Deslingüitzar-se

De vegades, fins i tot els qui suposadament més hauríem de dominar la llengua ens quedem sense paraules. Se'ns fa un nus a la gola, se'ns neguen els ulls i se'ns acceleren els batecs del cor. I no som capaços de verbalitzar el que ens està passant.

És curiós... Tanta làbia per parlar de gramàtica, tanta seguretat quan ens pregunten com es pronuncia tal o tal paraula... i tot d'una la capacitat lingüística que ens caracteritza es fon. Quedem bloquejats pels records, i només gosem servir-nos de la mirada per fer saber als altres com ens trobem, perquè no tenim més recursos.

I optem per treure'ns les sabates, estirar-nos al llit, apujar el volum de l'iPod i -tenint present la imatge paradisíaca del dia que vam veure sortir el sol a Menorca- decidim de traslladar-nos al nostre món lingüísticament tan perfecte, on tot quadra, on a cada so hi correspon un únic símbol fonètic, on les paraules s'escriuen només d'una manera, on no hi ha crítiques ni diatribes que ens puguin ferir, on -sobretot- no dubtem, on tenim clar el que és correcte i el que cal fer a cada moment.

Però la llista de cançons del reproductor, tard o d'hora, sempre s'acaba. O els germans piquen a la porta de l'habitació, o ens criden per anar a sopar, o ens truca un amiga... I amb un fil de veu encara tremolosa procurem fer com si res, esbossem un somriure de compromís i, fent el cor fort, tornem a la realitat imperfecta, mirant que els diccionaris no quedin gaire lluny, perquè al capdavall són de les poques coses que ens donen SEGURETAT.

D'això, jo en dic deslingüitzar-se a velocitat estratosfèrica.