Això no s'ha acabat!

Un dia segueix l'altre i no te n'adones, els mesos passen! Penses que ja no tens temps, que potser ha perdut el sentit. Tens dubtes... Però, de sobte, un espurna torna a encendre la flama mig apagada.

D'espurnes, en aquest país nostre, n'hi ha moltes. Per exemple, caminant per un carrer qualsevol de l'Eixample, fixes la mirada un instant, passes de llarg però, de seguida, analitzes el que acabes de veure i, irremeiablement, fas marxa enrere -hi has de fer una foto!:

O a Xàbia, a la Marina Alta, passejant per l'arenal, en un ambient de turisme exclusiu -tant, que exclou el valencià-, comprens que, en el fons, les essssssències són les que són:


I, en fi, d'una punta a l'altra del país, t'adones que l'altre, de país, és com és. I penses en aquella samarreta que vas veure en un aparador:

Un dia estrany

Ens vam llevar tard. Volies cafè i la Nespresso feia el boig. Vam baixar al bar, que ens donessin esmorzar. Tot era bonic, jo el volia de formatge, però tu, sempre tan complicat, el preferies de truita...

Assaborint el darrer glop del cafè amb llet, em vas proposar d'anar a fer un tomb. Volies tornar a passejar per aquell parc de l'altra punta de la ciutat. Vam pujar al metro. I m'estiraves el braç cada cop que m'entretenia mirant les parets...

I se'ns va fer de nit. Vam tornar a casa i, davant la nevera buida, vas despenjar el telèfon. Quan et vaig preguntar quines amanides tenien, no podies reaccionar... Va ser un dia estrany.

A judici

Com que era Festa Major (sí, de Barcelona), les postres podien ser llamineres:

Inevitablement, va haver de passar. La lingüista va sentir la irrefrenable necessitat de girar la capsa i analitzar el que hi va trobar. Primer va veure-hi l'espanyol, l'anglès, el francès i l'alemany, d'acord. Ara bé, això només ocupava la meitat superior de l'espai. A sota hi havia quatre llengües més, entre les quals -va pensar la lingüista- hi hauria la catalana.

Doncs no, aquest peculiar envàs presentava la informació només en quatre llengües, les més importants, tan importants que cadascuna apareixia per duplicat!

Ella, incapaç d'entendre aquell desaprofitament d'espai, va voler saber d'on eren, els que havien fet això.

Del Vendrell i de Xixona, que bé! N'hi havia per denunciar-ho. Però, per fer-ho bé, calia posar-se en contacte amb un advocat. "Ara, ja que m'hi poso -va pensar la lingüista- que no quedi, que en seguin dos!"

Com saber si ets a Catalunya

- Opció 1: Si, en una gasolinera, mentre omples el dipòsit, alces la mirada i veus això:





- Opció 2: Si, passejant per un carrer, et pares davant un aparador que t'informa d'això:

Posem-nos d'acord

Teníem gana, ja era tard. Vora el Segre, deixant enrere la Seu Vella, corríem tot Lleida.

I per fi ens vam asseure en un petit restaurant, i miràvem la carta, i recordàvem vells temps...
d
I ens sorpreníem.

Història d'un amor d'estiu

La primera vegada que ens vam veure (tot va començar Pirineus enllà) la cosa pintava més aviat negra...


Sí, d'acord, tu mostraves un cert interès, de vegades afeblit, descolorit:

Tanmateix, amb el temps vaig veure que t'hi volies implicar, que t'importava:


I vaig recordar el que m'havies dit un dia:
Amb tot, no em volia fer il·lusions. Per això vaig actuar amb escepticisme...



... i em vaig anar acostant fins que em vas fer somriure:
I, per fi, m'ho vas dir ben clar:
I em vas convidar a tastar aquelles delícies:I jo, a canvi, vaig tastar la teva cervesa:

Diuen...

...que l'esforç és el que compta. Això m'havien dit.

I què passa quan vas al pàrquing i trobes aquest cartell?

I com has de reaccionar si, un cop superada l'anècdota anterior, arribes a casa i a la bústia t'hi han deixat això?

No, it isn't.

Per molt que alguns ho vulguin, no ho és, de diferent. El que podria semblar d'aquí és en realitat d'allà, i podria ser al revés.

A Altea, a més de donar nom a un Seat, els agraden les originalitats ortogràfiques i també segons quines banderes; vaja, cap novetat, si veniu de Barcelona:

Al port de València, al seu torn, són molt partidaris del bilingüisme inútil, deportiva amunt, deportiva avall. I quants amics que farien, per aquí al nord!

Ah, per cert, sabíeu que ara entre el jovent valencià (valencià?) està de moda anar a sopar per aquesta zona? I n'hi havia un que no ho entenia, sort que un tal Borja li va fer un aclariment:

- Vamos a la Dársena. ¡Claro! Dar-sena, ¿no lo ves?

Ai, sí. I al centre de la ciutat, les esses i les ces trencades estan com aquí, igual igualet:

O sigui que, resumint, no.

Em sap greu, Calp, però no teniu raó...

No hi ha frontera. Tan sols valen dues frases, la primera i una de les darreres d'aquesta cançó: "Reinventem aquest paradís [...] I nosaltres de la mà."

Criteri, quin criteri?

Passejant-me per Girona, vaig sentir-me irremeiablement atreta per una oficina de Bancaixa -ai, perdó, que ara es fan dir Bancaja, que deu ser que sona millor.
s
Per començar, l'expressió "a lo gran", tan moderna i tan estàndard, em va fer plantejar en què devia estar pensant el traductor de torn.
s
Després, en llegir la lletra petita del cartell, vaig descobrir que el traductor era un ferm defensor de la unitat de la llengua. Perquè, si no, com s'explica la tria lingüística que va fer en 4 tristes línies?

I tant, ell, amb tota la convicció, va optar per la forma d'imperatiu del verb "obrir" segons la morfologia valenciana / balear -és a dir, "obri tu" en comptes de "obre tu"-, així com per la forma valenciana de la 2a persona singular del verb "ser" -"eres" en lloc de "ets"- i finalment va optar també per la versió més aviat oriental del demostratiu -"aquest joc"- combinada amb la més valenciana -"esta oficina".

Una espurna

Quan, per coses de la vida, passes un dia i un altre a Alacant i ets a la ratlla de patir una depressió sociolingüística aguda i la son et pesa massa i ets al campus de la Universitat...

...demanes:

- Un cafè -somrient, educadament, amb la neutra a tot gas i una e d'obertura màxima.

- ¿Eres de Alicante?

- No, de Barcelona.

- Te lo he notado enseguida -diu, content, el cambrer. I t'autointerrogues sobre el teu delatador accent oriental.- ¿Estás haciendo algun curso aquí en la Universidad?

- No, és que de tant en tant vinc, perquè... -i li expliques un tros de vida.

- A mi siem-, sempre m'ha agrad-, agradat Barcelona. Un dia vull viure a-, allí.

- Ah, molt bé, molt bon lloc!

- La setmana passada vaig fer l'examen del mitjà de valencià...

- Ah, sí? I com va anar?

- Mmm... Trobe que no hauré aprovat. Però, de totes maneres... A mi m'agrada més el català, sí. La pronunciació i tot això. Pense que és més dolç i...

- Ah, veus, a mi em passa al revés!

A Joan Solà

Tots hem sentit a parlar de Pompeu Fabra. Segur. Fins i tot una universitat duu el seu nom. També en tenim diccionaris i gramàtiques. I sabem molt bé qui va ser.

Però probablement no tothom sap que avui, any 2009, tenim entre nosaltres un altre Fabra. Un geni, un impecable filòleg, un il·lustre lingüista. I humil, molt.

Abans d'ahir, el Parlament de Catalunya el va convidar a parlar, a dirigir-se a tots els nostres diputats que deixen passar el dia a dia sense fer gaire res de bo.

Immens, senyor Solà, immens:

http://www.vilaweb.tv/?video=5734

Petites coses (potser no tan petites)

Com que jo ja sabia que...

... però tenint en compte que Barcelona ni tan sols sabia escriure el nom del meu carrer...


... he decidit quedar-me a casa i engegar la tele...

... però de tan exclusssssssiva que era, m'he traslladat l'ordinador, a navegar una estona...

... però, què voleu?, a mi (que ja sé que un "haz de leña" és un feix, i que un petit feix pel camí creix) no m'acaba de convèncer això que em cridin...

I, per sort, em queda la música:

El corredor mediterrani...

Senyors, us presento el corredor mediterrani:

1. Si comenceu el viatge a l'Estació de Sants, podria semblar-vos que el català existeix, tot ben trilingüe:


2. En anar cap a la consigna, ja podeu començar a perdre la il·lusió:

3. I quan intenteu imprimir el teu bitllet a les màquines, més et val que sapigueu espanyol:

4. Un cop a les vies, veureu diverses incoherències, tot esperant el tren que us ha de dur cap a València:

5. Dalt del vostre vagó, un multilingüisme fantàstic us donarà la benvinguda en espanyol, francès, italià i anglès:

6. Després serà només l'espanyol, el francès i l'anglès:

7. O potser l'espanyol, el francès, l'alemany i l'italià:

8. O l'espanyol, l'anglès i el francès:

9. Ara, això sí, si només pot ser una llengua, ja sabeu quina serà:

10. Potser és que la solució és aquesta...


En fi, sort que sempre ens quedarà l'humor!

Microconte

Un dissabte, a altes hores de la nit, una noia de Barcelona es trobava en una de les (macro)discoteques que més triomfen de la ciutat...
... i va poder comprovar que encara se li acostaven en català:
A banda, en va quedar farta, però aquesta és tota una altra qüestió...

El que compta és la intenció

Que els pakistanesos de prop de casa hagin prosperat i que al costat de la botiga d'alimentació on algun diumenge has d'anar a comprar coses de supervivència hi hagin muntat un locutori amb el rètol en català, això és el que compta, malgrat els accents i les us que pel camí s'han perdut:

l

Que els del nou gimnàs del barri t'enviïn publicitat en català, per molt que t'ho hagis de llegir ben bé tres cops per entendre que volen que t'hi apuntis, això és el que compta:

Perquè, a còpia d'intencions com aquestes, arriba un dia que al metro pots llegir un anunci d'aquest estil i en la teva llengua:

l
I és que, en aquesta vida, moltes, moltes coses es regeixen per les intencions:

Occitània

Si de seguida que vas fer els 18 vas marxar cap a un poblet dels Alps "francesos" a fer un curset intensiu d'occità...

...no serà pas estrany que de tant en tant tiris cap al nord per practicar aquesta llengua.

I...

...et sorprendrà veure que, en una àrea de servei de l'autopista anomenada "Le Village Catalan", hi ha un panell que explica sense embuts ni tergiversacions la història de la separació de les dues Catalunyes, la de Pirineus ençà i la de Pirineus enllà.

...com que et vindrà de passada per anar a Occitània, et pararàs a Perpinyà per endinsar-te al barri de Sant Jaume, el dels gitanos, el que sembla un trosset de Tercer Món i allà, en aquells carrerons bruts, entre nens que en comptes de ser a escola juguen amb armes de plàstic, entre droga i delinqüència, pararàs bé l'orella i desmitificaràs allò de la llengua de la burgesia, perquè comprovaràs que tots els gitanos, del primer a l'últim, no parlen res més que un català deliciós:

... i arribaràs al primer "castell càtar", el de Perapertusa, i t'agradarà que a l'hora de comprar l'entrada la recepcionista et pregunti si vols la informació en català (en occità, però, ni somiar-ho!):


... i tot seguit pujaràs al de Querbus, altíssim, bellíssim:

...fins que, per fi, vindrà Carcassona, on t'oferiran l'audioguia en la teva llengua i et faran una visita guiada en català, un plaer:

gj

...i a Tolosa de Llenguadoc, després de passar una bona estona a la Librairie Occitania i carregar-te de llibres per la teva futura tesi,

lj

aniràs a la plaça més cèntrica de la ciutat, la del Capitoli, on un jove que et voldrà explicar no sé què et demanarà si ets espanyol, li diràs que català, i et contestarà que aquesta mena de respostes li agraden:
j
I, havent respirat nous aires, havent carregat bé les piles, tornaràs a casa, i reprendràs el blog, perquè comprovaràs que tot continua igual:
j

NOVETATS

Després d'uns dies de vacances poc o molt merescudes... la lingüista torna!

Ben aviat...

Allò que sempre LI havies volgut dir

Tot i que l'hivern ja se'n va i la calefacció comença a ser més que prescindible, hi ha ensurts que tot just arriben!

Per sort, rectificar és de savis, i ho comprovem només girar el paper:

I, per donar un toc d'actualitat al post, que sempre va bé, que algú em digui exactament a qui substitueix, aquest pronom:

Pregària

Que la vida no deixi mai de sorprendre'm, que sempre em doni feina:

h

Que també a mi encara em passin aquestes coses:

Que el món segueixi sent incoherent (gràcies al nostre amic, el bilingüisme):

Temps

Quan era petita, tota innocent, sempre parlava de quarts.
l
Em vaig anar fent gran i més d'un cop em va passar que em deixaven plantada per un malentès.
l
I me'n vaig adonar. No tothom ho tenia interioritzat. I em vaig convertir en una mena de traductor automàtic d'hores.
l
Més endavant em vaig assabentar que això dels quarts és cosa dels catalans del Principat, que es veu que a les Illes i al País Valencià els agraden més els mitjos, avui en dia.
l
Sigui com sigui, em vaig acostumar a veure això:
l

Per això va ser tan gran la meva sorpresa quan vaig fer aquesta troballa en una oficina de Caixa Manresa:


En fi, que hi ha moltes maneres de veure el pas del temps. I si són cinc anys, la cosa pot ser molt entretinguda, permeteu-m'ho:

La trampa

La lingüista, ja fa cosa de mig any, va voler organitzar un cap de setmana romàntic. A les Termes de Montbrió, guaita! Abans de fer la reserva en ferm, va voler fer un cop d'ull a les instal·lacions del lloc per assabentar-se de tots els serveis que s'hi oferien. Com que l'aspecte gastronòmic és poc o molt important, es va interessar pels restaurants que hi havia en aquell luxós complex hoteler. I, fent un cop d'ull a la pàgina web corresponent, a la lingüista li van venir unes ganes boges de fer un àpat al curiós restaurant anomenat Va mirar:

Amb aquesta perspectiva, la lingüista va fer via cap a Tarragona tota convençuda. Primer, perquè no volia perdre's les meravelles de l'Aquatònic:

I segon, i sobretot, perquè volia comprovar si la seva intuïció era certa. I sí. Aquella nit van fer un molt bon sopar al restaurant Miró.

La clau

Ja feia dies que els duia massa llargs i per això va decidir tallar-se'ls. Necessitava, és clar, una perruqueria. Tot tornant de la piscina, es va parar davant d'un establiment en el qual mai s'havia fixat: la típica perruqueria petitíssima, de barri, familiar, a l'altre extrem de les d'ambient fashion que dominen la ciutat.

l

[No, no era la de la foto...]
l

La lingüista hi va entrar i, innocentment, va preguntar si la podrien atendre malgrat no tenir hora. I va ser que sí, i que de seguida. Ella, és clar, no va poder evitar, per variar, fer un estudi sociolingüístic del lloc. Les perruqueres eren mare i filla. Per allà també hi corria, amb un petit tricicle, la néta, que no devia arribar als 2 anyets. Fins i tot hi havia l'avi, passant l'estona. Com a casa, vaja.

l
Les perruqueres, mare i filla, es parlaven en espanyol; segurament la mare havia vingut de fora, anys enrere. Però, i això és bàsic, totes dues es dirigien a la petita de la casa en català.

l

És a dir: nova generació, adopció del català. Aquesta és la clau per assegurar el futur de la llengua.

Saber imitar

És un d'aquells matins més aviat grisos, més aviat tristos, més aviat enfeinats, atapeïts. Ella, després de fer el cafè, baixa un moment a fer encàrrecs, altrament dits recados. I, en tornar, obre la bústia de casa. I tot canvia.

Hi ha propaganda, és clar. Ella hi fa un cop d'ull, res d'important... Ep! Sí! Caram! Els supermercats LIDL, que sempre envien publicitat en espanyol, de cop ens surten amb aquesta:

Sí, sí, un especial sobre productes catalans. I, és clar, tot en català, com si fóssim un país normal. És més, com si fóssim uns Països Catalans normals, perquè els senyor LIDL no dubta a incloure-hi productes de les Illes i del País Valencià, que si formatge, que si moscatell:

Aquell mateix dia, plena d'optimisme, ella entra a comprar quatre coses al Consum. I noi, una altra grata sorpresa -que el senyor Mercadona bé podria imitar-, i és que la cadena valenciana no té cap problema a l'hora d'etiquetar en català i ho fa, com és natural, "a la manera de València", com diria l'Ovidi (minut 1:37).


En fi, que sí, que de vegades arribem a tocar amb els dits el cel de la normalització.

Les dones del gimnàs

La lingüista té el (bon) costum d'anar a nedar cada dia. I cada dia, quan entra al vestidor per posar-se el banyador, no pot evitar fer una anàlisi sociolingüística de la situació.

És un gimnàs freqüentat, sobretot els matins, per moltes dones grans, d'aquelles que pertanyen a la generació de les àvies modernes que fan esport. Entre aquestes, i aquí ve la cosa, no hi falten les del tipus "yo llevo 50 años aquí pero de catalán ni pío". Davant d'aquest fenomen, la majoria d'àvies catalanes tenen la inexplicable mania de canviar a l'espanyol contínuament, esforçant-s'hi, per si de cas les companyes d'aquagym no les entenguessin.

Cada cop que la lingüista ho presencia, no pot evitar pensar quina intervenció podria fer en la conversa aliena per tal de demostrar que la interlocutora castellanoparlant no té cap problema per entendre el català. I ja la teniu intentant fer algun comentari sobre el fred o la calor que fa, o sobre la molta o poca gent que hi ha avui, al gimnàs, caram. O bé preguntant l'hora, o demanant si ja han arreglat els assecadors dels cabells, o si ja han regulat la pressió de les dutxes.

Sovint, ai, no li queda més remei que capbussar-se a l'aigua i relaxar-se...

3 ciutats, 3 maneres de fer

Hi ha una cosa que a la lingüista li agrada molt. Ho fa força sovint, i per anar bé en companyia.

Que què és?

Perquè, tot passejant, descobreix solucions, davant el bilingüisme, que la convencen força:

Però també sap que el món no s'acaba a Barcelona. I que a València ciutat també tenen solucions peculiars, interessants, potser menys convincents... Allò de posar el nom principal en català però tota la informació pràctica en espanyol:
De fet, a Alacant tampoc no s'estan de res, els de l'Ajuntament:

En fi, maneres diferents d'actuar. Però, en totes tres ciutats, malgrat les diferències, ella sent el mateix:

Dona estrangera

Així és com no m'he sentit durant la meva darrera estada de l'any a Alacant.

Perquè el senyor de la fruiteria em diu: "Háblame en valenciano, ¡que me gusta aprender palabras!"

Perquè el noi de la teteria que em serveix un te de gustos inimaginables està content de poder practicar amb mi un valencià que fa servir poc, i cada cop que se'm dirigeix no pot evitar dibuixar un somriure que delata la il·lusió que li fa.

Perquè descobreixo, prop de casa, un forn on parlen valencià i, a més, que és boníssim!

Perquè a la torroneria faig que els clients que vénen després de mi demanin en valencià.

Perquè tornant, resseguint el mar, dalt l'Euromed, penso tot això, i escolto els Manel, que es veu que seran el grup revelació de l'any que aviat encetarem. Així que aquest és el meu regal per a vosaltres:

La vida laboral

La lingüista, potser perquè parla basc, de tant en tant és contractada pel govern d'Euskadi per fer promocions de turisme a Barcelona. I fer promoció vol dir estar de cara el públic, i estar de cara al públic vol dir que el client sempre té la raó: Si et ve en català, tu en català; si et ve en espanyol, tu en espanyol; si et ve en catanyol, tu en catanyol, ai, no no! Aquesta és la norma de la convergència lingüística.

Però la lingüista no ho ha set mai gaire, de seguir normes d'aquesta mena -ella, que és una mica rebel, ja ho sabeu!

De manera que va optar per fer un experiment: "A veure quantes persones no m'entenen si jo els explico el que fa al cas en català", va dir-se.

Heus aquí les conclusions del miniestudi:

1. Dels centenars de persones que van passar durant 9 dies als 3 centres comercials on treballaven (Illa Diagonal, Pedralbes Centre i El Triangle), la lingüista no va haver de canviar a l'espanyol en cap cas -quan calia, of course, ja procurava parlar fent-se entendre al màxim.
s

2. És més, pràcticament la totalitat de persones que van començar en espanyol, quan ella els responia en català resultava que, ves per on, seguien en aquesta llengua sense ni adonar-se'n.

j

3. Més de la meitat dels clients de l'Illa Diagonal parlen nord-occidental, de debò!! Espectacular.

j

4. A tall de curiositat, la resposta més interessant la van tenir al PP-edralbes Centre: f
f- Bon dia, estem sortejant un viatge al País Basc per a dues persones en un hotel de 4 estrelles i 500 euros per gastar en compres...

Resposta:

- Mientras tengáis a la ETA no contéis conmigo.

No comment.

D'altra banda, sol passar que quan hom treballa mira el rellotge amb molta freqüència, i és per això que la lingüista no vol acabar el post si no és amb aquesta imatge del producte estrella d'aquest Nadal, que es veu que els quarts encara no han desaparegut:

f

A Flandes

La lingüista, com que no en tenia prou amb el fred dels carrers de Barcelona ni amb el dels boscos de la comarca del Lluçanès, va dir-se: "I per què no te'n vas cap al nord del (sub)continent europeu?", i dit i fet. Ja la teniu a l'aeroport de Girona, tan sorprenentment català, a punt per volar cap a Bèlgica.

Ella, un cop contenta amb el fred d'Anvers o el de Bruges, analitza la situació sociolingüística del país, mentre se li glacen inevitablement els dits dels peus... Ja es pot abrigar, ja, que no hi ha res a fer per pal·liar aquest fred que es fica als ossos!

I, passejant per aquells carrers flamencs, parant bé l'orella, la lingüista s'adona d'on són ells i d'on som nosaltres. Ui, nosaltres, que bé parlem pel mòbil però no sortim de la ve baixa:

Mirades

Si n'està, de comprovat! Ser lingüista les 24 hores dóna grans alegries!

De bon matí, surts al carrer i, a la primera cantonada, un aparador redecorat et dóna la primera sorpresa del dia:

I somrius. I, poc després, no pots evitar que els ulls se te'n vagin cap aquest reguitzell de primeres persones! I, no saps per què -però ho intueixes-, entre el sargir i l'escurçar, te'n vas, feliç.

I encara tornes a somriure quan, en alçar la mirada, veus que ja hi has arribat, per fi:

Et vull

Diuen que una vegada es van reunir lingüistes d'arreu del món. Feien un congrés. A les estones lliures, entre conferències i debats, es distreien com podien. El tercer dia, durant la pausa de l'esmorzar, això que modernament s'anomena el coffee break, un dels lingüistes va dir:

- En quina llengua deu ser més bonic dir "T'estimo"?

De seguida, tots van saltar. Que si en alemany, amb l'harmonia de les is: Ich liebe Dich. Que si en italià, amb aquella prosòdia que tenen: Ti amo. Que no, que no, que és en anglès: I love you. I va sortir algú que, tímidament, va citar el català: T'estimo.

I, no se sap ben bé per què, a tots els va encantar aquella sonoritat, aquella dolçor, aquella tendresa amb què el lingüista havia pronunciat aquelles paraules. Ja semblava que tots estaven d'acord.

Aleshores, però, hi va haver una última intervenció:

- No, la manera més bonica no és T'estimo, sinó l'opció insular: T'estim.

I llavors sí, llavors el concurs va tenir guanyador clar i per unanimitat.

En fi, jo no dic res. O sí... De les tres formes del minut 01:04, ja us dic que no trio cap de les dues opcions suara esmentades.

f

Ja ho diuen, que l'amor és un misteri...

g

Tots saben

Sí, dona, sí. Tu, quan vulguis evadir-te, escolta música i deixa't endur. Sí, que relaxa! - va gosar dir algú.

Potser és deformació professional o potser pura obsessió, però quan una servidora sent, per exemple, la cançó que segueix, no pot evitar analitzar-la de dalt a baix. Per això, perquè no és bo sentir-se sol, us proposo un joc:

1. Quina diferència -d'aquelles impactants- hi ha entre els primers "no importa" i els que vénen més endavant?

2. Quin mot ens dóna moltes pistes sobre la zona de procedència del cantant?

3. Quin mot pronuncia no pas d'acord amb la parla espontània sinó tal com recomana l'estàndard?

4. Hi ha un mot que presenta una varietat considerable de pronúncies, quin és i com és pronunciat pel cantant?

5. (Aquesta ja és una pregunta retòrica, no necessita resposta...) Com s'ho fa el cantant per fer una fricativa prepalatal sonora tan perfecta al minut 0o:55? Ai...!

Tu ja m'has entès...

Tots en tenim. Arriben quan menys ens els esperem. De vegades, fins i tot en els moments més inoportuns. Però, noi, són inevitables, què vols fer-hi?!

A continuació, en presentem alguns exemples:

L

SITUACIÓ 1

Lingüista i família pugen a l'avió destinació Brussel·les i, mentre les hostesses fan les indicacions de seguretat pertinents, la star de la llengua pregunta a sa germana:

- Ja t'has cinturat el cordó?

L

SITUACIÓ 2

A casa, a quarts de 10 del vespre, quan la gana ja apreta, algú de la família exclama:

- Encara no està la paula tarada?

L

SITUACIÓ 3

El pare, que veu un bol ple d'escarola damunt el marbre de la cuina, busca la mare per preguntar-li què n'ha de fer. Quan la sent passar, la crida:

- Escarola! Ai, Lluïseta! Què en faig de l'escarola?

Sí, sí, són els anomenats lapsus linguae, oi que tots n'heu tingut?

El mecànic

Aquest cop, la lingüista té la sort de començar el cap de setmana el dijous. Ja fa dies que fa plans: anirem aquí, anirem allà, et vindré a buscar a l'estació i marxarem directament...

I quan arriba el dia, el cotxe comença a treure fum i a vessar aigua, visca, visca! I, desesperada, truca al RACC. Gairebé abans d'haver penjat, ja té el mecànic allà.

Tot trempat, obre el capó i, molt expressivament, deixar anar un "Uf..."

La lingüista, és clar, ja posa cara de circumstàncies. Tanmateix, tots els mals se li'n van quan sent que el mecànic li pregunta:

- D'on ets tu? És que pel parlar...
DDDDDDDDD
Feliç per la pregunta, li explica que és de Prats de Lluçanès, i li amaga que, de fet, és nascuda a Barcelona i és a la ciutat on sempre ha viscut. Resulta que ell és de per allà a la vora, d'Avinyó.
D
La lingüista, orgullosa del seu accent no barceloní, ja ho veu tot diferent, i quan el mecànic li comunica que al final no serà res i que de seguida ho arreglarà, la cosa ja és perfecta!


PD: Després d'aquest fantàstic cap de setmana, la lingüista es troba al llit, enfebrada, amb el grip... (Ai, no, la grip!)

Sons

Surts de pressa i corrents de casa i comproves que aquesta pintada és ben veritat:

I amb el pols accelerat pel fer tard, t'adones que necessites fer un cafè. No fer-te'l, sinó que te'l facin. Per això, aparques la bici i enfiles carrer Urgell amunt. Fins que, a mà dreta, veus un local que -penses- deu servir bons esmorzars:

Ai, ai, ai, què deu ser això d'esmorçar? I fas el cor fort, i no et vols creure que a Barcelona s'estigui perdent la distinció entre essa sorda i essa sonora, no pot ser! Per no oblidar com sona, aquest fonema missing, vas aquí i cliques, a dalt a la dreta, per anar a la taula de sons, i trobes el consol: quan tries un so, tens dibuixets i exemples de paraules i fins i tot vídeos!

Ah, i et fa la impressió que la boca i la veu femenines et sonen... Que no són les de la lingüista aquella que té un blog...?

u

Pícnic al cel

La lingüista rep una trucada. Són del Time Out, ella n'és molt fan, d'aquesta revista. Li diuen que ha guanyat el concurs en què va participar, tot i que ja no ho recorda. El premi és un sopar per a dues persones al telefèric de Montjuïc, sí, sí, allà penjats...LLLLLLLLLLLL

No li fa gaire gràcia, però si li ha tocat, bé hi haurà d'anar. Arriba el dia, tria acompanyant, agafen el cotxe i se n'hi van. En la distribució per cabines, la lingüista i el seu amic valencià van amb una altra parella guanyadors del mateix concurs i amb dos treballadors de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona).

La cabina és força petita, estan estrets, uns a tocar dels altres, i inevitablement es posen a parlar. La treballadora de TMB ho fa en espanyol, la lingüista i el seu amic li responen en català, de manera que la noia, sense cap problema, es passa al català. El seu company de TMB té el mateix perfil lingüístic: L1 espanyol, L2 català. Per últim, l'altra parella de concursants està formada per un noi catalanoparlant i una noia que només parla espanyol.

Amb aquest panorama, les temptacions de la conversa d'anar-se'n a l'espanyol són moltes. La lingüista i el seu company valencià, sense adonar-se'n, van intervenint per fer que es mantingui al català. Després d'una bona estona d'estira-i-arronsa, s'acaba estabilitzant el català. És més, a diferència del que passava al principi de l'àpat, ara tots són capaços de dirigir-se en aquesta llengua a la noia que només parla espanyol, i que ens acaba explicant que és gallega però que ja fa anys que viu aquí, enamorada del noi que l'acompanya, catalanoparlant. Encara tenim una altra sorpresa, aquest noi català que va amb la gallega resulta que és fill de valencians i, al final, en interactuar amb l'acompanyant valencià de la lingüista, acaba abandonant el barceloní per passar-se a aquest altre dialecte.

No em negareu que tot això no ho haurien sabut, que tot aquesta festa no l'haurien tingut, si haguessin optat únicament per la lengua común.

Oral no sempre és millor

Ei, ei, no sigueu malpensats! Que jo parlo de la llengua, del català, eh?

I és que escriure com es parla no sempre és la millor opció. Per exemple, si has de penjar un cartell a la porta d'una església, potser que procuris superar la traducció literal de l'espanyol a lo bèstia, que diuen.

Tampoc queda gaire bé en un cartell d'un Ajuntament, tal con podeu comprovar amb aquesta imatge:

Si es tracta d'un rètol de botiga, potser que abans d'escriure fem un cop d'ull al diccionari, no fos cas que la paraula en qüestió s'escrivís una miqueta diferent de com la pronunciem...


En canvi, en altres ocasions sí que val la pena i té gràcia i té sentit emprar un català més oral, és clar que sí. Simplement cal saber quan. Un exemple, un cartell de les festes del mateix poblet del sud valencià suara esmentat:


Conclusió:

Oral? Sí, és clar, però no sempre.

I ara, tot i que no ve gaire al cas, deixeu que us regali Mishima (en concert, per exemple, dissabte 20 a Barcelona):

El dia que serem txecs

Calla que no arribi un dia que aquí passi el que passa a Txèquia, que no arribi un dia que a Barcelona, València, a Manresa, a Palma o a Tarragona passi el que passa a Praga.

Una servidora de vosaltres acaba de tornar d'una estada a la República anomenada Txeca, el caràcter sec i arrogant i esquerp dels habitants de la qual no comentarem, perquè... no cal.

Passejant-se per places espectaculars i admirant edificis imperials, la lingüista no ha pogut evitar preguntar-se si mai a la seva ciutat podrà passar alguna cosa similar al que ha viscut allà. Posem-ne un exemple:

Una turista (llegiu-hi la lingüista) es troba en un supermercat cèntric de Praga i, atès que tots els productes estan etiquetats només en txec (i eslovac, és clar) i atès que no en sap gens ni duu diccionari i atès que vol aigua sense gas i atès que ja ha provat de comprar-ne de tres o quatre marques i encara no l'ha encertada..., en fi, atès tot això, una turista es dirigeix a un dependent del supermercat i, molt educadament, amb cautela i precaució, abans de preguntar-li quina és l'aigua en qüestió, gosa demanar-li:

- Sorry, do you speak English?

I rep aquesta resposta, que la deixa parada:

- Do you speak Czech?

El trauma encara dura, ui... Sort que és preciós.

L'ascensor

Si tens la sort de poder-te'n anar de vacances amb el teu propi cotxe, no et pots deslliurar del dia que tornes a entrar al pàrquing, descarregues l'equipatge, piques l'ascensor amb la claueta que duus al clauer de les claus del cotxe i, perquè tot plegat sigui més divertidet, decideixes descuidar-te-les-hi (ai!), allà, al pany de l'ascensor...
d

I no te n'adones fins al cap d'un parell de dies, que volies tornar a agafar el cotxe. Aleshores et desesperes, regires tota la casa, et martiritzes intentant reconstruir els fets i, finalment, conclous que a casa no hi són pas, les claus. Cal fer un pensament: vinga, omplim la finca de cartells!

d

I quan puges a l'altre ascensor, on també has enganxat un cartell, comproves que ja hi ha hagut algú que no, no s'hi ha pogut resistir i hi ha volgut dir la seva... Perquè, ostres, què deu ser una gramaticalització?

Poc després, algú fa un segon suggeriment -que algú altre no es pren gaire bé...-; no fos cas que perdéssim els nostres estimats costums bilingüistes!

d

Ben aviat, però, la cosa va un xic més enllà: heus ací algun entranyable veí de l'escala víctima d'un impuls irrefrenable que l'ha fet veure's obligat a... zas! arrencar sense pietat el cartell que una servidora havia posat amb tota la innocència del món, sense pensar en la inclusió d'una versió traduïda del missatge!!

I és que ja ho sabem, ja, que el bilingüisme és fantàstic (¡fantástico!) i que en aquest país tot és tolerància, i que ningú no discrimina...

d

Ja ho sabem!!

Eleccions

Quan són vacances s'han de fer coses especials, oi? I si a més és un aniversari, també: el Do de llengua fa 1 any!

Per això, seguint el suggeriment d'un lector del blog, us proposo que, a través dels comentaris, digueu quin ha estat el post que més us ha agradat: llibertat absoluta, teniu la paraula!

El detallet

Aquesta és una d'aquelles coses de la vida que em fan ben poca gràcia.

La política del detallet, és. Del no sigui dit, del per això que no quedi, de la proporció ridícula.

És la política de fem la carta en espanyol, home, i en anglès si cal, i en francès també! Ara, això sí, siguem bons i mantinguem el particular regionalisme d'algunes receptes, amb els aclariments pertinents:

És la tàctica de vinga, anunciem-nos en (semi)català, que ja emetrem exclusivament en la llengua que toqui:
És també la idea brillant de la FNAC: obro la bústia i en trec la propaganda, tota en espanyol, no fos cas... Ah, calla, espera, que hi ha un requadret en català que promet:

A veure quins -i quants!- són, els magnífics productes en català que ofereixen:

Ui, quatre llibres, visca! Millor que ens n'anem a fer un te per celebrar-ho!

Un dia a València

Sortint de l'estació......trobes cartells com aquest:I adhesius com aquest, per sort mig arrencat:La bandera blavera és, subtilment, a tot arreu, com qui no vol la cosa:

Però no tot és negatiu, per molt que uns pocs s'hi entestin. I és que arreu t'entenen, amb les neutres que et delaten: "I d'on eres? (...) Ah, de Barcelona, he estat allí tres o quatre voltes últimament!"

I es va fent hora de tornar a casa i vas cap a l'estació i puges a l'Euromed, i a mig camí la Renfe, tan tan tan amable, sents que et diu, pels altaveus:

"Atención, señores viajeros...

(i penses: ai caram, què deu passar?)

...les informamos de que España gana 2 a 0" (essent semifinals, tan sols!)

(i dius: d'acord, gràcies, s'agraeix...)

I et preguntes si no hauria o hagués valgut més quedar-te a València a prendre't un còctel en aquell pub de nom tan original...

El tren de Gandia

Si vols anar de Barcelona a Gandia amb tren, no et queda més remei que fer transbord a València, baixar de l’Euromed i pujar al regional. Si és dissabte, passaràs uns ¾ d’hora a l’estació de València Nord, amb opció de sortir a fer un volt pel centre de la ciutat.

Quan sigui hora, aniràs cap a la via.

Pot ser que vagis una mica perdut i que una noia et guiï: “Per ací, el tren de Gandia és este”, “Gràcies”, li diràs. T’asseuràs a prop seu i, just abans que el tren arrenqui, sentiràs que crida unes seves amigues: “Ei, xiques! Ja esteu ací? No vos hav- había visto!”. I alçaràs la mirada del llibre de contes de la Rodoreda per fixar-te en tots els detalls de la situació: les dues noies al·ludides s’acostaran i seuran amb la que les ha cridades. I, un cop juntes, conversaran. Les dues noies al·ludides, en valencià. L’altra, que ha canviat de codi en cridar-les, seguirà –sorprenentment– en espanyol.

I pensaràs que sempre hi ha coses que costen d’entendre.

Sou aquí

Sembla imparable, però, el seu avanç... És una autèntica colonització. No te n'adones, i au, ja ho has dit: "Estic aquí", "Ara estem al carrer". Pobre ser, per què l'hi fem, això...?

Sigui a la platja alacantina:

O al metro barceloní:
I als carrers de l'Eixample:

Arreu, arreu!

Doncs aquí

Si vas a Manresa, resulta que el mot paella és d'origen espanyol, jo que em pensava que en deien sartén... Si vas a Gràcia, es veu que no hi tenen obertures...


Si et connectes a Internet, acabes navegant de veritat...És que potser val més quedar-se a les obagues de l'Eixample:

(Exercici: A partir de l'accent, determineu l'origen geogràfic del cantant.)

En un instant

Com que encara tenim un país mig normalet, algunes emissores no escatimen la música en català.

I per això avui, quan era dalt l'autobús, apressada com sempre, connectada als auriculars, se m'ha parat una mica el món: una cançó m'ha fet esgarrifar, fins al darrer segon. Potser perquè estava distreta i m'ha agafat per sorpresa, no ho sé ben bé. He començat a relacionar el que deien les lyrics amb uns fets reals i molt desgraciats i sí, Berga per aquí, Corpus per allà...

Que sí, que n'han fet una cançó, aquesta:

Uf, va dir ella

La lingüista està enfada, molt enfadada, indignada, irada, aïrada.

Que per què?

Li ha tocat fer de padrina d'una confirmanda, és a dir, d'una noia que havia de rebre el sagrament de la confirmació -que, per als qui no estigueu al cas, és el que va després de la comunió i abans del casament. Bé, ara això és igual.

La lingüista, a quarts de vuit del vespre, tota arreglada, ha arribat a la parròquia, al bell mig de Sarrià. Un Porsche que baixa, un Ferrari que puja, i davant de l'església centenars de persones lluint modelets prêt-à-porter, d'aquells que, per pagar-los, una servidora necessitaria unes quantes mensualitats. Bé, això també és igual. La lingüista, passejant-se entre aquella jet-set, ja es tem el pitjor.

Un cartell ben gros exposa els horaris de "misa en catalán" i "misa en castellano". Tohom entra, i comença la cerimònia. En espanyol. Ah no, espera, que ara es passa al català. I au, una frase de cada manera. Que fantàstic!

Dels més de setanta nens que es confirmen, la lingüista és padrina de gairebé l'última. S'aixequen totes dues del banc, i pel passadís s'acosten a l'altar, des d'on l'arquebisbe fa estona que diu a cada confirmand que reciba el sagramento de... La lingüista ho té clar i, quan arriba davant del senyor Sistach, arquebisbe de Barcelona, li diu, en presència dels més de 400 assistents tocats i posats que omplen l'església, les següents paraules:

- En català, sisplau. La confirmanda es diu Laura.

El senyor arquebisbe posa cara de circumstàncies. No li surt la fórmula del sagrament en català. Ai, carai, quines coses. Així que, com pot, la fa mig en cada llengua. Al mateix temps, un diaca corre cap a la sagristia a buscar el llibre que cal, per si de cas a algú altre se li acut de demanar el mateix. En total, acaben sent tres els que ho demanen. Entre la resta hi ha castellanoparlants, d'acord, res a dir. Però també és ple d'Adrians, de Jordis, d'Alberts, de Joans, de Lluïsos..., tots fills d'aquest alta burgesia barcelonina a qui tan agrada callar, callar i abaixar el cap.

La lingüista, fugint de tota aquella farsa, puja a un autobús, que la porta al seu estimat Eixample. Seu i, vora la finestra, hi veu una pintada, d'aquelles amb lletres ben clares, que diu així: "Soy de Barcelona y hablo español, inglés y francés. El catalán es una lengua fea, de pueblo hortera". Ole.

I arriba a casa i posa TV3, la seva, i hi fan una pel·lícula en espanyol. Ole, ole.

I uf.

A vosaltres

A vosaltres, als que us va interessar el darrer post:

Jo no n'he fet cap tesi, però sí un estudi prou aprofundit, i me l'han publicat. El podeu consultar en línia aquí.

Es titula

LA SOCIOSIGNIFICACIÓ DE LES LLENGÜES EN COMUNITATS BILINGÜES.

UNA ANÀLISI A TRES BANDES: OCCITÀNIA, EL PAÍS BASC I EL PRINCIPAT DE CATALUNYA

Se'm va acudir de parlar amb persones d'aquests tres racons del món i fer-los aquestes preguntes:

* Quina és la teva llengua materna?
* Com has après el basc / el català / l’occità? (en el cas que la L1 sigui la majoritària)
* Què significa per a tu el castellà / el francès? I el basc / el català / l’occità?
* Què penses, sents i fas quan un desconegut fa servir el castellà / el francès per dirigir-se’t?
* Mires de canviar de codi?
* En quin codi et dirigeixes a una persona desconeguda?
* Consideres que a l’hora de comunicar-se ha de prevaler sempre el criteri de la practicitat o bé que les motivacions ideològiques també hi poden fer el seu paper?
* Com definiries la teva identitat?
* Consideres que la teva visió del món és espanyola / francesa?

Bé, per als qui en vulgueu fer un tastet, o mirar-vos-ho de cap a peus, tot vostre!

Apa, tria

Universitària francesa; estudiant de la Universitat de Manchester.

Fa la tesi sobre les actituds lingüístiques dels catalans. Quedem en un bar del carrer Joaquim Costa, en ple Raval, envoltades de multiculturalitat i d'intel·lectuals amb ulleres de pasta -com una servidora; el local és cool, chic, underground, urban, casual et alii.

Em fa un reguitzell de preguntes i, al final, amb el seu fantàstic català, em demana:

- Falten dues coses. Una, m'hauries de dir una frase, un vers, un tros de cançó... que creguis representatiu de la teva llengua i la teva cultura. I dues, hauries de triar un dibuix, un símbol significatiu que identifiqui el català.

I de sobte no sé respondre. M'ho penso, hi rumio, m'ho repenso, em decideixo, me'n desdic... Prou de pronoms! Ja tinc la resposta, ja tinc frase:

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense.

(Ovidi Montllor dixit)

En (a)cabat, anem a la barra a pagar. La dona del bar, tota catalanoparlant, li sent l'accent estranger a la meva companya i automàticament -per fer un favor, per ser ben educada- li deixa anar:

- El café con leche es uno con treinta.

El que no sap la mestressa del local és que la meva acompanyant no en sap, d'espanyol. Així que em veig fent de traductora:

- Et diu que val un euro amb trenta, el cafè.

I, rere el taulell, la dona s'adona del que ha passat. I rectifica, i segueix la conversa en català. I ens n'anem. I jo vaig pensant que tant de bo aquesta anècdota serveixi perquè aquella dona assimili que és possible que un estranger parli català però no espanyol, i penso que, si no fos perquè Sant Jordi ja ha passat, li regalaria CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix, de Matthew Tree.

Dia a dia a dia

Surto de casa de bon matí. Ui, corre, que fas tard!
k
Mira, els de la pastisseria, segueixen sent antiaccents, però han escrit "orxata" bé, sense hac:

Arribo a puestu. Pujo a l'ascensor, caram quina mena de bilingüisme més poc simètric:

És hora de dinar. Guaita, els del restaurant de la cantonada, per fi s'han decidit a escriure el menú en català!!

Ui, sort que aquests de la fruiteria tradueixen...S'acaba la jornada. Em convencen per anar a fer el got, altrament dit "prendre alguna cosa". I em sorprèn gratament el cartell anglès-català del local:
Heus aquí el meu dia a dia (a dia...):

Pizzes

Potser és que aquestes coses només em passen a mi, qui sap...!

Resulta que l'altre dia se'm va acudir de sortir a sopar a fora: a Gràcia, concretament, em van dur. Com sol passar, el cambrer va repartir aleatòriament entre els clients de la taula unes quantes cartes en català i unes quantes en espanyol.

A mi -si en sóc, d'afortunada!- em va tocar la que era en català, és clar! Els meus acompanyants em deien que els pizzes d'aquell lloc eren impressionants, que no podia no demanar-ne. "D'acord", vaig pensar, sense oposar resistència.

Però us he de confessar que, per culpa d'aquest batibull de pronoms febles, encara ara miro d'entendre com carai funcionava la modificació d'ingredients... Com ho veieu?

Ser-ne

Ser-ne vol dir arribar tardíssim a la Facultat i tenir un examen i que t'aturin uns xicots amb càmeres i micros que et pregunten:

- Perdona, ¿te podemos hacer una pequeña entrevista?

I, és clar, per molt tard que facis no et saps estar de dir que sí, que és clar que et poden fer preguntes, perquè penses que així faràs augmentar la quota d'entrevistats que hauran respost en català tot i ser preguntats en espanyol...

.
Ser-ne vol dir estar fent cua al supermercat i veure com la bona dona del davant, tan catalanoparlant, es dirigeix a la caixera en espanyol, i interrompre'ls la conversa amb la primera pregunta que et ve al cap:

- Perdona, a quina hora tanqueu?

I així la dona del teu davant, i amb sort algun altre client de la cua, s'adona que la caixera no és analfabeta i entén el català i molt sovint fins i tot el parla, i tots plegats canvien de llengua...

.

Ser-ne vol dir que tot anant pel carrer et preguntin "¿Dónde está la calle Gerona?" i, per molt carregat que vagis, parar-te, deixar totes les bosses a terra, i donar la resposta en català, acompanyada de gestualitat i molta simpatia, que no sigui dit...

.

Ser-ne, si és en ciutats com Alacant, vol dir haver d'oferir el millor dels somriures, ser tothora més que amable, i interactuar amb botiguers i cambrers sempre alegrement, tot plegat perquè no et puguin retreure que no t'entenen. I és igual si tens un mal dia, perquè has de posar bona cara...

.

De tot això se'n diu ser-ne, de militant. Però, quan veig que en català es fan coses com aquestes, se'm confirma que tot plegat val la pena, i que tinc moltes ganes que sigui estiu, encara que reconec que el fragment 2:22 - 2:45 té raó...

Independentista

És allò de tenir el meu propi espai. De funcionar amb els meus horaris. De no haver de respondre sempre. És allò de tenir un xic més de llibertat –ep, amb seny!

Però d’on no n’hi ha no en raja, ja se sap. És qüestió de temps... Almenys, m’agrada pensar que, quan em decideixi i pugui i -sobretot- vulgui, el fet de ser catalanoparlant em garantirà un pis biohabitable i amb feng-shui... Ei, veieu com de vegades el nostre fantàstic bilingüisme ens discrimina positivament? Què més volem?

A mi, mentrestant, em temo que... que se'm confirmen els anhels d'independència!

Fonètica per a principiants?

Cada matí, a quarts de 9, jo i la bici, perdó, la bici i jo passem rabents per la cruïlla de passeig de Gràcia amb Consell de Cent.

d
Cada vespre, a quarts de 10, hi tornem a passar. I sempre tenim -bé, d'acord, tinc- la curiositat de saber què carai hi fa, tan sovint, aquella munió de guiris a la porta d'aquell edifici que fa cantonada...
s

Per això, avui m'he decidit a entrar-hi, amb l'esperança que la meva morenor no delataria els meus orígens locals... I bé, es veu que és un Youth Hostel d'aquests tan modernets i cèntrics, mira que bé! Ja me n'anava tranquil·la i amb la curiositat satisfeta, quan he vist que entraven una colla de joves nòrdics de pell blanca i cabells rossos: el noi del taulell, després d'assignar-los habitació i explicar-los el funcionament del centre, els ha recomanat que, si volien un bon mapa de la ciutat, agafessin una de les moltes guies que tenia per allà sobre per repartir.

Jo, és clar, no he volgut ser menys, i me n'he endut una, de guia. La primera impressió, ja us ho dic ara, ha estat molt bona! Mireu què els diuen, als nostres venerats i joves turistes:

Ara, el millor encara estava per venir! Resulta que la guia inclou un "diccionari fonètic" anglès-català! No sé si el més interessant són les traduccions o bé el tema de les frases o bé l'autenticitat que tenen o bé...
Ui, que n'hi ha més, i millors! Ja ho diuen, ja, que la vida és dolça quan em xiuxiueges en català... Bé, és una col·lecció d'antologia:

Oi?

Collarets de llum

- Ep, lingüista! Com han anat aquests dies de "vacances"?

- Ei! Com anem? Mira, de tot una mica. Han estat... dies amb força benvingudes però massa comiats -i, fins i tot, alguna despedida-; dies d'accelerar molt i de frenar de cop. Dies d'analitzar les neutres d'en Madaula al Poliorama, amb El llibertí. I dies de, per fi, atrevir-me a anar a visitar-lo a l'hospital i veure'l convalescent i que el metge especialista em comuniqui que aviat ja no serà amb mi, el meu estimat ordinador... Dies de reduir gradualment la dosi diària de cafeïna; dies d'atabalar-me massa fàcilment. Dies de passejar molt i meditar més, i de recordar el que s'oblida, i d'intentar sense èxit llegir mirades. Dies de fer servir "el qual" fins i tot en conversa col·loquial, ai, Senyor, que estic estandarditzada fins al moll de l'os...

Dies d'ais i uis.

I, tot plegat, amb una mateixa banda sonora...

Quina llet!

Vet aquí que aquest vespre, quan tots els comerços eren a punt de tancar, m'he recordat que no quedava llet a casa i, és clar, jo ja sé que no puc pas passar un matí sense una bona tassa de cafè amb llet -propensa a ser vessada ja sabem on...

Pensant-hi, he continuat caminant i just després de girar cantonada... un Caprabo! I m'he dit: "Au, va, afanya't, entra-hi, que potser encara hi ets temps!" I sí, era obert. Passadís amunt, passadís avall. I ja era davant dels lactis. Jo, tan partidària de preferir les marques blanques quan es pot, m'he endut, una mica a contracor, un cart(r)ó de leche, perquè de llet no n'hi havia.

Això, però, no em tornarà a passar, perquè en sortir del supermercat, he vist uns cartells que anunciaven que, a partir d'ara, al Caprabo hi trobarem...
kk

kk
... que substituiran els de marca Caprabo, amb l'avantatge que seran...

I, el que és més important, etiquetats en català, èuscar, gallec i espanyol, sense cap llengua més destacada tipogràficament que una altra, amb simetria exacta, amb la màxima igualtat.

Jo, que de petita m'emocionava quan viatjant per aquests mons de Déu trobàvem un Eroski i hi comprava sabons i xampús i mil coses com si s'hagués d'acabar el món, perquè em feia il·lusió el quatrilingüisme...!

Vaig a escalfar-me un got de llet, que diuen que ajuda a conciliar el son ;-)

No em fa cap il·lusió

Explicar que tot esmorzant se m'ha vessat el cafè amb llet per sobre del meu preciós i ultralleuger portàtil d'edició limitada que just estrenava -i que em va valdre el que em va valer- i la pantalla del qual de sobte ha estat com si es fongués i ni assecadors ni gamuses ni pinzells ni draps no hi han pogut fer res...

ddddddddddddTampoc no me'n fa gaire, d'il·lusió, haver anat pitant a la Fédération Nationale d'Achats pour Cadres, altrament dita FNAC, i no haver pogut evitar les llàgrimes quan el doctor de la clínica on m'han adreçat m'ha dit, mentre operava el meu ordinador estimat, que el cafè havia penetrat a l'òrgan vital fonamental del pacient i que calia practicar-li una segona intervenció que podia durar hores.gggggggggggggg

I després el metge -ai, perdó, el senyor informàtic, que duia bata blanca- m'ha demanat, com qui consola en un passadís d'hospital, que no plorés, que, al capdavall, només era un ordinador. ggggggg

Bé, de fet, no ha dit pas "al capdavall", cosa que sí que m'hauria fet il·lusió, sinó que ha optat per una expressió molt més dels nostres dies: "al fin i al cap".

Normals

Suposo... Suposo que és bo que en un carrer qualsevol de Barcelona puguis topar amb anuncis com aquest, malgrat la dièresi i la ela i companyia...

I suposo que és bo que en entrar al gimnàs t'ofereixin fer-te la fotodepilació a meitat de preu, amb parèntesis i sense...

També suposo que és bo poder anar a comprar peix fresc, o que te'l serveixin com si fos fet a casa...

Tinc entès que d'això se'n diu normalització llingüística. I vull pensar que és un procés. I que és bo. Suposo...

Ni ho somiïs!

Apreciat candidat d'ICV, tingues clar que no, que no et votaré. I no perquè no facis esses sonores, no, no és pas aquest el motiu. Ni perquè ja saps que no m'agraden els embolics que us feu. Ni perquè els teus joves siguin tan increïblement guais i trencadors, sempre a l'última moda, ells: És que... Què et penses, que no sé a qui correries a regalar el meu vot?

I a vosaltres tampoc no us votaré, perquè això de la k i la ñ com a grafies radikals no m'acaba de convèncer...

I a tu encara menys! Saps què passa? Que em sembla que aquí la malalta que necessita atenció mèdica urgent no sóc precisament jo...

I als partits espanyol(iste)s no us he ni haig pas de dir res més...

En fi, que cadascú voti el que bonament li plagui...

Fora! (?)

Ja ho va dir el mestre Fabra, però la idea no va agradar... Si mirem al voltant nostre, sí que ha triomfat entre els italians. I en occità, també.

I, francament, és qüestió d'economia... Però, és clar, de vegades sembla que preferim ser fidel als orígens, oi?

Jo encara no tinc del tot clar cap a quin bàndol acostar-me, però l'altre dia vaig mirar de transgredir les normes en un examen i -ho reconec- la proposta no va ser gaire ben rebuda:

Bé, que consti que ho he provat... Ja se sap, que hi ha coses que no tenen solució. O potser sóc jo que, com diu la cançó, no tinc solució...

Mama, vull ser metge

Jo sempre havia dit a una meva amiga -futura metgessa- que, algun dia, la volia acompanyar a una classe de Medicina, com més estrafolària millor:

s

- Ei, que sigui alguna cosa ben estranya i complicada, com ara Teoria anatòmica relativa als microorganismes subcutanis ubicats a les glàndules...

ds

I, després de molt insistir, va arribar el dia. Jo, tota feliç, vaig pujar als Ferrocarrils, cap a l'Autònoma. Després de voltar i perdre'm per aquell campus immens -on la proporció de bars i llocs per no fer res supera, de molt, el nombre d'aules...- vaig trobar la meva amiga.

ss

I ens vam dirigir cap a l'aula que tocava. Vaig al·lucinar, és clar, en veure la quantitat d'alumnes que hi havia, i vaig recordar el caire gairebé familiar de les classes de Lingüística descriptiva, Història dels mots, Intercomprensió i aprenentatge simultani de les llengües romàniques o Teoria sintàctica...

Va entrar la professora. Jo sempre havia associat la Facultat de Medicina amb serietat, solvència, rigor. I la cosa es presentava interessant: parlaríem de conceptes bàsics de l'oncologia radioteràpica!

Però, amb la primera diapostiva del Power Point, ja vaig veure que patiríem:

Era catalanoparlant, la professora.

I tots els alumnes es miraven, preguntant-se si és que aquella bona dona no tenia corrector de Word...

Paradís

Vinc de passar uns dies al PARADÍS. Un paradís fiscal, i paisatgístic. I també lingüístic.

Algun cop he somiat en un país en català. I es veu que això ja existeix, que hi ha un país on l'única llengua oficial és aquesta. Això, és clar, no implica pas que no s'hi parlin altres llengües. Al contrari: al carrer sentiràs portuguès, també; i segurament francès, i molt probablement espanyol. Però, sobretot, català.

Així que només has de ficar-te al cotxe, saludar la senyoreta que parla des de l'interior del GPS, omplir el dipòsit de benzina i fer camí.

I, un cop creuada la frontera, trobes que, ben mirat, no hi falta cap bandera:

I, tot caminant pel centre neuràlgic del país, entre perfumeries, farmàcies, botigues de roba i d'electrònica, comproves que els cartells, els avisos, els anuncis... són en català. I que quan entres a qualsevol establiment, t'atenenen en català. I que quan vas a sopar de restaurant, et duen la carta en català.

És un català, en general, amb accent nord-occidental. En alguns parlants, notes que tenen una altra llengua materna, però no hi fa res, perquè han après la llengua que és oficial al país. Un país, un estat que bé ha actuat i està actuant per aconseguir (mantenir) aquesta realitat lingüística:

Servei que endega campanyes com aquesta:

Què, en prenem exemple? Ens hi annexionem? Ens exiliem...?

(D'altra banda, moltes gràcies!)

A les Espanyes (o no)

Una servidora de vosaltres acaba de tornar d'una fugaç però intensa estada a les Espanyes. Bé, concretem, la destinació (que no destí) ha estat una poblet del sud navarrès, d'aquells que tenen un magnífic “quartel” de la Guàrdia Civil (civil?) que et dóna la benvinguda.

Durant les interminables hores del viatge d'anada -que miro d'alleujar estrenant una pila de cançons en aragonès a l'iPod- aprofito per practicar la que haurà de ser la meva llengua durant uns dies: “Se cepilla los dientes mientras estudia la exposición de ciencias sociales” .

I arribo. Perquè he estat convidada a fer unes quantes xerrades a alumnes que, com un idioma estranger més, estudien basc.

He de donar-los conversa en èuscar i, al cap d'una estona, preguntar-los d'on els sembla que sóc, jo. I sorprendre'ls dient que ni de Biscaia ni de Guipúscoa, sinó de Barcelona. Així veuen que aprendre basc no és pas cap missió impossible. Tot seguit, els parlo del català.

Vaig preparada amb Power Points i mapes, per si un cas. Però ara us tradueixo el diàleg que es repeteix amb tots els grups:

- I on es parla el català? -demano.

- A Barcelona! -diu un, de seguida.

- Només a Barcelona? -remarco.

- A Catalunya -puntualitza el veí de taula. jjjjjjjjjjjjj

- I ja està?

- A València -afegeix, amb veu tímida, un tercer noi. jjjjjjjjjjjjj

- Sí, molt bé, al País Valencià. I prou? kkkkkkkkkkkkk

- A Mallorca! -crida una noieta des de la darrera fila.

- A les illes Balears, i tant. I sabeu a on més?

- A França? -pregunta una altra.

- Sí, sí. Igual que el basc, el català es parla en una zona de l'Estat francès. I encara hi ha un altre lloc, sabeu on és l'illa de Sardenya? Doncs allà hi ha un poblet petit on també es parla català!

I els vaig assenyalant cada zona al mapa, passant també per la Franja de Ponent i el Carxe (Múrcia). Quedo impressionada, francament.

I el tinc silenciat, però percebo que algú em truca: és el meu nou Nokia, d'aquests extraplans, ultralleugers i d'última generació, vaja. Però sabeu el millor? Que sí, que els finlandesos s'han decidit, que TOTS els seus mòbils ja són en català.

Tantsemendonisme

Què és:

Malaltia contagiosa endèmica dels Països Catalans.


Principals focus de propagació:

Barcelona, València, Palma.


Persones amb major risc de contagi:

Sector de població jove (nascuda ja en era postfranquista) del tipus "Hola-què-tal-sóc-ciutadà-del-món-així-que-defensaré-totes-les-causes-menys-la-del-meu-país-perquè-clar-ser-bilingüe-és-molt-guai-i-fa-modernet..."


Primers símptomes:

- Indiferència davant de coses com aquesta.

- Trobar normalíssim fer servir directament l'espanyol quan som al Zara: "¿Perdona, tienes una talla M?" (No fos cas que la dependenta entengués el català!!)

- Creure que, home, ben mirat, potser tenen raó els de Ciutadans-Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (o com coi és diguin); i que quina sort que el PP hagi creat el http://www.sidiguim.com/...


Efectes a llarg termini:

- Autoodi.

- Interrupció de la transmissió intergeneracional del català (perquè, pobrets fills meus, els faré un favor i els parlaré en espanyol, que així tindran més oportunitats).

- Intents repetits (i sovint frustrats) d'esborrar-se l'accent propi.

Tractament:

Opció 1: Dues setmanes d'internament i intensa meditació al monestir de Poblet amb l'única companyia d'unes quantes lectures sobre política lingüística.

Opció 2: Converses diverses amb interlocutors assenyats i realistes.

Opció 3 (poc recomanable): Vivència d'algun cas de violació flagrant dels drets lingüístics que desperti l'individu del seu somni de bilingüisme; retorn a la realitat; període de repòs-recuperació-i-assimilació dels fets.

hh

Seqüeles:

Dificultats importants per saber riure, o si més no somriure, amb això... gggggggggggggggggnnngggggggggnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn
(el millor, de l'inici al minut 04:00)


(el millor, entre els minuts 02:15 i 03:15)


(el millor, entre els minuts 6:10 i 7:30)

És important

Sóc a l'aeroport d'Alacant, fent temps esperant per embarcar-me. A la vora meu hi ha un mostrador d'Iberia, amb una senyoreta. S'hi acosta un jove d'uns 25 anys, tot elegant i amb un català (valencià) impecable:

- Perdone, voldria consultar els horaris per als vols a Barce-...

- ¡No te entiendo!

- Sí, els hora-...

- ¡Que no te entiendo! ¡Háblame en español!

El noi gira cua, i no triga a sentir un comentari irrespectuós de la senyoreta que l'ha "atès". Hi torna:

- Escolte, té el full de reclamacions, per favor?

- No te lo voy a dar.

- Però si m'estàs entenent... Vullc el full de reclama-...

- ¡Que no te lo voy a dar!pllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
- Sóc advocat, aixina que sé que tinc dret a...

- ¡Aquí hay mucha gente con carrera!p llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll

El noi al·lucina: ella l'està entenent de sobres, i té un company de feina al costat que mira de convèncer-la que el que ha de fer és parar de discutir i donar el full de reclamacions al client que l'hi està demanant. Ella s'hi nega, argumentant que, de fet, (encara) no és client.

El gairebéclient decideix que prendrà mesures. Se'n va, tot recordant l'anècdota que ha viscut aquell matí al Corte Inglés, quan ha preguntat a una dependenta: kkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkk - hhhhh

- Perdona, teniu còpies de claus?

I li ha respost:

- Lo siento, la marca Claus no la tenemos.

`p
I jo sento un avís per megafonia, que el vol d'Iberia 1399 amb destinació Barcelona està a punt de sortir. M'he d'afanyar. Enfilo les escales mecàniques, i per dins encara sento les veus que fa només un parell d'hores es manifestaven pels carrers d'Alacant:

"Escolta, PP, Alacant vol TV3!"

"Volem TV3, Canal 9 no val res!"

I, sobretot: "Alacant és important, Alacant és important!"

La lingüista, a eixe bon xiquet de l'aeroport, li diria estes paraules:

¿Y usted le dice "carrer"?

Una servidora va rabent -però sense rebre!- carrer Princesa amunt quan, de cop i volta, un bon home, d'aparença turista clara, m'interromp la marxa:

- ¡Perdone, señorita! ¿Cómo puedo llegar a las Ramblas?

I ja tenim la situació servida. És molt probable que aquest senyor no sàpiga català, però també és evidentíssim que l'espanyol és la seva llengua materna, la qual cosa el converteix en perfectament capaç d'entendre la meva resposta, acompanyada, és clar, de molta gesticulació:

- Miri, és molt fàcil. Aquell carrer -assenyalant-l'hi amb el dit- i tiri recte, recte, i ja veurà les Rambles. ggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggg-- Aha, aha. Aquella calle, gracias. ¿Y usted le dice "carrer"?

- Sí, sí, però és una altra llengua: el català, la llengua d'aquí.

L'home posa cara de "primera notícia", però a continuació, ben rialler i interessat, em demana:

- Dígame usted, ¿cómo se dice hombre y mujer?

- Home i dona.

- ¡Home i dona! -repeteix. Pues... ¡Gracias, dona!

I m'allarga la mà, per fer una encaixada.

Ell segueix amb la seva colla cap a la plaça Sant Jaume. Jo tombo Via Laietana amunt, tot pensant com n'és de curiós que un estranger que ni sap que el català existeix m'hagi entès i que, en canvi, gent que fa anys i panys que viu aquí encara gosin dir que no entenen res...

Calla...!

De vegades, cal saber callar. Sí.

A l'hora de la veritat, però, no és pas gota senzill.

Perquè sovint diem coses que no toquen o que ni tan sols pensem, i tallem contínuament el nostre interlocutor, i no deixem parlar, no escoltem; anem a la nostra, vaja.

I prescindim del silenci. I mira que hi ha cops que sense dir ni una paraula podem donar a entendre tantes coses...!

Bé, ho confesso, això que dic només -o en part- és una excusa per regalar-vos una joieta que arriba de l'Empordà, el nou videoclip dels Sanjosex: les imatges parlen soles, i si ja hi afegim la música i la lletra, amb les es i les os gironines (que permeten rimes del tipus per ella / parella, minut 1:40 - 1:44), la combinació esdevé, senzillament, excel·lent!

Començar

Una bona manera de començar l'any és aquesta:

Llevar-se, anar cap a l'estació de trens més propera, i fer una excursió cap a Sant Pol de Mar. Riure amb el bilingüisme de la Renfe: Próxima estación / Propera parada (o era al revés?).

Passejar pels carrers i carrerons d'aquesta bonica localitat costanera, passar per davant del Restaurant Sant Pau, de la Ruscalleda, fer un cop d'ull a la carta i, és clar, limitar-se a sucar pa amb l'olor, que diuen...

I, prosseguint el passeig, espantar-se una mica-bastant-molt en veure això:bbbbbbbbbbb

Però, en passar davant d'una botiga, alegrar-se de comprovar que els refranys segueixen vius:

A continuació, de tornada a la gran ciutat, anar a fer un mos en algun dels establiments Viena, excel·lents pel que fa a la sensibilitat lingüística (i al menjar): eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee

Finalment, per rematar el nostre inici d'any, és recomanable d'anar a fer un te a ca l'Otman, al carrer Cirera del barri del Born, on podreu sentir tant com vulgueu un català amb accent àrab deliciós... mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm
Fa o no fa?

Balanç nadalenc

Aquests dies, qui més qui menys mira enrere i fa balanç. Aquests han estat els meus reptes de Nadal: KK

LKKKKKKKKKKKKKKKKGG NNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNN
1- Comprar torró a Alacant (i d'Alacant) i que m'atenguin en català. ACONSEGUIT / REEIXITL

.JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

2- Sentir, a les fires i botigues de Barcelona, més nadales que villancics. SEMIFALLIT
L

3- Veure la cara d'estupefacció d'una dependenta (sud-americana) quan, després d'embolicar-me un regal i posar-m'hi l'etiqueta "Deseo que te guste", la hi / l'hi faig canviar per una que sigui en català. Ella, tot i que ho fa encantada, sentencia, sense entendre gaire la meva petició: "La otra era más bonita". ACONSEGUIT / REEIXIT

K
4- Comprovar que Codorniu manté amb dues enes l'eslògan "Anna, el nom del cava". ACONSEGUIT / REEIXIT

5- Poder celebrar que aquest blog, en el seu primer Nadal, té lectors de pràcticament tots els territoris de parla catalana (en falten de la Franja (NO! M'acaben de fer saber que de la Franja també n'hi ha!!), del Carxe, de la Catalunya Nord i de l'Alguer), i que també en té d'altres països d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Amèrica del Sud. ACONSEGUIT / REEIXIT
K

6- Apreciar algun senyal de recuperació del Tió, en detriment del senyor amb vestit vermell i barba blanca. FALLIT

K
7- Certificar que en català el Nadal encara és bo -no pas feliç- i singular. ACONSEGUIT / REEIXIT
KKKMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKKK
8- Constatar que la frase que segueix, per bé o per mal, continua sent molt certa. ACONSEGUIT / REEIXIT

Un desig per l'any que ve? Ho tinc molt clar! Que, quan una servidora torni al País Valencià, les parets no hagin de dir més això...

Per acabar, música. Ja sé que és de fa uns quants anys, però la puc dedicar igualment, oi? Si més no, el trosset que va del 00:51 al 01:35...

És Nadal al meu cor / quan somrius content de veure'm / quan la nit es fa més freda /quan t'abraces al meu cos. / I les llums de colors / m'il·luminen nit i dia / les encens amb el somriure / quan em parles amb el cor.

BON NADAL!!

Cal?

Digueu-me maniàtica, però dia sí dia també ensopego amb cartells que, resumint, trobo que qui els ha fet hi ha perdut temps, espai i recursos. Us n'he preparat una selecció.

En una de les biblioteques de la Universitat d'Alacant, ens demanen que callem:

En un portal d'un bloc (i no blog) de pisos de l'Eixample barceloní, avisen que:

Als passadissos de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, anuncien:

I, com a paradigma d'aquesta ximpleria, al bell mig del campus universitari alacantí hi ha això:

Sembla que ens agraden els cartells grans i amb molts colorets... I, llavors, de què serveix reclamar?

Intent d'àpat

El matí va passar de pressa. Estava tan enfeinada que, sense adonar-me'n, se m'havien fet quarts de tres. Vaig decidir plegar per una estona i abandonar l'habitació:

La nevera era buida, el rebost feia llàstima. Per acabar-ho d'adobar, era un dia festiu. La decisió només podia ser una: treure el nas a la botiga de menjars preparats de la vora de casa, un típic negoci familiar molt arrencat.


Mentre esperava el meu torn, vaig agafar un tríptic que detallava tots els plats que tenien. I bé, us reconec que em temptava molt l'amanida de coses esparracades, és a dir, d'esparrecs, però al final, tot i que mai no he estat, set ni sigut gaire partidària de les drogues, em vaig decidir per les pastis, els tripis (uns quants de verdures, uns quants de marisc):


De segon, de seguida vaig tenir clar que volia això del turbo al forn, que vaig suposar que seria un peix cuinat a velocitat estratosfèrica -amb alguna mena de turbocompressor, vaja.


Al cap d'una estona, quan vaig haver llegit tota la carta, em vaig començar a marejar: trobava a faltar tants accents, tantes lletres... Pel que m'han dit, vaig caure desmaiada. En aquelles hores, tothom ho va atribuir a la gana, és clar.

Veient aquest panorama, no paro de pensar que el nostre país deu estar ple de lingüistes que, ells sí, s'estan morint de gana, esperant (im)pacientment que algú els doni algun text per corregir...

Fes-me un petó

Un tarda d'estiu, jo tenia una cita. Tot anava molt bé, fins que a ell no se li va acudir res més que demanar:

- Dóna'm un petó...

En sentir allò, em vaig quedar astorada: «Com ho he de fer, jo, ara, per DONAR-li un petó?». Vaig pensar que potser era molt materialista, ell, i tenia ganes de tenir una cosa que jo veia impossible de donar-li...

- És que jo..., jo els petons sempre els he fet, no sabria pas com donar-te'n cap, saps?


En català, ens FEM abraçades, petons i moixaines diverses...

O, cap al País Valencià, pots sentir que et diguin: "Pega'm un petó!", i ho hauràs de fer...!

Tot això, segur, ho sap molt bé la Pilar:

Un accident

Jo ja sé que les tardes del diumenge no són el meu fort, però aquest darrer cap de setmana la cosa va passar de taca d'oli...!

Sortia d'una casa situada a l'Esquerra de l'Eixample per anar a una altra de la Dreta, concretament la meva. Tota feliç -i com faig sempre- vaig cap a l'estació de Bicing més propera: agafo el moneder(u) del bolso, en trec la targeta i la passo pel lector: "Agafi la bicicleta número 27". I, tot i que encara no parlo amb les màquines, penso: "D'acord, fantàstic!", mentre em dirigeixo cap a la número 27.

Jo que pujo al seient i, desobeint la normativa, no em trec els auriculars de l'iPod; tinc una bona excusa, estic analitzant la sonorització de fricatives alveolars (sordes) finals i seguides de vocal que fa en Pau Donés, el del Xarop (minut 00:38):

Bé, un cop situada al carril bici que toca... PAM!!!! Encara no sé com, jo, bolso, iPod i bici sortim propulsats i quedem estesos a terra, al bell mig del carrer Diputació. La caiguda, no ho dubteu, és espectacular i aparatosa. Tots els vianants que passen se m'acosten, els cotxes s'aturen i també em miren:
d

- Estàs bé?

- Què t'ha passat? Vols que truquem a una ambulància?

- Pobreta!! Com et trobes?
ed

I jo, agonitzant enmig de la calçada, no puc ni parlar del mal que em fa tot, i només ploro... Però per dins m'envaeix una sensació immensa d'alegria: tothom, tothom, tothom, abans que jo hagi obert boca, se'm dirigeix en català! Que una llengua es faci servir en una situació d'emergència o perill en una gran ciutat és fonamental i diu molt!

I mentre faig aquestes reflexions sociolingüístiques, dos homes m'arrosseguen fins a la vorera i un tercer crida una ambulància, que no triga a arribar...

La lingüista va a l'aeroport

Aeroport de Barcelona. Terminal B. La lingüista –elitista– fa el trajecte BCN-ALC. Amb la mà dreta, arrossega una maleta de mida justa per a un cap de setmana de tres dies. A la mà esquerra, hi duu els bitllets i el D(N?)I.

Al taulell que toca, factura. En català.

Després, un segurata amb posat seriós al qual ningú –en aquella estona– gosa dirigir-se en cap llengua que no sigui l'espanyola, li indica cap a quina porta ha d'anar per embarcar i ho fa amb un accent que deixa ben clar que el català, tot i les seves característiques físiques, és la seva llengua primera.

A punt d'embarcar, un noi negre –hoste de vol– a qui tothom parla en espanyol indica a la nostra protagonista, en un català impecable, on són els lavabos.

Ja asseguda, mentre repassa papers, la lingüista sent com la companyia Air Europa anuncia pels altaveus els seus propers enlairaments: ho fa exclusivament en català, caram.

I toca pujar a l'avió, d'Ibè/é/eria. Les cames li comencen a tremolar: això no canvia mai. Però després dels missatges –sempre pràcticament inintel·ligibles– en espanyol i anglès pronunciats per les simpàtiques hostesses de vol, tots els passatgers són obsequiats amb la reproducció d'un discurs gravat amb totes les instruccions necessàries per al bon desenvolupament del vol: ara és en català oriental.

I quan arriben a destinació, a l'aeroport alacantí, el procediment és el mateix: els missatges in vivo de les senyoretes i, tot seguit, el missatge enregistrat (in vitro) en català, concretament en valencià.
ggg

Amb estones com aquesta, és quan prenen sentit els mots del primer minut de la cançó...

...alguna cosa em diu que segueixi...

Ni això...

La sempre amabilíssima empresa Durex a mi no em dóna més que disgustos... Bé, no us m'espanteu pas!

Resulta que a Finlàndia, on només el finès és oficial arreu del país, però on també es parlen altres llengües, tenen els preservatius etiquetats en finès, suec, danès i noruec. Per exemple, la comunitat de parlants suec no arriba als 300.000 individus. Els catalanoparlants som uns quants més...

I resulta que a Estònia, on només l'estonià té oficialitat, l'etiqueta inclou, a més d'aquesta llengua, el lituà, el letó, el suec, el finès i el noruec.

I resulta també que Durex també respecta les comunitats lingüístiques (molt molt molt inferiors, quant a nombre de parlants, a la nostra) de Bèlgica, Eslovènia, Hongria, el Quebec, Dinamarca, Croàcia...

Als Països Catalans, en canvi, ens hem d'empassar -no literalment, és clar- els condons/condoms en espanyol i en portuguès. Això sí, Durex té l’amabilitat d’oferir-nos les instruccions d’ús d’aquest enginyós invent no només en espanyol i portuguès, sinó també en anglès, francès, italià i fins i tot grec!

Ara bé, ja sabeu que la lingüista no s’atura. No vulgueu pas sapiguer què vaig haver de fer perquè això m’arribés a les mans... Mireu, mireu:

Elis elis!! ;-)



La cançó d'avui, of course, no podia ser cap altra: quan he vist això, amb traducció i tot, no m'hi he pogut pas resistir!

Us repto (i no pas rapto...)

Qui entengui totes les paraules té premi!





Sí, sí, això és català...!

Què vos passa?

- Va! Afanya't!

- Sí, sí. Ja devem ser a prop...!

Deien travessant Barcelona a cuita-corrents un dissabte a la nit. Aleshores, a ella, que duia sabates de taló, li'n va caure una. Tenien pressa, i allò que estaven a punt de veure no podia esperar, de manera que va arreplegar la sabata com va poder i va continuar carrer amunt. Ell ja havia avançat uns quants metres, mentrestant, i va sentir com li sonava el mòbil: un parell de missatges i una trucada, però no podia entretenir-se a treure'l de la butxaca.

Encara que semblés mentida, a l'altra punta de la ciutat hi havia un cinema que, benèvolament, emetia...

..., una pel·lícula catalana, en català!!

Amb penes i treballs i moltes presses i un xic d'estrès i un pilot de nervis a l'estómac van arribar a on calia, van comprar les entrades, van passar cap a la sala, van treure's les jaquetes, van apagar els mòbils, van asseure's a les butaques corresponents, i van alçar la vista cap a la pantalla, tot parant molt bé l'orella.

k ______

Quan penso això...

...em ve al cap una cançó, tan vàlida allà com aquí:

"Què ens passa, catalans, què ens passa?"

(Deu ser això, molta corbata i molt poca vergonya...)

k

Qüestió d'ètica

Drama en un sol acte

ACOTACIONS

ESCENARI: un local qualsevol (però acollidor) del barri barceloní de Gràcia (perdó, de la Vila de Gràcia...)

ÈPOCA: contemporània (concretament, un vespre de tardor del 2007)

PERSONATGES: un noi (ben vestit, inspira calma i està assegut còmodament i repenjat al respatller de la cadira), una noia (elegant, gesticula molt, amb la mà esquerra es toca compulsivament el braçalet que duu a l'altra mà)

TESTIMONIS ACCIDENTALS: una lingüista elitista (entre d'altres)


ESCENA PRIMERA (I ÚNICA)

El noi i la noia conversen animadament amb un to de veu neutre. Passen els minuts i ella perd la calma i comença a alçar la veu. Ell continua calmat, mira de fer-la entrar en raó. Ella cada cop està més exaltada, es queixa, remuga, renega, critica... De sobte, ell fa una intervenció, tot mirant-la fixament als ulls:

- No te m'enfadis... j

Tot d'una, ella calla. Se li entretalla la veu. Pren la mà d'ell i la reté. Als llavis se li dibuixa un lleu somriure.

FI

ANÀLISI DE L'ESCENA:

El noi ha sabut servir-se d'un recurs de la llengua molt efectiu. Aquest element que dóna tanta expressivitat al que diem s'anomena DATIU ÈTIC. No sé si us hi heu parat a pensar mai, però segur que, en la parla col·loquial, ho feu servir molt sovint, sobretot quan voleu remarcar la vostra vinculació afectiva en el desenvolupament d'una acció.

Així, és molt diferent que una mare digui:

"Me li han suspès les matemàtiques, al meu Joan."

I, si vols convèncer el típic amic triganer, serà molt més eficaç que li adverteixis:
ddddddddddddd "Escolta, no m'arribis tard, eh, demà!"

gg

No sé si amb vosaltres funciona, però jo sóc molt conscient que em serà gairebé impossible enfadar-me amb algú que em digui:

"Ei, va, no te'm posis així..."

l

Els valencians, que són molt sab(er)uts en aquestes coses, mireu com fan ús del datiu ètic (minut 2:37):

PD: Si algun xiquet del sud del país se sent al·ludit, pot considerar -i no s'equivocarà- que la lingüista elitista li dedica aquesta cançó... ;-)

h

Problemes de sexe?

Un amic em va demanar ajuda. Va saber insistir -cosa que no li hauria calgut fer si realment m'hagués necessitat, que no era ben bé el cas. Finalment, jo, tot i que tenia un dia complicadet, li vaig trobar una estona. Revisàvem un text en català antic i, de sobte, ell va deixar anar, tot convençut:

I el rei va garantir *LES costums del poble...

Al cap d'una estona, jo tenia classe, així que me'n vaig anar cap a l'aula que tocava. Poc després que el professor comencés l'explicació, una companya va alçar la mà:

Tinc *UNA dubte sobre aquest tema.

Més tard, anant cap a casa, vaig decidir entrar a un supermercat a comprar quatre coses, i entre prestatgeries vaig sentir que un jove recordava a la seva nòvia què els faltava:

Guapa, hem de comprar *LES llegums que t'agraden, espinacs *TROSSEJADES i alguna cosa *PELS postres també.

Immediatament després, quan em tocava pagar, les caixeres comentaven -sí, en català, que era el Bonpreu:

Ui, *QUIN calor que tinc!

Semblava que el món havia fet una conxorxa en contra meva, i vaig decidir connectar-me a l'iPod per evadir-me un xic. Però quan la cançó va arribar al segon 00:42, vaig tenir un altre ensurt:

Començo a pensar que els catalanoparlants tenim seriosos problemes de sexe...

PD: Una salutació especial als dentistes (i) precaris! ;-)

aa

Conflicte intergeneracional

Dues persones -per anar bé tossudes- i dos punts de vista -per anar bé diametralment oposats-, aquests són els únics ingredients necessaris per poder gaudir d'una fantàstica sessió de conflicte intergeneracional.

Aleshores, la llengua pren molta importància. No és pas si parles català, espanyol, francès, italià o àrab. No. El que entra en joc és el COM, el to, la intensitat, la velocitat... En una conversa, aquestes coses, juntament amb els gestos que fa i la cara que posa i la mirada que et dedica l'interlocutor, tot plegat permet que tu interpretis el que t'està dient l'altre. I aquest terreny esdevé especialment perillós quan la cosa és entre pares i fills.

Allò que diem i allò que es desprèn del llenguatge no verbal -és a dir, tot el que no són mots- poden contradir-se de manera espectacular:

- Sí, sí, jo també hi estic d'acord, em sembla una gran idea - et diu abaixant la mirada, arrugant el front, i amb una veueta que gairebé es perd.


Aquest exemple és molt evident, sí. Però tots sabem que no sempre és tan senzill, i per això sovint ens equivoquem quan fem les nostres magnífiques interpretacions, especialment si els prejudicis ens la juguen...

........................................

Ai, perdó, amb un post titulat així, jo volia parlar del meravellós fenomen que tants i tants pares castellanoparlants canviïn de llengua a l'hora de criar els seus fills i s'hi dirigeixin en català. Ara bé, el que ja sí que desconec és si ho fan per amor al català o bé per compassió envers aquest o bé perquè és la llengua -en principi- vehicular de l'ensenyament o potser perquè ho veuen un avantatge de cara al futur del seus fills... Cap hipòtesi més?

Catanyol

Jo, innocent de mi, vaig entrar a la botiga de telèfons mòbils més concorreguda de la Rambla Catalunya, perquè tinc el -mal- costum de precipitar diàriament el meu telefonet daltabaix de les butxaques, prestatgeries, taules i tauletes, etc.

Anava atrafegada -per variar-, i amb els auriculars posats. Quan vaig veure que m'hi hauria d'estar una bona estona, perquè la cua era llarga i els dependents pocs, vaig optar per desconnectar l'iPod i dedicar-me a escoltar. Perquè alguna cosa em feia intuir que en aquell espai tan reduït i tan ple de persones hi havia material lingüístic per donar i per vendre.

Quan li va arribar el torn, un bon home, un d'aquells catalanoparlants -i catalanopensants- que es detecten a 30 km de distància, va exposar el que passava al seu aparell:

llll

"... y, es claro, des que se me estropeó no lo hecho servir..."

De tantes catalanades que deixava anar, vaig arribar a pensar que ho feia de broma. Però no, ell mantenia un posat ben seriós.

És més, per si la intervenció del client hagués estat poc, el venedor li va respondre que li donaria un mòbil nou:llllll

"Lo sacaré del aparador; voy a buscar las claves, un momento."ssss+

s

Una servidora, senzillament, al·lucinava. Veient que era evident que tots dos eren catalanoparlants i catalanopensants, em va semblar convenient fer allò que faig en aquestes ocasions, és a dir, intervenir en la conversa amb qualsevol pretext -és a dir, dient qualsevol ximpleria- per tal d'esdevenir factor de canvi lingüístic. Per un moment, però, vaig pensar que el que estava sentint era massa bo, massa insòlit, i que no ho podia deixar perdre. Però em feia mal al cor, i em vaig decidir a dir:llll

- Perdona, a quina hora tanqueu? - vaig demanar al dependent.llll

- A dos quarts de nou - em va respondre, amb el mateix accent català que ja li havia endevinat feia estona.lll

I, a partir d'aleshores, client i dependent van continuar la seva conversa en la seva llengua, el català. llll
kkkkkkkkkk

Lògic, oi?

Vols venir a sopar amb mi?

Feia molts dies que m'insistia, massa dies. I ja li havia dit que no moltes vegades, massa vegades. Ell aprofitava qualsevol moment, sempre que tenia ocasió deixava anar la seva frase estel·lar:

Vols venir a sopar amb mi?

I feia bé d'insistir, perquè un dia el bon humor em va fer dir-li que sí. Si hagués sabut el que m'esperava, no hauria pas acceptat aquella proposta, creieu-me.

Per trencar el gel, va voler anar a fer una cerveSa. Jo, tan tranquil·la que estava, vaig patir un semicobriment de cor quan, en un local molt alternatiu i molt modernet del barri de Gràcia, vaig obrir la carta de beures:

Ell, és clar, en veure el meu estat es va espantar, però jo vaig aplicar un mètode infal·lible per retornar-me i poder continuar la tan agradable vetllada que només havia fet que començar. I sabeu com m'ho vaig fer per recuperar-me? Doncs vaig recordar la imatge que havia vist el dia anterior en ple barri del Raval:

(SABEM ALTRE IDIOMES, PERÒ DE LLENGUA tan sols una, LA TEVA)

Quan tot va tornar a estar en ordre, ens vam decidir a anar cap a sopar. El local, aquest cop, era a la zona alta de l'Eixample. Jo, que no havia après la lliçó, vaig tenir la magnífica ocurrència d'agafar un tríptic publicitari que hi havia a l'entrada del restaurant. Quan vaig ser asseguda a taula, per passar l'estona, vaig posar-me a llegir aquell -maleït- tros de paper:

I, exasperada, em preguntava: Què carai té el món en contra dels pronoms febles? Per què els tracten tan malament?

Tampoc no vaig aconseguir entendre PER QUÈ s'havien entestat a separar el PER del QUE, si el que volien dir era PERQUÈ. D'acord, potser m'oferirien un servei que em permetria no haver-me d'esperar, però que de moment ja m'havia fet desesperar...

PD: No, aquella nit no va acabar gaire bé...

hhhhhhhhh

Amb ulls barcelonins (sobre Alacant, encara)

Un bon migdia de dijous, una lingüista barcelonina va cap a l'Estació de Sants i puja al tren que la durà a la ciutat més meridional dels Països Catalans.

Es fa un embolic amb els vagons, però finalment troba el seient que, segons el bitllet, li ha estat assignat. Per passar les hores, accedeix a empassar-se la tenebrosa pel·lícula que el senyor Renfe ha triat per alegrar el viatge als passatgers.

Passa l'estona. Creix la impaciència. La filòloga sent que té fam de primeres persones amb desinència "-e". Per la finestra passen Tarragona, Castelló, València. I, mentrestant, el recurs més explotat és la música:

La durada del viatget augmenta amb més de mitja horeta de trajecte de propina. La nostra protagonista no se'n sap avenir! Sí, és clar, el que es bo es fa esperar...


I per fi, ja a boqueta-nit, la lingüista trepitja -amb cura, amb curiositat- Alacant. Dies enrere havia estat pensant si fer-se passar per parlant del dialecte valencià, atès que sovint el català central encara genera més repulsió entre els enemics de la que és la llengua històrica del País Valencià. Però no, ho té molt clar: no vol renegar dels seus orígens.

Després d'una estada -massa breu pel seu gust- en terres alacantines, la conclusió que treu de tot plegat és senzilla: Alacant, vist per una barcelonina a data de setembre de 2007, és...

... és Alicante. Simplement. Malauradament. Però, ei, només cal sortir un poquiu d'aquesta ciutat -poc agraciada, però amb alguns racons plens d'encant- per descobrir un País Valencià aclaparadorament catalano/valencianoparlant.

N'és un magnífic exemple Bocairent:

Sapigueu, de part de la (vostra) lingüista elitista, que no dóna pas per perdut el sud. Aquests dies ha viscut molts moments i ha conviscut amb moltes persones que l'única cosa que li han transmès ha estat esperança, esperança de futur. I il·lusió!

Alicante? ALACANT!

Quan era petita, Alacant volia dir el lloc on feien aquells torrons forts -que, deixeu-m'ho dit, tant agraden al meu pare, que fa un gran espectacle a l'hora de trossejar-los, amb una mà de morter i un bon ganivet...

Més endavant, vaig aprendre que Alacant formava part d'un tot en el qual jo, i els meus pares, i els meus amics, i els meus mestres, i... també ens incloíem: una entitat que feia similars els habitants -els parlants- d'Alacant, de Perpinyà, de Barcelona, de Ciutadella, de Fraga.

Ara, Alacant és i són moltes coses. Moltes. Una, un dels punts del domini lingüístic català on la situació és més precària; on, com m'han confirmat ja més d'un valencià, s'ha arribat a l'extrem que et miren malament si no parles en espanyol.

I, davant d'aquesta situació, què fa la lingüista elitista? Doncs, què ha de fer? Anar-se-n'hi! Així que d'aquí a pocs minuts seré dalt d'un fantàstic Euromed, i no tornaré a trepitjar -en el bon sentit- el -meu estimat- Principat fins dilluns de bon matí -si és que els bons homes d'Ibè/eria tenen l'amabilitat de voler enlairar-se a l'hora.

A voltes necessites la cançó

quan vols estar despert, alerta i sobri,

anant cap a Alacant —per interior—,

on diuen que has guardat tots els teus codis.

"Alacant -per interior-"

FELIU VENTURA

Reinserció pronominal

Proposo un pla de xoc: ens cal un pla estratègic de reinserció pronominal. Reclamo que s'apliqui amb la celeritat més immediata. Perquè s'estan creant dos subgrups dins del sector dels catalanoparlants:

Subgrup 1: Format per aquells individus que, estranyament, continuen posant els pronoms on toca, inclosos els perillosament perversos "en" i "hi", en "recerca i captura" per la policia (valenciana).

Subgrup 2: Integrat pels personatges que, arrossegats per una mena de moda i influïts per la llengua veïna, no veuen la necessitat dels pronoms, i per això els marginen dia sí dia també.

Jo, fent gala d'una tolerància excepcional, no m'hauria de queixar, ja ho sé. Però és que la cosa ha derivat en un assumpte greu: veureu, he arribat al punt de no entendre el que em diu l'interlocutor o d'interpretar-ho malament per culpa de l'absència de pronom... Us en poso un exemple:

Vaig anar a sopar amb un parell d'amigues. De sobte, tot parlant dels professors que havíem tingut a l'escola i de com es deien i de com eren, una de les col·legues va dir:

- Ara no sé quin era el nom del de geografia...

I l'altra va respondre:

- És que la gent s'oblida, eh?

I jo vaig entendre, segurament perquè tenia un dia d'aquells especialment metafísics, que volia dir que les persones ens solem oblidar dels altres, especialment d'aquells que veiem poc, etc.

Però no. Al cap d'una estona vaig adonar-me que la cosa no anava per aquí i vaig haver de desfer la conversa paral·lela que jo m'havia dissenyat, perquè no era vàlida.

Resulta que la companya volia dir que la gent s'oblida del nom dels professors! Ras i curt! Una cosa bastant menys metafísica, molt més concreta i -ho reconec- més d'acord amb el fil de la conversa...

I vaig passar una llarga estona pensant com de fàcil hauria estat la comprensió si la meva interlocutora hagués gosat col·locar un bon "en" enmig de la seva intervenció...

Encara un altre cas, d'ahir mateix:

- Així que no em vols, oi? - em va dir un noi acabat de conèixer, amic d'un amic, tot parlant de si jo em deixava acompanyar o no a fer un recado (o "encàrrec" per als puristes).

Home, què voleu que us digui, a mi "no et vull" em sembla molt taxatiu i transcendent (ni que ens haguéssim barallat després de quinze anys de relació i ara ens separéssim!), si de cas hauria dit que en aquell moment, allà, per anar a fer allò que havia de fer, "no t'hi volia".

De vegades penso que aquests matisos que expressen els meus estimats pronoms febles ja només són imaginacions meves... Qui sap...

Potser em caldrà plantejar-m'ho seriosament i prendre una decisió atrevida i ferma. I fer-me una samarreta que digui:

O bé adjuntar als meus mails alguna cosa com ara: O potser té raó el "nostre president" (amb el qual ens hem creuat fa pocs minuts -sí, sí, a quarts de tres de la matinada!- a la vora de l'emblemàtica plaça del Rei):




Ai, com ens hem de veure...

Com diria la cançó (adulterada by me):

"Corren, corren pels carrers corren

pronoms que se'ns esborren,

clítics que ja se'n van..."

Crònica d'un dia "meu"

M'he dutxat i pentinat. Anava, com diria ma/la meva mare, neta, cosida i planxada. I cap a l'armari. I he triat posar-me aquesta samarreta per primera vegada...

...i anar-me'n a ciutadejar una estona.

Als meus conciutadans els ha faltat temps per començar a mostrar-me les reaccions que els suscitava la meva vestimenta -perquè després diguin que els habitants de les metròpolis s'ignoren mútuament i no es comuniquen...

El primer ha estat un jove italià que, fent cua per agafar una bicicleta, i sense que jo li hagués dit res, se m'ha adreçat tot content per fer-me saber que estava estudiant català. Jo, és clar, he rebut la bona nova amb un somriure i no recordo quines paraules amables, i el ragazzo encara ha afegit, amb una cantarella italiana d'allò més interessant, que el català li agradava més que el castellà i que tomba i que gira, i que si això que si allò... I anar esperant la bici...

Poc després, fent cua -si, avui va de cues...- a l'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona - Vall d'Hebron, un noi de Tànger que s'anava a apuntar a tercer de català se m'ha posat a parlar amistosament. Tot plegat mentre jo m'exaltava interiorment -i feia esforços per contenir-me- en veure això:

I a la tarda, tot caminant per la ciutat, no puc evitar anar aturant l'iPod cada dos per tres -per tafaneria lingüística. I em fa tan feliç sentir que els nens -i els nois- que surten d'escola -i de l'institut- es parlen en català: un català fresc, col·loquial, juvenil...

De tot plegat, només puc treure'n una conclusió -circumstancial, ja ho sé:

LA (NOSTRA) LLENGUA ÉS BEN VIVA!

Diagnòstic: filologitis aguda crònica

Sí, ja feia mesos que em notava estranya, i ahir em vaig decidir a anar a cal metge. Espantada, li vaig explicar què em passava. A mesura que li ho (l'hi) anava relatant, sentia que el senyor doctor em mirava amb uns ulls cada cop més plens d'una barreja de perplexitat i incredulitat. Desconcertada, vaig fer una pausa, vaig alçar la vista i li vaig dirigir una mirada interrogadora:

- Què tinc, doctor?

La resposta fou immediata:

- Sense cap mena de dubte, pateixes filologitis aguda crònica.

- Com?! -vaig exclamar-. És gaire greu? S'encomana? És hereditari? Té tractament?

Davant d'aquesta bateria de preguntes, el metge va dir-me:

- Ep, ep, ep! Asserena't, que no és res. No pateixis.

He estat cercant informació sobre la malaltia, i es veu que els que la patim ens caracteritzem per analitzar constantment tot quant llenguatge arriba als nostres sentits: una amiga que ens està explicant els problemes amb el nòvio, la nostra àvia parlant-nos d'aquell temps, la lletra d'una cançó, el nou veí que diu que ell va al quart, l'home que ens demana l'hora al bell mig de la Gran Via...

Sempre i en tot moment tenim el xip de lingüista activat, i això fa que enmig de la conversa més entranyable, més seriosa o més delicada els nostres ulls ens delatin quan l'interlocutor es menja un pronom feble; això fa també que els nostres llavis esbossin un somriure de satisfacció quan la persona amb qui parlem fa alguna genialitat lingüística, com ara crear(-nos) un verb ipso facto o fer(-nos) una inesperada concordança de participi...

Però tornem on érem: a cal metge. Els altres pacients, impacients, esperaven el seu torn. Quan el doctor es disposava a allargar-me una recepta ("1 cullerada de grisor, 1 sobret d'apatia, 1/2 pastilla d'indiferència i 1/2 píndola més de displicència, tot en dejú"), jo vaig alçar-me decidida:

- No, doctor, no cal. No em vull curar!

ddd

As a matter of fact, i perquè us en feu una idea, avui algú se m'ha acostat:

- T'haig de dir una cosa molt important.

I jo, lluny de rumiar quina cosa devia ser, he pensat:

«Mira! Ha dit haig en lloc de he!»

aaaaaaaaaaaa

ddddddddddddd

NB: Com diria en Ramon Folch i Camarasa -parlant d'una altra afecció-, al seu Manual del perfecte escriptor mediocre, és una «malaltia crònica, recurrent, d'aquestes que no són mortals, en el doble sentit que ni maten ni es moren».

Aeròbic bilingüe

Ho confesso: darrerament m'he aficionat a anar, un parell de cops per setmana, a les classes d'aeròbic que ofereix el meu gimnàs. Sé de sobres que és una activitat que m'anul·la com a persona: perquè el volum exagerat de la -diguem-ne- música m'eixorda de mala manera i perquè durant uns 3/4 d'hora em limito a no pensar i a imitar pas per pas tot el que fa una altra noia -vaja, una conducta molt poc apropiada com a filosofia de vida...

Però no us preocupeu: tot té una explicació raonable. JO FAIG AERÒBIC PER MOTIUS LINGÜÍSTICS. És tota una experiència, s'ha de viure. I és que, suposo que seguint directrius rebudes de més amunt, la monitora fa la classe practicant l'anomenat bilingüisme esquizofrènic. Perquè us en feu una idea, la cosa sol anar així:

"Som-hi! Y uno, dos, tres, quatre! Esquerra, derecha!
Braç amunt, rodilla con colze! Otra vez! Vinga!"

De fet, no puc evitar relacionar-ho amb el que aquest estiu vaig veure -i encara no he assimilat- a Mequinensa, bonica localitat de la Franja de Ponent:

No comment...



NB: Gràcies a la contribució d'un de vosaltres, en Claudi, us mostro també aquest vídeo d'en Mikimoto al "Persones humanes". Senzillament genial, i perfectament il·lustratiu!

Missing

El primer cop, només en vaig veure un tros, perquè estava tapat per altres papers:

I vaig pensar: "Caram, això deuen ser colons mallorquins, nets i polits, que han vingut a muntar un negoci relacionat amb el món de la neteja", i fins i tot se'm va acudir un eslògan publicitari:

Nosaltres rentam, vosaltres pagau.

Però es veu que la cosa no anava per aquí. Jo, un cop més, havia pecat d'innocent i m'havia negat a creure el pitjor, que en aquest cas era això:

Efectivament, aquí el que passa és que hi ha una sèrie d'elements absolutament missing. No se sap on paren. Potser aquesta bugaderia no només està especialitzada en fer desaparèixer les taques de la roba, sinó que també gosa embarcar-se en el perillós terreny dels símbols tipogràfics.... i per això elimina l'apòstrof que separa els verbs dels seus millors amics, els pronoms febles: la prova indiscutible és el fantàstic *deixans (fins ara deixa'ns).

I com que una mica de confusió vocàlica no fa cap mal i sempre dóna més vida, els amables bugaders ofereixen serveis a les *empresAs.

I un full publicitari d'aquests no seria de debò si no contingués algun castellanisme, i això ells ho sabien molt bé. Per això, parlen de *secar la roba. Ai... Anem a pams: d'una banda, en català diem ASsecar; però això ara és irrellevant, perquè quan parlem de roba que acabem de rentar, fem servir eixugar.

Però no ens exaltem, no. Que la catalana no és pas l'única llengua que rep, aquí: els bugaders han decidit que lavandería no necessitava cap mena d'accent.

Café para todos, que deia aquell.

La tàctica del somriure

No és tan complicat. Que si amb la immigració el català està en perill, que si a Barcelona som nosaltres els forasters...

Jo tinc LA solució: és la tàctica del somriure. Des de sempre he viscut a la suara esmentada ciutat, i mai no he sentit la necessitat de recórrer a l'espanyol. Quan algú no t'entén del tot, o fa que no t'entén, la clau és regalar-li un bon somrís i, si cal, ajudar-te de la gestualitat -sí, el llenguatge no verbal és tot un món per descobrir.

És així com sempre m'he fet entendre, i mai no he tingut cap problema, mai no se m'han queixat, ni m'han mirat malament. Al contrari, sovint m'he trobat que entre l'interlocutor i una servidora s'establia una complicitat especial, un feeling que venia a dir "Ei, gràcies per parlar-me en català, així puc aprendre'n o posar-lo en pràctica; gràcies per no fer com la majoria i donar per fet que segur que m'és impossible entendre't només pel meu aspecte o el meu accent; gràcies per deixar de banda els prejudicis; gràcies per ajudar-me a integrar-me".

És més, l'altre dia vaig anar a una botiga del barri del Born, custodiada per un home pakistanès, amb el qual es va produir aquest diàleg:

- Hola! Una pregunta: quant val aquest bolso? - vaig demanar, somrient.

- Por parlar en catalán, precio especial!

I mireu quina bossa (que bolso no és normatiu) més maca!

Va, no us hi apunteu? Somrieu!

lllllll

lll

El rànquing

Com vaig dir dies enrere, sóc una de les afectades per l'anomenada seducció lingüística. Això, igual que algunes tenen preferències per rossos o morenos, fa que -més o menys involuntàriament- hagi anat confeccionant una mena de rànquing dels parlars, dialectes i llengües que més (m')atrauen.

De vegades no s'és (sóc) del tot imparcial, és clar, perquè el dia a dia sempre hi influeix. Així, durant determinats períodes, la classificació pot ser liderada per qui, de fet, no s'ho mereix.

En un món ideal, això ho tinc clar, la meva llista particular seria permanentment encapçalada pel sector masculí vingut del País Valencià, sens dubte. Entre les coses que els donen més punts hi ha, evidentment, els seus subjuntius, les seves primeres persones del present d'indicatiu (pensE), les seves "t" i les seves "r" -gairebé- sempre pronunciades, els seus possessius... i, a diferència de molts illencs, el fet de no desprendre's del seu accent encara que emigrin cap al Principat.

I és que, no entenc ben bé per què, són nombrosos -tampoc tots...- els mallorquins, menorquins i eivissencs que he conegut a Barcelona i que lluiten per dissimular la seva procedència lingüística, per la qual cosa acaben parlant una mena de català que no és ni d'aquí ni d'allà, que no té cap coherència lingüística, que va directe a l'última posició del rànquing -a punt de baixar a segona divisió.

A continuació, us regalo un parell de frases desacomplexadament escrites per un pensador -i bon amic- valencià, però a condició que les llegiu amb l'entonació original, sense cap vocal neutra, eh! ;-)

Desgraciadament, però, a hores d'ara, un nou desig per una persona sol matar el sentiment que teníem per una altra, com si estiguérem obligats a desitjar i estimar una única persona.

(...)

El que no pot ser és que pensem que la propietat privada i el capitalisme no són naturals ni inherents a l’ésser humà, però que la parella monogàmica sí que és una cosa natural; el que no pot ser és una lluita parcial que qüestione l’ordre econòmic però que mantinga i perpetue els seus motlles de relacionar-nos íntimament.

NB: Que consti que jo no he dit que en subscrigui el contingut...!

PD: Article dedicat a Tito i Andreu (dos valencians, és clar ;-)

HHHH

Publicitat enganyosa (i perillosa)

Eren quarts de cinc de la matinada i jo tornava d'un sopar que -no cal dir-ho- s'havia allargat una miqueta. M'acostava al meu portal tot remenant les butxaques per trobar les claus de casa. Vaig obrir la porta i, abans d'anar cap als ascensors, vaig desviar la mirada cap a les bústies. A terra hi havia un paper mig arrugat i amb la marca d'una sabata que, sense compassió, l'havia trepitjat. Em vaig ajupir per collir-lo i llençar-lo (reciclar-lo), però, mentre feia aquesta operació, alguna cosa -i us asseguro que el vodka amb llima que m'havia pres no hi va tenir res a veure- em va fer perdre l'equilibri:

Estesa a terra, vaig allargar la mà per agafar altre cop el paper. Amb cautela, em vaig fregar els ulls i em vaig disposar a mirar-lo de nou. No era només un problema de fricatives (*necesita per neceSSita). Això era només el principi. Perquè més enllà hi havia un fantàstic *sortit habitual, la versió catalana del normalment anomenat ASSORTIMENT, innovació segurament fruit del geni lingüístic d'algun traductor que, valgui la redundància, no sé pas d'on devia haver sortit. La cirereta del pastís, però, ho superava tot: una fantàstica primera persona del plural del present de subjuntiu del verb tenir que, sense pietat, marginava un dels seus membres i el condemnava a l'aïllament per mitjà d'un apòstrof: *tingue'm; per la qual cosa suposo que la conjugació sencera d'aquest temps deu ser alguna cosa així: *jo tingu'i, *tu tingui's... Vés a saber!

En fi, no me'n sabia avenir, però vaig fer el cor fort i em vaig alçar, pocs minuts abans que de l'ascensor en sortís un veí apressat.

I vaig tenir la fatídica idea de girar aquell tros de paper tan perillós, cosa que no hauria fet si hagués sabut el que m'esperava:



Hi he rumiat molt, però encara no he aconseguit entendre aquest eslògan tan fantàstic: què vol dir "la carn que se'n porta"?

Evidentment, aquella nit em va costar molt conciliar el son...

L’exèrcit dels incorregibles

Ja fa temps que Barcelona està (es)sent envaïda per unes imparables tropes que avancen decidides, a tot drap. Les encapçala un capità tossut, irreverent, incorregible, el general Tenirqué. Els seus inferiors immediats són els guerrers Antineutres. I, ja al darrer rang, hi ha els soldats rasos, que s’encarreguen d’una multiplicitat de tasques.

A causa d’aquesta invasió, els catalanoparlants de la capital i rodalia s’han avesat, com qui no vol la cosa, a articular un seguit de despropòsits lingüístics perfectament capaços d’enervar la meva humil persona.

Perquè us en feu una idea, avui en dia és del tot normal que, si passegeu pels carrers de Barcelona, sentiu converses com ara:

- Quin gelat més bo. Vols? Va, prova’l!

Efectivament, el pronom EN ha estat cruelment desterrat -no se sap ben bé on. És més, alguns conciutadans t’arriben a mirar malament si respons:

- No, gràcies, no EN vull pas.

I fins i tot alguns quedaran estupefactes si els dius:

- Sí, gràcies, m’agradaria TASTAR-lo, el teu gelat.


I si et vas a comprar roba, a més de la música txumba-txumba a tota pastilla, hi ha altres factors que poden provocar-te un bon mal de cap, com ara alguna adolescent que pregunta:

- On estan els provadors? Vull provar-me aquest jersei.




I tu et recordes d’aquell temps en què les coses EREN al seu lloc, d’aquells anys en què, quan anaves amb la teva mare a comprar roba, te l’EMPROVAVES.

Una de les darreres víctimes d’aquest exèrcit implacable ha estat el COM QUE causal, que ha patit l’amputació d’un dels seus membres, amb aquest resultat final:

- Com he estat malalt, m’he perdut dues classes.


En fi, ara que us he fet un esbós de la situació, he de reconèixer que tampoc no cal ser del tot pessimistes: no ho digueu a ningú, però ens hem unit uns quants resistents per crear una xarxa que, amb una bona neutra com a crit de guerra, lluita contra aquesta terrible colonització.

Una salutació des de la Resistència Barcelonina Antixava (RBA)!

Dies feiners

Mai no m'han agradat les nits de diumenge. Bé, no hi tinc res en contra, però no em diuen res. Res de res. De fet, dedico moltes estones cada setmana a pensar com carai passaré aquelles temudes hores que marquen el final del cap de setmana i et proposen, amenaçants:

- Què, senyoreta, fa un altre dilluns?

I jo que els dic:

- Sí, sisplau, però que sigui aviat!!

Oh, sí. M'encanten els dilluns, els dies feiners, anar d'un lloc a l'altre de la ciutat, amunt i avall, sentir la gent parlar, fer estadístiques sobre la llengua materna dels qui comparteixen vagó amb mi al metro, intervenir en converses no perquè hi tingui cap interès comunicatiu sinó per esdevenir factor de canvi lingüístic... i tantes altres coses!

I poder dir:

"No tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar

que no tinc temps per pensar què no tinc..."

EXERCICI

Escolteu la cançó i responeu les qüestions següents:



1 - En quines ocasions tenim un "que" conjunció?

2 - En quines ocasions tenim un "què" pronom interrogatiu?

3 - En quants casos us grinyola la pronúncia del cantant?

Bonpreu (ens) respon

Després de la polèmica arran de l'article Llet amb cereals, vaig fer arribar aquest correu a la cadena de supermercats Bonpreu:

Els nous cereals integrals de la vostra marca tenen algunes faltes d'ortografia...

Ho podeu veure en aquest article:

http://dodellengua.blogspot.com/2007/08/llet-amb-cereals.html

Atentament,

Doncs bé, avui mateix he rebut aquesta resposta:

Benvolguda Anna,

En primer lloc et volem agrair el teu correu del 9 d’agost en el qual ens feies veure els errors ortogràfics de l’etiquetatge dels cereals Bonpreu. Tot i que Bon Preu té una sistemàtica de treball que en teoria ens ha de permetre evitar aquest tipus d’errades, aportacions com la teva ens permeten detectar-les i per tant et volem donar les gràcies perquè ens ho hagis fet saber.

Com saps, Bon Preu desenvolupa el 100% de la comunicació en català i això també afecta la nostra línia de producte. En el procés d’elaboració d’aquesta comunicació disposem de la col·laboració de la oficina d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya que valida el 100% de la informació que emetem cap als nostres clients i la societat catalana en general. Les cartes relacionades amb la targeta client, cartelleria al punt de venda, tríptics informatius, notes de premsa cap als mitjans de comunicació o el 100% de l’etiquetatge dels nostres productes, en són alguns exemples.

A dia d’avui disposem d’un assortit de 900 productes Bonpreu el procés d’elaboració dels quals implica controls de qualitat sobre el producte alimentari, però també una revisió en profunditat de l’etiquetatge, tant pel que fa al contingut com a la part d’informació del mateix. Fins al moment, les incidències d’àmbit ortogràfic han estat mínimes, però el cas que ens afecta demostra que cal revisar aquesta metodologia per evitar errors en el futur.

Pel que fa als cereals, hem pres les mesures oportunes per tal que en el mínim temps possible se’n faci la correcció, tot i que pel cost de la fotomecànica i per l’estoc d’embalatges impresos de que disposem, calculem que anirem al voltant de 7-8 mesos.

Agraint la teva aportació restem a la teva disposició per qualsevol dubte.

Moltes gràcies.

Laura Escarrabill Vilanova

Servei d’Atenció al Client

Bon senyal!

No t'hi fiquis!

M'acostava a un semàfor a punt de posar-se vermell i per això vaig reduir marxes: tercera, segona, embragatge i fre.



Alhora, mirant de reüll el qui em feia de copilot -algú amb remarcables dèries lingüístiques, que consti-, vaig dir:

- Pots ficar el mapa a la guantera?

I a l'esmentat acompanyant li va faltar temps per fer-me notar el seu desacord amb el verb que jo -innocentment- havia emprat. Mentre el llum vermell esdevenia verd, una servidora es va esplaiar puntualitzant amb tots els ets i uts el que va creure convenient.

I és que jo he detectat dues tendències entre els catalanoparlants. D'una banda, hi ha els que pequen d'ultracorrecció, per la qual cosa han foragitat del seu vocabulari el pobrissó verb ficar. De l'altra, trobem els que en fan un ús desmesurat o, el que és el mateix, un abús. En aquest darrer cas, jo he arribat a sentir frases de l'estil:

- Anna, fica't al telèfon, que et demanen.

(Com??? Home, ja sé que amb la natació he guanyat flexibilitat, però d'aquí a esdevenir contorsionista...)

Aclarim-ho, sobretot pensant en els parlants que he descrit primer, els que han marginat injustament el nostre protagonista verbal d'avui: quan posem una cosa dins d'una altra, és l'ocasió de fer servir ficar. Així, diem:

- Va arribar tan gat a casa que li costava ficar la clau al pany.

- Fica't el mòbil a la butxaca, ara.

- Es veu que dormien a la mateixa habitació i poc abans de mitja nit l'Arnau ja se li havia ficat al llit!

I també:

- Ei, no et fiquis amb mi!

- Se li ha ficat al cap que ha d'anar-se'n sol, i ho farà.

Va, deixem que el verb posar se'n vagi una mica de vacances, que ja li hem trobat un substitut perfectament apte en un bon grapat de casos. Començant pel cas d'una coneguda emissora radiofònica de caràcter musical, que hauria de fer que un tal Albert -conductor d'un programa en què els oients demanen les seves cançons preferides- canviés la falca d'autopublicitat que diu així:

- Albert, posa-me-la!!

Ja us puc ben assegurar que la doble lectura quedaria assegurada si em fessin cas. Però, és clar, ells volen deixar clar que aquí només n'hi ha una, d'interpretació, la políticament correcta, la de "posa'm aquesta cançó". Evident. En què dec estar pensant? Com se m'ha acudit que aquí darrere hi pogués haver un -suposadament- enginyós joc de paraules? Ai...!

Em sap greu

Era a la Facultat, repassant la transcripció (fonoortogràfica) d'un informant de Mallorca, que mireu què sentenciava:

«(...) sa TV3 també jo de vegades vaig titllar de corregir es titulars perquè consoliden sa castellanització, jo ho he observat i, no ho sé, per exemple, sents a dir “ho sento molt” i sa forma genuïna i catalana és “em sap greu”, que aquí deim “me sap greu”, i allà sempre hem sentit a dir “ho sento molt”, que és calcat de “lo siento mucho”, vull dir que si amb amb espanyol fos “me sabe grave” per exemple sa TV3 diria “me sap greu”, i és una cosa que no la fan expressament però...»


I quanta raó! A mi, els "ho sento" ja no em fan efecte, tant m'és que m'ho diguin perquè ni la meva oïda ni cap altre dels meus sentits "no ho senten". En canvi, "em sap greu" té tota una altra força, no trobeu?

Encara que cal distingir dues menes de parlants:

El tipus 1, que es dedica a demanar perdó constantment, de manera que, per no cansar l'interlocutor, i per aconseguir un mínim de credibilitat, ha de fer servir totes les variants hagudes i per haver per expressar allò que -suposadament- sent. Fins i tot em sembla que molts arriben a distribuir l'ús d'una o altra expressió segons la gravetat del moment: així, no tenir foc quan te'n demanen pel carrer serà un "Ho sento"; trencar un plat valdrà un "Ho sento molt" / "Em sap greu"; i trencar -per posar un exemple triat a l'atzar- un cor mereixerà -i quin honor!- tot un "Em sap molt de greu, de veritat...".

Heus ací en Homer Simpson penedit...

El tipus 2, que només pronuncia unes paraules de tanta categoria quan l'ocasió ho demana. Aquest és dels meus. És en aquests casos que te'n pots refiar i que pots permetre't el luxe de creure, amb gairebé total seguretat, que sí que li'n sap, de greu.

En qualsevol cas, es faci servir el gir castellanitzat o la forma més intrínsecament i genuïna(ment) catalana, sovint penso que tot depèn del valor que el company de conversa dóna a les seves paraules, tot depèn de si les pronuncia mirant-te als ulls o bé acompanyat d'uns gestos que denoten que allò que diu és un pur tràmit, mecanitzat, trist, obligat i gens -o molt poc- sentit.

Què hi dieu, ho sentiu? Assentiu? Hi consentiu? O bé en dissentiu? Mentre no us en ressentiu, pressento que tampoc no us n'entresentireu... ;-)

Llet amb cereals

Diuen que entre els hits de la literatura matinal hi sol haver el revers del cartró de llet o la informació nutricional del paquet de cereals. Sincerament, no és el meu cas. O no era el meu cas, perquè l'altre dia, voltant pel Bonpreu, vaig tenir la sorpresa de veure un nou producte: els meus cereals predilectes etiquetats en català!! Sí, imagineu-me contenint l'alegria entre passadissos i prestatgeries plenes a vessar... Evidentment, en vaig comprar.

Per això avui, mentre esmorzava, i sense poder-ho evitar, he començat a mirar fixament i una darrere l'altra les lletres impreses a la capsa -o, el que és el mateix, he començat a llegir-la. De manera imprudent, se m'ha acudit que alhora que llegia podia emprendre una segona activitat simultània, en aquest cas començar a servir-me la llet...

...llet que ha anat tota fora del bol, és clar, quan un seguit de despropòsits ortogràfics -estratègicament col·locats a la mateixa frase!!- han provocat que una servidora s'atabalés de mala manera, perdés el control, comencés a renegar contra l'accent que faltava i la dièresi que sobrava i -finalment i inexorablement i com no podia ser d'altra manera- vessés la llet per sobre la taula...

Quan els qui conviuen amb mi han entrat a la cuina i han divisat el que semblava un camp de batalla amb una única i exaltada soldada supervivent, s'han mirat i, telepàticament, s'han dit els uns als altres: "Uf, està fora de si... Això no pot continuar...!".

Un bon amic

Hola,

Us presento un amic meu. Temps enrere tenia força èxit, no només entre les dones, sinó entre els individus de tots dos sexes. De fet, tenia un sex appeal que no se l'acabava. Era molt popular i li agradava que el fessin servir -que l'utilitzessin, que es diu ara. Jo, la veritat, encara ara el trobo irresistible.

No sé exactament quan va néixer, però el van inscriure al registre cap allà el 1795. Anys després va tenir un accident molt greu, i les seqüeles encara li duren, pobre. Resulta que li van escapçar una part del seu ésser -es veu que va ser víctima d'una contracció. El seu pare era un home molt sorollós, una autèntica metralladora, no callava mai. La seva mare, en canvi, sembla que tenia una estreta vinculació amb la família dels simis, concretament amb els micos.

En fi, el meu amic es diu SOMICAR i, com us deia, és fruit d'una contracció de SONAMICAR: SONAR (el pare) + MICA (la mare). Té un cosí amb qui s'avé molt, en PLORAMIQUES.

Com us deia, avui "SOMICAR" ja no està gaire de moda, però en Roger Mas (minut 2:32) ha tingut la valentia de rescatar-lo de l'oblit...

PD: És boníssima la compostura tota seriosa del cantant en interpretar -versionar- allò de "Ni una sola paraula, ni gestos ni mirades apassionades..." ;-)

Com n'hem de dir?

El meu xicot? El meu noi? El meu company (sentimental)? El meu amic (especial)? La meva parella? El meu enamorat? El meu amable amant amat?

No, no, no... Siguem realistes. La gran majoria acabem caient en el -fins ara i de moment- castellanisme "nòvio", absolutament adaptat a la nostra fonètica. Atès que en català el terme nuvi té un significat ple de reminiscències matrimonials que -segons sembla- fan tantíssima por, i atès que el mot (antic) novii és ja avui un reducte dialectal, em sembla que ha arribat l'hora que prenguem una decisió ferma.

A partir d'ara, queda prohibit fer la boca petita o mostrar cap senyal de vacil·lació en pronunciar frases de l'estil de:

"Us presento el meu nòvio, es diu Tià i és de Manacor. Me'n vaig enamorar pel seu parlar..."

o

"Em sap greu, no puc venir a la vostra festa perquè he quedat amb la meva nòvia per anar a sopar a París i ja fem tard a l'aeroport."

Bé, un cop resolt això, ataquem una segona -i última- qüestió, la de les construccions com ara sortir amb, estar amb... Pel que fa a la primera, certament és prou il·lògic parlar de "sortir", ja que, per anar bé i conèixer una mica una persona, també cal, de tant en tant, entrar, passar per una mateixa porta i conviure, poc o molt. La segona opció, simplement no l'he acabada d'entendre mai del tot: què se suposa que vol dir, això d'estar amb algú? Deu ser, segur, en un sentit increïblement metafísic...

Jo, aquí, només us puc confessar que hi ha un verb que trobo encisador:

FESTEJAR

Jo festejo

Tu festeges

Ell festeja

Nosaltres festegem

...

No trobeu que és fantàstic, com si d'una festa permanent es tractés? Què hi pot haver de més preciós que -i atenció que citaré textualment el diccionari-...

... fer festes a algú?

... obsequiar algú amb festes, afalacs, etc, per enamorar-lo?

... parlar privadament, estar junts, els enamorats?

... parlar privadament dues persones com si fossin enamorats?

En fi, ara sec, sóc al terrat d'una casa ubicada a la comarca de Lluçanès, amb "A Scratch In My Skin" sonant gràcies a l'iTunes, i és de nit, i si alço la vista veig aquell nombre precís d'estrelles que aconsegueixen fer-t'ho relativitzar gairebé tot, i sé que més d'un em diria que tot plegat seria més fàcil si no ens entestéssim a voler etiquetar totes les coses... Però, com a lingüista, només puc dir que la funció designadora és una de les més entranyables i característiques de totes les llengües, tot i que és ben cert que el nom no fa la cosa...

La bici, compte!

Ja m'imagino que l'il·luminat -i més aquests dies- ecociutadà que, davant de l'obstacle que obstrueix la perfecta adherència de les rodes a l'asfalt, va decidir fer aquesta pintada actuava carregat de bona fe i amb una forta convicció de civisme. Segur. Ara, si el que volia era evitar trompades de ciclistes, amb mi no se n'ha acabat de sortir...

Primer, he pensat: «A veure, comptem: una bicicleta, dues bicicletes, tres bicicletes...».

Després, he rectificat: «Calla! Deu voler dir que la bici compta, que és important! Ja ho crec!».

Però, finalment, he vist la llum: «No... no deu pas voler dir que anem amb comptE, oi? Ai, ai! El fre...! La roda de davant...! Nooooo...! Paaaam!».

Sí, m'he estimbat. En efecte, la vocal neutra està causant estralls a Barcelona... i en la integritat física de la meva persona.