divendres, 9 d’abril de 2010

Cuiners desqueferats

Aquella pasta farcida d'un contrast d'ingredients increïble acompanyada d'aquella salsa exquisida, aquelles postres extraordinàries... m'hi fan anar. Sempre que faig nit a València, no tinc alternativa. És el millor italià...

Per als que hi estigueu interessats, és en un carreró ben bé al costat del Micalet, la torre de la catedral.

El millor de tot és que, a més de cuiners, en aquest restaurant també són traductors i filòlegs. Saben molt bé quin és, el nom del monument que tenen al costat, tal com indica aquest rètol:

Ho saben tan bé, que han decidit anar uns quants segles, esbrinar que es tracta del diminutiu de Miquel, que en espanyol és Miguel, i concloure que una bona traducció seria Miguelete. Sí, sí.
.
Aquesta proposta tan original, però, sembla que no l'adopten ni els castellanoparlants de la ciutat, com podem comprovar:

Però, això, als del restaurant els és igual. No s'estan de res. El Micalet és el Miguelete, i el carrer Brodadors és la calle Bordadores. I anar fent.

12 comentaris:

L'home del sac ha dit...

Lamentable i demencial.

Josep Lluís ha dit...

Les generacions de València ciutat que ara tenen entre 60 i 70 anys tenen costum d'anomenar molts llocs i monuments del Cap i casal amb la traducció castellana, tal com es feia abans, quan la consciència i el respecte per la llengua autòctona era totalment absent. Són els que diuen Torres de Cuarte, plaza del Caudillo (actual Ajuntament) o Miguelete. En aquest apunt has posat en evidència que part d'eixa coentor (més o menys conscient per part del parlant) malauradament persisteix.

Actualment la cosa ha millorat i a aquests llocs se'ls diu pel seu nom original, en valencià. És un bon pas, però lamentablement el respecte per la llengua es queda en això, en quelcom simbòlic, sense afavorir-ne l'ús. No passa de la correcció política, tant de moda. Un exemple d'açò és precisament el diari gratuït El Micalet, que es repartia per VLC ciutat: títol en valencià però el diari estava íntegrament escrit en castellà.

Un altre exemple de correcció política que no acabe d'entendre és el de mitjans anomenats progressistes com Levante o la SER, que tenen la deferència d'escriure i dir topònims en valencià (Castelló, Alacant, València amb accent) o el mateix nom Comunitat Valenciana, quan la resta del text (o de la locució, en el cas de la ràdio) és en castellà. Em pareix una miqueta absurd i fins i tot un poc hipòcrita. Jo els diria: menys quedar bé i més programació o articles en català.

Per cert, just enfront d'eixe bar, n'hi ha un altre francés especialitzat en creps i galettes: boníssim.

andreu ha dit...

Com diu Josep Lluís, si apareix un nom en valencià i tota la resta en castellà no guanyem res. També és veritat, que castellanitzar els topònims és la perversió màxima del conflicte lingüístic, al meu parer.

Per cert, la creperia que dius la conec, és també boníssima! però... diguem-li bretona. ;-)

Màrius Domingo de Pedro ha dit...

Ufffff!!!
En realitat, no canvia res.
Per cert ¿em permets de "pillar-te" aquesta foto del Micalet, que deu ser teva, per al meu blog de campanars?
Col·laboració interblogaire.

una lingüista elitista ha dit...

Ja la pots agafar, ja, la foto, que és de la viquipèdia! ;-)

Rafel ha dit...

Als anys 80 hi havia una revisteta a les casernes militars valencianes que es deia "El Palleter".
Sembla que es referia a un "heroi" que amb el crit :
"Un pobre palleter li declara guerra a Napoleó".
¡Vixca Fernando sèptim y muiguen l traïdors!

va ser símbol contra el francès.

Ah, m'oblidava, l'unic que no van traduir al castellà va ser el títol...

SERGIBR ha dit...

Et repeteixo, ves a un Xinu. Com a mínim, aquests poden utilitzar l'article LO davant de qualsevol rètol comercial, i quedar bé amb totes dugues comunitats. Exemple:

LO LEE YOUNG WAN

Josep Lluís ha dit...

Andreu, tens raó, bretona és! :D Que per cert: vaig estar a la Bretanya just fa un any, a Rennes. Estava encuriosit per la realitat lingüística del bretó: vaig cercar per Internet i quan trobí una llibreria que venia llibres en aquesta llengua (o en francés però de temes bretons) m'hi vaig allargar. La conversa amb el llibreter fou interessant, la seua llengua materna era el francés però s'havia ensenyat d'adult el bretó, i n'era un apassionat. Malauradament, a banda d'això, no vaig sentir més nomenar aquesta llengua durant la meua estada, ni trobí ningú que la parlara (sé que això en principi pot ser enganyós, el mateix pot passar a València). Però el que realment em va decebre, i crec que és molt significatiu, són les samarretes que venien a una botiga turística, en què apareixien caricaturitzats els típics llauradors bretons, amb una frase que deia una cosa així: Tothom hauria de parlar bretó, i no anglés Evidenment, la frase no era seriosa, sinó que pretenia ser un acudit o una broma. Em va entristir molt que els bretons es prengueren la seua llengua com una conya marinera, una cosa folklòrika i opcional.

andreu ha dit...

Ostres... això és el súmmum de l'autoodi! Hauré d'anar i pegar una mirada... Efectivament, França és la república de l'extermini nacional i lingüístic.
Salut, Josep Lluís!

Met ha dit...

Llàtima que s'hi mengi tan bé, oi? Sinó, ja no tindries excuses per tornar-hi.

Però la targeta ja ho diu ben clar: Vicios Italianos, el de menystenir les llengües que no tenen un Estat que les suporti. :(

Anònim ha dit...

El tema dels titols en la "llengua autòctona" es un simptoma molt clar de folclorització. Es corrent també a Irlanda i altres llocs, on la llengua del pais està definitivament folkloritzada.
A València li falta encara un grau, però va per molt bon camí.

El meu gran interrogant es el mon universitari valencià, encara predominantment valencià, un xic extraterrestre. Tant als centres de Burjassot com a la Politècnica, i a altres centres com la Jaume I hi ha un ambient valencianista de veritat, fusterià, neo-fusterià o no-fusterià, anant contra corrent del pais i que sobreviu com una mena de guetto. Per aquesta circumstancia no es pot dir (encara) que el valencià sigui una llengua folklòrica. No ho pot ser una llengua amb la qual es fans tesis doctorals (i s'aproven). Es pot qualificar de llengua com a folklorico-monacal.

Si ho es socialment. El "color local" o "nostrat" dels titulars es un ingredient per amanir el discurs, que es fa amb la llengua bona, pero que no sembli fet per forans.

Ferdinand G ha dit...

Quines coses, tu... Però si menja bé, oi? A mi em va encantar!