dimarts, 16 d’octubre del 2007

Conflicte intergeneracional

Dues persones -per anar bé tossudes- i dos punts de vista -per anar bé diametralment oposats-, aquests són els únics ingredients necessaris per poder gaudir d'una fantàstica sessió de conflicte intergeneracional.

Aleshores, la llengua pren molta importància. No és pas si parles català, espanyol, francès, italià o àrab. No. El que entra en joc és el COM, el to, la intensitat, la velocitat... En una conversa, aquestes coses, juntament amb els gestos que fa i la cara que posa i la mirada que et dedica l'interlocutor, tot plegat permet que tu interpretis el que t'està dient l'altre. I aquest terreny esdevé especialment perillós quan la cosa és entre pares i fills.

Allò que diem i allò que es desprèn del llenguatge no verbal -és a dir, tot el que no són mots- poden contradir-se de manera espectacular:

- Sí, sí, jo també hi estic d'acord, em sembla una gran idea - et diu abaixant la mirada, arrugant el front, i amb una veueta que gairebé es perd.


Aquest exemple és molt evident, sí. Però tots sabem que no sempre és tan senzill, i per això sovint ens equivoquem quan fem les nostres magnífiques interpretacions, especialment si els prejudicis ens la juguen...

........................................

Ai, perdó, amb un post titulat així, jo volia parlar del meravellós fenomen que tants i tants pares castellanoparlants canviïn de llengua a l'hora de criar els seus fills i s'hi dirigeixin en català. Ara bé, el que ja sí que desconec és si ho fan per amor al català o bé per compassió envers aquest o bé perquè és la llengua -en principi- vehicular de l'ensenyament o potser perquè ho veuen un avantatge de cara al futur del seus fills... Cap hipòtesi més?

37 comentaris:

Anònim ha dit...

Què tal, Anna.

Avui anava al metro i he pensat en tu. Sí, he pensat en algú que no conec de res. El fet és que estava fent allò inevitable d'escoltar la conversa dels del costat quan et trobes ensardinat a primera hora en un vagó de la línia 4. I he pensat: la lingüista elitista ha dedicat molts posts al genocidi contra els pronoms febles que es practica a diari a Barcelona, però... I aquells tan tan tan conscienciats que despilfarren pronoms febles, quasi banalitzant el seu sentit, què? Aquest és tot un terreny verge que encara no has tractat!! I mira que hi ha perles a comentar. Em refereixo a casos com:

"Al meu barri n'hi haN molts accidents."

o

"N'hi ha casos en què la gent prefereix quedar-se a casa"

QUE GRANS!

Salut ;)

El veí de dalt ha dit...

Passa't pel piset, noia. Avui faig causa comuna amb vós.

Narval ha dit...

Aquests pares són com l'"abuelo" del cor de la ciutat. Estan plenament integrats en la cultura catalana però no es veuen amb cor de parlar en català.

LINGÜISTA! Tinc un post per tu:
http://esborranyssolemnes.blogspot.com/2007/07/suc-de-taronja-i-mnec.html

Narval ha dit...

Concretament aquest

Anònim ha dit...

Ui ui ui... M'ensumo una dissertació basada en els estudis de Solà (i en un dels darrers articles que ha publicat a l'Avui) sobre la concordança del verb "haver-hi" per contestar Pol? Que aviat estarà plenament acceptat, esperem la nova sintaxi. ;p
Home, jo he conegut més casos dels tants i tants pares catalanoparlants que parlen en castellà (o francès o italià)als seus fills. Una noia que estudiava amb mi tenia els pares catalanoparlants però ell li parlava (des de sempre i només a ella) en castellà, perquè dominés dos llengües des de la infància. De debò es pensava que una xiqueta de l'àrea metropolitana de Barcelona no hagués après un castellà prou fluïd?

Mela ha dit...

doncs jo m'enfado en castellà!
és greu?

Joan de Peiroton ha dit...

I tant!

Anònim ha dit...

Ja sigui perquè és la llengua de l'escola, per amor a la llengua o perquè una estranya radiació del cosmos profund els afecta... el que de debò és vital és que parlin català, així que benvingut sigui !!

una lingüista ha dit...

POL: Ostres, has pensat en mi! És cert que aquesta obsessió la tenim moltes persones: no estem sols! El fenomen del "N'hi ha que fer això", "N'hi ha molts cotxes que m'agraden", etc. és digne d'anàlisi, ja t'ho asseguro. Una altra cosa és el fet de fer concordar el verb "haver-hi" amb l'element nominal: eminents lingüistes, com en Joan Solà, proposen acceptar, en determinats dialectes com ara el central, aquesta concordança: "Hi haN molts nenS", igual que diem "Es venen bicicletes" o "Arriben turistes". Confio que la propera gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans ja no ho condemnarà.

La teva observació és bona, això del "n'hi ha" és una de les principals característiques del xava... molt propi dels àmbits del metro barceloní.


EL VEÍ DE DALT: Ja hi he passat, i ben bé que m'ha agradat! És bo saber que no sóc l'única a qui passen aquestes coses! ;-)


NARVAL: Tens raó que el "señor Juan" és un exemple d'integració passiva, amb la diferència que a la vida real els veïns no li parlarien en català sinó que s'adaptarien a l'espanyol...

Algun dia et convidaré a un suc de "mànec" i ho comentem amb més deteniment! ;-)


GEMMA: Esperem que sí que estigui acceptat ben aviat! D'aquests casos que dius, jo, al Principat, no en conec. Segurament a la Catalunya Nord i al País Valencià ocorre més. I tan trist que és... Ara recordo una amiga de la meva mare que és catalanoparlant de tota la vida, que se'n va anar a viure a Madrid casada amb un madrileny i que va parlar als seus fills en espanyol: ara ells, que són grans i van a estiuejar a Tona -el poble de la seva mare-, li recriminen que no els parlés en català...


MELA: No, greu no: si l'espanyol és la teva llengua materna això és el més normal del món! ;-) Quan ens exaltem, o estem en una situació de perill, o fins i tot de molta alegria, ens surt la nostra "ànima lingüística"! ;-)


JOAN DEU PEIROTON: El teu "I tant!" a què fa referència?


CARQUINYOL: Sí, sí! Cal que ens n'alegrem, i no descarto la hipòtesi d'algun factor radioactiu! ;-)

Anònim ha dit...

No em vull posicionar sobre quin llenguatge haurien de fer sevir els pares per criar els seus fills. Només volia comentar la part del llenguatge no verbal. Tens raò, és perillòs. I per això crec que la comunicaciò verbal és molt important; "hablando se entiende la gente" diuen, i jo ho crec. Una relaciò mor quan dues persones ja no es volen parlar.

Claire ha dit...

Doncs, jo com castellanoparlant parlo castellà amb els meus fills, i el meu home catalonoparlant els parla en català.... i ells, dons la petita més català i el de quatre anys amb cadascun el seu idioma. Encara que moltes paraules les inventa i unes altres les conjuga en l'idioma que no toca.

Clint ha dit...

El problema que tinc jo com a pare catalanoparlant i "catalanoeducant" és que el meu gran està començant a aprendre a dir paraulotes en castellà..i clar com que no li puc deixar dir-les no li puc ensenyar en català per que queda lleig...què haig de fer lingüista?

JRoca_Font ha dit...

Els pares castellanoparlants que eduquen als seus fills en català crec que són gent que entenen que les llengües sumen i no resten, fugen de polèmiques absurdes com les pregonades per il·luminats que diuen que el castellà es perd a Catalunya o que el català fa perdre les arrels pròpies.
Salut

una lingüista ha dit...

MILLU: Tens tota la raó: la comunicació, la bona comunicació és un element fonamental perquè una relació es mantingui viva i interessant. És més, una de les coses més frustrants és comprovar que tu vols comunicació amb algú i no reps resposta; i una de les coses més angoixants és veure que algú vol comunicació amb tu i tu no li'n pots donar...


CLAIRE: És clar, és el més lògic. I és molt bo per als vostres fills que el teu marit mantingui la seva llengua amb ells. Això de les confusions i interferències de la petita de la casa són coses que amb el temps ella mateixa anirà aclarint! De fet, jo sempre he estat partidària que els nens s'habituïn a més d'una llengua en el si de la família ja des de ben menuts.


CLINT: Mira, si em demanes l'opinió, jo penso que, pel bé del català, pots fer una excepció i ser una mica més flexible. Tranquil, sense passar-nos de la ratlla, però! És a dir, no crec que li faci cap mal saber mots com "poca-solta", "capsigrany", "tros de quòniam", "talòs", "ximplet" o "pocavergonya"... Després hauràs de decidir què fas amb mots de més categoria, com ara "torracollons" i mots per l'estil... Això sí, explica-li sempre en quins contextos pot emprar aquests mots i en quins millor que no en faci ús...! Heus aquí el meu consell! ;-)


JROCA: Segurament tens raó: són pares partidaris de la "i", i no de la "o". És a dir, partidaris de sumar.

Somiatruites ha dit...

Al bart del poble en Pere i en Juanito jugaven a cartes i es prenien un carajillo. En Pere li comentava a l'altre que aviat hauria d'anar cap a l'estació a agafar el trenc. L'estació, vora el mart, sempre estava a rebentar, - com el mercat de Calaf - deia sempre el Juanito.

- Endivina quina carta tinc a les mans, Juanito!
- Tu vagila, que qui riu últim riu millor.

Català de sempre, o català de merda. Aquest és el que s'ha parlat tota la vida als pobles, amb les variacions que vulguem afegir. No cal ser tant exigent, no? O potser si, sigui com sigui, quan sigui un vell i em preguntin si fa 60 anys tothom també parlava en anglès, els diré que no me'n recordo, però que de petit tenia dues tortugues d'aigua que amb el sol els hi brillava la closca, i que quan m'avorria, els hi parlava amb català.

;)

Claudi ha dit...

Els pares castellanparlants, araboparlants, amagicoparlants etc que els hi parlen en català als seus fills potser és, senzillament, perquè volen que els seus fills visquin des de el primer dia ja integrats.

Anònim ha dit...

A Mallorca he vist els dos fenòmens: que pares catalanoparlants (normalment són nous rics i de Ciutat) de tota la vida parlin en castellà als seus fills ("Es el futuro", diuen) i que pares castellanoparlants parlin en català als fills. Els castellanoparlants que tenen aquest comportament solen ser gent de fora, pel que supòs que, com diu en Claudi, no volen que els seus fills tenguin els problemes d'integració que ells van sofrir en arribar a la seva terra d'acollida.

De tota manera, tant una cosa com l'altra són bastant poc habituals.

Carme Fortià ha dit...

No sabria dir-te altres hipòtesis, la veritat, però em quedo amb la primera part del post. Fa relativament poc vaig fer un curs de comunicació a la feina, i durant els rollplays ens trèiem les màscares i observar quines són les reaccions dels altres com a espectador és espectacular! Ai ai, com enyoro aquelles classes de lingüística (alemanya en el meu cas) on anàlitzavem situacions, i com enyoro algú al costat amb qui parlar i discutir sobre aquests conflictes comunicatius...

(descobrir el teu bloc ha estat una gran sort, la veritat!)

Tals ha dit...

Mira, si et serveix, jo sóc castellanoparlant i si tinc fills (mai se sap, mai se sap, quina por Déu meu...) els parlaré en català. Perquè? perquè m'estimo aquesta llengua. Potser també se m'escaparà alguna cosa en castellà, i no el penso pas marginar, però m'agradaria que sentissin com a pròpies ambdues llengües ^^ un petonàs!

Anònim ha dit...

Hipòtesi: el català és la llengua del país. En un país normal és lògic que els pares s'adrecen als fills en la llengua de la societat d'acollida, per tal de facilitar-los el país. Per això a Catalunya van les coses millor que al País Valencià. Aquest fenomen és i ha estat fonamental.

una lingüista ha dit...

MANEL JUVÉ: Ei, no siguis tan pessimista!! A cada zona es mantindrà un català diferent, és clar, segons la varietat corresponent, només faltaria! Sóc molt conscient de la importància que té saber mantenir la riquesa dialectal! En sóc la primera defensora, però alhora hem de tenir un estàndard fort. És la fórmula que garanteix un català del futur amb bona salut lingüística. Els aspectes sociopolítics, és clar, ja són tota una altra cosa. Bé, dit això, benvingut al blog!


CLAUDI: I tant, pot molt ben ser una explicació.
PD: Claudi, has trigat, has trigat... ;-)


JOAN: Sembla mentida que a Mallorca encara passin aquestes coses... És tan patètic!


CARME FORTIÀ: És que totes les classes relacionades amb la lingüística són apassionants!!
PD: Amb tant d'elogi al blog, em faràs posar vermella!! ;-)


TALS: Quina alegria! Veus? Tu exemplifiques a la perfecció el fenomen del qual parlava, i tant! ;-)


ANDREU: Sí, oi? De vegades hi ha coses que ens fan creure que vivim en un país normal... Tot i que, certament, en creuar segons quines fronteres meridionals la cosa canvia força... Però tot ho arreglarem! ;-)

Unknown ha dit...

segurament després demanen educació en castellà.

Malgrat el que dius, a vegades més important que la llengua, és el fet que existeixi comunicació

Anònim ha dit...

Doncs jo conec un cas en què els pares apralven castellà entre ells, però la mare era catalanoparlant. El motiu de parlar en català als fills: que ella va dir que era incapaç de parlar-li en castellà.

Yo voto al PP... y no debería ha dit...

Vota al PP para que todos tengamos nombres españoles y cristianos.

Saludos cordiales

una lingüista ha dit...

ROBERTINHOS: Home, jo vull pensar que no són pas precisament aquests els que demanen les línies en espanyol... I sí, la comunicació és important, però jo considero que la llengua en què es desenvolupa també hi juga un paper fonamental. Ah! Et torno a donar la benvinguda!


VALQUI: És clar, normal: molts cops veus matrimonis parlant-se en espanyol que per dirigir-se als fills canvien de llengua -tots dos membres o només un, depèn. Criar un fill és -suposo- una experiència tan personal i intransferible que va fer que aquesta mare que dius volgués fer servir la llengua que li és pròpia. Per això penso que els castellanoparlants que parlen als seus fills en català són persones que, tot i tenir potser l'espanyol com a llengua materna, s'han sabut fer seu el català -o bé era la llengua d'un dels pares.


YO (no) VOTO AL PP: A veure, ja veig que això ho dius per l'aparició estel·lar d'en Josep Lluís ahir a TVE. Dues coses: la primera, saps de sobres que en aquest espai el PP no triomfa gaire, així que no cal que li facis publicitat; i dues, no barregis l'espanyolisme més retrògrad i agressiu i antidemòcrata amb el cristianisme, sisplau, fes-me el favor de deixar aquesta mena d'antítesis per a la poesia.

Salutacions igualment cordials, o més!

Eivi ha dit...

Aquest cas que comentes de pares castellanoparlants que parlen als fills en català... encara no ho he vist mai, més aviat al contrari, però deu haver-hi de tot, supòs. He vist que m'has postejat i t'he de dir que seria interessant el meu català ara, fa dos mesos, l'any passat o fa cinc anys, quan vaig començar a parlar-lo. Jo seria una mina per tu ;)

Anònim ha dit...

Jo he vist de tot. En general i sense que sigui cap mena d'estadística, tinc la sensació que és més normal els pares castellanoparlants, tots dos o només un, que parlen als fills en català.

1.- Ma mare és nascuda a Cartagena tot i que va venir aquí quan als qui no entenien el català els en deiem xarnegos (paraula que reivindico) i per tant el va aprendre tal i com si hagués anat a viure a Alemanya hauria après l'alemany. Després es va casar amb mon pare, catalanoparlant, i sempre van parlar entre ells en català i, no cal dir-ho, amb els fills.

2.- Una germana meva va casar-se amb un andalús criat al País Valencià que parla català normalment; entre ells parlen castellà i als fills, ambdós en català.

3.- Mon germà va casar-se amb una catalana de pares murcians que parla castellà normalment; entre ells parlen castellà i als fills, ambdós en català.

4.- Una altra germana és casada amb un català. Curiosament aquests nebots són els que tenen més tendència a parlar en castellà amb tothom i que valoren menys el català.

5.- Ja ho havia comentat en un altre article però repeteixo el cas de la família d'Alacant catalans, catalanistes, catalanoparlants i del Barça que parlaven en català a tots els fills tret de la filla perquè "la nena ha de fer un bon casament".

Però, el cas més estrany que conec:

Un amic és nascut a Catalunya, com tots els seus germans, sa mare també, son pare al País Basc però viu aquí de fa molts anys encara que no parla català, sa mare sempre l'he sentida parlar a tots els fills en català tot i que al marit li parla en castellà. Doncs bé, tots els fills parlen només castellà fins i tot quan li contesten a la mare.

I el noi aquest es va casar amb una catalana catalanoparlant, sempre han parlat en castellà entre ells, la noia parla en català a tots dos fills que tenen i els fills només parlen en castellà fins i tot quan contesten a sa mare...

Per cert, el seu fill em va preguntar l'altra dia: -Oye, David, tu eres catalán? -Jo sí, i tu? -No, yo no. Sense comentaris.

Joana ha dit...

Hola ! Avui tot i que passo de puntetes m'aturo.
És un post que dóna per a molt. Referent al llenguatge i al canvi ja s'ha dit força. A casa som catalans i per tant no canviem mai d'idioma. Algun anglessisme...com tothom. A mi hi ha una cosa que sempre m'ha preocupat. És el llenguatge no verbal, tal i com apuntes. Allò que no diem...però amb els fills és important , encara que no ho diguis, estirar la mà i tocar-los, abraçar-los...encara que estiguis enfadada .Però ells han de saber que estàs amb ells però a l'altre costat fent de pares.
A mi a vegades em costa, però intento acostar-me. A vegades em rebutgen...perquè estan enfadats.
Complicat però en català o en qualsevol idioma , educar ho és, de complicat.
Fins aviat.I moltes felicitats per aquest racó!

una lingüista ha dit...

UN POLAC A MANDRIL: Com? Fa cinc anys que vas començar a parlar català? I ets eivissenc d'adopció, aleshores? Sigui com sigui, jo sempre estic disposada a analitzar parlants, i més si tenen un historial tan curiós!


DAVID: Veig que confirmes el que dic de l'abundància d'aquest tipus de casos. Ara, he al·lucinat amb la família d'Alacant i la filla...


JOANA: Això que expliques de mantenir el contacte físic amb els fills encara que ens hi haguem (/hàgim) enfadat sembla una contradicció, però és cert que molts experts ho diuen; i tu, com a mare, ho corrobores. En efecte, el llenguatge verbal és primordial, i educar no deu ser fàcil. Ja veus que et dono la raó en tot! ;-) Espero veure't sovint pel blog! Benvinguda!

Petjada ha dit...

La meva hipòtesi fa referència a l'educació, creuen que els ajuden amb els nous aprenentatges. Després esdevenen "mutacions del llenguatge" però tot sigui la supervivència!
Parlant de mutacions, et recomano que paris bé l'orella al programa de Tv3 de La Masia del 1907...

Anònim ha dit...

No ho sé, no ho sé... també hi ha molts casos en que, sent la llengua vehicular de l'ensenyament, als pares se'n els enfot, o encara més, no hi estan d'acord, i els parlen directament en castellà. D'aquesta manera, els fills sol parlen català a l'escola (i amb els mestres, perquè al pati res de res), sol falta que en els territoris on això passa, es posin més hores de castella al currículum.

Salut.

iruNa ha dit...

Buf, doncs no ho sé noia.. segurament deu ser alguna de les que esmentes tu.
És un post curt, però encetes molts temes interessants... el que més m'ha cridat l'atenció és la contradicció que tant sovint existeix entre el llengüatge verbal i no verbal. Jo sempre he pensat que ens hem de refiar més del no verbal ja que és el que podem controlar menys i per tant és expressió més directa del subconscient.
Per cert, una pregunta lingüística: he vist que utilitzes els guions - per fer aclariments entremig de les teves explicacions. Jo sempre utilitzo els parèntesis.. és correcte també?

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Hola, déuvosguard,

Acabo de trobar aquest blog fantàstic i me l'he afegit de seguida al lector de google. Felicitats! He arribat aquí des del blog d'en Joan deu Peiroton, mira quina casualitat, perquè resulta que només d'entrar he pensat: però si jo la conec aquesta noia! Bé, et conec de la classe de Teoria Sintàctica, que hi intervens força. Ja et saludaré quan et vegi. Et convido a veure el meu blog que s'assembla força i no s'assembla gaire a aquest. Encara és molt jove, però espero que creixi sa i valent. Bona sort!

una lingüista ha dit...

PETJADA: Sí, sí, hauré de trobar el temps per mirar aquest programa, m'han dit que és una mina...! ;-) Gràcies per la recomanació!


JAUME: Bé, és clar, hi ha de tot. La llengua als patis de les escoles és, certament, un tema molt delicat... Tens molta raó, malauradament...! ;-)


IRUNA: Coincideixo amb tu que el llenguatge no verbal és molt més fiable que el verbal. És molt difícil mentir amb una mirada o un gest. El cos sovint ens delata.

D'altra banda, pel que fa a la consulta lingüística, la qüestió és que els guions s'utilitzen quan es tracta d'un comentari valoratiu que fa l'autor, és a dir, un comentari de caràcter personal i subjectiu; en canvi, els parèntesis serveixen per afegir informacions i aclariments de caràcter objectiu.

Per exemple:
"Avui m'he trobat un company becari -que és molt simpàtic i agradable- i hem parlat de la gent d'Igualada (comarca de l'Anoia)."


EDUARD ABELENDA I PUIGVERT: Ostres, em coneixes a través del blog d'un occità, i resulta que coincidim en una assignatura! He fet un cop d'ull al teu blog, m'agrada això de l'escriptura "prodialectal", jo també ho practico, tot i que en altres àmbits. Per l'accent, doncs, em sembla que ja tinc clar qui ets, però, per si de cas, saluda'm! ;-)

iruNa ha dit...

Ostres, moltes gràcies per l'aclariment!!!! t'estàs convertint en el meu diccionari particular!! jeje.. merci, de veritat.

Narval ha dit...

Mola la cançó dels gossos i això que a mi no m'agraden. Senyal és masculí en català i femení en castellà. Què ha passat amb la post? xD

una lingüista ha dit...

IRUNA: De res! Ja saps que sempre que vulguis, la lingüista elitista està al teu servei! ;-)


NARVAL: Ai! És que encara no el tinc enllestit del tot, l'he publicat per error, però no trigarà! Quan ho faci, torna-hi a deixar el comentari, sisplau!! ;-)