La lingüista arriba a l'hotel. Neguitosa, fa cua per fer el check in. A davant hi té una família particular: un matrimoni que es parlen en català (ell porta l'anorac i tot l'equipament oficial d'algun equip d'hoquei de la Vall d'Aran) però el pare es dirigeix al fill en espanyol, i abans que la lingüista pugui treure més conclusions la mare s'aparta perquè li sona el telèfon.
I per fi. A la lingüista l'atén la mateixa recepcionista amb qui ahir va parlar per telèfon, aquella que va repetir en rigorós espanyol tots i cadascun dels números de la targeta de crèdit que la lingüista, amb paciència, li anava recitant.
Puja un moment a l'habitació, s'estira dos minuts al llit, llegeix la nota de benvinguda automàtica del director, en rigorós espanyol, que explica que l'ampolleta d'aigua del minibar és cortesia de l'hotel. Gràcies.
Comprova que no hi ha TV3 entre els canals, tot i que sí que surt l'ETB per als bascos, i tota mena de canals per a tota mena de gustos.
I au, abans que es facin les deu de la nit, cap al restaurant Monastrell falta gent.
A l'entrada, els obre la porta i els agafa les jaquetes un noi britànic que deu fer pràctiques d'hosteleria i, és clar, d'espanyol. Els condueixen al reservat.
Arriba la mestressa. Diu una primera frase en valencià. I com qui no vol la cosa passa a l'espanyol, que ara toca parlar de coses serioses i la brometa i la cortesia s'han acabat. Però, llavors, la dona és interpel·lada per un dels comensals, que li explica que pot seguir parlant en valencià. La dona argumenta que, és clar, va aprendre la llengua a Barcelona i, en fi, ja se sap... Però això no és excusa, perquè la lingüista li comunica que més d'un dels comensals també són de Barcelona, així que això no és pas cap crim. I, poc o molt, es manté en valencià.
I arriba l'endemà. Després de molt dormir, la lingüista baixa a esmorzar a La Puça, una cafeteria que ja va veure ahir a la nit i que, a la pissarra exterior, anunciava desayunos biológicos. Hi entra, és un local digne del barri del Born de Barcelona. El noi fa la tàctica de no mullar-se, que ja és molt: és a dir, comença la interacció amb un Hola! i un somriure. I la lingüista respon amb un Bon dia. I el noi respira, somriu encara més, i li pregunta en valencià què vol per esmorzar. I ella diu que torrades amb formatge, amb tota la tranquil·litat del món. I que un cafè amb llet i un suc de taronja. I no cal gesticular, ni assenyalar, ni repetir... ni traduir. I havent esmorzat, el cambrer comenta la jugada, li pregunta d'on és i com ha conegut el local. I ella el felicita i li desitja molta sort.
Una estona després, la lingüista puja a fer una mica d'esport i de jacuzzi a l'àtic de l'hotel, amb vistes al mar i al castell d'Alacant. I mentre passen els minuts de la cinta de córrer, pensa que aquesta podria ser una de les ciutats més belles i acollidores del país...
I quan torna a l'habitació la targeta no obre la porta. I baixa a recepció:
L'atén una noia que és, com a mínim, de la Garrotxa, que la tracta no de vostè, sinó de vós! Amb la targeta reparada, la lingüista puja corrents a l'habitació i, emocionada, omple el qüestionari de satisfacció que li han deixat a la tauleta de nit, i a l'apartat de comentaris felicita l'hotel per tenir recepcionistes que atenguin en valencià. Llavors recorda que és el mateix qüestionari trilingüe (no us emocioneu, eh, que trilingüe vol dir espanyol-anglès-francès) que fa més d'un any va omplir reclamant que es pogués sintonitzar TV3 i que la cambrera rossa de l'esmorzar tingués unes mínimes nocions de valencià que li permetessin com a mínim entendre el número de l'habitació dels hostes.
I es fan les 18h. És hora de deixar l'hotel -tenia late check out. Baixa i l'atén un noi tot ben plantat que parla en rigorós espanyol. La lingüista va parlant en valencià tota l'estona, però es veu que el noi té el xip de trabajo en Alicante tan tan tan activat que han de passar 3 minuts perquè s'adoni de quina és la llengua de la clienta. I quan se n'adona, li comença a parlar en valencià, que resulta que també és la seva llengua, i (potser per disculpar-se?) li torna a fer les mateixes preguntes (Ha tingut una bona estada? Tot bé?) que li ha fet fa un instant en espanyol. I la lingüista li lliura el qüestionari de satisfacció, amb l'esperança que algú ho llegeixi.
En fi. És l'hora de berenar. La lingüista ha localitzat una cafeteria que semblava tranquil·la. Hi farà un cafè. Hi entra i fa un cop d'ull als pots de te, la seva gran passió.
Com que també en venen a granel, en demana 100 grams d'un que li ha fet gràcia. I després s'acosta a la barra, mira el que hi ha i demana consell a la propietària. La noia pregunta a la lingüista si és de Catalunya. I la lingüista automàticament diu que no, recordant el que li va passar l'últim cop.
La lingüista, que potser fins llavors havia deixat entreveure una mica el seu català oriental, torna al valencià de la Marina que més sap imitar i respon que és de Dénia, perquè la filosofia consisteix a transmetre que ser valencià i parlar valencià a Alacant és normal. La noia li explica que la seva mare és de Girona i que l'accent li ha recordat aquell parlar... però vaja, que en qualsevol cas lo entiendo todo aunque no lo hablo mucho.
La lingüista conclou que no calia patir tant. I, amb el berenar a davant, comença a escriure aquestes ratlles. You know, 24h a Alacant donen per a molt.
.jpg)
.jpg)
Entrades
