I love Múrcia...

Al País Valencià encara no hi ha(n) Ikees. Així, quan t'has de moblar una habitació, tens l'entreteniment d'anar fins a Múrcia. Si a Alacant ciutat pateixes quan surts al carrer (Ai, ara faré servir aquesta paraula, que és ben igual que en espanyol, a veure si m'entenen) i acabes parlant gairebé amb senyals, quan travesses la frontera murciana et sents, de cop, alliberat.

Ja ets a Espanya! Visca! Ja tens la seguretat d'interrelacionar-te amb qui vulguis amb comprensió garantida, ja tens el dret de parlar en espanyol sense sentir-te traïdor, ja no has de militar fins a l'esgotament en una ciutat de gent que no sap ni quina llengua parles.

És tan divertit, això de recuperar la seguretat lingüística (sí, la mateixa que quan ets als pobles de la Marina Alta, o als del Lluçanès, o la de quan camines per Barcelona); és tan agraït, això de parlar i que t'entenguin; és tan fantàstic, en definitiva, això de notar que ets en un país normal(itzat); és tan bo, tot plegat, que de cop tot et sembla bé.

Però, ben pensat, vols dir que te n'hi aniries a viure, en un conjunt residencial d'allà baix...?