Des de Galícia

Aterrem a Santiago.
.

Al primer taxi que veiem a l'aeroport, hi pugem. Simpàtic, el taxista. Un home que entre frase i frase fa una rialla. I li demanem com es diu això i això altre en gallec.

I, sense adonar-nos-en, arrenca un discurset, el senyor taxista: que ara a l'escola ensenyen una cosa que no és autèntica, que allà s'ha parlat gallec tota la vida, que mai dels mais ha estat prohibit... I que, fixeu-vos, que a Catalunya, que és Espanya!, han posat 250.000 euros de multes per no retolar en català, i és Espanya! I que, pobra gent, que ve aquí a Galícia i veu els cartells en gallec, què ha de llegir? I que si va a Catalunya o al País Basc, el mateix. Que quin desastre!

.
I la lingüista gosa dir:
.
- Sí, però si un va a França també s'ho troba tot en francès.
.

I el taxista resulta que hi va viure vint anys, a França. Que treballava en una fàbrica on tenia almenys 20 companys bretons i que, ells sí que en saben, parlaven tots francès, sí sí sí. I riu. La Grande France! I riu.

.

I vaja, desesperadament procurem canviar de tema, perquè l'home ja ho sabia des de bon principi, que érem catalans, i tot i així, com que ho troba de sentit comú, ens ha etzibat tot allò.

I, per sort, en un dels carrers empedrats de Santiago, hem divisat el nostre hotel.

I li hem dit adéu, al taxista cofoi. Al taxista franquista -que, ves per on, rima.