passa la porta, sent que el propietari s'acomiada d'una clienta: Adishatz! 
Ja està, és el moment. I la lingüista li pregunta, en bon francès, si no tenen cap diari en gascó. L'home posa cara de no saber de què va la cosa.

- Però que no es parla, aquí, el gascó?
- No, no no no.
- Ah, no? Però si abans he sentit com us acomiadàveu amb una clienta dient Adishatz.
- Ah! Però allò era bearnès!

Segur que en aquell instant la cara de la lingüista va ser un poema com pocs cops a la vida. I l'home explica que la gent del poble, sobretot la gent gran, sí que parla bearnès, i que ell, que és de fora, n'ha après unes quantes expressions. Però que, veus, aquest noiet d'aquí -i assenyala un noi jove assegut a la barra que va fent glopets de cervesa-, aquest noi és d'aquí i no el parla gens. I tots contents. C'est comme ça. Veus que bé?
I passen les hores i la lingüista es lleva a Bescat. I veuen un cartell que anuncia formatge pur brebis a casa de Lous Peyras. I, és clar, en compren. La lingüista procura posar en pràctica l'occità que recorda, barrejant-hi si cal una mica de català. La dona no hi posa cap pega, és evident que ho entén tot, és clar, però no en deixa anar ni una, tret que la lingüista li pregunti explícitament com es diu això o allò en gascó, ai perdó, en bearnés, ai perdó, en patuès.
Només al final, la dona respon Adishatz i ho acompanya amb un riure trapella i nerviós, com si contestar en patuès a un visitant fos un gran atreviment.

En fi, darrera parada: Arudi. A l'oficina de turisme, costa veure alguna parauleta escrita en gascó...
Veient el tríptic d'una de les caves de Juranson, la lingüista s'emociona i s'aventura a preguntar si n'hi ha alguna que faci visites en gascó:
El noi que l'atén no sap respondre, i diu que un moment, que ho va a consultar. I la dona de darrere, llavors, salta, ofesa, dient que no no no. El noi, veient la cara de decepció de la lingüista, explica que la seva àvia només parla bearnès, i que ell a escola de tant en tant cantava alguna cançó però que ara res de res, i que a França no és com a Espanya, tot això de les cultures regionals. I, de fons, la dona va remugant que ells aquí no tenen pas ce genre de choses. Doncs, com que aquesta mena de coses no les tenen, la lingüista es conforma amb un fullet sobre els óssos als Pirineus, contenta de descobrir quina llengua els dóna nom:

dissabte, 3 agost de 2013

La nova moda

Si sortim a fer un volt per Barcelona, especialment per barris com Gràcia, amb tant d'encant i amb una proporció de hipsters força més elevada que a la resta de la ciutat, descobrirem una nova moda. És el que podríem anomenar el "bilingüisme guai".

Ho trobarem en una botiga/restaurant de menjar mexicà:
Ampliació:

En una boutique de moda de joves dissenyadors:
O en una cafeteria:


Fins i tot l'Ajuntament de Barcelona s'hi apunta:


Una tendència, en definitiva, a la qual des d'aquí augurem un futur ben ben llarg...

Esperem, però, que també sapiguem mantenir el bilingüisme català-anglès allà on cal de debò, és a dir, de cara al turisme. De moment, a Barcelona almenys, al costat del provincianisme d'alguns...

...altres, per sort, actuen diferent:






divendres, 22 març de 2013

24 hores a Alacant

Un compromís. Un viatge, una estada d'unes hores. I recordar els vells temps de mig viure a Alacant.

La lingüista arriba a l'hotel. Neguitosa, fa cua per fer el check in. A davant hi té una família particular: un matrimoni que es parlen en català (ell porta l'anorac i tot l'equipament oficial d'algun equip d'hoquei de la Vall d'Aran) però el pare es dirigeix al fill en espanyol, i abans que la lingüista pugui treure més conclusions la mare s'aparta perquè li sona el telèfon.
I per fi. A la lingüista l'atén la mateixa recepcionista amb qui ahir va parlar per telèfon, aquella que va repetir en rigorós espanyol tots i cadascun dels números de la targeta de crèdit que la lingüista, amb paciència, li anava recitant.
Puja un moment a l'habitació, s'estira dos minuts al llit, llegeix la nota de benvinguda automàtica del director, en rigorós espanyol, que explica que l'ampolleta d'aigua del minibar és cortesia de l'hotel. Gràcies. 
Comprova que no hi ha TV3 entre els canals, tot i que sí que surt l'ETB per als bascos, i tota mena de canals per a tota mena de gustos.
I au, abans que es facin les deu de la nit, cap al restaurant Monastrell falta gent.

A l'entrada, els obre la porta i els agafa les jaquetes un noi britànic que deu fer pràctiques d'hosteleria i, és clar, d'espanyol. Els condueixen al reservat.
El menú imprès i prèviament concertat és en valencià. Evidentment, tots els comensals acusen la lingüista d'aquest fet insòlit.
Arriba la mestressa. Diu una primera frase en valencià. I com qui no vol la cosa passa a l'espanyol, que ara toca parlar de coses serioses i la brometa i la cortesia s'han acabat. Però, llavors, la dona és interpel·lada per un dels comensals, que li explica que pot seguir parlant en valencià. La dona argumenta que, és clar, va aprendre la llengua a Barcelona i, en fi, ja se sap... Però això no és excusa, perquè la lingüista li comunica que més d'un dels comensals també són de Barcelona, així que això no és pas cap crim. I, poc o molt, es manté en valencià.

I arriba l'endemà. Després de molt dormir, la lingüista baixa a esmorzar a La Puça, una cafeteria que ja va veure ahir a la nit i que, a la pissarra exterior, anunciava desayunos biológicos. Hi entra, és un local digne del barri del Born de Barcelona. El noi fa la tàctica de no mullar-se, que ja és molt: és a dir, comença la interacció amb un Hola! i un somriure. I la lingüista respon amb un Bon dia. I el noi respira, somriu encara més, i li pregunta en valencià què vol per esmorzar. I ella diu que torrades amb formatge, amb tota la tranquil·litat del món. I que un cafè amb llet i un suc de taronja. I no cal gesticular, ni assenyalar, ni repetir... ni traduir. I havent esmorzat, el cambrer comenta la jugada, li pregunta d'on és i com ha conegut el local. I ella el felicita i li desitja molta sort.
Una estona després, la lingüista puja a fer una mica d'esport i de jacuzzi a l'àtic de l'hotel, amb vistes al mar i al castell d'Alacant. I mentre passen els minuts de la cinta de córrer, pensa que aquesta podria ser una de les ciutats més belles i acollidores del país... 

I quan torna a l'habitació la targeta no obre la porta. I baixa a recepció:
L'atén una noia que és, com a mínim, de la Garrotxa, que la tracta no de vostè, sinó de vós! Amb la targeta reparada, la lingüista puja corrents a l'habitació i, emocionada, omple el qüestionari de satisfacció que li han deixat a la tauleta de nit, i a l'apartat de comentaris felicita l'hotel per tenir recepcionistes que atenguin en valencià. Llavors recorda que és el mateix qüestionari trilingüe (no us emocioneu, eh, que trilingüe vol dir espanyol-anglès-francès) que fa més d'un any va omplir reclamant que es pogués sintonitzar TV3 i que la cambrera rossa de l'esmorzar tingués unes mínimes nocions de valencià que li permetessin com a mínim entendre el número de l'habitació dels hostes.
I es fan les 18h. És hora de deixar l'hotel -tenia late check out. Baixa i l'atén un noi tot ben plantat que parla en rigorós espanyol. La lingüista va parlant en valencià tota l'estona, però es veu que el noi té el xip de trabajo en Alicante tan tan tan activat que han de passar 3 minuts perquè s'adoni de quina és la llengua de la clienta. I quan se n'adona, li comença a parlar en valencià, que resulta que també és la seva llengua, i (potser per disculpar-se?) li torna a fer les mateixes preguntes (Ha tingut una bona estada? Tot bé?) que li ha fet fa un instant en espanyol. I la lingüista li lliura el qüestionari de satisfacció, amb l'esperança que algú ho llegeixi.

En fi. És l'hora de berenar. La lingüista ha localitzat una cafeteria que semblava tranquil·la. Hi farà un cafè. Hi entra i fa un cop d'ull als pots de te, la seva gran passió.
Com que també en venen a granel, en demana 100 grams d'un que li ha fet gràcia. I després s'acosta a la barra, mira el que hi ha i demana consell a la propietària. La noia pregunta a la lingüista si és de Catalunya. I la lingüista automàticament diu que no, recordant el que li va passar l'últim cop.
La lingüista, que potser fins llavors havia deixat entreveure una mica el seu català oriental, torna al valencià de la Marina que més sap imitar i respon que és de Dénia, perquè la filosofia consisteix a transmetre que ser valencià i parlar valencià a Alacant és normal. La noia li explica que la seva mare és de Girona i que l'accent li ha recordat aquell parlar... però vaja, que en qualsevol cas lo entiendo todo aunque no lo hablo mucho

La lingüista conclou que no calia patir tant. I, amb el berenar a davant, comença a escriure aquestes ratlles. You know, 24h a Alacant donen per a molt.