dijous, 21 de febrer del 2013

El restaurant

Dissabte a la nit. La lingüista va a sopar. És un restaurant amb molt bones crítiques, feia temps que tenia ganes d'anar-hi. És a la Xara, un llogaret de poc més de 1000 habitants del municipi de Dénia, a la Marina Alta. Es diu Tapes i Vins.

El sopar és boníssim, deliciós. Però la lingüista no ho pot evitar: els comensals parlen valencià, el cambrer parla valencià, el cuiner surt a saludar i parla valencià. Però...

La carta és en espanyol, en anglès, en francès, en italià i en rus! S'ignora el valencià.

L'endemà al matí, tot i que ho necessita, no pot dormir, la lingüista. No para de donar-hi voltes. I, sense adonar-se'n, comença a fer una cosa... I, al cap d'una hora ben bona, o més, envia un correu electrònic:

(cliqueu per ampliar)


No sap si ha fet bé. I, per fi, arriba la resposta:


A poc a poc, farem un país normal.

divendres, 15 de febrer del 2013

Oui, bien sûr, je parle français

La lingüista, en una estació de tren de París, per fer temps, compra una revista.



I arriba a la pàgina 26, amb un reportatge sobre Mayotte, una illa que malgrat ser a l'oceà Índic és un departament de la France, un departament d'ultramar, és clar. La qüestió és que la capital d'aquesta regió té una taxa de parts elevadíssima, la més alta de tot França, perquè les dones de la resta d'illes que formen les Comores s'hi desplacen per parir i aconseguir, així, que el seu fill sigui francès. Molt bé.




La periodista explica que les xifres són espantoses [sic]: que si hi ha un 40% de clandestins, que si hi ha 6000 menors rondant sols després que els seus pares hagin estat expulsats, que si el 48% d'adolescents entre 16 i 18 anys són analfabets... i, en la mateixa categoria de grans desgràcies, la periodista cita una altra gran mal d'aquesta regió: 


 ...que el 75% dels habitants no parlen res més que mahorès (que, ves per on, és la seva llengua).

En fi. Segueix llegint. Li crida l'atenció una promoció.



A sota, la lletra petita explica que, si guanyes i (oh mon Dieu!) no ets de París, també t'envien el rellotge en province. Quin detall.

divendres, 1 de febrer del 2013

Yes, parlo valenciano

La lingüista entra al Carrefour (en un centre comercial de Benidorm) per comprar quatre coses que li falten. Però no pot evitar fer una mica d'inspecció a la zona de llibres. I descobreix que en tenen uns quants en valenciano i uns quants en Valencian, perquè el públic principal que llegirà literatura catalana està format, tots ho sabem, per madrilenys i per guiris. En canvi, de llibres en valencià sembla que no n'hi ha.


En fi, la lingüista avança tota decidida cap a la secció de verdures, atreta per unes banderetes. Hi deu haver mig mot en valencià? I es fa il·lusions...




I, no sap ben bé per què, de sobte pensa en aquella propaganda que li va caure a les mans fa un temps. Un bar de poble (d'un poble 99% valencianoparlant) anunciava un menú que, entre altres delícies, oferia pa acompanyat d'una cosa anomenada ajo aceite, tot regat amb una beguda el nom de la qual havien tingut la gentilesa d'escriure essent fidels a la població andalusa on té l'origen. Només els faltava dir que feien menús per a fiesteros...



Què tenen en comú, tot aquests cartells? Una pista: comença per auto i acaba per odi.


En fi, sort que la gent no perd la paciència. Com algun habitant de Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà: