dissabte, 13 de juny de 2015

Hola, hipster! Folkloritzem el català?

Hola, hipster! 

Com va? Últimament et veig molt per Barcelona! Ets a tot arreu, no puc atrapar-te! 

Tinc una proposta: Quedem a la plaça Universitat, avui al vespre.


Vine, entrem. Anem als jardins de darrere. 
Sí, aquí. Què et sembla? 


Ui, quina set! Anem cap buscar alguna cosa per beure?


Què vols prendre? Mmmm, mirem què tenen...


Va, jo una llimonada amb gingebre. Que bona! I res de gots, com ha de ser!


 A veure, llegim una mica aquest fullet. Mira, té una frase en català a la portada.

   

I a dins? 

Ah... no, a dins no. 




Gràcies, gràcies. Així aconseguirem folkloritzar el català, que acabi sent el detall graciós, el nom d'un bar, la frase entre cometes en un text. 

diumenge, 3 de maig de 2015

Un british passejant per l'Eixample

La lingüista avança decidida per un carrer qualsevol de l'Eixample Esquerre, contenta de rebre el sol a la cara, com si fos el primer dia d'estiu. L'iPhone reprodueix una cançó tranquil·la i la lingüista entra en el seu món... 


Té per davant un d'aquells trajectes que fan de mal combinar amb transport públic, i que al capdavall val més la pena de fer a peu, amb calma. Tres quilòmetres, recorrent l'Eixample des d'un extrem fins al centre, i després emprendre el passeig de Gràcia, esquivant turistes i càmeres de fotos. Fa tan bon dia! 

De sobte, la lingüista veu que al seu davant un british d'uns 30 anys vestit amb pantalons curts fa senyals de voler-li demanar alguna cosa.

Sense que ella tingui temps de reaccionar, el jove li deixa anar, amb aquell deix londinenc característic:

-Are you Spanish?

La lingüista es reserva un parell de segons per treure's els auriculars i processar la pregunta. I tot el que li surt és:

-I'm Catalan.

El jove somriu:

-Ah, yes, of course, Catalan! Do you know where I can buy some jeans? I came to Barcelona with shorts only, but it is cold in the evening! I've seen the shops in the area, but I don't like what they have. So, where else could I go?

La lingüista li dóna les indicacions pertinents perquè trobi botigues del seu gust. I, quan s'acomiaden, ella camina pensant que aquella resposta, tan natural, tan simple, tan normal i tan segura, deu valer més que cinc editorials del The Times.

I, quan se n'adona, ja ha arribat a port.



divendres, 13 de març de 2015

Tants/tantos com/como parlants/hablantes

Tants què? 
Tants bilingüismes. I tantes maneres de veure l'ús que fem de les llengües.
La lingüista es lleva un bon dimecres i agafa el cotxe per anar a la feina. Aleshores, parada en un semàfor, es distreu mirant per la finestra i de sobte veu això...
Com??!! El semàfor es posa verd, és hora punta, els cotxes fan sonar el clàxon per apressar la lingüista, però ella necessita capturar la prova del delicte! I aleshores, ressegueix la resta d'aquell aparador, i entén l'explicació: si en espanyol diem "yo adelgazo", en català direm "jo aprimo". Sí, oi?
I és que no hi ha res com prescindir dels lingüistes i traduir com ens sembla. 
Per exemple, per esmorzar, per què no mengeu una bona...
                                             
Segons el diccionari, sembla que en aquest establiment ens ofereixen entrepans 'calorosos' o bé 'molt vius, plens d'animació i de passió'. Què més podeu demanar? Amb aquestes propostes, qui es queda a esmorzar a casa?
Doncs una servidora. 
                                         
I és que ni tan sols un esmorzar a casa està exempt de sorpreses lingüístiques. Perquè quan la lingüista agafa el suc i es disposa a servir-se'n, de sobte ho veu: No, no està etiquetat en català, que això seria massa! Però si vols informació nutricional en les llengües cooficials de l'estat pots anar a buscar el mòbil, obrir l'aplicació per llegir codis QR, enfocar el mòbil al codi de l'ampolla, i au, aleshores podràs llegir en català quantes calories té aquest suc amb estèvia. 
                                               
Per què et queixes?

dijous, 12 de febrer de 2015

El pàrquing

 La lingüista surt de casa de bon matí. Fa tard a la feina! (La feina que, tot sigui dit, li impedeix d'escriure gaire aquí...)

Primer ha d'anar a buscar el cotxe. Entra al pàrquing, i té la sort de començar el dia amb un noi guapo que li obre la porta de l'ascensor. És un d'aquests pàrquings immensos, de quatre pisos sota terra, amb més de cent places a cada planta -això vol dir, doncs, que és possible no tornar a coincidir amb l'esmentat noi guapo.

Doncs bé, la lingüista es fica al seu cotxe, es disposa a sortir al carrer i encara la rampa. Però, al capdamunt, veu que hi ha un cotxe que s'ha encastat de ple contra la porta automàtica:

I aleshores veu la barrera i el cartell improvisat. Corrent el risc de provocar un embús en hora punta per sortir del pàrquing, la lingüista decideix comprovar si la suposició que li balla pel cap podria ser certa. Baixa del cotxe, camina fins a la part del darrere de la tanca i, efectivament, allà, la part que no veurà cap cotxe que vulgui sortir, hi troba la sorpresa:




Conclusió? Si vols saber per quina porta has de sortir, més val que sàpigues llegir el cartell situat a la banda útil, tret que, com la lingüista, tinguis ganes de provocar un tap de cotxes que es pregunten què hi fas, allà parat al començament de la rampa.


PD: No, parar-se allà al mig no era una excusa per mirar de tornar a coincidir amb el noi de l'ascensor.


dijous, 30 d’octubre de 2014

Dinamarca, Suècia... i Espanya

Qui no està enganxat a una sèrie, avui dia?

Suècia i Dinamarca en coprodueixen una, que com veieu compleix tots els tòpics de l'ambientació nòrdica:



Tot passa al voltant d'un pont que uneix tots dos països. Els personatges de Dinamarca parlen danès i els de Suècia, suec. Sembla, doncs, que el nivell d'intercomprensió entre ambdues llengües és força elevat (per a més precisions, vegeu la reflexió de Joan Lluís-Luís).

Potser, innocents com una servidora, penseu que, per intercomprensió, la que tenim entre el que es parla a Barcelona i el que es parla a València.

Doncs no, us equivoqueu! Aquí no ens limitem al bilingüisme, aquí som més que ningú i tenim, fins i tot, bidialectalisme, i amb totes les lletres! Per això, si anem a la cafeteria del tren que comunica Catalunya i el País Valencià, comprovarem com ens agrada gastar tinta:


Al nord, en canvi, sembla que els va més la cosa lògica. Als crèdits, doncs, no escriuen dos cops aquelles paraules que, en suec i en danès, són iguals, com musik o scenograf. Només repeteixen, evidentment, les que són diferents:




Alguns tenen clar que, aquí, un personatge català i un de valencià no s'entendrien. De fet, sense anar més lluny, per dinar un menjaria pa de llavors i l'altre, de pipes.





dimecres, 1 d’octubre de 2014

"No, no es pot"

...va dir la dependenta (o propietària) de la Llibreria Públics de Dénia.


Ho va dir, concretament, quan la lingüista, tota innocent, i a punt de comprar mitja dotzena de novel·les per passar l'estiu, li va insinuar:

- L'organització és una mica confusa... Com és que no poseu al costat el mateix títol en valencià i en castellà, perquè sigui fàcil triar?

- No, no es pot!

I, davant la cara d'estupefacció de la lingüista, va venir l'explicació:

- És que tenim els llibres ordenats per editorial, i és clar, no podem barrejar valencià i castellà perquè poden ser dues editorials diferents...

"Ja, és clar" -va pensar la lingüista.

Però, aleshores, a la taula de novetats, on es barrejaven mil editorials diferents, per què no hi podia haver llibres en català?



I en aquesta altra taula, on la llibreria presentava una selecció de llibres?



Calia, doncs, a Dénia, comprar Jaume Cabré en castellà? Ignorar la magnífica traducció al català de l'Això és tot de Salter?


Ah caram, però quan els convenia, amb el típic llibre folklòric, això de presentar les dues llengües juntes semblava que sí que es podia fer...


Curiós, si més no. La lingüista, però, fidel, va anar fins al raconet -gran, però raconet- de la llibreria on hi havia els prestatges en català. Això sí, a l'hora de pagar, la dependenta (o la propietària) va tenir l'amabilitat de recordar-li que els dos llibres que havia agafat d'Alice Munro, per a cadascun dels quals pagava més de 15 euros, els donaven molt bé de preu a l'entrada de la botiga. 
En espanyol, és clar.
Gràcies- va dir ella. I va pensar que potser no s'incloïa en la mena de públics que busca aquesta llibreria de Dénia.


dilluns, 14 de juliol de 2014

AP7

Un diumenge de juliol. Per l'AP7. Toca parar.

Si ets catalanoparlant, com la lingüista, i tens gana, com la lingüista, val més que et posis les ulleres.
 En fi. Queda clar, oi, a quina llengua hem de donar prioritat?

Per sort, quan arriba a casa, la lingüista troba que al portal de la cantonada algun veí motivat ha deixat una nota dirigida a la resta d'habitants del bloc. I s'alegra de veure la tria lingüística que ha fet:

La lingüista, encara que se li morin, ja ho ha fet...

dijous, 3 de juliol de 2014

La monolingüe d'extraradi que anava d'Andorra a Múrcia

Hi ha un concepte consistent a compartir les despeses d'un viatge amb cotxe. Com sol passar, això en francès té un nom amb molt de glamur: covoiturage
La lingüista, que ha d'anar a Elx, posa un anunci al web pertinent per trobar companys de viatge. En algun punt d'Andorra, la dona d'extraradi veu l'anunci i reserva una plaça. La lingüista accepta la reserva. I de seguida rep una trucada de la nova companya de viatge. Mig minut després de començar la conversa, ressona, a través de les línies telefòniques que comuniquen Andorra i l'Eixample, un "Me hablas en castellano, porque no entiendo nada de catalán". No és una pregunta, ni una petició, ni un suggeriment. És una exigència. 
Minuts més tard, per whatsapp, passa això:


Imaginem el raonament d'una dona probablement monolingüe com aquesta: "Le he dicho Gracias. Me contesta con unas caritas y dos palabras: de + res. ¿Podría ser como de + nada? Esto sería una respuesta probable cuando alguien dice Gracias. A ver, intentaré verificar esta hipótesis pensando si alguna vez en mi vida, en Andorra, o en Barcelona donde tengo familia, he oído yo la palabra res." EI, EI, EI. No desvariegeu! Aquesta és tan sols l'única opció que la lingüista, tan innocent, podia imaginar. Però ja sabem que els misteris de la ment monolingüe són inextricables.

PD: La lingüista, impactada per la bona educació de la passatgera d'extraradi, va intentar esbrinar-ne l'historial lingüístic. Era de la vora de Madrid, anava fins a Elx i allà la recollia el seu xicot per anar a Múrcia. Durant el viatge, amenitzat per converses de whatsapp privades amb el xicot a base de talls de veu reproduïts amb l'altaveu del telèfon, la lingüista va percebre l'esglai de la dona d'extraradi (que confessa que beu cocacola fins i tot per esmorzar) quan el dependent d'una gasolinera li va dir que el paquet de patates que havia comprat valia "Dos noranta".

dimecres, 18 de desembre de 2013

L'estudi de mercat

A la lingüista li proposen si vol participar en un estudi de mercat. Serà sobre "cofres regal", com Smartbox o La vida es bella. A canvi, rebrà un d'aquests cofres valorat en 49,95 euros (no pas 50).
Hi accedeix.
A l'hora indicada, es presenta al lloc on l'han citada. L'empresa que fa l'estudi treballa en un típic pis de l'Eixample barceloní.
-Hola!
-Hola!
-Véns per l'estudi?
-Sí.

I la lingüista enfila el passadís:
-Benvinguts. Tots a punt? Bé, aquí teniu unes quantes begudes, serviu-vos el que vulgueu. I sapigueu també que sortint de la sala a mà esquerra hi ha el bany. 
I tots els assistents diuen que gràcies.
-Muy bien. Ahora empezaremos presentándonos un poquito.
De sobte, la companya del costat, una dona d'uns 40 anys, comença la presentació:
-Yo me llamo Maria Lluïsa, soy arqueóloga...
La lingüista s'ofereix per ser la següent. I es presenta, en català. Amb això, aconsegueix que en Jordi, que seu al seu costat, també ho faci sense canviar de llengua. Però després ve en Blai, que opta per l'espanyol, igual que el Joan.
I l'entrevistadora va fent les preguntes.

-¿Cuál de estos diseños os gusta más? 
- A mi aquest d'aquí.
- Muy bien, este de aquí. ¿Por qué?

L'entrevistadora recondueix constantment la conversa a l'espanyol. De tant en tant, para i comenta a la seva companya: Escolta, després d'aquestes preguntes els hem d'ensenyar aquelles imatges, oi? I segueix, dirigint-se a nosaltres: Bien, ahora veremos otros diseños.

Tots els presents, màgicament, obliden la seva llengua i canvien a l'espanyol, cadascú dissimulant l'accent com pot. La lingüista, però, no cedeix i, de manera ben natural, va responent en català. Els altres, probablement, no ho entenen. Hi ha una certa tensió, potser? 
I així durant dues hores. 
- Molt bé, doncs hem acabat -fa l'entrevistadora. Ara us donarem el cofre a cadascú. Què, Maria Lluïsa, com ha anat?
- Bé, molt entretingut. -Ui! Ha recuperat el català!
- Sí, el que passa que jo de dissenys no hi entenc gaire... -diu en Blai.

Agafen tots junts l'ascensor. I la lingüista diu adéu a la Maria Lluïsa, a en Blai, a en Jordi, a en Joan. I li responen que bones festes.


Vol que el català sigui una llengua viva?
En cas afirmatiu, per què no el parla?


dimarts, 6 d’agost de 2013

Bearn

Qui més qui menys té un petit paradís, un paradís particular. El de la lingüista és, de ben segur, el Bearn, a la Gascunya.
I per què? Pels paisatges espectaculars? Pels espectacles dels Pirineus? Per l'encant dels poblets? Pels formatges de pastor que es desfan a la boca? Pels vins daurats de Juranson? O... pel mapa lingüístic que barreja occità, basc i, és clar, el nostre estimat francès? 
Primera parada. La Bastida de Clarença, una localitat de parla originàriament gascona però que, amb el temps, acabà adoptant el basc i, més tard, és clar, el francès. 
La lingüista i companyia seuen en una terrassa i, amb la cambrera, comenten la jugada. Els explica que ara el basc està en auge, que l'alcalde el parla i que els nens van a la ikastola. Però que el patuès -el gascó, vols dir, oi?- domina més entre la gent gran, com els seus pares. I que ella l'entén, el patuès -el gascó, vols dir, oi?-, però no el parla.
I van a l'oficina de turisme, i demanen que els aclareixin la qüestió de les fronteres lingüístiques. Quants visitants deuen fer-los aquesta mena de preguntes?
L'endemà, s'animen a fer l'excursió dels llacs de la vall d'Aussau...
...i, després de caminar més de 6 hores, necessiten un petit refrigeri. Es deixen aconsellar i van a l'Auberge du Caviste, en un poblet de la zona:
I, amb el plat a davant, quin entreteniment pot ser millor que agafar el diari, que té un nom ben simptomàtic, i buscar on és Wally? Ai, perdó, on és la llengua del país, el gascó.
Ni rastre. Llavors, quan la lingüista s'acosta a la barra per deixar-hi el diari, veu el llibret de festes d'algun poble de l'entorn i té una intuïció. En efecte, Wally s'ha amagat allà dins, sovint camuflat entre cometes:
I, asseguda en aquella terrassa enfocada als Pirineus, la lingüista sent la necessitat irrefrenable d'entrar a dins i fer quatre preguntes al propietari de l'establiment, que xerra amb alguna clienta.
I, just quan passa la porta, sent que el propietari s'acomiada d'una clienta: Adishatz! 
Ja està, és el moment. I la lingüista li pregunta, en bon francès, si no tenen cap diari en gascó. L'home posa cara de no saber de què va la cosa.

- Però que no es parla, aquí, el gascó?
- No, no no no.
- Ah, no? Però si abans he sentit com us acomiadàveu amb una clienta dient Adishatz.
- Ah! Però allò era bearnès!

Segur que en aquell instant la cara de la lingüista va ser un poema com pocs cops a la vida. I l'home explica que la gent del poble, sobretot la gent gran, sí que parla bearnès, i que ell, que és de fora, n'ha après unes quantes expressions. Però que, veus, aquest noiet d'aquí -i assenyala un noi jove assegut a la barra que va fent glopets de cervesa-, aquest noi és d'aquí i no el parla gens. I tots contents. C'est comme ça. Veus que bé?
I passen les hores i la lingüista es lleva a Bescat. I veuen un cartell que anuncia formatge pur brebis a casa de Lous Peyras. I, és clar, en compren. La lingüista procura posar en pràctica l'occità que recorda, barrejant-hi si cal una mica de català. La dona no hi posa cap pega, és evident que ho entén tot, és clar, però no en deixa anar ni una, tret que la lingüista li pregunti explícitament com es diu això o allò en gascó, ai perdó, en bearnés, ai perdó, en patuès.
Només al final, la dona respon Adishatz i ho acompanya amb un riure trapella i nerviós, com si contestar en patuès a un visitant fos un gran atreviment.

En fi, darrera parada: Arudi. A l'oficina de turisme, costa veure alguna parauleta escrita en gascó...
Veient el tríptic d'una de les caves de Juranson, la lingüista s'emociona i s'aventura a preguntar si n'hi ha alguna que faci visites en gascó:
El noi que l'atén no sap respondre, i diu que un moment, que ho va a consultar. I la dona de darrere, llavors, salta, ofesa, dient que no no no. El noi, veient la cara de decepció de la lingüista, explica que la seva àvia només parla bearnès, i que ell a escola de tant en tant cantava alguna cançó però que ara res de res, i que a França no és com a Espanya, tot això de les cultures regionals. I, de fons, la dona va remugant que ells aquí no tenen pas ce genre de choses. Doncs, com que aquesta mena de coses no les tenen, la lingüista es conforma amb un fullet sobre els óssos als Pirineus, contenta de descobrir quina llengua els dóna nom: