dimarts, 6 d’agost de 2013

Bearn

Qui més qui menys té un petit paradís, un paradís particular. El de la lingüista és, de ben segur, el Bearn, a la Gascunya.
I per què? Pels paisatges espectaculars? Pels espectacles dels Pirineus? Per l'encant dels poblets? Pels formatges de pastor que es desfan a la boca? Pels vins daurats de Juranson? O... pel mapa lingüístic que barreja occità, basc i, és clar, el nostre estimat francès? 
Primera parada. La Bastida de Clarença, una localitat de parla originàriament gascona però que, amb el temps, acabà adoptant el basc i, més tard, és clar, el francès. 
La lingüista i companyia seuen en una terrassa i, amb la cambrera, comenten la jugada. Els explica que ara el basc està en auge, que l'alcalde el parla i que els nens van a la ikastola. Però que el patuès -el gascó, vols dir, oi?- domina més entre la gent gran, com els seus pares. I que ella l'entén, el patuès -el gascó, vols dir, oi?-, però no el parla.
I van a l'oficina de turisme, i demanen que els aclareixin la qüestió de les fronteres lingüístiques. Quants visitants deuen fer-los aquesta mena de preguntes?
L'endemà, s'animen a fer l'excursió dels llacs de la vall d'Aussau...
...i, després de caminar més de 6 hores, necessiten un petit refrigeri. Es deixen aconsellar i van a l'Auberge du Caviste, en un poblet de la zona:
I, amb el plat a davant, quin entreteniment pot ser millor que agafar el diari, que té un nom ben simptomàtic, i buscar on és Wally? Ai, perdó, on és la llengua del país, el gascó.
Ni rastre. Llavors, quan la lingüista s'acosta a la barra per deixar-hi el diari, veu el llibret de festes d'algun poble de l'entorn i té una intuïció. En efecte, Wally s'ha amagat allà dins, sovint camuflat entre cometes:
I, asseguda en aquella terrassa enfocada als Pirineus, la lingüista sent la necessitat irrefrenable d'entrar a dins i fer quatre preguntes al propietari de l'establiment, que xerra amb alguna clienta.
I, just quan passa la porta, sent que el propietari s'acomiada d'una clienta: Adishatz! 
Ja està, és el moment. I la lingüista li pregunta, en bon francès, si no tenen cap diari en gascó. L'home posa cara de no saber de què va la cosa.

- Però que no es parla, aquí, el gascó?
- No, no no no.
- Ah, no? Però si abans he sentit com us acomiadàveu amb una clienta dient Adishatz.
- Ah! Però allò era bearnès!

Segur que en aquell instant la cara de la lingüista va ser un poema com pocs cops a la vida. I l'home explica que la gent del poble, sobretot la gent gran, sí que parla bearnès, i que ell, que és de fora, n'ha après unes quantes expressions. Però que, veus, aquest noiet d'aquí -i assenyala un noi jove assegut a la barra que va fent glopets de cervesa-, aquest noi és d'aquí i no el parla gens. I tots contents. C'est comme ça. Veus que bé?
I passen les hores i la lingüista es lleva a Bescat. I veuen un cartell que anuncia formatge pur brebis a casa de Lous Peyras. I, és clar, en compren. La lingüista procura posar en pràctica l'occità que recorda, barrejant-hi si cal una mica de català. La dona no hi posa cap pega, és evident que ho entén tot, és clar, però no en deixa anar ni una, tret que la lingüista li pregunti explícitament com es diu això o allò en gascó, ai perdó, en bearnés, ai perdó, en patuès.
Només al final, la dona respon Adishatz i ho acompanya amb un riure trapella i nerviós, com si contestar en patuès a un visitant fos un gran atreviment.

En fi, darrera parada: Arudi. A l'oficina de turisme, costa veure alguna parauleta escrita en gascó...
Veient el tríptic d'una de les caves de Juranson, la lingüista s'emociona i s'aventura a preguntar si n'hi ha alguna que faci visites en gascó:
El noi que l'atén no sap respondre, i diu que un moment, que ho va a consultar. I la dona de darrere, llavors, salta, ofesa, dient que no no no. El noi, veient la cara de decepció de la lingüista, explica que la seva àvia només parla bearnès, i que ell a escola de tant en tant cantava alguna cançó però que ara res de res, i que a França no és com a Espanya, tot això de les cultures regionals. I, de fons, la dona va remugant que ells aquí no tenen pas ce genre de choses. Doncs, com que aquesta mena de coses no les tenen, la lingüista es conforma amb un fullet sobre els óssos als Pirineus, contenta de descobrir quina llengua els dóna nom:

14 comentaris:

Josep ha dit...

Trobe a faltar dues referències obligades:

1) L'etimologia de baskó i waskó/gascó.

2) La paraula xarnege i la seua adaptació al català: xarnego.

De ragal, música d'eixa zona fronterera:
http://youtu.be/zRv2k7zIDsI

Andreu ha dit...

Això és també la història d'Europa. Lingüicidi. :(

sargantana ha dit...

De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

animeu-vos !!

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

Asier G. ha dit...

Akizeko (Dacs) festetan egon bazina gaskoiera bizirik ikusiko zenukeen. Ni egon nintzen, lehen aldiz aurten, aste honen asteazkenean (abuztuak 14), ikasitako gaskoiera praktikan jarriz.
Ez da gauza bera gaskoiera eta okzitanera, ez... gaskoiera antzinako Waskonian hitz egiten da eta bereziki ezberdina da aldaketa fonetikoetan zein hiztegian.

Asier G. ha dit...

Que'u cau véder ací.

Adiu!

una lingüista ha dit...

JOSEP: Gràcies pels apunts (interessants) i el regal musical!
De música també en tindrem al Hestiv'òc de Pau que comença avui...!


ANDREU: Exacte, i encara més la història de França...


SARGANTANA: Rebut!


ASIER G.: Bai badakit gaskoiera entzuten dela, baina kostatzen da, eta oso ondo hitz egiten baduzu (nik bezala) zailagoa da... Badakit polemika dagoela okzitanera eta gaskoiera artean, baina uste dut gaur egun deneri komeni zaio hizkuntz bat bezala lan egitea, ez bi... Askenean, gaskoiera, beste "lenga d'oc"-en barietateak eta katalana familia berekoa dira.
Ea Paueko Hestiv'òcen topatzen garen!

Danié ha dit...

Una llàstima, és una vergonya que tants francesos siguen així respecte a les seues llengües. Ni tan sols ells les respecten, estan condemnades a desaparéixer en poc temps...

Quan vaig estar de Erasmus a Alemanya, hi vaig conéixer un parell de franceses, i quan em vaig assabentar que una d'elles era de Bretanya, sent un friki dels idiomes com sóc, li vaig preguntar si parlava el bretó. Em va respondre que ella no era cap terrorista. No sabia si posar-me a plorar o pegar-li una bescollada.

Molt bo el teu bloc per cert :)

Salutacions

pep ha dit...

tal i com diu l´Asier, el gascó té tantes particularitats que molts (des de l´edat mitjana) el consideren una llengua a part. Però també té raó la linguïsta: en la situació precària actual, les llengües d´oc han de fer pinya.
Per cert, jo he estat a prop de Besiers aquest estiu i l´occità gairebé ja no es parla, però al menys -ves quin consol- la gent ha deixat d´anomenar-lo patois: o occità o llenguadocià.

pep ha dit...

per cert, els xarnege són molt bons, al menys el primer CD, el que jo tinc. Tenen un so "ancestral"

De totes maneres crec recordar que els músics bascos no eren de la zona, de fet em sembla que són d´Hegoalde (no té cap importància, però si haguessin estat de la zona mixta gascona/basca potser encara hauria tingut més gràcia)

sargantana ha dit...

els blogs ja ens estem donan't la mà per la independencia i trobem a faltar la vostra aportació
no ho deixeu per l'ultim moment, us esperen per enllaçar-vos...
no trenqueu la cadena !!
us hi volem a tots !!

blog via cap a la independecia

Assumpta ha dit...

Hola, et recordo que et vas apuntar al Blog-via per la independència i que no has fet cap post ni enllaçat el blog següent tal com et vas comprometre.
Si us plau, no trenquis la cadena!!

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

una lingüista ha dit...

DANIÉ: Sí, és una llàstima. Esperem, però, que a poc a poc es vagin despertant més consciències i la cosa pugui canviar! Tot i que la alienació és molt forta...


PEP: Sí, com a mínim és un pas dir les coses pel seu nom! Gràcies per la recomanació musical!


SARGANTANA/ASSUMPTA: Em sap greu, no vaig entendre el mecanisme i em pensava que ho havia fet bé! Van ser dies de molta feina...

querdelf ha dit...

M'ha encantat aquest article de cerca lingüística sobre el terreny! Ja fa uns anys vaig provar de fer el mateix mentre visitava Castells càtars per la zona de l'aude i em vaig trobar amb la decepció que l'occità està declarat oficialment llengua morta.
fa llàstima, però en el moment que els propis parlante deixen de banda la lenguaa dels seus pares... Què s'hi pot fer?

una lingüista ha dit...

QUERDELF: Sí, la llengua està molt molt agamagada i estigmatitzada, a Occitània. Però no perdem l'esperança!