La lingüista té pressa per arribar a casa i, quan comprova que l'estació del Bicing de la plaça és buida, li cau el món a sobre: Tornar a casa a peu és ben bé mitja horeta, i amb bici només serien 5 o 6 minuts...!
És gairebé mitjanit. S'espera uns instants però, impacient com és, enfila carrer avall, quin remei.
De sobte, a la llunyania divisa una bici que s'acosta i, a poc a poc, comprova que és del Bicing. Sense dubtar-ho, quan li passa per davant, crida:
- Perdona!
I la noia de la bici frena.
- Que vas a aparcar-la aquí a Virreina?
- Ah, pensava deixar-la en Fontana, pero me da... m'és igual fer-ho aquí. Dónde està l'estació?
- Mira, allà, un tros més amunt.
I totes dues, una a peu i l'altra amb bici, fan via cap a l'estació, tot comentant la jugada:
- Ai, gràcies, eh! M'has salvat!
- Sí, no te preocupes. Ja sé el que és no encontrar bici quan la necessites...
Des del primer moment, aquella ciclista anònima dibuixa un somriure. Es nota que no fa gaire que corria per la ciutat. La lingüista suposa que el que aquella noia sent és satisfacció perquè se li han dirigit en català i, sobretot, perquè en sentir-la i comprovar que no té un accent genuí, no han canviat de llengua, a diferència del que solen fer els catalanoparlants.
En fi, es deu sentir, simplement, respectada, acollida, integrada.
Entrades
17 comentaris:
Cert, és el que hauríem de fer tots. És la millor manera de dir-los "tu també pots ser un dels nostres si vols".
Tant de bo tothom fes això... Hi tant poca militància i compromís en el tema lingüístic...
Lingüista, molt ben fet. É sque si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Hem de militar.
D'altra banda, el dimarts vaig ser en un lloc a gràcia que potser coneixes si t'hi mous, es diu "La lluna de gràcia". Pizzes casolanes prou bé. Això sí, la carta plena de faltes d'ortografia. D'una banda, "xoriso" tot i que si era picant llavors passava a ser "xorizo". En tot cas, era mig fet amb un traductor automàtic, perquè saps què hi posava? No podia ser possible: "Va venir de la casa"!!! (en comptes de vi de la casa).
Espectacular...
Molt ben fet! I mira que és ben senzill, oi? I tant que costa...
I quan no canvies de llengua entre els dos s'estableix una mena de companyonia que no tens ganes que s'acabi. I aleshores allargues la conversa quan en altres ocasions ja t'hauries allunyat pensant en les teves cabòries.
Jo m'he acostumat a adreçar-me sempre en català a tothom i no passar-me al castellà tot i que em contestin en aquesta llengua. Al principi, no me n'adonava que ja m'hi havia passat, però amb el temps em va acabar sortint de la forma més natural -com ha de ser-, i ara fins i tot se'm fa estrany quan m'he de passar al castellà quan noto que algú -el típic cambrer- té dificultats per entendre'm.
La militància -tristament- és vital per fer arribar el català a tots els àmbits de la societat.
El quid de la qüestió és que isca de forma natural com diu Marc, la paraula militància no se si és la més adient, jo diria compromís, però l'actitud, allò que més importa, és la que té la lingüista. Això és integrar.
Ànim a tothom. Amb actituds com estes ens ajudeu a la resta que intanta día a día millorar la seua parla. Una forta abraçada.
Sí, fa com el meu Ridwane Darkik, que barreja de tot que dóna gust, i l'alegria que em dóna, cada vegada que aprèn un gir nou...7 anyets i tantes ganes...
ALYEBARD: Exacte! Malauradament, hi ha molta gent que no ho entén...
L'HOME DEL SAC: Ja, però de mica en mica, fent pedagogia, ens en sortirem, penso!
XITUS: En aquest restaurant que dius no hi he estat! Ara, si me’l recomanes, tant des del punt de vista gastronòmic com lingüístic, hi hauré de treure el cap! Ah, i això dels traductors automàtics, certament, és matador...!
ESTEVE: Doncs sí, massa que costa!
MET: Exacte, una mica més i ens n’anem a fer un beure!
MARC: És clar que sí! Es tracta que tots els catalans facin el procés de reflexió que has fet tu!
XURRITO: Exacte, la veritat és que a mi em surt natural, aquesta és la gràcia!
ZEL: Doncs sí, tot plegat alegra la vida, penso jo!
i tu vas endevinar d'on era ella? :) -si demostrar la vàlua i utilitat d'una llengua passara per una sola actitud, aquesta que has descrit seria la correcta! ;)
Aquests són els petits gestos que donen esperança a la nostra llengua, gràcies per fer-ho públic doncs així també fas un altre gest de conscienciació.
Salut
Culpa teua per anar a un barri de mudarnillus.
No n'hi ha per a tant. Parlava un català francament residual encara que deunidó;això només ho he vist en unes russes que vivien a la Costera. Jes
L'actitud de canviar de llengua de seguida que algú parla castellà és un "costum" arrelat a la majoria de la societat catalana i que serà molt complicat fer canviar. Gestos com el teu, evidentment, hi ajuden molt! Tots hauríem d'aportar el nostre granet de sorra!
Molt bé Pineda, donant exemple! Com ha de ser! I t'ha quedat molt bonica l'historieta...ara, el millor és que trobessis bici! Per cert, quan comences a fer de profe universitària? molts petons guapa!
GERMAN: Vaig saber que no era d’aquí... I sí, la clau són actituds com aquesta.
JROCA: És el que sempre pretenc, conscienciar!
JOSEP: O gràcia meva, no? ;-)
JES: Tota llengua estrangera apresa comença sent residual, eh!
ALBERT B. i R.: Sí, arrelat però no impossible d’eliminar, vull pensar!
PILAR: Sí, va ser genial, vaig arribar molt ràpid a casa! Ah, començo aviat, a principis d’any, quins nervis! Per cert, a veure si coincidim d'una vegada, eh!
Molt bon comentari. La veritat és que m'agrada molt el teu blog.
Publica un comentari a l'entrada