dimecres, 18 desembre de 2013

L'estudi de mercat

A la lingüista li proposen si vol participar en un estudi de mercat. Serà sobre "cofres regal", com Smartbox o La vida es bella. A canvi, rebrà un d'aquests cofres valorat en 49,95 euros (no pas 50).
Hi accedeix.
A l'hora indicada, es presenta al lloc on l'han citada. L'empresa que fa l'estudi treballa en un típic pis de l'Eixample barceloní.
-Hola!
-Hola!
-Véns per l'estudi?
-Sí.

I la lingüista enfila el passadís:
-Benvinguts. Tots a punt? Bé, aquí teniu unes quantes begudes, serviu-vos el que vulgueu. I sapigueu també que sortint de la sala a mà esquerra hi ha el bany. 
I tots els assistents diuen que gràcies.
-Muy bien. Ahora empezaremos presentándonos un poquito.
De sobte, la companya del costat, una dona d'uns 40 anys, comença la presentació:
-Yo me llamo Maria Lluïsa, soy arqueóloga...
La lingüista s'ofereix per ser la següent. I es presenta, en català. Amb això, aconsegueix que en Jordi, que seu al seu costat, també ho faci sense canviar de llengua. Però després ve en Blai, que opta per l'espanyol, igual que el Joan.
I l'entrevistadora va fent les preguntes.

-¿Cuál de estos diseños os gusta más? 
- A mi aquest d'aquí.
- Muy bien, este de aquí. ¿Por qué?

L'entrevistadora recondueix constantment la conversa a l'espanyol. De tant en tant, para i comenta a la seva companya: Escolta, després d'aquestes preguntes els hem d'ensenyar aquelles imatges, oi? I segueix, dirigint-se a nosaltres: Bien, ahora veremos otros diseños.

Tots els presents, màgicament, obliden la seva llengua i canvien a l'espanyol, cadascú dissimulant l'accent com pot. La lingüista, però, no cedeix i, de manera ben natural, va responent en català. Els altres, probablement, no ho entenen. Hi ha una certa tensió, potser? 
I així durant dues hores. 
- Molt bé, doncs hem acabat -fa l'entrevistadora. Ara us donarem el cofre a cadascú. Què, Maria Lluïsa, com ha anat?
- Bé, molt entretingut. -Ui! Ha recuperat el català!
- Sí, el que passa que jo de dissenys no hi entenc gaire... -diu en Blai.

Agafen tots junts l'ascensor. I la lingüista diu adéu a la Maria Lluïsa, a en Blai, a en Jordi, a en Joan. I li responen que bones festes.


Vol que el català sigui una llengua viva?
En cas afirmatiu, per què no el parla?


dimarts, 6 agost de 2013

Bearn

Qui més qui menys té un petit paradís, un paradís particular. El de la lingüista és, de ben segur, el Bearn, a la Gascunya.
I per què? Pels paisatges espectaculars? Pels espectacles dels Pirineus? Per l'encant dels poblets? Pels formatges de pastor que es desfan a la boca? Pels vins daurats de Juranson? O... pel mapa lingüístic que barreja occità, basc i, és clar, el nostre estimat francès? 
Primera parada. La Bastida de Clarença, una localitat de parla originàriament gascona però que, amb el temps, acabà adoptant el basc i, més tard, és clar, el francès. 
La lingüista i companyia seuen en una terrassa i, amb la cambrera, comenten la jugada. Els explica que ara el basc està en auge, que l'alcalde el parla i que els nens van a la ikastola. Però que el patuès -el gascó, vols dir, oi?- domina més entre la gent gran, com els seus pares. I que ella l'entén, el patuès -el gascó, vols dir, oi?-, però no el parla.
I van a l'oficina de turisme, i demanen que els aclareixin la qüestió de les fronteres lingüístiques. Quants visitants deuen fer-los aquesta mena de preguntes?
L'endemà, s'animen a fer l'excursió dels llacs de la vall d'Aussau...
...i, després de caminar més de 6 hores, necessiten un petit refrigeri. Es deixen aconsellar i van a l'Auberge du Caviste, en un poblet de la zona:
I, amb el plat a davant, quin entreteniment pot ser millor que agafar el diari, que té un nom ben simptomàtic, i buscar on és Wally? Ai, perdó, on és la llengua del país, el gascó.
Ni rastre. Llavors, quan la lingüista s'acosta a la barra per deixar-hi el diari, veu el llibret de festes d'algun poble de l'entorn i té una intuïció. En efecte, Wally s'ha amagat allà dins, sovint camuflat entre cometes:
I, asseguda en aquella terrassa enfocada als Pirineus, la lingüista sent la necessitat irrefrenable d'entrar a dins i fer quatre preguntes al propietari de l'establiment, que xerra amb alguna clienta.
I, just quan passa la porta, sent que el propietari s'acomiada d'una clienta: Adishatz! 
Ja està, és el moment. I la lingüista li pregunta, en bon francès, si no tenen cap diari en gascó. L'home posa cara de no saber de què va la cosa.

- Però que no es parla, aquí, el gascó?
- No, no no no.
- Ah, no? Però si abans he sentit com us acomiadàveu amb una clienta dient Adishatz.
- Ah! Però allò era bearnès!

Segur que en aquell instant la cara de la lingüista va ser un poema com pocs cops a la vida. I l'home explica que la gent del poble, sobretot la gent gran, sí que parla bearnès, i que ell, que és de fora, n'ha après unes quantes expressions. Però que, veus, aquest noiet d'aquí -i assenyala un noi jove assegut a la barra que va fent glopets de cervesa-, aquest noi és d'aquí i no el parla gens. I tots contents. C'est comme ça. Veus que bé?
I passen les hores i la lingüista es lleva a Bescat. I veuen un cartell que anuncia formatge pur brebis a casa de Lous Peyras. I, és clar, en compren. La lingüista procura posar en pràctica l'occità que recorda, barrejant-hi si cal una mica de català. La dona no hi posa cap pega, és evident que ho entén tot, és clar, però no en deixa anar ni una, tret que la lingüista li pregunti explícitament com es diu això o allò en gascó, ai perdó, en bearnés, ai perdó, en patuès.
Només al final, la dona respon Adishatz i ho acompanya amb un riure trapella i nerviós, com si contestar en patuès a un visitant fos un gran atreviment.

En fi, darrera parada: Arudi. A l'oficina de turisme, costa veure alguna parauleta escrita en gascó...
Veient el tríptic d'una de les caves de Juranson, la lingüista s'emociona i s'aventura a preguntar si n'hi ha alguna que faci visites en gascó:
El noi que l'atén no sap respondre, i diu que un moment, que ho va a consultar. I la dona de darrere, llavors, salta, ofesa, dient que no no no. El noi, veient la cara de decepció de la lingüista, explica que la seva àvia només parla bearnès, i que ell a escola de tant en tant cantava alguna cançó però que ara res de res, i que a França no és com a Espanya, tot això de les cultures regionals. I, de fons, la dona va remugant que ells aquí no tenen pas ce genre de choses. Doncs, com que aquesta mena de coses no les tenen, la lingüista es conforma amb un fullet sobre els óssos als Pirineus, contenta de descobrir quina llengua els dóna nom:

dissabte, 3 agost de 2013

La nova moda

Si sortim a fer un volt per Barcelona, especialment per barris com Gràcia, amb tant d'encant i amb una proporció de hipsters força més elevada que a la resta de la ciutat, descobrirem una nova moda. És el que podríem anomenar el "bilingüisme guai".

Ho trobarem en una botiga/restaurant de menjar mexicà:
Ampliació:

En una boutique de moda de joves dissenyadors:
O en una cafeteria:


Fins i tot l'Ajuntament de Barcelona s'hi apunta:


Una tendència, en definitiva, a la qual des d'aquí augurem un futur ben ben llarg...

Esperem, però, que també sapiguem mantenir el bilingüisme català-anglès allà on cal de debò, és a dir, de cara al turisme. De moment, a Barcelona almenys, al costat del provincianisme d'alguns...

...altres, per sort, actuen diferent:






divendres, 22 març de 2013

24 hores a Alacant

Un compromís. Un viatge, una estada d'unes hores. I recordar els vells temps de mig viure a Alacant.

La lingüista arriba a l'hotel. Neguitosa, fa cua per fer el check in. A davant hi té una família particular: un matrimoni que es parlen en català (ell porta l'anorac i tot l'equipament oficial d'algun equip d'hoquei de la Vall d'Aran) però el pare es dirigeix al fill en espanyol, i abans que la lingüista pugui treure més conclusions la mare s'aparta perquè li sona el telèfon.
I per fi. A la lingüista l'atén la mateixa recepcionista amb qui ahir va parlar per telèfon, aquella que va repetir en rigorós espanyol tots i cadascun dels números de la targeta de crèdit que la lingüista, amb paciència, li anava recitant.
Puja un moment a l'habitació, s'estira dos minuts al llit, llegeix la nota de benvinguda automàtica del director, en rigorós espanyol, que explica que l'ampolleta d'aigua del minibar és cortesia de l'hotel. Gràcies. 
Comprova que no hi ha TV3 entre els canals, tot i que sí que surt l'ETB per als bascos, i tota mena de canals per a tota mena de gustos.
I au, abans que es facin les deu de la nit, cap al restaurant Monastrell falta gent.

A l'entrada, els obre la porta i els agafa les jaquetes un noi britànic que deu fer pràctiques d'hosteleria i, és clar, d'espanyol. Els condueixen al reservat.
El menú imprès i prèviament concertat és en valencià. Evidentment, tots els comensals acusen la lingüista d'aquest fet insòlit.
Arriba la mestressa. Diu una primera frase en valencià. I com qui no vol la cosa passa a l'espanyol, que ara toca parlar de coses serioses i la brometa i la cortesia s'han acabat. Però, llavors, la dona és interpel·lada per un dels comensals, que li explica que pot seguir parlant en valencià. La dona argumenta que, és clar, va aprendre la llengua a Barcelona i, en fi, ja se sap... Però això no és excusa, perquè la lingüista li comunica que més d'un dels comensals també són de Barcelona, així que això no és pas cap crim. I, poc o molt, es manté en valencià.

I arriba l'endemà. Després de molt dormir, la lingüista baixa a esmorzar a La Puça, una cafeteria que ja va veure ahir a la nit i que, a la pissarra exterior, anunciava desayunos biológicos. Hi entra, és un local digne del barri del Born de Barcelona. El noi fa la tàctica de no mullar-se, que ja és molt: és a dir, comença la interacció amb un Hola! i un somriure. I la lingüista respon amb un Bon dia. I el noi respira, somriu encara més, i li pregunta en valencià què vol per esmorzar. I ella diu que torrades amb formatge, amb tota la tranquil·litat del món. I que un cafè amb llet i un suc de taronja. I no cal gesticular, ni assenyalar, ni repetir... ni traduir. I havent esmorzat, el cambrer comenta la jugada, li pregunta d'on és i com ha conegut el local. I ella el felicita i li desitja molta sort.
Una estona després, la lingüista puja a fer una mica d'esport i de jacuzzi a l'àtic de l'hotel, amb vistes al mar i al castell d'Alacant. I mentre passen els minuts de la cinta de córrer, pensa que aquesta podria ser una de les ciutats més belles i acollidores del país... 

I quan torna a l'habitació la targeta no obre la porta. I baixa a recepció:
L'atén una noia que és, com a mínim, de la Garrotxa, que la tracta no de vostè, sinó de vós! Amb la targeta reparada, la lingüista puja corrents a l'habitació i, emocionada, omple el qüestionari de satisfacció que li han deixat a la tauleta de nit, i a l'apartat de comentaris felicita l'hotel per tenir recepcionistes que atenguin en valencià. Llavors recorda que és el mateix qüestionari trilingüe (no us emocioneu, eh, que trilingüe vol dir espanyol-anglès-francès) que fa més d'un any va omplir reclamant que es pogués sintonitzar TV3 i que la cambrera rossa de l'esmorzar tingués unes mínimes nocions de valencià que li permetessin com a mínim entendre el número de l'habitació dels hostes.
I es fan les 18h. És hora de deixar l'hotel -tenia late check out. Baixa i l'atén un noi tot ben plantat que parla en rigorós espanyol. La lingüista va parlant en valencià tota l'estona, però es veu que el noi té el xip de trabajo en Alicante tan tan tan activat que han de passar 3 minuts perquè s'adoni de quina és la llengua de la clienta. I quan se n'adona, li comença a parlar en valencià, que resulta que també és la seva llengua, i (potser per disculpar-se?) li torna a fer les mateixes preguntes (Ha tingut una bona estada? Tot bé?) que li ha fet fa un instant en espanyol. I la lingüista li lliura el qüestionari de satisfacció, amb l'esperança que algú ho llegeixi.

En fi. És l'hora de berenar. La lingüista ha localitzat una cafeteria que semblava tranquil·la. Hi farà un cafè. Hi entra i fa un cop d'ull als pots de te, la seva gran passió.
Com que també en venen a granel, en demana 100 grams d'un que li ha fet gràcia. I després s'acosta a la barra, mira el que hi ha i demana consell a la propietària. La noia pregunta a la lingüista si és de Catalunya. I la lingüista automàticament diu que no, recordant el que li va passar l'últim cop.
La lingüista, que potser fins llavors havia deixat entreveure una mica el seu català oriental, torna al valencià de la Marina que més sap imitar i respon que és de Dénia, perquè la filosofia consisteix a transmetre que ser valencià i parlar valencià a Alacant és normal. La noia li explica que la seva mare és de Girona i que l'accent li ha recordat aquell parlar... però vaja, que en qualsevol cas lo entiendo todo aunque no lo hablo mucho

La lingüista conclou que no calia patir tant. I, amb el berenar a davant, comença a escriure aquestes ratlles. You know, 24h a Alacant donen per a molt.

diumenge, 10 març de 2013

Cal?

Un país on un diari d'esquerres pregunta això: (cliqueu per ampliar)



I passa això:



Cansa, simplement.

dijous, 21 febrer de 2013

El restaurant

Dissabte a la nit. La lingüista va a sopar. És un restaurant amb molt bones crítiques, feia temps que tenia ganes d'anar-hi. És a la Xara, un llogaret de poc més de 1000 habitants del municipi de Dénia, a la Marina Alta. Es diu Tapes i Vins.

El sopar és boníssim, deliciós. Però la lingüista no ho pot evitar: els comensals parlen valencià, el cambrer parla valencià, el cuiner surt a saludar i parla valencià. Però...

La carta és en espanyol, en anglès, en francès, en italià i en rus! S'ignora el valencià.

L'endemà al matí, tot i que ho necessita, no pot dormir, la lingüista. No para de donar-hi voltes. I, sense adonar-se'n, comença a fer una cosa... I, al cap d'una hora ben bona, o més, envia un correu electrònic:

(cliqueu per ampliar)


No sap si ha fet bé. I, per fi, arriba la resposta:


A poc a poc, farem un país normal.

divendres, 15 febrer de 2013

Oui, bien sûr, je parle français

La lingüista, en una estació de tren de París, per fer temps, compra una revista.



I arriba a la pàgina 26, amb un reportatge sobre Mayotte, una illa que malgrat ser a l'oceà Índic és un departament de la France, un departament d'ultramar, és clar. La qüestió és que la capital d'aquesta regió té una taxa de parts elevadíssima, la més alta de tot França, perquè les dones de la resta d'illes que formen les Comores s'hi desplacen per parir i aconseguir, així, que el seu fill sigui francès. Molt bé.




La periodista explica que les xifres són espantoses [sic]: que si hi ha un 40% de clandestins, que si hi ha 6000 menors rondant sols després que els seus pares hagin estat expulsats, que si el 48% d'adolescents entre 16 i 18 anys són analfabets... i, en la mateixa categoria de grans desgràcies, la periodista cita una altra gran mal d'aquesta regió: 


 ...que el 75% dels habitants no parlen res més que mahorès (que, ves per on, és la seva llengua).

En fi. Segueix llegint. Li crida l'atenció una promoció.



A sota, la lletra petita explica que, si guanyes i (oh mon Dieu!) no ets de París, també t'envien el rellotge en province. Quin detall.

divendres, 1 febrer de 2013

Yes, parlo valenciano

La lingüista entra al Carrefour (en un centre comercial de Benidorm) per comprar quatre coses que li falten. Però no pot evitar fer una mica d'inspecció a la zona de llibres. I descobreix que en tenen uns quants en valenciano i uns quants en Valencian, perquè el públic principal que llegirà literatura catalana està format, tots ho sabem, per madrilenys i per guiris. En canvi, de llibres en valencià sembla que no n'hi ha.


En fi, la lingüista avança tota decidida cap a la secció de verdures, atreta per unes banderetes. Hi deu haver mig mot en valencià? I es fa il·lusions...




I, no sap ben bé per què, de sobte pensa en aquella propaganda que li va caure a les mans fa un temps. Un bar de poble (d'un poble 99% valencianoparlant) anunciava un menú que, entre altres delícies, oferia pa acompanyat d'una cosa anomenada ajo aceite, tot regat amb una beguda el nom de la qual havien tingut la gentilesa d'escriure essent fidels a la població andalusa on té l'origen. Només els faltava dir que feien menús per a fiesteros...



Què tenen en comú, tot aquests cartells? Una pista: comença per auto i acaba per odi.


En fi, sort que la gent no perd la paciència. Com algun habitant de Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà:


divendres, 25 gener de 2013

SEGONA PART: Fin (valenciano)

Ahir, finalment, la lingüista va decidir anar al cinema. Hi havia coses que feien pensar que, en efecte, Fin (valenciano) devia referir-se a una pel·lícula en valencià:

(cliqueu per ampliar)



I arriba el moment. En comprar l'entrada, un cartell adverteix: versión valenciano. Però la lingüista encara no les té totes.

Ella i els seus acompanyants (no volia viure l'experiència tota sola) compren les entrades, entren a la sala, trien una bona ubicació i... comença la pel·lícula. I els protagonistes enceten el diàleg. 

I la pel·lícula era en valencià. 

Aquí en teniu la prova:



La lingüista us convida a tots a visitar l'entranyable Centro Comercial Portal de la Marina, a Ondara.



dimarts, 22 gener de 2013

Fin (valenciano)

Tot i que tot just és dimarts, la lingüista, no sap per què, ja pensa en divendres a la nit. Anirà al cine? És una opció. Consulta la web del cineclub de Dénia i del cine de Xàbia, però encara no tenen penjades les novetats que es podran veure. I llavors, per no perdre l'esperança i no donar-los per perduts, també consulta els cines del fantàstic centre comercial (patrocinat pel PP) d'Ondara, on viu la lingüista.

Mentre la pàgina web es carrega, va fent altres coses, distreta. Però llavors, de cop, té un ensurt... de pel·lícula! 



No pot ser no pot ser no pot ser. No s'ho creu, clica l'enllaç i... 


... no troba cap informació lingüística, més enllà del tràiler en castellano.


Navega desesperada per l'immens mar googlià, però és incapaç de trobar més detalls d'aquesta raresa. Descobreix, això sí, que el director, Jorge Torregrossa, és d'Alacant. I que la pel·lícula és una adaptació del best-seller homònim del català David Monteagudo.

Ara ve el dilema: Ha d'anar a veure una pel·lícula que no l'atreu gens, només perquè (sembla que) és en valencià? La resposta, ben aviat... 

I tu, què faries?