---
Tristos fets els de l'altre dia, en aquell luxós creuer envaït per onades gegants a la costa catalana. Entre els testimonis, diversos turistes francesos. A TV3 els fan parlar: un, tot francès, i ben traduïdet a sobre; però l'altra, una nord-catalana d'uns 50 anys, exhibeix, satisfeta i amb naturalitat, la que és la seva llengua.
---
Al tren de València a Barcelona, pugen dos matrimonis, parlant francès. Pocs minuts després, resulta que de francesos allà només hi ha un home, tots els altres són valencians. De tant en tant li parlen en francès, sí, però altres vegades opten pel bilingüisme passiu, és a dir, cadascú la seva llengua i tots tranquils. I, entre valencià i francès, encara no ho havia vist mai. Magnífic...
Entrades
8 comentaris:
Jo he parlat en català amb una parella de l'Alguer, quina experiència!, jo crec que els més sorpresos van ser ells jeje.
Què faríem, nosaltres, sense aquestes petites alegries? ;)
Cert, de tant en tant tens petites sorpreses, com la del Gendarme que ens va indicar on era el Castell dels Reis de Mallorca a Perpinyà en català al sentir-nos parlar-lo entre nosaltres. (Aquell dia el Gendarme devia estar de bon humor ;-) Perquè a la França rosa en una guixeta d'informació si no pronunciaves bé "Tulleries" no sabien indicar-t'ho. I érem al costat del parc. :-(
A mi aquest tercer cas que comentes em va passar a Besiers. M'entenia amb la gent gran que em parlava en occità i alguns d'ells es pensàven que jo simplement parlava occità estrany, quan el que parlava era simplement català.
Amb els corsos tres quarts del mateix... T'hi pots estar xerrant hores...
Perdona, que abans he sortit anònim
Jo també he tingut experiències alguereses i rosselloneses. Mai m'havia sentit tan normal!
Què bo! Francès-valencià!
On és la sorpresa? A la Catalunya Nord s'hi parla el valencià del nord. O és una llengua diferent?
Publica un comentari a l'entrada