divendres, 3 d’agost de 2007

Un bon amic

Hola,

Us presento un amic meu. Temps enrere tenia força èxit, no només entre les dones, sinó entre els individus de tots dos sexes. De fet, tenia un sex appeal que no se l'acabava. Era molt popular i li agradava que el fessin servir -que l'utilitzessin, que es diu ara. Jo, la veritat, encara ara el trobo irresistible.

No sé exactament quan va néixer, però el van inscriure al registre cap allà el 1795. Anys després va tenir un accident molt greu, i les seqüeles encara li duren, pobre. Resulta que li van escapçar una part del seu ésser -es veu que va ser víctima d'una contracció. El seu pare era un home molt sorollós, una autèntica metralladora, no callava mai. La seva mare, en canvi, sembla que tenia una estreta vinculació amb la família dels simis, concretament amb els micos.

En fi, el meu amic es diu SOMICAR i, com us deia, és fruit d'una contracció de SONAMICAR: SONAR (el pare) + MICA (la mare). Té un cosí amb qui s'avé molt, en PLORAMIQUES.

Com us deia, avui "SOMICAR" ja no està gaire de moda, però en Roger Mas (minut 2:32) ha tingut la valentia de rescatar-lo de l'oblit...

PD: És boníssima la compostura tota seriosa del cantant en interpretar -versionar- allò de "Ni una sola paraula, ni gestos ni mirades apassionades..." ;-)


22 comentaris:

claudi ha dit...

En Roger Mas clava aquesta cançó! és més jo diria que la millora!. Aquest home el vam portar a Cardedeu pel cicle de "tastautors" i ho va fer d'allò més bé.

El veí de dalt ha dit...

Una troballa,...m'agrada.

vifiter31 ha dit...

no en sabia de l'existència d'aquesta cançó en català! sona molt millor! segurament ho deu fer el to més suau de la nostra llengua :P

salut!

Claire ha dit...

He trigat en reconèixer-la...
Molt bona...

itxaso ha dit...

jajaja, l'original és boníssima (no siguem hipòcrites que al gaztetxe d'errekalde estaven tots els punkis ballant-la) i la versió aquesta en plan chill out també! jaja.

una lingüista elitista ha dit...

Hahaha!! És que quan vaig sentir això no vaig poder evitar compartir-ho amb tots vosaltres...

Realment sí que sona millor en català i en aquesta versió més tranquil·leta...!!! ;-)

Ari ha dit...

Preciosa... a més amb aquesta veu tan maca...!

En fi... de totes maneres, em penso continuar entregant a ballar la versió original allà on me la posin, eh?!

Petunets!

Martí Cabré ha dit...

Una versió molt bona. I enhorabona pel bloc.

una lingüista elitista ha dit...

Gràcies i benvingut!!

Anònim ha dit...

M'agrada molt en Roger Mas!

una lingüista elitista ha dit...

ANÒNIM: Anomena't, ni que sigui amb un sobrenom! ;-)

POMPEU FABRA ha dit...

Benvolguda aprenent de lingüista,

Em resulta curiós que vós, una lingüista fabrista-elitista, digueu "és boníssima la compostura tota seriosa" i que, doncs, feu servir un verb alié per dir allò que no és sinó el parar, l'aspecte: "resulta d'allò més divertit/entranyable el parar del cantant" o si voleu, per tal d'acostar-me més a la vostra latitud geolingüística, el "posat": "resulta d'allò més entranyable el posat..."

I no, certament teníeu tota la raó: els diccionaris no són la llengua ja que aquesta no hi és recollida en la seua totalitat, ni, òbviament, aquests no han de ser cap Bíblia inapel•lable: us assegure, però, que jo dic i escolte sovint allò de "quin parar que té; pareix un penjat" Entreu-hi, sisplau: http://www.diccionarisvalencia.es/index.php (i, siga dit de passada, no seria més senzill haver escrit "per favor", en la susdita porteta?)

D'altra banda, ja que us veig tan, com ho diria? embadalida?, contenta? il•lusionada? amb la resurrecció del verb somicar en la cançó del senyor Mas, us propose un joc: mireu de trobar quin ús erroni i potser calcat del castellà hi ha en la cançó que tan amablement ens reporteu. Perquè veig que la veu profunda, de ressonàncies magnetico-gregorianes (sí, sí, militància lingüística amb la pèrfida normativa de guionets dels aprenents de lingüistes de l'IEC) d'en Mas us ha distret una mica aquest do de llengua que tot sovint detectem en llegir-vos.

s'acomiada un cop més el vostre mestre

Pompeu Fabra

Òsc ha dit...

Senyor Pompeu,

Si em permeteu participar en el joc, entre d'altres calcs, potser en destacaria el de "donar un bes" en comptes de "fer-lo"; ara bé, les qüestions de mètrica que, vós segurament conreeu en la vostra intimitat, deuen haver fet que el senyor Mas incòrrega en aquesta errada, segons per (a) qui, imperdonable.

una lingüista elitista ha dit...

POMPEU FABRA: Aquí l'únic aprenent -i amb problemes greus- sou vós. En primer lloc, jo sé de sobres quin és el mot genuí que el català té per referir-se a "compostura" (i no calia que us molestéssiu a córrer cap al diccionari castellà-català que de ben segur teniu a la tauleta de nit), però decideixo servir-me del préstec lingüístic tot posant-lo en cursiva. Igual que al darrer post vaig dur a terme la mateixa pràctica amb el mot "bolso". Són exemples de castellanismes tolerables en determinats contextos, sempre que aquesta llicència (poètica?) quedi senyalada d'alguna manera, en aquest cas en cursiva (cursiva que, permeteu que us ho digui, vós no domineu tant com jo, com ja es va veure fa uns mesos tot tractant temes bascos).

En segon lloc, em sembla que s'ha de ser molt ruc per no veure que en Roger Mas no és que tingui un parell de descuits, és que comet errors cada dues frases! Potser vós no em recordeu explicant-vos que hi ha diferents registres? Vós no enteneu que aquí el fet que el conjunt de la cançó (o versió) no sigui lingüísticament perfecte no és, ni de lluny, el més rellevant?

Dit això, repasseu bé els trets dialectals del valencià, sisplau...



ÒSC: Sí, aquesta és una de les abundants aberracions que ens regala en Roger Mas. Aberració que, per cert, cada cop està més estesa. I si no, que li preguntin a l'aprenent de POMPEU FABRA que ha intervingut suara: encara recordo una inacabable discussió per fer-li entendre que en català hi ha moltes coses que es fan, no només els petons, per molt que en espanyol triïn altres verbs. Creu-me, ÒSC, si et dic que no ho va voler acceptar de cap de les maneres...

POMPEU FABRA ha dit...

Benvolguda aprenent de lingüista (o potser ja sou lingüista?),

Un, que torna de nit amb alguna que altra copa de més, passeja pel vostre blog i hi deixa un comentari que, certament, no ha estat el més encertat; de fet, molt probablement siga el menys encertat en tota la història del vostre blog. Vagen per davant les meues disculpes, doncs.

Tal i com dieu, la cançó d'en Mas compta amb més d'una i de dues errades: teniu raó, i les badades resulten, a més a més, força evidents (anit, però, us assegure que no me n'adoní; coses del rom amb cola, supose...només, de passada, vaig detectar aquell "besos que em donaves")

El que jo us volia fer notar era que no acabe d'entendre per què, en aquest cas, feu servir una paraula forastera podent usar-ne de ben nostrades, ja que, em sembla, l'ocasió no ho mereix, és a dir, no és com en el post del "bolso" i, per tant, no acabe d'entendre la llicència (que té poc de poètica, per cert). De debò (de veres) que no ho entenc, per bé que respecte la vostra decisió, encara que no la compartisc.

Però, vaja, siga com siga us (vos) demane disculpes: no pretenia ofendre-us (-vos), tot i que (“encà” que) després de llegir-me em faig càrrec que potser vaig ser una mica ofensiu sense voler-ho, creieu-me.

Bé, pel que fa al tema de les cursives i temes bascos, sincerament: no sé de què parleu. Potser s'ha colat un altre Pompeu i no me n'he adonat...¿inacabables discussions? Si jo només he intervingut, crec, dues vegades en el vostre blog, i, no cal dir-ho, no em costa gens ni mica admetre que m’he equivocat: ací vinc a aprendre, com tots.

Ah, i pel que fa al valencià...i els deures que em poseu en relació amb aquest dialecte, em sap greu (me sap mal)decebre-us (decebre-vos)però és que resulta que és el MEU parlar i us (vos) assegure que el conec "força" (a muntó). Una altra cosa és que el meu darrer comentari haja estat escrit en valencià estàndard, que és, si fa no fa, català pur i dur: mai en tota ma vida m'havien dit que "repassara" el meu dialecte, que és, per cert, el veritable català central ;-)

“Vós no enteneu que aquí el fet que el conjunt de la cançó (o versió) no sigui lingüísticament perfecte no és, ni de lluny, el més rellevant?” Sí, sí, i tant que ho entenc; ho entenc perfectament.

Siga com siga, enhorabona pel blog, m'ho passe molt bé llegint-vos i, pel que fa a l’escrit de la porta del departament, prompte us diré que vaig pensar la primera vegada que el vaig llegir “in situ”. Fins “aviat”.

una lingüista elitista ha dit...

En primer lloc, us demano perdó per haver-vos confós amb un altre Pompeu, la qual cosa ha fet que us respongués amb un to que, certament, no calia. Especialment la primera frase de la meva resposta perd tot el sentit si resulta que el receptor no era qui una servidora es pensava...

D'altra banda, si vaig fer servir el mot "compostura" és perquè és el que fem servir en aquests contextos al Lluçanès, bella comarca del tot catalanoparlant situada al cor de Catalunya. És a dir, entre els barbarismes cal fer distincions: no és el mateix dir "compostura" que dir "tamany", per exemple.

Reitero les meves disculpes, molt sinceres, per haver-vos tutejat en confondre-us amb algú altre, que per cert no pertany a l'àmbit lingüístic valencià. Ja sabeu que podeu escriure els vostres comentaris en valencià estàndard o ultradialectal, a mi tot m'està bé! ;-)


I això de "prompte us diré què vaig pensar la primera vegada que el vaig llegir in situ"? Quan m'ho direu? Em teniu ben intrigada, senyor Pompeu.

Anònim ha dit...

Hola, me gustaría saber si la letra es la misma que la original o si hay diferencias. No sé catalán :( y no encuentro la letra en ningún sitio.

La original sería esta:

Ni una sola palabra

Está gritando
Ya sé que no se entera.
El corazón escucha tu cabeza
Pero a dónde vas?
Me estás escuchando?
Que hay de tu orgullo?
Qué habíamos quedado?

La noche empieza y con ella mi camino
Te busco a solas con mi mejor vestido
Pero a dónde estás?
Qué es lo que ha pasado?
Qué es lo que queda después de tantos años?

Miro esos ojos que un día me miraron;
Busco tu boca, tus manos, tus abrazos
Pero tú no sientes nada
y te disfrazas de cordialidad.

Ni una sola palabra
Ni gestos ni miradas apasionadas
Ni rastro de los besos que antes me dabas
Hasta el amanecer.

Ni una de las sonrisas
Por las que cada noche y todos los días
Sollozan estos ojos
En los que ahora te ves.

Como un juguete que choca contra un muro,
Salgo a encontrarte
Y me pierdo en cuanto busco
Una oportunidad, un milagro, un hechizo:
Volverme guapa y tú, guapo conmigo.

Frente a los ojos que un día me miraron
Pongo mi espalda y algunos cuantos pasos
Y me apunto otra derrota
Mientras mi boca dice "nunca mas".

Ni una sola palabra
Ni gestos ni miradas apasionadas
Ni rastro de los besos que antes me dabas
Hasta el amanecer.

Ni una de las sonrisas
Por las que cada noche y todos los días
Sollozan estos ojos
En lo que ahora, te ves.

No puede ser, no soy yo.
Me pesa tanto el corazón
Por no ser de hielo cuando el cielo
Me pide paciencia.

Ni una sola palabra
Ni gestos ni miradas apasionadas
Ni rastro de los besos que antes me dabas
Hasta el amanecer.

Ni una de las sonrisas
Por las que cada noche y todos los días
Sollozan estos ojos
En lo que ahora, te ves.

Ah-ah-ah-ahha
Palabras


Gracias.

una lingüista elitista ha dit...

Perdona per fer-te esperar!

Aquí tens la lletra en català (la traducció de Roger Mas conté alguns errors sintàctics, però és pràcticament clavada a la versio en espanyol):


(PD: Si hi ha alguna cosa que no entens, estic a la teva disposició! ;-)


Està cridant
ja sé que no ho sent
El cor escolta no pas el teu cap
però a on te'n vas?
M'estàs escoltant?
On és el teu orgull?
Què havíem quedat?

La nit comença i amb ella el meu camí
et busco a soles amb el meu millor vestit
però on collons estàs?
què és el que coi passa?
què és el que queda després de tots aquests anys?

Miro aquests ulls que un dia em miraren;
busco la boca, les mans, una abraçada,
però tu no sents res de res
i et disfresses de cordialitat.

Ni una sola paraula
ni gestos ni mirades apassionades
ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol.

Ni una d'aquelles rialles
per les que cada nit i cada un dels dies
somiquen aquests ulls
en els que tu ara et veus.

Com una joguina picant contra paret,
surto a trobar-te
i em perdo perquè busco
una oportunitat, un miracle, un encanteri:
tornar-me guapo i tu més guapa encara.

Davant d'aquests ulls que un dia em miraren
poso l'esquena i unes quantes passes
i compto una altra derrota
mentre per sota em dic que "mai més".

Ni una sola paraula
ni gestos ni mirades apassionades
ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol.

Ni una d'aquelles rialles
per les que cada nit i cada un dels dies
somiquen aquests ulls
en els que tu ara et veus.

Això no pot ser, no sóc jo.
Tinc una nosa dins del cor
per no ser de gel quan el cel
em demana paciència.

Ni una sola paraula
ni gestos ni mirades apassionades
ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol.

Ni una d'aquelles rialles
per les que cada nit i cada un dels dies
somiquen aquests ulls
en els que tu ara et veus.

Mm-mm-mm-mmm
Mm-mm-mm-mmm
Mm-mm-mm-mmm

Anònim ha dit...

Muchas gracias.

Ya me parecía que decía "collons" :)

una lingüista elitista ha dit...

:-) De res!

Alberto ha dit...

Molt bona la versió del Roger. I jo buscant altres cançons seues, sense saver que aquestes perles també les feía... Je, je, je...

Salutacions.

una lingüista elitista ha dit...

ALBERTO: Sí, boníssima!! Salutacions a tu també!