dimecres, 17 de març de 2010

El noi sud-americà que fa de caixer al supermercat del costat de casa

Al noi sud-americà que fa de caixer (tot i que de vegades també pesa la fruita) al supermercat del costat de casa, no el discrimino.
Vull dir que sempre li parlo en català. Procuro, a més, que la resta de clients que són a la cua o que han passat davant meu em sentin, sobretot aquells que se'ls veu d'una hora lluny que són catalanoparlants i que s'entesten a fer tornar el noi sud-americà un inculte.
Com que no duc mai la targeta de client a sobre, li dic el número de telèfon. Nou, tres ... divuit. Sempre dubta, amb el divuit. Em mira, i jo li certifico: u, vuit. És la nostra petita rutina.
Bé, ho era, fins avui. Mentre em cobrava, he sentit que repassava en veu alta "disset, divuit, dinou..." i, amb un somriure, m'ha demanat:
- Entonces, ¿28 es...?
- Vint-i-vuit.
- Ya, lo de di- solo es de 10 a 20, ¿no?
- Sí, disset, divuit i dinou. Di- de deu, diez.
- Gracias, gracias.
- De res, adéu!

15 comentaris:

myself ha dit...

Quina alegria lingüista! Veure que el noi sud-americà demostra un interès real :)
I això gràcies al teu esforç.
M'alegra molt saber-ho i que ho comparteixis amb tots nosaltres.

SergiBR ha dit...

Quan dius que fa de caixer, a què et refereixes? A què fa veure que treballa de caixer en una obra de teatre?

la_lí ha dit...

un(a) lingüista per cada supermercat!

L'home del sac ha dit...

Molt ben fet.
Jo també penso que parlar als immigrants amb una llengua diferent de la que es parla amb la família o els amics és discriminar-los.
I encara més amb els que no són catalanoparlants ni castellanoparlants. Perquè els catalans ensenyem llengües estrangeres als nouvinguts?

Yovanna ha dit...

Antes que nada, sigo sin poder expresarme en català, así que perdonen el comentario en español...

Estuve en Barcelona una semana en febrero, por primera vez :D Y me fascinó escuchar el catalán en vivo y en directo, sólo que lo escuché tan poco... :( Lo más triste es que me di cuenta que los catalanes (la mayoría al menos)cambian al español apenas se dan cuenta que uno no domina el catalán. Es como en Quebec con el francés y por eso no puedo mejorar mi nivel en ese idioma! Pero aun así todos los catalanes que conozco me dicen que les encanta que alguien de fuera quiera hablar catalán...cómo se supone que aprenderemos/mejoraremos si no nos ayudan?

Espero que contagies a más catalanes, lingüista!!

Met ha dit...

Tens tota la raó Yovanna.

La diglòssia està massa interioritzada. Al meu super també hi ha molts sudamericans, no tots el parlen (el català) però sí que l'entenen.

Alyebard ha dit...

I encara et sents a dir a vegades que ets un maleducat per parlar-los en català. Tots hauríem de fer com tu.
Yovanna, tens tota la raó, si hi poseu interès i ganes, no tenim perquè malbaratar el vostre esforç.
Ni ha que encara pensen com a súbdits d'una colònia estrangera. :D

Jordi ha dit...

Sí: ho comparteixo. Jo també augmento el volum de veu quan sóc a la caixa del Sorli Discau. I també tinc aquesta sensació, tan certa, de dignificar la comunicació amb el dependent.

Però el cas és que mai no ho havia sabut racionalitzat tan bé com ho fas tu. Es nota que ets de ciències!

Albert B. i R. ha dit...

Si tothom fes el mateix, veurien que el català és un element que suma. En canvi, si canviem de seguida, pensaran que és una llengua secundària. Per què provar de parlar-lo si no els hi cal?

Rafel ha dit...

Jo no li dono el número de telèfon, però també compto en català fins la quantitat que calgui afegint monedes.

amb quatre barres al cor ha dit...

Ostres el noi sud-americà podria haver etat jo! jejeje A mi m'agrada quan la gent fa algun castellanisme i jo el corregeio , llavors es queden amb els ulls rodons com ous. El que més corregeixo és el "m'he caigut" (molt popular), el "tinc que" i el més complicat de tots, "són les dues i mitjes" jeje.

Marc ha dit...

el que a mi em sap greu dels supers és que els amos no valorin el coneixement de català a l'hora de contractar els empleats. Fins i tot en pobles on la majoria de gent és catalanoparlant, les caixeres sudamericanes et cobren en castellà. Quina creu.

Xitus ha dit...

Una conducta exemplar, lingüista. :)

Anònim ha dit...

Els veïns de sobre són marroquins, tenen canalla petita i jo "sempre" a tots els parlo en català, els nens em responen en català, ja que l'aprenen a l'escola. Als grans els costa més, però entre mig de paraules en castellà ja en posen alguna en català, fint i tot algun cop que m'he trobat amb algú que els ve a visitar i jo els he dit bon dia, m'ha respost amb un bon dia o si em mantingut un mínim de conversa ha estat en català. Aleshores és quan t'adones el mal que fem no oferint-los l'oportunitat de compartir la nostra llengua amb ells i oferir-los l'oportunitat que la parlin, encara que sigui poc a poc.

andreu ha dit...

Quin testimoni, Yovanna. M'ha agradat molt. Hem de tenir en compte que l'actitud dels catalanoparlants respon a una situació d'autoodi molt forta, que ve de molt lluny. Salut!