L'ascensor

Si tens la sort de poder-te'n anar de vacances amb el teu propi cotxe, no et pots deslliurar del dia que tornes a entrar al pàrquing, descarregues l'equipatge, piques l'ascensor amb la claueta que duus al clauer de les claus del cotxe i, perquè tot plegat sigui més divertidet, decideixes descuidar-te-les-hi (ai!), allà, al pany de l'ascensor...
d

I no te n'adones fins al cap d'un parell de dies, que volies tornar a agafar el cotxe. Aleshores et desesperes, regires tota la casa, et martiritzes intentant reconstruir els fets i, finalment, conclous que a casa no hi són pas, les claus. Cal fer un pensament: vinga, omplim la finca de cartells!

d

I quan puges a l'altre ascensor, on també has enganxat un cartell, comproves que ja hi ha hagut algú que no, no s'hi ha pogut resistir i hi ha volgut dir la seva... Perquè, ostres, què deu ser una gramaticalització?

Poc després, algú fa un segon suggeriment -que algú altre no es pren gaire bé...-; no fos cas que perdéssim els nostres estimats costums bilingüistes!

d

Ben aviat, però, la cosa va un xic més enllà: heus ací algun entranyable veí de l'escala víctima d'un impuls irrefrenable que l'ha fet veure's obligat a... zas! arrencar sense pietat el cartell que una servidora havia posat amb tota la innocència del món, sense pensar en la inclusió d'una versió traduïda del missatge!!

I és que ja ho sabem, ja, que el bilingüisme és fantàstic (¡fantástico!) i que en aquest país tot és tolerància, i que ningú no discrimina...

d

Ja ho sabem!!

Eleccions

Quan són vacances s'han de fer coses especials, oi? I si a més és un aniversari, també: el Do de llengua fa 1 any!

Per això, seguint el suggeriment d'un lector del blog, us proposo que, a través dels comentaris, digueu quin ha estat el post que més us ha agradat: llibertat absoluta, teniu la paraula!

El detallet

Aquesta és una d'aquelles coses de la vida que em fan ben poca gràcia.

La política del detallet, és. Del no sigui dit, del per això que no quedi, de la proporció ridícula.

És la política de fem la carta en espanyol, home, i en anglès si cal, i en francès també! Ara, això sí, siguem bons i mantinguem el particular regionalisme d'algunes receptes, amb els aclariments pertinents:

És la tàctica de vinga, anunciem-nos en (semi)català, que ja emetrem exclusivament en la llengua que toqui:
És també la idea brillant de la FNAC: obro la bústia i en trec la propaganda, tota en espanyol, no fos cas... Ah, calla, espera, que hi ha un requadret en català que promet:

A veure quins -i quants!- són, els magnífics productes en català que ofereixen:

Ui, quatre llibres, visca! Millor que ens n'anem a fer un te per celebrar-ho!

Un dia a València

Sortint de l'estació......trobes cartells com aquest:I adhesius com aquest, per sort mig arrencat:La bandera blavera és, subtilment, a tot arreu, com qui no vol la cosa:

Però no tot és negatiu, per molt que uns pocs s'hi entestin. I és que arreu t'entenen, amb les neutres que et delaten: "I d'on eres? (...) Ah, de Barcelona, he estat allí tres o quatre voltes últimament!"

I es va fent hora de tornar a casa i vas cap a l'estació i puges a l'Euromed, i a mig camí la Renfe, tan tan tan amable, sents que et diu, pels altaveus:

"Atención, señores viajeros...

(i penses: ai caram, què deu passar?)

...les informamos de que España gana 2 a 0" (essent semifinals, tan sols!)

(i dius: d'acord, gràcies, s'agraeix...)

I et preguntes si no hauria o hagués valgut més quedar-te a València a prendre't un còctel en aquell pub de nom tan original...

El tren de Gandia

Si vols anar de Barcelona a Gandia amb tren, no et queda més remei que fer transbord a València, baixar de l’Euromed i pujar al regional. Si és dissabte, passaràs uns ¾ d’hora a l’estació de València Nord, amb opció de sortir a fer un volt pel centre de la ciutat.

Quan sigui hora, aniràs cap a la via.

Pot ser que vagis una mica perdut i que una noia et guiï: “Per ací, el tren de Gandia és este”, “Gràcies”, li diràs. T’asseuràs a prop seu i, just abans que el tren arrenqui, sentiràs que crida unes seves amigues: “Ei, xiques! Ja esteu ací? No vos hav- había visto!”. I alçaràs la mirada del llibre de contes de la Rodoreda per fixar-te en tots els detalls de la situació: les dues noies al·ludides s’acostaran i seuran amb la que les ha cridades. I, un cop juntes, conversaran. Les dues noies al·ludides, en valencià. L’altra, que ha canviat de codi en cridar-les, seguirà –sorprenentment– en espanyol.

I pensaràs que sempre hi ha coses que costen d’entendre.

Sou aquí

Sembla imparable, però, el seu avanç... És una autèntica colonització. No te n'adones, i au, ja ho has dit: "Estic aquí", "Ara estem al carrer". Pobre ser, per què l'hi fem, això...?

Sigui a la platja alacantina:

O al metro barceloní:
I als carrers de l'Eixample:

Arreu, arreu!

Doncs aquí

Si vas a Manresa, resulta que el mot paella és d'origen espanyol, jo que em pensava que en deien sartén... Si vas a Gràcia, es veu que no hi tenen obertures...


Si et connectes a Internet, acabes navegant de veritat...És que potser val més quedar-se a les obagues de l'Eixample:

(Exercici: A partir de l'accent, determineu l'origen geogràfic del cantant.)

En un instant

Com que encara tenim un país mig normalet, algunes emissores no escatimen la música en català.

I per això avui, quan era dalt l'autobús, apressada com sempre, connectada als auriculars, se m'ha parat una mica el món: una cançó m'ha fet esgarrifar, fins al darrer segon. Potser perquè estava distreta i m'ha agafat per sorpresa, no ho sé ben bé. He començat a relacionar el que deien les lyrics amb uns fets reals i molt desgraciats i sí, Berga per aquí, Corpus per allà...

Que sí, que n'han fet una cançó, aquesta:

Uf, va dir ella

La lingüista està enfada, molt enfadada, indignada, irada, aïrada.

Que per què?

Li ha tocat fer de padrina d'una confirmanda, és a dir, d'una noia que havia de rebre el sagrament de la confirmació -que, per als qui no estigueu al cas, és el que va després de la comunió i abans del casament. Bé, ara això és igual.

La lingüista, a quarts de vuit del vespre, tota arreglada, ha arribat a la parròquia, al bell mig de Sarrià. Un Porsche que baixa, un Ferrari que puja, i davant de l'església centenars de persones lluint modelets prêt-à-porter, d'aquells que, per pagar-los, una servidora necessitaria unes quantes mensualitats. Bé, això també és igual. La lingüista, passejant-se entre aquella jet-set, ja es tem el pitjor.

Un cartell ben gros exposa els horaris de "misa en catalán" i "misa en castellano". Tohom entra, i comença la cerimònia. En espanyol. Ah no, espera, que ara es passa al català. I au, una frase de cada manera. Que fantàstic!

Dels més de setanta nens que es confirmen, la lingüista és padrina de gairebé l'última. S'aixequen totes dues del banc, i pel passadís s'acosten a l'altar, des d'on l'arquebisbe fa estona que diu a cada confirmand que reciba el sagramento de... La lingüista ho té clar i, quan arriba davant del senyor Sistach, arquebisbe de Barcelona, li diu, en presència dels més de 400 assistents tocats i posats que omplen l'església, les següents paraules:

- En català, sisplau. La confirmanda es diu Laura.

El senyor arquebisbe posa cara de circumstàncies. No li surt la fórmula del sagrament en català. Ai, carai, quines coses. Així que, com pot, la fa mig en cada llengua. Al mateix temps, un diaca corre cap a la sagristia a buscar el llibre que cal, per si de cas a algú altre se li acut de demanar el mateix. En total, acaben sent tres els que ho demanen. Entre la resta hi ha castellanoparlants, d'acord, res a dir. Però també és ple d'Adrians, de Jordis, d'Alberts, de Joans, de Lluïsos..., tots fills d'aquest alta burgesia barcelonina a qui tan agrada callar, callar i abaixar el cap.

La lingüista, fugint de tota aquella farsa, puja a un autobús, que la porta al seu estimat Eixample. Seu i, vora la finestra, hi veu una pintada, d'aquelles amb lletres ben clares, que diu així: "Soy de Barcelona y hablo español, inglés y francés. El catalán es una lengua fea, de pueblo hortera". Ole.

I arriba a casa i posa TV3, la seva, i hi fan una pel·lícula en espanyol. Ole, ole.

I uf.

A vosaltres

A vosaltres, als que us va interessar el darrer post:

Jo no n'he fet cap tesi, però sí un estudi prou aprofundit, i me l'han publicat. El podeu consultar en línia aquí.

Es titula

LA SOCIOSIGNIFICACIÓ DE LES LLENGÜES EN COMUNITATS BILINGÜES.

UNA ANÀLISI A TRES BANDES: OCCITÀNIA, EL PAÍS BASC I EL PRINCIPAT DE CATALUNYA

Se'm va acudir de parlar amb persones d'aquests tres racons del món i fer-los aquestes preguntes:

* Quina és la teva llengua materna?
* Com has après el basc / el català / l’occità? (en el cas que la L1 sigui la majoritària)
* Què significa per a tu el castellà / el francès? I el basc / el català / l’occità?
* Què penses, sents i fas quan un desconegut fa servir el castellà / el francès per dirigir-se’t?
* Mires de canviar de codi?
* En quin codi et dirigeixes a una persona desconeguda?
* Consideres que a l’hora de comunicar-se ha de prevaler sempre el criteri de la practicitat o bé que les motivacions ideològiques també hi poden fer el seu paper?
* Com definiries la teva identitat?
* Consideres que la teva visió del món és espanyola / francesa?

Bé, per als qui en vulgueu fer un tastet, o mirar-vos-ho de cap a peus, tot vostre!

Apa, tria

Universitària francesa; estudiant de la Universitat de Manchester.

Fa la tesi sobre les actituds lingüístiques dels catalans. Quedem en un bar del carrer Joaquim Costa, en ple Raval, envoltades de multiculturalitat i d'intel·lectuals amb ulleres de pasta -com una servidora; el local és cool, chic, underground, urban, casual et alii.

Em fa un reguitzell de preguntes i, al final, amb el seu fantàstic català, em demana:

- Falten dues coses. Una, m'hauries de dir una frase, un vers, un tros de cançó... que creguis representatiu de la teva llengua i la teva cultura. I dues, hauries de triar un dibuix, un símbol significatiu que identifiqui el català.

I de sobte no sé respondre. M'ho penso, hi rumio, m'ho repenso, em decideixo, me'n desdic... Prou de pronoms! Ja tinc la resposta, ja tinc frase:

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense.

(Ovidi Montllor dixit)

En (a)cabat, anem a la barra a pagar. La dona del bar, tota catalanoparlant, li sent l'accent estranger a la meva companya i automàticament -per fer un favor, per ser ben educada- li deixa anar:

- El café con leche es uno con treinta.

El que no sap la mestressa del local és que la meva acompanyant no en sap, d'espanyol. Així que em veig fent de traductora:

- Et diu que val un euro amb trenta, el cafè.

I, rere el taulell, la dona s'adona del que ha passat. I rectifica, i segueix la conversa en català. I ens n'anem. I jo vaig pensant que tant de bo aquesta anècdota serveixi perquè aquella dona assimili que és possible que un estranger parli català però no espanyol, i penso que, si no fos perquè Sant Jordi ja ha passat, li regalaria CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix, de Matthew Tree.

Dia a dia a dia

Surto de casa de bon matí. Ui, corre, que fas tard!
k
Mira, els de la pastisseria, segueixen sent antiaccents, però han escrit "orxata" bé, sense hac:

Arribo a puestu. Pujo a l'ascensor, caram quina mena de bilingüisme més poc simètric:

És hora de dinar. Guaita, els del restaurant de la cantonada, per fi s'han decidit a escriure el menú en català!!

Ui, sort que aquests de la fruiteria tradueixen...S'acaba la jornada. Em convencen per anar a fer el got, altrament dit "prendre alguna cosa". I em sorprèn gratament el cartell anglès-català del local:
Heus aquí el meu dia a dia (a dia...):

Pizzes

Potser és que aquestes coses només em passen a mi, qui sap...!

Resulta que l'altre dia se'm va acudir de sortir a sopar a fora: a Gràcia, concretament, em van dur. Com sol passar, el cambrer va repartir aleatòriament entre els clients de la taula unes quantes cartes en català i unes quantes en espanyol.

A mi -si en sóc, d'afortunada!- em va tocar la que era en català, és clar! Els meus acompanyants em deien que els pizzes d'aquell lloc eren impressionants, que no podia no demanar-ne. "D'acord", vaig pensar, sense oposar resistència.

Però us he de confessar que, per culpa d'aquest batibull de pronoms febles, encara ara miro d'entendre com carai funcionava la modificació d'ingredients... Com ho veieu?

Ser-ne

Ser-ne vol dir arribar tardíssim a la Facultat i tenir un examen i que t'aturin uns xicots amb càmeres i micros que et pregunten:

- Perdona, ¿te podemos hacer una pequeña entrevista?

I, és clar, per molt tard que facis no et saps estar de dir que sí, que és clar que et poden fer preguntes, perquè penses que així faràs augmentar la quota d'entrevistats que hauran respost en català tot i ser preguntats en espanyol...

.
Ser-ne vol dir estar fent cua al supermercat i veure com la bona dona del davant, tan catalanoparlant, es dirigeix a la caixera en espanyol, i interrompre'ls la conversa amb la primera pregunta que et ve al cap:

- Perdona, a quina hora tanqueu?

I així la dona del teu davant, i amb sort algun altre client de la cua, s'adona que la caixera no és analfabeta i entén el català i molt sovint fins i tot el parla, i tots plegats canvien de llengua...

.

Ser-ne vol dir que tot anant pel carrer et preguntin "¿Dónde está la calle Gerona?" i, per molt carregat que vagis, parar-te, deixar totes les bosses a terra, i donar la resposta en català, acompanyada de gestualitat i molta simpatia, que no sigui dit...

.

Ser-ne, si és en ciutats com Alacant, vol dir haver d'oferir el millor dels somriures, ser tothora més que amable, i interactuar amb botiguers i cambrers sempre alegrement, tot plegat perquè no et puguin retreure que no t'entenen. I és igual si tens un mal dia, perquè has de posar bona cara...

.

De tot això se'n diu ser-ne, de militant. Però, quan veig que en català es fan coses com aquestes, se'm confirma que tot plegat val la pena, i que tinc moltes ganes que sigui estiu, encara que reconec que el fragment 2:22 - 2:45 té raó...

Independentista

És allò de tenir el meu propi espai. De funcionar amb els meus horaris. De no haver de respondre sempre. És allò de tenir un xic més de llibertat –ep, amb seny!

Però d’on no n’hi ha no en raja, ja se sap. És qüestió de temps... Almenys, m’agrada pensar que, quan em decideixi i pugui i -sobretot- vulgui, el fet de ser catalanoparlant em garantirà un pis biohabitable i amb feng-shui... Ei, veieu com de vegades el nostre fantàstic bilingüisme ens discrimina positivament? Què més volem?

A mi, mentrestant, em temo que... que se'm confirmen els anhels d'independència!

Fonètica per a principiants?

Cada matí, a quarts de 9, jo i la bici, perdó, la bici i jo passem rabents per la cruïlla de passeig de Gràcia amb Consell de Cent.

d
Cada vespre, a quarts de 10, hi tornem a passar. I sempre tenim -bé, d'acord, tinc- la curiositat de saber què carai hi fa, tan sovint, aquella munió de guiris a la porta d'aquell edifici que fa cantonada...
s

Per això, avui m'he decidit a entrar-hi, amb l'esperança que la meva morenor no delataria els meus orígens locals... I bé, es veu que és un Youth Hostel d'aquests tan modernets i cèntrics, mira que bé! Ja me n'anava tranquil·la i amb la curiositat satisfeta, quan he vist que entraven una colla de joves nòrdics de pell blanca i cabells rossos: el noi del taulell, després d'assignar-los habitació i explicar-los el funcionament del centre, els ha recomanat que, si volien un bon mapa de la ciutat, agafessin una de les moltes guies que tenia per allà sobre per repartir.

Jo, és clar, no he volgut ser menys, i me n'he endut una, de guia. La primera impressió, ja us ho dic ara, ha estat molt bona! Mireu què els diuen, als nostres venerats i joves turistes:

Ara, el millor encara estava per venir! Resulta que la guia inclou un "diccionari fonètic" anglès-català! No sé si el més interessant són les traduccions o bé el tema de les frases o bé l'autenticitat que tenen o bé...
Ui, que n'hi ha més, i millors! Ja ho diuen, ja, que la vida és dolça quan em xiuxiueges en català... Bé, és una col·lecció d'antologia:

Oi?

Collarets de llum

- Ep, lingüista! Com han anat aquests dies de "vacances"?

- Ei! Com anem? Mira, de tot una mica. Han estat... dies amb força benvingudes però massa comiats -i, fins i tot, alguna despedida-; dies d'accelerar molt i de frenar de cop. Dies d'analitzar les neutres d'en Madaula al Poliorama, amb El llibertí. I dies de, per fi, atrevir-me a anar a visitar-lo a l'hospital i veure'l convalescent i que el metge especialista em comuniqui que aviat ja no serà amb mi, el meu estimat ordinador... Dies de reduir gradualment la dosi diària de cafeïna; dies d'atabalar-me massa fàcilment. Dies de passejar molt i meditar més, i de recordar el que s'oblida, i d'intentar sense èxit llegir mirades. Dies de fer servir "el qual" fins i tot en conversa col·loquial, ai, Senyor, que estic estandarditzada fins al moll de l'os...

Dies d'ais i uis.

I, tot plegat, amb una mateixa banda sonora...

Quina llet!

Vet aquí que aquest vespre, quan tots els comerços eren a punt de tancar, m'he recordat que no quedava llet a casa i, és clar, jo ja sé que no puc pas passar un matí sense una bona tassa de cafè amb llet -propensa a ser vessada ja sabem on...

Pensant-hi, he continuat caminant i just després de girar cantonada... un Caprabo! I m'he dit: "Au, va, afanya't, entra-hi, que potser encara hi ets temps!" I sí, era obert. Passadís amunt, passadís avall. I ja era davant dels lactis. Jo, tan partidària de preferir les marques blanques quan es pot, m'he endut, una mica a contracor, un cart(r)ó de leche, perquè de llet no n'hi havia.

Això, però, no em tornarà a passar, perquè en sortir del supermercat, he vist uns cartells que anunciaven que, a partir d'ara, al Caprabo hi trobarem...
kk

kk
... que substituiran els de marca Caprabo, amb l'avantatge que seran...

I, el que és més important, etiquetats en català, èuscar, gallec i espanyol, sense cap llengua més destacada tipogràficament que una altra, amb simetria exacta, amb la màxima igualtat.

Jo, que de petita m'emocionava quan viatjant per aquests mons de Déu trobàvem un Eroski i hi comprava sabons i xampús i mil coses com si s'hagués d'acabar el món, perquè em feia il·lusió el quatrilingüisme...!

Vaig a escalfar-me un got de llet, que diuen que ajuda a conciliar el son ;-)

No em fa cap il·lusió

Explicar que tot esmorzant se m'ha vessat el cafè amb llet per sobre del meu preciós i ultralleuger portàtil d'edició limitada que just estrenava -i que em va valdre el que em va valer- i la pantalla del qual de sobte ha estat com si es fongués i ni assecadors ni gamuses ni pinzells ni draps no hi han pogut fer res...

ddddddddddddTampoc no me'n fa gaire, d'il·lusió, haver anat pitant a la Fédération Nationale d'Achats pour Cadres, altrament dita FNAC, i no haver pogut evitar les llàgrimes quan el doctor de la clínica on m'han adreçat m'ha dit, mentre operava el meu ordinador estimat, que el cafè havia penetrat a l'òrgan vital fonamental del pacient i que calia practicar-li una segona intervenció que podia durar hores.gggggggggggggg

I després el metge -ai, perdó, el senyor informàtic, que duia bata blanca- m'ha demanat, com qui consola en un passadís d'hospital, que no plorés, que, al capdavall, només era un ordinador. ggggggg

Bé, de fet, no ha dit pas "al capdavall", cosa que sí que m'hauria fet il·lusió, sinó que ha optat per una expressió molt més dels nostres dies: "al fin i al cap".

Normals

Suposo... Suposo que és bo que en un carrer qualsevol de Barcelona puguis topar amb anuncis com aquest, malgrat la dièresi i la ela i companyia...

I suposo que és bo que en entrar al gimnàs t'ofereixin fer-te la fotodepilació a meitat de preu, amb parèntesis i sense...

També suposo que és bo poder anar a comprar peix fresc, o que te'l serveixin com si fos fet a casa...

Tinc entès que d'això se'n diu normalització llingüística. I vull pensar que és un procés. I que és bo. Suposo...

Ni ho somiïs!

Apreciat candidat d'ICV, tingues clar que no, que no et votaré. I no perquè no facis esses sonores, no, no és pas aquest el motiu. Ni perquè ja saps que no m'agraden els embolics que us feu. Ni perquè els teus joves siguin tan increïblement guais i trencadors, sempre a l'última moda, ells: És que... Què et penses, que no sé a qui correries a regalar el meu vot?

I a vosaltres tampoc no us votaré, perquè això de la k i la ñ com a grafies radikals no m'acaba de convèncer...

I a tu encara menys! Saps què passa? Que em sembla que aquí la malalta que necessita atenció mèdica urgent no sóc precisament jo...

I als partits espanyol(iste)s no us he ni haig pas de dir res més...

En fi, que cadascú voti el que bonament li plagui...

Fora! (?)

Ja ho va dir el mestre Fabra, però la idea no va agradar... Si mirem al voltant nostre, sí que ha triomfat entre els italians. I en occità, també.

I, francament, és qüestió d'economia... Però, és clar, de vegades sembla que preferim ser fidel als orígens, oi?

Jo encara no tinc del tot clar cap a quin bàndol acostar-me, però l'altre dia vaig mirar de transgredir les normes en un examen i -ho reconec- la proposta no va ser gaire ben rebuda:

Bé, que consti que ho he provat... Ja se sap, que hi ha coses que no tenen solució. O potser sóc jo que, com diu la cançó, no tinc solució...

Mama, vull ser metge

Jo sempre havia dit a una meva amiga -futura metgessa- que, algun dia, la volia acompanyar a una classe de Medicina, com més estrafolària millor:

s

- Ei, que sigui alguna cosa ben estranya i complicada, com ara Teoria anatòmica relativa als microorganismes subcutanis ubicats a les glàndules...

ds

I, després de molt insistir, va arribar el dia. Jo, tota feliç, vaig pujar als Ferrocarrils, cap a l'Autònoma. Després de voltar i perdre'm per aquell campus immens -on la proporció de bars i llocs per no fer res supera, de molt, el nombre d'aules...- vaig trobar la meva amiga.

ss

I ens vam dirigir cap a l'aula que tocava. Vaig al·lucinar, és clar, en veure la quantitat d'alumnes que hi havia, i vaig recordar el caire gairebé familiar de les classes de Lingüística descriptiva, Història dels mots, Intercomprensió i aprenentatge simultani de les llengües romàniques o Teoria sintàctica...

Va entrar la professora. Jo sempre havia associat la Facultat de Medicina amb serietat, solvència, rigor. I la cosa es presentava interessant: parlaríem de conceptes bàsics de l'oncologia radioteràpica!

Però, amb la primera diapostiva del Power Point, ja vaig veure que patiríem:

Era catalanoparlant, la professora.

I tots els alumnes es miraven, preguntant-se si és que aquella bona dona no tenia corrector de Word...