Dia a dia a dia

Surto de casa de bon matí. Ui, corre, que fas tard!
k
Mira, els de la pastisseria, segueixen sent antiaccents, però han escrit "orxata" bé, sense hac:

Arribo a puestu. Pujo a l'ascensor, caram quina mena de bilingüisme més poc simètric:

És hora de dinar. Guaita, els del restaurant de la cantonada, per fi s'han decidit a escriure el menú en català!!

Ui, sort que aquests de la fruiteria tradueixen...S'acaba la jornada. Em convencen per anar a fer el got, altrament dit "prendre alguna cosa". I em sorprèn gratament el cartell anglès-català del local:
Heus aquí el meu dia a dia (a dia...):

Pizzes

Potser és que aquestes coses només em passen a mi, qui sap...!

Resulta que l'altre dia se'm va acudir de sortir a sopar a fora: a Gràcia, concretament, em van dur. Com sol passar, el cambrer va repartir aleatòriament entre els clients de la taula unes quantes cartes en català i unes quantes en espanyol.

A mi -si en sóc, d'afortunada!- em va tocar la que era en català, és clar! Els meus acompanyants em deien que els pizzes d'aquell lloc eren impressionants, que no podia no demanar-ne. "D'acord", vaig pensar, sense oposar resistència.

Però us he de confessar que, per culpa d'aquest batibull de pronoms febles, encara ara miro d'entendre com carai funcionava la modificació d'ingredients... Com ho veieu?

Ser-ne

Ser-ne vol dir arribar tardíssim a la Facultat i tenir un examen i que t'aturin uns xicots amb càmeres i micros que et pregunten:

- Perdona, ¿te podemos hacer una pequeña entrevista?

I, és clar, per molt tard que facis no et saps estar de dir que sí, que és clar que et poden fer preguntes, perquè penses que així faràs augmentar la quota d'entrevistats que hauran respost en català tot i ser preguntats en espanyol...

.
Ser-ne vol dir estar fent cua al supermercat i veure com la bona dona del davant, tan catalanoparlant, es dirigeix a la caixera en espanyol, i interrompre'ls la conversa amb la primera pregunta que et ve al cap:

- Perdona, a quina hora tanqueu?

I així la dona del teu davant, i amb sort algun altre client de la cua, s'adona que la caixera no és analfabeta i entén el català i molt sovint fins i tot el parla, i tots plegats canvien de llengua...

.

Ser-ne vol dir que tot anant pel carrer et preguntin "¿Dónde está la calle Gerona?" i, per molt carregat que vagis, parar-te, deixar totes les bosses a terra, i donar la resposta en català, acompanyada de gestualitat i molta simpatia, que no sigui dit...

.

Ser-ne, si és en ciutats com Alacant, vol dir haver d'oferir el millor dels somriures, ser tothora més que amable, i interactuar amb botiguers i cambrers sempre alegrement, tot plegat perquè no et puguin retreure que no t'entenen. I és igual si tens un mal dia, perquè has de posar bona cara...

.

De tot això se'n diu ser-ne, de militant. Però, quan veig que en català es fan coses com aquestes, se'm confirma que tot plegat val la pena, i que tinc moltes ganes que sigui estiu, encara que reconec que el fragment 2:22 - 2:45 té raó...

Independentista

És allò de tenir el meu propi espai. De funcionar amb els meus horaris. De no haver de respondre sempre. És allò de tenir un xic més de llibertat –ep, amb seny!

Però d’on no n’hi ha no en raja, ja se sap. És qüestió de temps... Almenys, m’agrada pensar que, quan em decideixi i pugui i -sobretot- vulgui, el fet de ser catalanoparlant em garantirà un pis biohabitable i amb feng-shui... Ei, veieu com de vegades el nostre fantàstic bilingüisme ens discrimina positivament? Què més volem?

A mi, mentrestant, em temo que... que se'm confirmen els anhels d'independència!

Fonètica per a principiants?

Cada matí, a quarts de 9, jo i la bici, perdó, la bici i jo passem rabents per la cruïlla de passeig de Gràcia amb Consell de Cent.

d
Cada vespre, a quarts de 10, hi tornem a passar. I sempre tenim -bé, d'acord, tinc- la curiositat de saber què carai hi fa, tan sovint, aquella munió de guiris a la porta d'aquell edifici que fa cantonada...
s

Per això, avui m'he decidit a entrar-hi, amb l'esperança que la meva morenor no delataria els meus orígens locals... I bé, es veu que és un Youth Hostel d'aquests tan modernets i cèntrics, mira que bé! Ja me n'anava tranquil·la i amb la curiositat satisfeta, quan he vist que entraven una colla de joves nòrdics de pell blanca i cabells rossos: el noi del taulell, després d'assignar-los habitació i explicar-los el funcionament del centre, els ha recomanat que, si volien un bon mapa de la ciutat, agafessin una de les moltes guies que tenia per allà sobre per repartir.

Jo, és clar, no he volgut ser menys, i me n'he endut una, de guia. La primera impressió, ja us ho dic ara, ha estat molt bona! Mireu què els diuen, als nostres venerats i joves turistes:

Ara, el millor encara estava per venir! Resulta que la guia inclou un "diccionari fonètic" anglès-català! No sé si el més interessant són les traduccions o bé el tema de les frases o bé l'autenticitat que tenen o bé...
Ui, que n'hi ha més, i millors! Ja ho diuen, ja, que la vida és dolça quan em xiuxiueges en català... Bé, és una col·lecció d'antologia:

Oi?

Collarets de llum

- Ep, lingüista! Com han anat aquests dies de "vacances"?

- Ei! Com anem? Mira, de tot una mica. Han estat... dies amb força benvingudes però massa comiats -i, fins i tot, alguna despedida-; dies d'accelerar molt i de frenar de cop. Dies d'analitzar les neutres d'en Madaula al Poliorama, amb El llibertí. I dies de, per fi, atrevir-me a anar a visitar-lo a l'hospital i veure'l convalescent i que el metge especialista em comuniqui que aviat ja no serà amb mi, el meu estimat ordinador... Dies de reduir gradualment la dosi diària de cafeïna; dies d'atabalar-me massa fàcilment. Dies de passejar molt i meditar més, i de recordar el que s'oblida, i d'intentar sense èxit llegir mirades. Dies de fer servir "el qual" fins i tot en conversa col·loquial, ai, Senyor, que estic estandarditzada fins al moll de l'os...

Dies d'ais i uis.

I, tot plegat, amb una mateixa banda sonora...

Quina llet!

Vet aquí que aquest vespre, quan tots els comerços eren a punt de tancar, m'he recordat que no quedava llet a casa i, és clar, jo ja sé que no puc pas passar un matí sense una bona tassa de cafè amb llet -propensa a ser vessada ja sabem on...

Pensant-hi, he continuat caminant i just després de girar cantonada... un Caprabo! I m'he dit: "Au, va, afanya't, entra-hi, que potser encara hi ets temps!" I sí, era obert. Passadís amunt, passadís avall. I ja era davant dels lactis. Jo, tan partidària de preferir les marques blanques quan es pot, m'he endut, una mica a contracor, un cart(r)ó de leche, perquè de llet no n'hi havia.

Això, però, no em tornarà a passar, perquè en sortir del supermercat, he vist uns cartells que anunciaven que, a partir d'ara, al Caprabo hi trobarem...
kk

kk
... que substituiran els de marca Caprabo, amb l'avantatge que seran...

I, el que és més important, etiquetats en català, èuscar, gallec i espanyol, sense cap llengua més destacada tipogràficament que una altra, amb simetria exacta, amb la màxima igualtat.

Jo, que de petita m'emocionava quan viatjant per aquests mons de Déu trobàvem un Eroski i hi comprava sabons i xampús i mil coses com si s'hagués d'acabar el món, perquè em feia il·lusió el quatrilingüisme...!

Vaig a escalfar-me un got de llet, que diuen que ajuda a conciliar el son ;-)

No em fa cap il·lusió

Explicar que tot esmorzant se m'ha vessat el cafè amb llet per sobre del meu preciós i ultralleuger portàtil d'edició limitada que just estrenava -i que em va valdre el que em va valer- i la pantalla del qual de sobte ha estat com si es fongués i ni assecadors ni gamuses ni pinzells ni draps no hi han pogut fer res...

ddddddddddddTampoc no me'n fa gaire, d'il·lusió, haver anat pitant a la Fédération Nationale d'Achats pour Cadres, altrament dita FNAC, i no haver pogut evitar les llàgrimes quan el doctor de la clínica on m'han adreçat m'ha dit, mentre operava el meu ordinador estimat, que el cafè havia penetrat a l'òrgan vital fonamental del pacient i que calia practicar-li una segona intervenció que podia durar hores.gggggggggggggg

I després el metge -ai, perdó, el senyor informàtic, que duia bata blanca- m'ha demanat, com qui consola en un passadís d'hospital, que no plorés, que, al capdavall, només era un ordinador. ggggggg

Bé, de fet, no ha dit pas "al capdavall", cosa que sí que m'hauria fet il·lusió, sinó que ha optat per una expressió molt més dels nostres dies: "al fin i al cap".

Normals

Suposo... Suposo que és bo que en un carrer qualsevol de Barcelona puguis topar amb anuncis com aquest, malgrat la dièresi i la ela i companyia...

I suposo que és bo que en entrar al gimnàs t'ofereixin fer-te la fotodepilació a meitat de preu, amb parèntesis i sense...

També suposo que és bo poder anar a comprar peix fresc, o que te'l serveixin com si fos fet a casa...

Tinc entès que d'això se'n diu normalització llingüística. I vull pensar que és un procés. I que és bo. Suposo...

Ni ho somiïs!

Apreciat candidat d'ICV, tingues clar que no, que no et votaré. I no perquè no facis esses sonores, no, no és pas aquest el motiu. Ni perquè ja saps que no m'agraden els embolics que us feu. Ni perquè els teus joves siguin tan increïblement guais i trencadors, sempre a l'última moda, ells: És que... Què et penses, que no sé a qui correries a regalar el meu vot?

I a vosaltres tampoc no us votaré, perquè això de la k i la ñ com a grafies radikals no m'acaba de convèncer...

I a tu encara menys! Saps què passa? Que em sembla que aquí la malalta que necessita atenció mèdica urgent no sóc precisament jo...

I als partits espanyol(iste)s no us he ni haig pas de dir res més...

En fi, que cadascú voti el que bonament li plagui...

Fora! (?)

Ja ho va dir el mestre Fabra, però la idea no va agradar... Si mirem al voltant nostre, sí que ha triomfat entre els italians. I en occità, també.

I, francament, és qüestió d'economia... Però, és clar, de vegades sembla que preferim ser fidel als orígens, oi?

Jo encara no tinc del tot clar cap a quin bàndol acostar-me, però l'altre dia vaig mirar de transgredir les normes en un examen i -ho reconec- la proposta no va ser gaire ben rebuda:

Bé, que consti que ho he provat... Ja se sap, que hi ha coses que no tenen solució. O potser sóc jo que, com diu la cançó, no tinc solució...

Mama, vull ser metge

Jo sempre havia dit a una meva amiga -futura metgessa- que, algun dia, la volia acompanyar a una classe de Medicina, com més estrafolària millor:

s

- Ei, que sigui alguna cosa ben estranya i complicada, com ara Teoria anatòmica relativa als microorganismes subcutanis ubicats a les glàndules...

ds

I, després de molt insistir, va arribar el dia. Jo, tota feliç, vaig pujar als Ferrocarrils, cap a l'Autònoma. Després de voltar i perdre'm per aquell campus immens -on la proporció de bars i llocs per no fer res supera, de molt, el nombre d'aules...- vaig trobar la meva amiga.

ss

I ens vam dirigir cap a l'aula que tocava. Vaig al·lucinar, és clar, en veure la quantitat d'alumnes que hi havia, i vaig recordar el caire gairebé familiar de les classes de Lingüística descriptiva, Història dels mots, Intercomprensió i aprenentatge simultani de les llengües romàniques o Teoria sintàctica...

Va entrar la professora. Jo sempre havia associat la Facultat de Medicina amb serietat, solvència, rigor. I la cosa es presentava interessant: parlaríem de conceptes bàsics de l'oncologia radioteràpica!

Però, amb la primera diapostiva del Power Point, ja vaig veure que patiríem:

Era catalanoparlant, la professora.

I tots els alumnes es miraven, preguntant-se si és que aquella bona dona no tenia corrector de Word...

Paradís

Vinc de passar uns dies al PARADÍS. Un paradís fiscal, i paisatgístic. I també lingüístic.

Algun cop he somiat en un país en català. I es veu que això ja existeix, que hi ha un país on l'única llengua oficial és aquesta. Això, és clar, no implica pas que no s'hi parlin altres llengües. Al contrari: al carrer sentiràs portuguès, també; i segurament francès, i molt probablement espanyol. Però, sobretot, català.

Així que només has de ficar-te al cotxe, saludar la senyoreta que parla des de l'interior del GPS, omplir el dipòsit de benzina i fer camí.

I, un cop creuada la frontera, trobes que, ben mirat, no hi falta cap bandera:

I, tot caminant pel centre neuràlgic del país, entre perfumeries, farmàcies, botigues de roba i d'electrònica, comproves que els cartells, els avisos, els anuncis... són en català. I que quan entres a qualsevol establiment, t'atenenen en català. I que quan vas a sopar de restaurant, et duen la carta en català.

És un català, en general, amb accent nord-occidental. En alguns parlants, notes que tenen una altra llengua materna, però no hi fa res, perquè han après la llengua que és oficial al país. Un país, un estat que bé ha actuat i està actuant per aconseguir (mantenir) aquesta realitat lingüística:

Servei que endega campanyes com aquesta:

Què, en prenem exemple? Ens hi annexionem? Ens exiliem...?

(D'altra banda, moltes gràcies!)

A les Espanyes (o no)

Una servidora de vosaltres acaba de tornar d'una fugaç però intensa estada a les Espanyes. Bé, concretem, la destinació (que no destí) ha estat una poblet del sud navarrès, d'aquells que tenen un magnífic “quartel” de la Guàrdia Civil (civil?) que et dóna la benvinguda.

Durant les interminables hores del viatge d'anada -que miro d'alleujar estrenant una pila de cançons en aragonès a l'iPod- aprofito per practicar la que haurà de ser la meva llengua durant uns dies: “Se cepilla los dientes mientras estudia la exposición de ciencias sociales” .

I arribo. Perquè he estat convidada a fer unes quantes xerrades a alumnes que, com un idioma estranger més, estudien basc.

He de donar-los conversa en èuscar i, al cap d'una estona, preguntar-los d'on els sembla que sóc, jo. I sorprendre'ls dient que ni de Biscaia ni de Guipúscoa, sinó de Barcelona. Així veuen que aprendre basc no és pas cap missió impossible. Tot seguit, els parlo del català.

Vaig preparada amb Power Points i mapes, per si un cas. Però ara us tradueixo el diàleg que es repeteix amb tots els grups:

- I on es parla el català? -demano.

- A Barcelona! -diu un, de seguida.

- Només a Barcelona? -remarco.

- A Catalunya -puntualitza el veí de taula. jjjjjjjjjjjjj

- I ja està?

- A València -afegeix, amb veu tímida, un tercer noi. jjjjjjjjjjjjj

- Sí, molt bé, al País Valencià. I prou? kkkkkkkkkkkkk

- A Mallorca! -crida una noieta des de la darrera fila.

- A les illes Balears, i tant. I sabeu a on més?

- A França? -pregunta una altra.

- Sí, sí. Igual que el basc, el català es parla en una zona de l'Estat francès. I encara hi ha un altre lloc, sabeu on és l'illa de Sardenya? Doncs allà hi ha un poblet petit on també es parla català!

I els vaig assenyalant cada zona al mapa, passant també per la Franja de Ponent i el Carxe (Múrcia). Quedo impressionada, francament.

I el tinc silenciat, però percebo que algú em truca: és el meu nou Nokia, d'aquests extraplans, ultralleugers i d'última generació, vaja. Però sabeu el millor? Que sí, que els finlandesos s'han decidit, que TOTS els seus mòbils ja són en català.

Tantsemendonisme

Què és:

Malaltia contagiosa endèmica dels Països Catalans.


Principals focus de propagació:

Barcelona, València, Palma.


Persones amb major risc de contagi:

Sector de població jove (nascuda ja en era postfranquista) del tipus "Hola-què-tal-sóc-ciutadà-del-món-així-que-defensaré-totes-les-causes-menys-la-del-meu-país-perquè-clar-ser-bilingüe-és-molt-guai-i-fa-modernet..."


Primers símptomes:

- Indiferència davant de coses com aquesta.

- Trobar normalíssim fer servir directament l'espanyol quan som al Zara: "¿Perdona, tienes una talla M?" (No fos cas que la dependenta entengués el català!!)

- Creure que, home, ben mirat, potser tenen raó els de Ciutadans-Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (o com coi és diguin); i que quina sort que el PP hagi creat el http://www.sidiguim.com/...


Efectes a llarg termini:

- Autoodi.

- Interrupció de la transmissió intergeneracional del català (perquè, pobrets fills meus, els faré un favor i els parlaré en espanyol, que així tindran més oportunitats).

- Intents repetits (i sovint frustrats) d'esborrar-se l'accent propi.

Tractament:

Opció 1: Dues setmanes d'internament i intensa meditació al monestir de Poblet amb l'única companyia d'unes quantes lectures sobre política lingüística.

Opció 2: Converses diverses amb interlocutors assenyats i realistes.

Opció 3 (poc recomanable): Vivència d'algun cas de violació flagrant dels drets lingüístics que desperti l'individu del seu somni de bilingüisme; retorn a la realitat; període de repòs-recuperació-i-assimilació dels fets.

hh

Seqüeles:

Dificultats importants per saber riure, o si més no somriure, amb això... gggggggggggggggggnnngggggggggnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn
(el millor, de l'inici al minut 04:00)


(el millor, entre els minuts 02:15 i 03:15)


(el millor, entre els minuts 6:10 i 7:30)

És important

Sóc a l'aeroport d'Alacant, fent temps esperant per embarcar-me. A la vora meu hi ha un mostrador d'Iberia, amb una senyoreta. S'hi acosta un jove d'uns 25 anys, tot elegant i amb un català (valencià) impecable:

- Perdone, voldria consultar els horaris per als vols a Barce-...

- ¡No te entiendo!

- Sí, els hora-...

- ¡Que no te entiendo! ¡Háblame en español!

El noi gira cua, i no triga a sentir un comentari irrespectuós de la senyoreta que l'ha "atès". Hi torna:

- Escolte, té el full de reclamacions, per favor?

- No te lo voy a dar.

- Però si m'estàs entenent... Vullc el full de reclama-...

- ¡Que no te lo voy a dar!pllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
- Sóc advocat, aixina que sé que tinc dret a...

- ¡Aquí hay mucha gente con carrera!p llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll

El noi al·lucina: ella l'està entenent de sobres, i té un company de feina al costat que mira de convèncer-la que el que ha de fer és parar de discutir i donar el full de reclamacions al client que l'hi està demanant. Ella s'hi nega, argumentant que, de fet, (encara) no és client.

El gairebéclient decideix que prendrà mesures. Se'n va, tot recordant l'anècdota que ha viscut aquell matí al Corte Inglés, quan ha preguntat a una dependenta: kkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkk - hhhhh

- Perdona, teniu còpies de claus?

I li ha respost:

- Lo siento, la marca Claus no la tenemos.

`p
I jo sento un avís per megafonia, que el vol d'Iberia 1399 amb destinació Barcelona està a punt de sortir. M'he d'afanyar. Enfilo les escales mecàniques, i per dins encara sento les veus que fa només un parell d'hores es manifestaven pels carrers d'Alacant:

"Escolta, PP, Alacant vol TV3!"

"Volem TV3, Canal 9 no val res!"

I, sobretot: "Alacant és important, Alacant és important!"

La lingüista, a eixe bon xiquet de l'aeroport, li diria estes paraules:

¿Y usted le dice "carrer"?

Una servidora va rabent -però sense rebre!- carrer Princesa amunt quan, de cop i volta, un bon home, d'aparença turista clara, m'interromp la marxa:

- ¡Perdone, señorita! ¿Cómo puedo llegar a las Ramblas?

I ja tenim la situació servida. És molt probable que aquest senyor no sàpiga català, però també és evidentíssim que l'espanyol és la seva llengua materna, la qual cosa el converteix en perfectament capaç d'entendre la meva resposta, acompanyada, és clar, de molta gesticulació:

- Miri, és molt fàcil. Aquell carrer -assenyalant-l'hi amb el dit- i tiri recte, recte, i ja veurà les Rambles. ggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggg-- Aha, aha. Aquella calle, gracias. ¿Y usted le dice "carrer"?

- Sí, sí, però és una altra llengua: el català, la llengua d'aquí.

L'home posa cara de "primera notícia", però a continuació, ben rialler i interessat, em demana:

- Dígame usted, ¿cómo se dice hombre y mujer?

- Home i dona.

- ¡Home i dona! -repeteix. Pues... ¡Gracias, dona!

I m'allarga la mà, per fer una encaixada.

Ell segueix amb la seva colla cap a la plaça Sant Jaume. Jo tombo Via Laietana amunt, tot pensant com n'és de curiós que un estranger que ni sap que el català existeix m'hagi entès i que, en canvi, gent que fa anys i panys que viu aquí encara gosin dir que no entenen res...

Calla...!

De vegades, cal saber callar. Sí.

A l'hora de la veritat, però, no és pas gota senzill.

Perquè sovint diem coses que no toquen o que ni tan sols pensem, i tallem contínuament el nostre interlocutor, i no deixem parlar, no escoltem; anem a la nostra, vaja.

I prescindim del silenci. I mira que hi ha cops que sense dir ni una paraula podem donar a entendre tantes coses...!

Bé, ho confesso, això que dic només -o en part- és una excusa per regalar-vos una joieta que arriba de l'Empordà, el nou videoclip dels Sanjosex: les imatges parlen soles, i si ja hi afegim la música i la lletra, amb les es i les os gironines (que permeten rimes del tipus per ella / parella, minut 1:40 - 1:44), la combinació esdevé, senzillament, excel·lent!

Començar

Una bona manera de començar l'any és aquesta:

Llevar-se, anar cap a l'estació de trens més propera, i fer una excursió cap a Sant Pol de Mar. Riure amb el bilingüisme de la Renfe: Próxima estación / Propera parada (o era al revés?).

Passejar pels carrers i carrerons d'aquesta bonica localitat costanera, passar per davant del Restaurant Sant Pau, de la Ruscalleda, fer un cop d'ull a la carta i, és clar, limitar-se a sucar pa amb l'olor, que diuen...

I, prosseguint el passeig, espantar-se una mica-bastant-molt en veure això:bbbbbbbbbbb

Però, en passar davant d'una botiga, alegrar-se de comprovar que els refranys segueixen vius:

A continuació, de tornada a la gran ciutat, anar a fer un mos en algun dels establiments Viena, excel·lents pel que fa a la sensibilitat lingüística (i al menjar): eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee

Finalment, per rematar el nostre inici d'any, és recomanable d'anar a fer un te a ca l'Otman, al carrer Cirera del barri del Born, on podreu sentir tant com vulgueu un català amb accent àrab deliciós... mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm
Fa o no fa?

Balanç nadalenc

Aquests dies, qui més qui menys mira enrere i fa balanç. Aquests han estat els meus reptes de Nadal: KK

LKKKKKKKKKKKKKKKKGG NNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNN
1- Comprar torró a Alacant (i d'Alacant) i que m'atenguin en català. ACONSEGUIT / REEIXITL

.JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

2- Sentir, a les fires i botigues de Barcelona, més nadales que villancics. SEMIFALLIT
L

3- Veure la cara d'estupefacció d'una dependenta (sud-americana) quan, després d'embolicar-me un regal i posar-m'hi l'etiqueta "Deseo que te guste", la hi / l'hi faig canviar per una que sigui en català. Ella, tot i que ho fa encantada, sentencia, sense entendre gaire la meva petició: "La otra era más bonita". ACONSEGUIT / REEIXIT

K
4- Comprovar que Codorniu manté amb dues enes l'eslògan "Anna, el nom del cava". ACONSEGUIT / REEIXIT

5- Poder celebrar que aquest blog, en el seu primer Nadal, té lectors de pràcticament tots els territoris de parla catalana (en falten de la Franja (NO! M'acaben de fer saber que de la Franja també n'hi ha!!), del Carxe, de la Catalunya Nord i de l'Alguer), i que també en té d'altres països d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Amèrica del Sud. ACONSEGUIT / REEIXIT
K

6- Apreciar algun senyal de recuperació del Tió, en detriment del senyor amb vestit vermell i barba blanca. FALLIT

K
7- Certificar que en català el Nadal encara és bo -no pas feliç- i singular. ACONSEGUIT / REEIXIT
KKKMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKK
8- Constatar que la frase que segueix, per bé o per mal, continua sent molt certa. ACONSEGUIT / REEIXIT

Un desig per l'any que ve? Ho tinc molt clar! Que, quan una servidora torni al País Valencià, les parets no hagin de dir més això...

Per acabar, música. Ja sé que és de fa uns quants anys, però la puc dedicar igualment, oi? Si més no, el trosset que va del 00:51 al 01:35...

És Nadal al meu cor / quan somrius content de veure'm / quan la nit es fa més freda /quan t'abraces al meu cos. / I les llums de colors / m'il·luminen nit i dia / les encens amb el somriure / quan em parles amb el cor.

BON NADAL!!

Cal?

Digueu-me maniàtica, però dia sí dia també ensopego amb cartells que, resumint, trobo que qui els ha fet hi ha perdut temps, espai i recursos. Us n'he preparat una selecció.

En una de les biblioteques de la Universitat d'Alacant, ens demanen que callem:

En un portal d'un bloc (i no blog) de pisos de l'Eixample barceloní, avisen que:

Als passadissos de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, anuncien:

I, com a paradigma d'aquesta ximpleria, al bell mig del campus universitari alacantí hi ha això:

Sembla que ens agraden els cartells grans i amb molts colorets... I, llavors, de què serveix reclamar?

Intent d'àpat

El matí va passar de pressa. Estava tan enfeinada que, sense adonar-me'n, se m'havien fet quarts de tres. Vaig decidir plegar per una estona i abandonar l'habitació:

La nevera era buida, el rebost feia llàstima. Per acabar-ho d'adobar, era un dia festiu. La decisió només podia ser una: treure el nas a la botiga de menjars preparats de la vora de casa, un típic negoci familiar molt arrencat.


Mentre esperava el meu torn, vaig agafar un tríptic que detallava tots els plats que tenien. I bé, us reconec que em temptava molt l'amanida de coses esparracades, és a dir, d'esparrecs, però al final, tot i que mai no he estat, set ni sigut gaire partidària de les drogues, em vaig decidir per les pastis, els tripis (uns quants de verdures, uns quants de marisc):


De segon, de seguida vaig tenir clar que volia això del turbo al forn, que vaig suposar que seria un peix cuinat a velocitat estratosfèrica -amb alguna mena de turbocompressor, vaja.


Al cap d'una estona, quan vaig haver llegit tota la carta, em vaig començar a marejar: trobava a faltar tants accents, tantes lletres... Pel que m'han dit, vaig caure desmaiada. En aquelles hores, tothom ho va atribuir a la gana, és clar.

Veient aquest panorama, no paro de pensar que el nostre país deu estar ple de lingüistes que, ells sí, s'estan morint de gana, esperant (im)pacientment que algú els doni algun text per corregir...

Fes-me un petó

Un tarda d'estiu, jo tenia una cita. Tot anava molt bé, fins que a ell no se li va acudir res més que demanar:

- Dóna'm un petó...

En sentir allò, em vaig quedar astorada: «Com ho he de fer, jo, ara, per DONAR-li un petó?». Vaig pensar que potser era molt materialista, ell, i tenia ganes de tenir una cosa que jo veia impossible de donar-li...

- És que jo..., jo els petons sempre els he fet, no sabria pas com donar-te'n cap, saps?


En català, ens FEM abraçades, petons i moixaines diverses...

O, cap al País Valencià, pots sentir que et diguin: "Pega'm un petó!", i ho hauràs de fer...!

Tot això, segur, ho sap molt bé la Pilar:

Un accident

Jo ja sé que les tardes del diumenge no són el meu fort, però aquest darrer cap de setmana la cosa va passar de taca d'oli...!

Sortia d'una casa situada a l'Esquerra de l'Eixample per anar a una altra de la Dreta, concretament la meva. Tota feliç -i com faig sempre- vaig cap a l'estació de Bicing més propera: agafo el moneder(u) del bolso, en trec la targeta i la passo pel lector: "Agafi la bicicleta número 27". I, tot i que encara no parlo amb les màquines, penso: "D'acord, fantàstic!", mentre em dirigeixo cap a la número 27.

Jo que pujo al seient i, desobeint la normativa, no em trec els auriculars de l'iPod; tinc una bona excusa, estic analitzant la sonorització de fricatives alveolars (sordes) finals i seguides de vocal que fa en Pau Donés, el del Xarop (minut 00:38):

Bé, un cop situada al carril bici que toca... PAM!!!! Encara no sé com, jo, bolso, iPod i bici sortim propulsats i quedem estesos a terra, al bell mig del carrer Diputació. La caiguda, no ho dubteu, és espectacular i aparatosa. Tots els vianants que passen se m'acosten, els cotxes s'aturen i també em miren:
d

- Estàs bé?

- Què t'ha passat? Vols que truquem a una ambulància?

- Pobreta!! Com et trobes?
ed

I jo, agonitzant enmig de la calçada, no puc ni parlar del mal que em fa tot, i només ploro... Però per dins m'envaeix una sensació immensa d'alegria: tothom, tothom, tothom, abans que jo hagi obert boca, se'm dirigeix en català! Que una llengua es faci servir en una situació d'emergència o perill en una gran ciutat és fonamental i diu molt!

I mentre faig aquestes reflexions sociolingüístiques, dos homes m'arrosseguen fins a la vorera i un tercer crida una ambulància, que no triga a arribar...

La lingüista va a l'aeroport

Aeroport de Barcelona. Terminal B. La lingüista –elitista– fa el trajecte BCN-ALC. Amb la mà dreta, arrossega una maleta de mida justa per a un cap de setmana de tres dies. A la mà esquerra, hi duu els bitllets i el D(N?)I.

Al taulell que toca, factura. En català.

Després, un segurata amb posat seriós al qual ningú –en aquella estona– gosa dirigir-se en cap llengua que no sigui l'espanyola, li indica cap a quina porta ha d'anar per embarcar i ho fa amb un accent que deixa ben clar que el català, tot i les seves característiques físiques, és la seva llengua primera.

A punt d'embarcar, un noi negre –hoste de vol– a qui tothom parla en espanyol indica a la nostra protagonista, en un català impecable, on són els lavabos.

Ja asseguda, mentre repassa papers, la lingüista sent com la companyia Air Europa anuncia pels altaveus els seus propers enlairaments: ho fa exclusivament en català, caram.

I toca pujar a l'avió, d'Ibè/é/eria. Les cames li comencen a tremolar: això no canvia mai. Però després dels missatges –sempre pràcticament inintel·ligibles– en espanyol i anglès pronunciats per les simpàtiques hostesses de vol, tots els passatgers són obsequiats amb la reproducció d'un discurs gravat amb totes les instruccions necessàries per al bon desenvolupament del vol: ara és en català oriental.

I quan arriben a destinació, a l'aeroport alacantí, el procediment és el mateix: els missatges in vivo de les senyoretes i, tot seguit, el missatge enregistrat (in vitro) en català, concretament en valencià.
ggg

Amb estones com aquesta, és quan prenen sentit els mots del primer minut de la cançó...

...alguna cosa em diu que segueixi...

Ni això...

La sempre amabilíssima empresa Durex a mi no em dóna més que disgustos... Bé, no us m'espanteu pas!

Resulta que a Finlàndia, on només el finès és oficial arreu del país, però on també es parlen altres llengües, tenen els preservatius etiquetats en finès, suec, danès i noruec. Per exemple, la comunitat de parlants suec no arriba als 300.000 individus. Els catalanoparlants som uns quants més...

I resulta que a Estònia, on només l'estonià té oficialitat, l'etiqueta inclou, a més d'aquesta llengua, el lituà, el letó, el suec, el finès i el noruec.

I resulta també que Durex també respecta les comunitats lingüístiques (molt molt molt inferiors, quant a nombre de parlants, a la nostra) de Bèlgica, Eslovènia, Hongria, el Quebec, Dinamarca, Croàcia...

Als Països Catalans, en canvi, ens hem d'empassar -no literalment, és clar- els condons/condoms en espanyol i en portuguès. Això sí, Durex té l’amabilitat d’oferir-nos les instruccions d’ús d’aquest enginyós invent no només en espanyol i portuguès, sinó també en anglès, francès, italià i fins i tot grec!

Ara bé, ja sabeu que la lingüista no s’atura. No vulgueu pas sapiguer què vaig haver de fer perquè això m’arribés a les mans... Mireu, mireu:

Elis elis!! ;-)



La cançó d'avui, of course, no podia ser cap altra: quan he vist això, amb traducció i tot, no m'hi he pogut pas resistir!

Us repto (i no pas rapto...)

Qui entengui totes les paraules té premi!





Sí, sí, això és català...!

Què vos passa?

- Va! Afanya't!

- Sí, sí. Ja devem ser a prop...!

Deien travessant Barcelona a cuita-corrents un dissabte a la nit. Aleshores, a ella, que duia sabates de taló, li'n va caure una. Tenien pressa, i allò que estaven a punt de veure no podia esperar, de manera que va arreplegar la sabata com va poder i va continuar carrer amunt. Ell ja havia avançat uns quants metres, mentrestant, i va sentir com li sonava el mòbil: un parell de missatges i una trucada, però no podia entretenir-se a treure'l de la butxaca.

Encara que semblés mentida, a l'altra punta de la ciutat hi havia un cinema que, benèvolament, emetia...

..., una pel·lícula catalana, en català!!

Amb penes i treballs i moltes presses i un xic d'estrès i un pilot de nervis a l'estómac van arribar a on calia, van comprar les entrades, van passar cap a la sala, van treure's les jaquetes, van apagar els mòbils, van asseure's a les butaques corresponents, i van alçar la vista cap a la pantalla, tot parant molt bé l'orella.

k ______

Quan penso això...

...em ve al cap una cançó, tan vàlida allà com aquí:

"Què ens passa, catalans, què ens passa?"

(Deu ser això, molta corbata i molt poca vergonya...)

k

Qüestió d'ètica

Drama en un sol acte

ACOTACIONS

ESCENARI: un local qualsevol (però acollidor) del barri barceloní de Gràcia (perdó, de la Vila de Gràcia...)

ÈPOCA: contemporània (concretament, un vespre de tardor del 2