París: el perquè de tot plegat

Són petites coses, detalls, un rere l'altre. L'altre dia la lingüista va anar a París, i en va trobar uns quants.

1. Per anar-hi va agafar un tren a la capital de Flandes, Brussel·les. Per distreure's va agafar un diari d'aquests gratuïts, n'hi havia en neerlandès i en francès. Endevineu quins tenien més demanda?

2. La lingüista havia quedat per dinar amb una amiga a la Cité Universitaire. Diversos països hi tenen una seu, una mena de residència per a estudiants que també fa de casa de cultura. La "maison des provinces de France" no és gaire innocent...

3. Províncies amunt i avall. I els punts cardinals, això sí que els agrada! Al vespre, no podia fallar. Toca un bon sopar.  I un bon vi. Fem un cop d'ull a la carta:

4. Per fer baixar l'àpat, un passeig pel quartier latin. I sí, en un aparador de llibreria s'hi poden trobar grans veritats!

5. De tornada a l'hotel, els cartells del metro anuncien, entre altres coses, creuers. Fixeu-vos en les informacions importants de sota. Compte, no fos cas que els francesos sentissin parlar alguna altra llengua...

6. L'endemà al matí, un barri qualsevol. I allò que fan tan bé els francesos: apropiar-se coses, sobretot plats deliciosos que passen a ser "cuisine française" com qui no vol la cosa:

7. Ja de tornada, la lingüista entra en una llibreria de l'estació de trens per fer temps. Hi troba una guia turística de Barcelona, feta per i per a francesos. Quina temptació! De seguida l'obre, busca "langue" a l'índex i fa un cop d'ull a la pàgina corresponent. 

- Bé, citen el català com a llengua pròpia de la ciutat.

- Fins i tot expliquen la persecució de la llengua durant el franquisme. Ui, però, què hi diu aquí? (Cliqueu la foto per ampliar-la)

- I com ho rematen, tot plegat?

- Per sort, donen les quatre paraules bàsiques en català. Ja és molt.

8. En definitiva. Això és França, i Europa, però França, França i França. I, per sobre de tot, França.

(Sí, només descrivia una foto...)

Els dialectes i TV3

Ho confesso. Sempre ho faig. No ho puc evitar. No puc centrar-me en la història i prou. Deformació professional, en diuen.

Actriu Inés Díaz, natural de València. Fa de directora de la residència. Es veu que no li permeten parlar en la seva variant, intenta camuflar-la, imitant el català central. El resultat és deplorable, una barreja que no és ni valencià ni català central (ni barceloní).

Minut 10.30.
Exemple 1. algunes erres finals les pronuncia (valencià) altres no (català central)

"El primeØ que haurien d'haver fet" 

Exemple 2: algunes "e" les fa "e" (valencià), i altres les intenta fer com en català central, però en comptes d'una vocal neutra el que fa és una "a"

"La gerent del centre  [...] lladre [...] vegadas [...] cosas sevas [...] senten [...] visitas [...] inventan"





Actor Pep Molina, natural d'Alcoi. Fa de Blai (propietari del bar). També li fan fer el ridícul, a TV3 parlar valencià no està ben vist. Fa prou bé les neutres, però de tant en tant se li escapa alguna "e" sense reduir:

Exemple 1. Minut 13:30 (mateix vídeo): "regal de la casa [...] preferida [...] t'animes"


Exemple 2. Minut 40:00 (mateix vídeo): "esperant [...] divertiràs [...] engegaràs [...] mereix [...] alegre" (compareu aquest adjectiu amb la [a] final que fa quan diu "increïble")


Altres actors se'n surten molt molt bé. Es veu que tenen tanta pràctica que dissimulen a la perfecció d'on són. Molt sovint són actors de les Illes. Un exemple? Na Margalida Grimalt.

Mireu primer uns segons d'aquest vídeo.


Videobook Margalida Grimalt from aurelie domingues on Vimeo.

I ara feu un cop d'ull al minut 00:25 del segon vídeo (el de més avall) d'aquí.

En fi, per què a TV3 no agraden els dialectes? Per què seria tan estrany que un cambrer d'un bar de Barcelona fos valencià? La directora d'una residència d'avis de Catalunya ha de ser per força de Barcelona?

Trist, molt trist. Després lluitem perquè TV3 es vegi més enllà del Principat.

Que jo recordi, només Porca Misèria, de Joel Joan, permetia als actors parlar en el seu dialecte, sense obligar-los a parlar en barceloní. O, millor, com deia aquell, en tevetresí.

Luxemburg

Aquest serà probablement el post amb més fotografies del blog.

Imaginem...

Classe de sociolingüística. Lliçó d'avui: Luxemburg.

Exercici 1

Observa atentament les imatges de sota (fixa't en els peus de foto) i respon les preguntes següents:

- Quines llengües són oficials?
- N'hi ha una que predomini sobre l'altra?
- Detectes alguna distribució de funcions en les llengües?
- En quins àmbits predomina cadascuna?
- Quina llengua és més present en els usos socials? I en els populars?
- Creus que podríem parlar d'un estat de diglòssia? Com el descriuries?

Poble (restaurant)

Poble (circulació)

Poble (circulació)

Luxemburg ciutat (publicitat parada bus)

Luxemburg ciutat (govern)

Luxemburg ciutat (govern)

Luxemburg ciutat (govern, àmbit judicial)

Luxemburg ciutat (circulació)

Església

Església

Poble (forn, cafeteria)

Luxemburg ciutat (horari d'un bar)

Carretera (parada bus)

Luxemburg ciutat (hotel 4*)

Luxemburg ciutat (hotel 4*)

Poble (cartell orientatiu per a turistes)

Luxemburg ciutat ("restaurant")

Poble (monument morts guerra)

Luxemburg (cartell d'informació per a turistes)

Luxemburg ciutat (servei de neteja)

Poble (establiment de menjar)

Poble (cafeteria)

Poble (establiment hotel / restaurant)

Poble (activitat)

Poble (ajuntament)

Carretera (circulació)

Carretera (ampliació anterior: francès tapat)

Poble (àmbit financer)

Luxemburg ciutat (circulació)

Luxemburg ciutat. Nens que juguen, no parlen francès.

Ni fet expressament!

Doncs sí, per acabar d'ambientar-vos, si no ho vau veure, un bon reportatge sobre la situació a Bèlgica:

http://www.tv3.cat/videos/3939770/Aixo-no-funciona-o-potser-si

Tenir-ho clar

ADVERTÈNCIA 1: Aquest post pot semblar un d'aquells textos que lloen descaradament la manera de ser, de pensar, de viure i d'actuar dels països més al nord d'Europa, en detriment de la manera com es fan les coses a casa nostra.

ADVERTÈNCIA 2: Sí, aquest post és el que sembla.


La lingüista fa uns dies que no corre per aquest món bloguer, perquè s'ha traslladat temporalment a Flandes, i això de canviar de casa i de país no és tan simple...

Bèlgica, aquest "país" que s'aguanta qui sap fins quan, té dos grans grups de parlants: al sud, a Valònia, parlen francès; al nord, a Flandes, parlen neerlandès (destaca també un grup de parla alemanya a l'est).

A la capital, Brussel·les, totes dues llengües són oficials però a la pràctica hi domina al francès, malgrat ser la zona de Flandes.

Mapa:

Els habitants de Flandes resisteixen convençuts les envestides de tots aquells francòfons que han anat a viure a Flandes i pressionen descaradament per exigir que se'ls atengui en francès, que als seus fills se'ls ensenyi en francès, etc. Podeu sentir com ells mateixos ho expliquen en aquest 30 minuts. Suposo que si anessin a viure a Itàlia demanarien el mateix, oi?

http://www.tv3.cat/videos/3260890/Junts-o-separats 


Quan aquí ens fan creure que no es pot etiquetar en català per manca d'espai, per temes de màrqueting, perquè implicaria elevar el cost de producció... no ens els creiem. Però bé, per si algú encara s'empassava aquestes excuses, que faci una ullada a les imatges.

Allà les rentadores són bilingües:

Les assecadores també:

Fins i tot el terreny intocable dels medicaments... Per davant una llengua, per darrere l'altra:

Tot això us recorda alguna cosa? Mmm... No, oi? Llàstima. Hi ha massa distància, entre Flandes i Catalunya, i no només de quilòmetres.

L'any que ve serà millor. Segur?

Ningú li ho havia advertit. Simplement, li n'havien parlat bé. Algun reportatge als típics programes culturetes de TV3, i alguna crítica prou bona en més d'una revista, com el Time Out Barcelona.

Tot plegat la va agafar desprevinguda i sí, ho va fer, va comprar entrades per al teatre, aprofitant que anunciaven una pròrroga de l'obra.

Va ser arribar al recinte, asseure's a la butaca assignada, obrir el programa de mà i... Ja l'havien enxampada! Una frase de cada manera, allò era un mal presagi. I sí, va resultar ser un gran exemple de code-switching, allò d'anar canviant de llengua constantment. Les escenes eren ara en català, ara en espanyol, segons el cas, amb un bilingüisme pràcticament calculat al milímitre, amb la balança probablement més inclinada a la lengua que entendemos todos. A part, en els diàlegs que teòricament eren en català, ja us podeu imaginar com anava la cosa: cada cosa divertida, cada broma, fins i tot cada esment d'un referent històric o cultural (com ara "Oráculo de Delfos") es deien en español. 

I és que eren quatre noies molt guais, molt. I les autores encara més, no en dubteu. (Que, per cert, si algú té ganes d'anar a teatre, que vagi al Romea, a veure Qui té por de Virginia Woolf?, que no se'n penedirà gens.)

Lluny de l'escenari, per sort, encara hi ha gent que intenta normalitzar la situació: