dimecres, 24 de setembre de 2008

Pícnic al cel

La lingüista rep una trucada. Són del Time Out, ella n'és molt fan, d'aquesta revista. Li diuen que ha guanyat el concurs en què va participar, tot i que ja no ho recorda. El premi és un sopar per a dues persones al telefèric de Montjuïc, sí, sí, allà penjats...LLLLLLLLLLLL

No li fa gaire gràcia, però si li ha tocat, bé hi haurà d'anar. Arriba el dia, tria acompanyant, agafen el cotxe i se n'hi van. En la distribució per cabines, la lingüista i el seu amic valencià van amb una altra parella guanyadors del mateix concurs i amb dos treballadors de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona).

La cabina és força petita, estan estrets, uns a tocar dels altres, i inevitablement es posen a parlar. La treballadora de TMB ho fa en espanyol, la lingüista i el seu amic li responen en català, de manera que la noia, sense cap problema, es passa al català. El seu company de TMB té el mateix perfil lingüístic: L1 espanyol, L2 català. Per últim, l'altra parella de concursants està formada per un noi catalanoparlant i una noia que només parla espanyol.

Amb aquest panorama, les temptacions de la conversa d'anar-se'n a l'espanyol són moltes. La lingüista i el seu company valencià, sense adonar-se'n, van intervenint per fer que es mantingui al català. Després d'una bona estona d'estira-i-arronsa, s'acaba estabilitzant el català. És més, a diferència del que passava al principi de l'àpat, ara tots són capaços de dirigir-se en aquesta llengua a la noia que només parla espanyol, i que ens acaba explicant que és gallega però que ja fa anys que viu aquí, enamorada del noi que l'acompanya, catalanoparlant. Encara tenim una altra sorpresa, aquest noi català que va amb la gallega resulta que és fill de valencians i, al final, en interactuar amb l'acompanyant valencià de la lingüista, acaba abandonant el barceloní per passar-se a aquest altre dialecte.

No em negareu que tot això no ho haurien sabut, que tot aquesta festa no l'haurien tingut, si haguessin optat únicament per la lengua común.

18 comentaris:

Sònia FR ha dit...

És curiós el fenomen aquest que, al haber-hi un castellanoparlant, la llengua de conversa passa a ser el castellà, independentment del nombre de catalanoparlants. Me'n alegro que tu i el teu company l'haguessiu pogut vèncer!
Encara que jo, a dalt d'un telefèric, no crec que pensés en la llengua precisament... i tampoc crec que pogués empassar-me ni un mos. Més aviat als cinc minuts ja m'haurien de recullir de terra :P.

llenguaddicta ha dit...

Be, esta clar que l'amor es la clau d'aquesta bona entesa... L'amor mou muntanyes, i fa que una noia galega enamoradissima del seu xicot valencia-catala s'adapti sense problemes a la nova realitat linguistica en la qual viu. Cal, pero, no oblidar que la noia ve d'un indret on tambe hi ha bilinguisme... No se que hauria passat si la noia en questio hagues estat posem per cas... de Salamanca, o de Santander.

(Soc a Puerto Rico, i el teclat des del qual escric no te accents, dieresi ni ce trencada.)

miq ha dit...

Pícnic excels ;-)

Carquinyol ha dit...

un pícnic d'alçada !! ;)

sheikah ha dit...

Em sembla fantàstic! ;) Tant de bo tothom fes com tu. Hi guanyaríem molt.

Andreu ha dit...

Genial narració! Genial Final!
Demà la Universitat d'Alacant fa honoris causa un signant del famós Manifiesto: Mario Vargas Llosa. Quanta hipocresia: el rector sociata l'apadrina. I la societat valenciana ho observa sense moure un dit.

PD: lingüista, com t'ho fas per fer de la sociolingüística una matèria tan divertida? Tens gens didàctics!

una lingüista elitista ha dit...

SÒNIA FR: Sí, és l’anomenat principi de convergència, és a dir, els catalanoparlants tendim a convergir lingüísticament amb el nostre interlocutor, mentre que els castellanoparlants solen mantenir-se parlant la seva llengua sense vergonya ni complexos. El resultat, doncs, és que de situacions de bilingüisme passiu (un català, l’altre espanyol) gairebé no n’hi ha, i en la majoria de casos tota la conversa es produeix en espanyol. Pel que fa al tema del telefèric, ja t’asseguro que de por en vaig passar, i molta! I poc vaig poder menjar... sobretot en el moment en què el telefèric va quedar quiet allà penjat i els dos treballadors de TMB ens van començar a explicar els precedents de caiguda de cabines... Ai!


LLENGUADDICTA: Sí, sí, l’amor és la clau de tantes coses...! ;-) Quina enveja, Puerto Rico! Gaudeix-ne!


MIQ: Ja ho pots ben dir! Tot i que, francament, m’hauria estimat més que m’hagués tocat un viatge a Nova York! ;-)


CARQUINYOL: I tant, i tant! Ja ho podien haver fet en terra ferma!


SHEIKAH: Ja ho pots ben dir, i tant que hi guanyaríem!


ANDREU: M’alegro que t’hagi agradat la narració! La veritat és que si ho puc explicar és perquè el meu acompanyant va saber evitar que m’agafés un atac de nervis! ;-) Això de la Universitat d’Alacant és, certament, una vergonya, és molt trist... Caldrà veure si fa alguna referència al tema (socio)lingüístic... Ja ens ho explicaràs!

Un eco-mallorquí ha dit...

No sé com t'ho fas per sempre acabar guanyant...
Jo crec que influeix això de ser del sexe femení.

Roi ha dit...

Ja ho diuen que el menjar està pels núvols! :-D

Claudi ha dit...

Només que algú de la conversa es mantingui ferm. Els castellanoparlants ho fan gaire bé sempre de mantenir-se ferm. Només que hi hagi 1 persona castellanoparlant ferma pot fer que la conversa de 4 o 5 catalanoparlants es faci en castellà.

Quan veig que passen aquestes coses, acostumo a incorporar-me a la conversa en català per tal d'equilibrar la balança.

joliu ha dit...

Bonica història. Al 'L1 català' ens cal fermesa.

Escolta una expressió que em va agradar. M'ho va deixar caure un senyor gran desconegut mentre mirava el Barça al Bar:

-De quin poble ets de Pagès?

No ho havia sentit mai, però ho vaig entrendre a la primera. Tots, qui més qui menys, venim de pagès, tenim el nostre poble de pagès o vèiem l'àvia degollar conills.

una lingüista elitista ha dit...

UN ECO-MALLORQUÍ: És qüestió d’autoconfiança, perseverança i, sobretot, molts somriures...! ;-)


ROI: I tant, és ben cert!


CLAUDI: És cert, només cal proposar-s’ho i matenir-se ferm. No és pas tan difícil! Jo faig com tu, de vegades m’incorporo inevitablement a converses que no m’interessen gens...!


JOLIU: Caram, quina mena de pregunta! Bé, és cert que els de ciutat solem tenir un refugi rural! Per sort!! ;-)

zel ha dit...

Doncs tan de bo tothom ho tingués tan clar i sabés mantenir-se tan ferm...confesso que de vegades em passo a l'altra llengua, però per sort, caic poc sovint...

robert ha dit...

Hola lingüista, acabo de descobrir el teu bloc i m'hi sento espectacularment identificat. I és que jo, malgrat ser estudiant d'enginyeria, també sóc un elitista del català. És més, m'arribo a irritar quan sento segons quines coses, especialment quan la gent es deixa pronoms febles. Grrr xD

una lingüista elitista ha dit...

ZEL: Jo t’animo a mantenir-te sempre en la teva llengua, ja veuràs com és una opció enriquidora! ;-)


ROBERT: Primer de tot, deixa que et doni la benvinguda al Do de llengua! M’alegra saber que t’agrada i que t’hi sents identificat! Estaré encantada de tenir un quasienginyer entre els meus lectors! ;-)

Xitus ha dit...

Vaig sentir aquest estiu que feien aquesta opció de sopar-hi. A cada volta un plat, oi? I el cafè a part en el bar habilitat. Hàbils, això és el que vareu ser vosaltres, de mantenir-vos amb fermesa en català i vèncer la corda cap aquí. I això d'abandonar el barceloní pel valencià...És curiós, no li surt parlar de forma natural...Potser si fa anys que viu aquí, d'acord que hagi agafat una mica l'estil, però em segueix resultant extrany. Que potser li feia cosa mantenir el seu dialecte aquí al principat...? En fi.

Si s'investiga, es troben coses interessants com en aquest cas. Jo farà cosa d'un any vaig anar a veure el campionat del món de pilota basca, aquí a la vall d'hebrón. Veient un partit de cesta punta (espectacular) vaig fixar-me en la conversa de dos homes que tenia al costat i que s'acabaven de conèixer, i volien comentar el partit. El primer li diu: "español?" I l'altre, "no, français, ne engtiendoh". I van decidir investigar una mica, fins que al cap de 5 minuts, vaig tornar a parar l'orella, i efectivament s'estaven comunicant amb la seva llengua comuna: l'euskera!! :D Em va posar de bon humor.

Gemma ha dit...

LINGÜISTA, al final he hagut de llegir al blog la narració de l'aventureta. Jo que em pensava que hi hauria una telecabina per guanyador i acompanyant... Una mica justet, no, el premi? I al final donaven un plat cada vegada que arribaves a terra o com anava? :D Dimarts ja em tindràs una altra vegada a la uni i no serà tan difícil quedar. Besets

una lingüista elitista ha dit...

XITUS: S, sí, va ser tota una experiència. Per cert, m'ha agradat molt aquesta anècdota, genial!! ;-)

GEMMA: Es veu que la gent que hi anava pagant pagava 40 euros per cap si compartien cabina i 80 per cap si volien anar sols... Els treballadors de TMB ens van explicar que això tan provat i íntim ho havia fet més d'un dia la Judit Mascó amb el marit... Però vaja, els concursants ens vam haver de conformar! PD: De la setmana que ve no passa, records de d'Alacant!!