De bon matí, surts al carrer i, a la primera cantonada, un aparador redecorat et dóna la primera sorpresa del dia:
I somrius. I, poc després, no pots evitar que els ulls se te'n vagin cap aquest reguitzell de primeres persones! 
I, no saps per què -però ho intueixes-, entre el sargir i l'escurçar, te'n vas, feliç.
I encara tornes a somriure quan, en alçar la mirada, veus que ja hi has arribat, per fi:.JPG)
Entrades
20 comentaris:
Sí que en cal, de carinyo, sí!
:)
A mi m'agrada molt la paraula "carinyo" i encara que sigui un castellanisme no admès la faig servir tant com puc. És d'aquelles paraules que trobo preciosa i que no en conec cap altra que em transmeti el mateix.
Encara sort que són noces i no noses
Per fi! Ja enyorava els posts!!!! I més aquells que es nota que han estat escrits, com no, amb carinyo! Per cert... estimada lingüista, quina paraula hi ha substituta d'aquest castellanisme (tal com diu en Sheikah) que no sigui ni afecte ni amor? Més que res perquè s'entén que el "carinyo" és a mig camí de les dues...?
No en podríem dir "carinyu"? ;-)
Escurçar és fàcil, però allargar? És necessita ser un veritable manetes.
I què es fa per modernitzar una peça de vestir? Avui en dia està de moda anar fet un drap, amb lo qual, no crec que hi hagi masses problemes per aconseguir-ho.
Però la tasca transformatòria no té desperdici. Si no entenc malament, tu li portes una americana, de disseny italià valorada en uns 1500 lerdus, i te la converteix en una samarreta de tirants, estripada i amb taques d'oli.
Oh, quin lloc més agradable per arribar-hi, m'hi apunto, on és? xDDD
Per cert, avui he recordat una paraula mallorquina que em té enamorada. "estimera", és a dir, ganes d'estimar, amor.
La vaig sentir en un poema de Sebastià Sansó musicat per Esperial d'embulls, et deixo l'estrofa on surt:
Encara em passa sovint
aquella flaire d’esperança
fregant-me el cor
i veig que tristesa i enyorança
dón profunditats
que, tot i ser tremoloses,
les tenc molt arrelades
arran de l’ànima.
Inevitablement
sé que a aquest cos espantadís
que som jo,
després dels voltors de desesperació
se li inflaran les venes d’estimera
perquè tu,
presència captivadora,
apareixeràs
com un estel fugaç
al somni de la meva realitat.
Una cosa, en el comentari anterior he escrit "quin lloc més agradable per arribar-hi" i ara els dubtes m'envaeixen perquè no em convenç gens l'ús que he fet de la preposició, em surt de dir "quin lloc més agradable d'arribar-hi" oi que la primera versió no és correcta? Ara estic i no estic, aquestes hores no són bones per rumiar... ni per fer comentaris xDDD
salut i bon diumenge ;)
Aida
El teu darrer cartell ("Cal Carinyo") el deu haver fet el mateix que ha posat nom a les crispetes que he fotografiat i penjat al meu blog.
"arinyet" és una forma familiar que emprem a la família, amb els més petits.
Sembla poca cosa, però entre uns i altres serem uns setanta els que emprem aquest mot.
Crec que ens hauríem d'anar plantejant de fer una web comuna amb les fotografies d'errors lingüístics que tenim (tant dels que ens donen "al·legries" com dels que ens fan "alèrgia"). Entre tots segur que ens en sortirien alguns centenars i tindríem una font de consulta lingüística interessantíssima.
MIQ: I tant, cada dia en cal més!
SHEIKAH: Si la trobes preciosa i única, no passarà res per fer-la servir, de debò!
JOSEP: Sí, sí, encara podria ser pitjor!
URI: La veritat és que, usat com a apel•latiu, es pot canviar per “amor”, “amor meu” o les variants que vulguis. Però, és clar, cada parella se sap la seva... Oi? ;-)
MOI: És clar, és clar. Però no cal escriure-ho amb “u”, simplement seria com “carro”. Endavant amb el carinyo!!
SERGIBR: Certament, els d’aquest establiment deuen tenir molt de talent!!
AIDA: Quina gràcia que m’ha fet que em citessis un poema d’en Tià!! És amic meu! I sí, el sufix –era en mallorquí és molt productiu, i dóna fruits com aquest que esmentes, tan preciós!
Pel que fa al lloc, totes dues preposicions estan bé, en funció del matís que vulguis donar al que estàs dient. Per cert, és a Vic!
Bon diumenge per a tu també!
LLENGUADDICTA: Ostres, quin només més romàntic!!
JOSEP: Jo reconec que.. també l’empro!! Però no amb els petits, ja t’ho avanço! ;-)
EDUARD: Ostres, és un projecte que té molt bona pinta, i tant!!
O sigui que aquí a Cal Carinyo trobaré una fadrineta que me l'escurçarà..., és això?
carinyo, carinyet, carinyiu... al País Valencià la declinem de mil formes diferents! ;) i com què del fil, el cosir i les bastes has passat al carinyo? :)
Carinyo no és un castellanisme; és un lusitanisme, com trajo o clissar. I encara que fos un castellanisme seria tan correcte, admisible i adoptable com qualsevol altre -isme, sempre que no existeixi un mot equivalent en català. O em direu que un tàper, una guixeta, un sonet o un búnquer són més correctes?
Cal Carinyo és molt bona llar! ;-)
Doncs, mira, això de "Cal carinyo" m'ha tocat el coret :-) .
EL VEÍ DE DALT: Ui, ui, això jo no ho he dit pas! ;-)
GERMAN: Sí, sí ho puc certificar, que en valencià s’empra! Pel que fa al pas d’un tema a l’altre, si t’he de dir la veritat, encara no sé ben bé quina connexió hi havia... ;-)
ANÒNIM: Aquí sempre he dit que quan un mot d’una altra llengua no té un corresponent prou adequat en català, endavant! Per exemple, el bolso –bossa és, a parer meu, una mica massa forçat.
ANDREU: I tant... ;-)
GIORGIO GRAPPA: Oi que és bonic? ;-)
Renoi! Aquest "ha mida" m'ha ben matat. Quant de mal ha fet la ESO! Jes
però ARREGLO és Arranjament!!:)
Publica un comentari a l'entrada