dijous, 30 d’agost del 2007

L’exèrcit dels incorregibles

Ja fa temps que Barcelona està (es)sent envaïda per unes imparables tropes que avancen decidides, a tot drap. Les encapçala un capità tossut, irreverent, incorregible, el general Tenirqué. Els seus inferiors immediats són els guerrers Antineutres. I, ja al darrer rang, hi ha els soldats rasos, que s’encarreguen d’una multiplicitat de tasques.

A causa d’aquesta invasió, els catalanoparlants de la capital i rodalia s’han avesat, com qui no vol la cosa, a articular un seguit de despropòsits lingüístics perfectament capaços d’enervar la meva humil persona.

Perquè us en feu una idea, avui en dia és del tot normal que, si passegeu pels carrers de Barcelona, sentiu converses com ara:

- Quin gelat més bo. Vols? Va, prova’l!


Efectivament, el pronom EN ha estat cruelment desterrat -no se sap ben bé on. És més, alguns conciutadans t’arriben a mirar malament si respons:

- No, gràcies, no EN vull pas.

I fins i tot alguns quedaran estupefactes si els dius:

- Sí, gràcies, m’agradaria TASTAR-lo, el teu gelat.


I si et vas a comprar roba, a més de la música txumba-txumba a tota pastilla, hi ha altres factors que poden provocar-te un bon mal de cap, com ara alguna adolescent que pregunta:

- On estan els provadors? Vull provar-me aquest jersei.




I tu et recordes d’aquell temps en què les coses EREN al seu lloc, d’aquells anys en què, quan anaves amb la teva mare a comprar roba, te l’EMPROVAVES.

Una de les darreres víctimes d’aquest exèrcit implacable ha estat el COM QUE causal, que ha patit l’amputació d’un dels seus membres, amb aquest resultat final:

- Com he estat malalt, m’he perdut dues classes.


En fi, ara que us he fet un esbós de la situació, he de reconèixer que tampoc no cal ser del tot pessimistes: no ho digueu a ningú, però ens hem unit uns quants resistents per crear una xarxa que, amb una bona neutra com a crit de guerra, lluita contra aquesta terrible colonització.

Una salutació des de la Resistència Barcelonina Antixava (RBA)!

diumenge, 26 d’agost del 2007

Dies feiners

Mai no m'han agradat les nits de diumenge. Bé, no hi tinc res en contra, però no em diuen res. Res de res. De fet, dedico moltes estones cada setmana a pensar com carai passaré aquelles temudes hores que marquen el final del cap de setmana i et proposen, amenaçants:

- Què, senyoreta, fa un altre dilluns?

I jo que els dic:

- Sí, sisplau, però que sigui aviat!!

Oh, sí. M'encanten els dilluns, els dies feiners, anar d'un lloc a l'altre de la ciutat, amunt i avall, sentir la gent parlar, fer estadístiques sobre la llengua materna dels qui comparteixen vagó amb mi al metro, intervenir en converses no perquè hi tingui cap interès comunicatiu sinó per esdevenir factor de canvi lingüístic... i tantes altres coses!
I poder dir:

"No tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar
que no tinc temps per pensar què no tinc..."

EXERCICI

Escolteu la cançó i responeu les qüestions següents:



1 - En quines ocasions tenim un "que" conjunció?

2 - En quines ocasions tenim un "què" pronom interrogatiu?

3 - En quants casos us grinyola la pronúncia del cantant?

dimecres, 22 d’agost del 2007

Bonpreu (ens) respon

Després de la polèmica arran de l'article Llet amb cereals, vaig fer arribar aquest correu a la cadena de supermercats Bonpreu:

Els nous cereals integrals de la vostra marca tenen algunes faltes d'ortografia...

Ho podeu veure en aquest article:

http://dodellengua.blogspot.com/2007/08/llet-amb-cereals.html

Atentament,


Doncs bé, avui mateix he rebut aquesta resposta:

Benvolguda Anna,


En primer lloc et volem agrair el teu correu del 9 d’agost en el qual ens feies veure els errors ortogràfics de l’etiquetatge dels cereals Bonpreu. Tot i que Bon Preu té una sistemàtica de treball que en teoria ens ha de permetre evitar aquest tipus d’errades, aportacions com la teva ens permeten detectar-les i per tant et volem donar les gràcies perquè ens ho hagis fet saber.

Com saps, Bon Preu desenvolupa el 100% de la comunicació en català i això també afecta la nostra línia de producte. En el procés d’elaboració d’aquesta comunicació disposem de la col·laboració de la oficina d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya que valida el 100% de la informació que emetem cap als nostres clients i la societat catalana en general. Les cartes relacionades amb la targeta client, cartelleria al punt de venda, tríptics informatius, notes de premsa cap als mitjans de comunicació o el 100% de l’etiquetatge dels nostres productes, en són alguns exemples.

A dia d’avui disposem d’un assortit de 900 productes Bonpreu el procés d’elaboració dels quals implica controls de qualitat sobre el producte alimentari, però també una revisió en profunditat de l’etiquetatge, tant pel que fa al contingut com a la part d’informació del mateix. Fins al moment, les incidències d’àmbit ortogràfic han estat mínimes, però el cas que ens afecta demostra que cal revisar aquesta metodologia per evitar errors en el futur.

Pel que fa als cereals, hem pres les mesures oportunes per tal que en el mínim temps possible se’n faci la correcció, tot i que pel cost de la fotomecànica i per l’estoc d’embalatges impresos de que disposem, calculem que anirem al voltant de 7-8 mesos.

Agraint la teva aportació restem a la teva disposició per qualsevol dubte.

Moltes gràcies.


Laura Escarrabill Vilanova

Servei d’Atenció al Client



Bon senyal!

dissabte, 18 d’agost del 2007

No t'hi fiquis!

M'acostava a un semàfor a punt de posar-se vermell i per això vaig reduir marxes: tercera, segona, embragatge i fre.



Alhora, mirant de reüll el qui em feia de copilot -algú amb remarcables dèries lingüístiques, que consti-, vaig dir:

- Pots ficar el mapa a la guantera?

I a l'esmentat acompanyant li va faltar temps per fer-me notar el seu desacord amb el verb que jo -innocentment- havia emprat. Mentre el llum vermell esdevenia verd, una servidora es va esplaiar puntualitzant amb tots els ets i uts el que va creure convenient.

I és que jo he detectat dues tendències entre els catalanoparlants. D'una banda, hi ha els que pequen d'ultracorrecció, per la qual cosa han foragitat del seu vocabulari el pobrissó verb ficar. De l'altra, trobem els que en fan un ús desmesurat o, el que és el mateix, un abús. En aquest darrer cas, jo he arribat a sentir frases de l'estil:

- Anna, fica't al telèfon, que et demanen.



(Com??? Home, ja sé que amb la natació he guanyat flexibilitat, però d'aquí a esdevenir contorsionista...)

Aclarim-ho, sobretot pensant en els parlants que he descrit primer, els que han marginat injustament el nostre protagonista verbal d'avui: quan posem una cosa dins d'una altra, és l'ocasió de fer servir ficar. Així, diem:

- Va arribar tan gat a casa que li costava ficar la clau al pany.

- Fica't el mòbil a la butxaca, ara.

- Es veu que dormien a la mateixa habitació i poc abans de mitja nit l'Arnau ja se li havia ficat al llit!

I també:

- Ei, no et fiquis amb mi!

- Se li ha ficat al cap que ha d'anar-se'n sol, i ho farà.

Va, deixem que el verb posar se'n vagi una mica de vacances, que ja li hem trobat un substitut perfectament apte en un bon grapat de casos. Començant pel cas d'una coneguda emissora radiofònica de caràcter musical, que hauria de fer que un tal Albert -conductor d'un programa en què els oients demanen les seves cançons preferides- canviés la falca d'autopublicitat que diu així:

- Albert, posa-me-la!!

Ja us puc ben assegurar que la doble lectura quedaria assegurada si em fessin cas. Però, és clar, ells volen deixar clar que aquí només n'hi ha una, d'interpretació, la políticament correcta, la de "posa'm aquesta cançó". Evident. En què dec estar pensant? Com se m'ha acudit que aquí darrere hi pogués haver un -suposadament- enginyós joc de paraules? Ai...!

dissabte, 11 d’agost del 2007

Em sap greu

Era a la Facultat, repassant la transcripció (fonoortogràfica) d'un informant de Mallorca, que mireu què sentenciava:

«(...) sa TV3 també jo de vegades vaig titllar de corregir es titulars perquè consoliden sa castellanització, jo ho he observat i, no ho sé, per exemple, sents a dir “ho sento molt” i sa forma genuïna i catalana és “em sap greu”, que aquí deim “me sap greu”, i allà sempre hem sentit a dir “ho sento molt”, que és calcat de “lo siento mucho”, vull dir que si amb amb espanyol fos “me sabe grave” per exemple sa TV3 diria “me sap greu”, i és una cosa que no la fan expressament però...»


I quanta raó! A mi, els "ho sento" ja no em fan efecte, tant m'és que m'ho diguin perquè ni la meva oïda ni cap altre dels meus sentits "no ho senten". En canvi, "em sap greu" té tota una altra força, no trobeu?

Encara que cal distingir dues menes de parlants:


El tipus 1, que es dedica a demanar perdó constantment, de manera que, per no cansar l'interlocutor, i per aconseguir un mínim de credibilitat, ha de fer servir totes les variants hagudes i per haver per expressar allò que -suposadament- sent. Fins i tot em sembla que molts arriben a distribuir l'ús d'una o altra expressió segons la gravetat del moment: així, no tenir foc quan te'n demanen pel carrer serà un "Ho sento"; trencar un plat valdrà un "Ho sento molt" / "Em sap greu"; i trencar -per posar un exemple triat a l'atzar- un cor mereixerà -i quin honor!- tot un "Em sap molt de greu, de veritat...".
Heus ací en Homer Simpson penedit...


El tipus 2, que només pronuncia unes paraules de tanta categoria quan l'ocasió ho demana. Aquest és dels meus. És en aquests casos que te'n pots refiar i que pots permetre't el luxe de creure, amb gairebé total seguretat, que sí que li'n sap, de greu.


En qualsevol cas, es faci servir el gir castellanitzat o la forma més intrínsecament i genuïna(ment) catalana, sovint penso que tot depèn del valor que el company de conversa dóna a les seves paraules, tot depèn de si les pronuncia mirant-te als ulls o bé acompanyat d'uns gestos que denoten que allò que diu és un pur tràmit, mecanitzat, trist, obligat i gens -o molt poc- sentit.


Què hi dieu, ho sentiu? Assentiu? Hi consentiu? O bé en dissentiu? Mentre no us en ressentiu, pressento que tampoc no us n'entresentireu... ;-)

dimarts, 7 d’agost del 2007

Llet amb cereals

Diuen que entre els hits de la literatura matinal hi sol haver el revers del cartró de llet o la informació nutricional del paquet de cereals. Sincerament, no és el meu cas. O no era el meu cas, perquè l'altre dia, voltant pel Bonpreu, vaig tenir la sorpresa de veure un nou producte: els meus cereals predilectes etiquetats en català!! Sí, imagineu-me contenint l'alegria entre passadissos i prestatgeries plenes a vessar... Evidentment, en vaig comprar.


Per això avui, mentre esmorzava, i sense poder-ho evitar, he començat a mirar fixament i una darrere l'altra les lletres impreses a la capsa -o, el que és el mateix, he començat a llegir-la. De manera imprudent, se m'ha acudit que alhora que llegia podia emprendre una segona activitat simultània, en aquest cas començar a servir-me la llet...





...llet que ha anat tota fora del bol, és clar, quan un seguit de despropòsits ortogràfics -estratègicament col·locats a la mateixa frase!!- han provocat que una servidora s'atabalés de mala manera, perdés el control, comencés a renegar contra l'accent que faltava i la dièresi que sobrava i -finalment i inexorablement i com no podia ser d'altra manera- vessés la llet per sobre la taula...


Quan els qui conviuen amb mi han entrat a la cuina i han divisat el que semblava un camp de batalla amb una única i exaltada soldada supervivent, s'han mirat i, telepàticament, s'han dit els uns als altres: "Uf, està fora de si... Això no pot continuar...!".

divendres, 3 d’agost del 2007

Un bon amic

Hola,

Us presento un amic meu. Temps enrere tenia força èxit, no només entre les dones, sinó entre els individus de tots dos sexes. De fet, tenia un sex appeal que no se l'acabava. Era molt popular i li agradava que el fessin servir -que l'utilitzessin, que es diu ara. Jo, la veritat, encara ara el trobo irresistible.

No sé exactament quan va néixer, però el van inscriure al registre cap allà el 1795. Anys després va tenir un accident molt greu, i les seqüeles encara li duren, pobre. Resulta que li van escapçar una part del seu ésser -es veu que va ser víctima d'una contracció. El seu pare era un home molt sorollós, una autèntica metralladora, no callava mai. La seva mare, en canvi, sembla que tenia una estreta vinculació amb la família dels simis, concretament amb els micos.

En fi, el meu amic es diu SOMICAR i, com us deia, és fruit d'una contracció de SONAMICAR: SONAR (el pare) + MICA (la mare). Té un cosí amb qui s'avé molt, en PLORAMIQUES.

Com us deia, avui "SOMICAR" ja no està gaire de moda, però en Roger Mas (minut 2:32) ha tingut la valentia de rescatar-lo de l'oblit...

PD: És boníssima la compostura tota seriosa del cantant en interpretar -versionar- allò de "Ni una sola paraula, ni gestos ni mirades apassionades..." ;-)