De tant en tant una escapada a l'anomenat país dels Pirineus no fa cap mal, ben al contrari!
És la màgia de sentir català amb accent portuguès, on més pot passar?
És la il·lusió de descobrir que el senyor que regenta el bar d'aquella placeta té un parlar nord-occidental impecable, i amb molt de gust li pagues 3 euros per una Coca-Cola.
És la gràcia de saber-se amb un estat al darrere.
És la ironia de sentir que per Ràdio Andorra anuncien una conferència programada per algun banc sobre la lluita contra el blanqueig de diners, sí senyor.
És l'experiència de passar per davant del Ministeri d'Educació i Cultura i trobar, dos carrers més enllà, el d'Afers Exteriors i Relacions Institucionals. Com un petit país de joguina.
Però sobretot, sobretot, és la sensació inexplicable que hom experimenta quan sent que la megafonia del Zara... és en català!
Ah, amb permís dels jacuzzis exteriors de Caldea...
En fi, un país que no té preu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
9 comentaris:
Es nota que només hi has anat de cap de setmana i que no hi has viscut una bona temporada, o vuit anys, com jo. És un país de joguina, sí. I d'hipocresia i façana. Un país on la majoria de les lleis i dels escrits oficials tenen faltes d'ortografia. Exacte, és un país que no té preu, perquè ni jo ni molts no el compraríem. I que quedi clar que allà vaig ser feliç i que hi he deixat molt bons amics. Però no hi tornaria.
una altra lingüista
Jo al Zara de BCN sempre tinc tendència a anar a la planta inferior, on diu ZARA HOME. Després resulta que és parament de llar. Coses de ser tan internacionals. La de HOME(S) és a dalt.
Al meu 'país' també hi ha faltes d'ortografia als documents oficials i, en certs sectors, molt façana. Però me l'estime com cap.
A mi, anar a Andorra, amb tots els defectes i problemes, ni que siga em fa somiar amb un estat.
Busco pubilla andorrana per casar-me i tenir fills.
Vull un passaport en català!
Quan he anat a Andorra, al tercer o quart dia d'estada, em vénen ganes de tornar-ne. No m'hi sent ben acollit.
Cal dir que les úniques relacions amb la gent d'allà no han anat més enllà de les que s'estableixen a les tendes, restaurants i hotels.
El país es molt bonic i a la muntanya ens ho hem passat d'allò més bé. La cuina excel·lent (la autòctona).
Quant a la llengua, a les zones més comercials, no veig que s'hi parle molt català. En general quan t'hi escolten parlar amb formes valencianes s'hi passen al castellà. També és veritat que hi treballa molta gent estrangera.
Ah, sóc nou lector del teu blog el qual m'agrada molt.
ANÒNIM: Cert, tinc la visió de qui tota la vida ha tingut Andorra ben a prop i hi ha anat anant uns quants cops l'any. Però també tinc la visió de tenir-hi família i de conèixer-ne alguna cosa més que els dos carrers comercials. Tanmateix,com dius, potser si hi visqués em canviaria la perspectiva.
C. Aquesta és mítica! No t'ha passat només a tu, això!
ANDREU: I a mi! I sí, aquesta mena de país que ens ha tocat ens l'hem d'estimar com és, que si no...!
CLAUDI: Doncs com a mínim casar-t'hi, ja vas bé, que les condicions per arribar a ser resident són ben severes!
JPMERCH: Quina llàstima que hi hagis tingut males experiències... Jo hi vaig anar amb un valencià i això del canvi de llengua només li va passar un cop, però mai amb la gent del país, perquè ells són els primers que parlen occidental. En qualsevol cas, suposo que, com a tot arreu, de botiguers i d'hoteleres n'hi ha per a tots els gustos... Ah! Sobretot, molt benvingut al blog!
Anònima,
Sí, segur que hi tens molts amics.
I qui millor que els bancs per parlar de blanqueig de diners?
SALVADOR: Ja ho pots ben dir!
Publica un comentari a l'entrada